Situació
Aspecte que ofereix el conjunt de les ruïnes del castell de Callús des del costat nord-occidental. A primer terme hom hi pot veure algun pany de mur del clos. Corona el turó el basament d’una torre cilíndrica.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquest castell té les seves restes situades dalt un turó que es dreça vora el poble, vers tramuntana, a la riba esquerra del Cardener. Long. 1°46’52” — Lat. 41°47’43”. Hom hi va per la carretera de Manresa a Solsona. Poc després d’haver passat Callús, hi ha, a mà dreta, prop del quilòmetre 9, un petit grup de cases, anomenat el Raval del Cavaller, on s’inicia el camí que, enfilant-se costa amunt, mena al cim del pujol on hi ha el castell. Per Berenguer Sendred, castlà de Rajadell, casat amb Sicarda, el 1123 o el 1153 deixa el castell a la seva filla Ermessenda. Rotllà, el 1129 deixa el castell en testament a Bertran Berenguer de Coaner.
Bernat de Rocafort, senyor de Rocafort, Castelladral i Clarà el 1184 deixa en testament a la seva filla Berenguera, la castlania del castell de Callús que tenia per Pere de Falçs. Per acabar-hi d’arribar, però, cal introduir-nos dins una granja, els amos de la qual cedeixen el pas amablement. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tingué tres noms que anaren apareixent successivament. Primer és citat el 941 com a castell de Godomare, el 982 castell de Godemare que diuen Castellet, i el 1026 castell Godmar que diuen Casteluç. Pel primer nom s’ha de creure que Godmar fou qui aprisià o organitzà l’aprisió o erigí el castell del terme. Aquest fet es donà en d’altres castells del Bages; en alguns d’ells la vinculació del nom del castell amb el del primer propietari és molt clara, com és el cas de Castellgalí. Ignorem la procedència del tercer nom, que fou el que ha arribat fins avui, però no creiem les interpretacions fantàstiques que s’han fet sobre aquest nom. El terme d’aquest castell era pràcticament el mateix que el del terme actual.
L’evolució de les edificacions del castell no es poden seguir gaire bé, però és possible que tingués l’evolució prototípica, amb una torre circular inicial i més tard un clos murallat de pedra i calç, que anaren substituint les altres edificacions més precàries de fusta o de tàpia, que poques vegades deixen rastre.
Dins el terme de Callús es documenta el 1033 l’existència d’una torre de defensa situada al puig de Boadella que protegia un alou privat. Actualment en aquest puig no es coneix cap lloc on es podia aixecar.
Segurament que pel nom primitiu del castell aquest fou aprisiat per un personatge anomenat Godmar, i per aquest motiu adquirí el domini eminent. Per altra banda no sabem de cap acte de domini del castell per part dels comtes de Barcelona. Els primers senyors coneguts són dos germans de la família Òdena, que havent rebut el castell de Callús conjuntament, un d’ells, Domnuç Bernat, permutà el 1054 la seva meitat a l’altre germà Guillem Bernat (d’Òdena) a canvi d’altres béns en diversos llocs. El 1063 Guillem Bernat infeudà el castell de Callús a Bernat Amat. El castell seguí en mans de la família Òdena, almenys fins al final del segle XII, quan Ramon d’Òdena deixà el castell al seu fill Ramon. El segle XII apareixen unes famílies de feudataris o castlans que no tenen res a veure amb la família Òdena, com no sigui un vincle feudal.
Al castell de Callús no apareix cap més senyor fins el 1358, data en la qual ho eren Ramon Eimeric i Eimeric de Sallent, ciutadans de Manresa, per passar al final del segle XV a la família Descatllar i després als marquesos de Palmerola. (ABC)
Senyors o castlans del castell de Callús
| SENYORS O CASTLANS | |
| Domnuç d'Òdena, casat amb Adalenda i fill de Bernat | 7-1054 |
| Guillem I d’Òdena, casat amb Ermengarda i germà de l’anterior | 1054-? |
| Ramon I d’Òdena, fill de l’anterior | ? -v. 1131 |
| Ramon-Guillem I d’Òdena, casat per tercera vegada amb Berenguera, fill de Pere i nebot de l’anterior | v. 1131-1158 |
| Ramon II d’Òdena o de Pontons, casat amb Berenguera, fill de l’anterior | 1158-1196 |
| Ramon III d’Òdena, fill de l’anterior | 1196-? |
| POSSIBLES CASTLANS INFERIORS | |
| Berenguer Sendred, castlà de Rajadell, casat amb Sicarda, el 1123 o el 1153 deixa el castell a la seva filla Ermessenda. Rotllà, el 1129 deixa el castell en testament a Bertran Berenguer de Coaner. | |
| Bernat de Rocafort, senyor de Rocafort, Castelladral i Clarà el 1184 deixa en testament a la seva filla Berenguera, la castlania del castell de Callús que tenia per Pere de Falçs. | |
| (AFE) | |
Castell
Del castell només resten uns esfondralls consistents en els basaments d’una torre rodona i en uns llenços de paret repartits, de manera discontínua, als voltants de l’edifici circular, el qual, dins el seti casteller, ocupa la posició més elevada i prominent.
Un detall de l’aparell amb què fou obrada la torre que presideix el conjunt.
A. Mazcuñan-F. Junyent
El que resta de la torre es redueix a un basament de mur circular, i encara en alguns indrets un xic desdibuixat, que només assoleix 150 cm d’alçada als punts més elevats. La gruixària d’aquesta paret és de 110 cm, i es tanca exteriorment amb un diàmetre de 700 cm, mentre que l’espai intern ocupa una superfície determinada per un diàmetre de 480 cm. A un metre aproximadament de la meitat meridional d’aquests basaments, es desenrotlla un prim cíngol de pedra, omplert amb terra fins als murs de la torre, el qual, però, es fa fonedís a la meitat nord, tapat per l’herbam.
L’aparell d’aquesta construcció és força bast, puix que ha estat obrat amb blocs de pedra de mides diferents, alguns dels quals ni tan sols han estat escantonats. La seva distribució, tot i que en alguns indrets es marquen algunes filades, és força irregular. La unió entre els carreus es fa per mitjà d’un morter grisenc fet amb sorra i calç, de textura força compacta.
A tot el volt de la torre, llevat de la banda de migjorn, resten fragments de murs, situats arran de marge, que devien contribuir a enfortir l’edifici casteller.
Pany de mur que hi ha al costat de llevant i sota la torre. Hom hi pot observar el canvi en l’aparell comparant els dos costats.
A. Mazcuñan-F. Junyent
El més sencer de tots és el que se situa a la banda de llevant i que, com els altres, s’estén a pocs metres de la torre i en un nivell més baix. Aquest, amb una alçada d’uns 3,5 m, s’allargassa fins a uns 17 m, a partir dels quals, vers migdia, es guerxa lleugerament cap a ponent fins a uns tres metres més. Cal notar que l’aparell dels primers 11 metres, més el dels tres que s’hi afegeixen a migjorn i que avancen cap al sud-oest, és molt semblant al que hem trobat a la torre, mentre que els sis metres restants, és a dir, els que ocupen l’extrem de tramuntana, han estat aparellats amb pedres més ben tallades i han estat reblits amb un morter més compacte. Els dos fragments, però, es disposen sense formar filades ben definides.
Sota la torre i a tramuntana hi ha un altre mur que excedeix lleugerament el metre d’alçada i que s’estén fins a uns dos metres aproximadament, el qual continua mantenint un aparell irregular i desendreçat. A continuació, a l’angle nord-oest, hi ha un altre fragment d’un metre de llargada i d’aproximadament la mateixa alçada, que continua mantenint els mateixos trets que l’anterior. Dos fragments més, situats a ponent i de factura idèntica als altres, completen les defenses del castell. El primer fa un metre aproximadament, mentre que el segon el sobrepassa lleugerament. L’alçada raneja el metre en tots dos casos.
Es difícil precisar la gruixària d’aquests murs, ja que aquesta es confon amb la terra que conforma el marge al qual són adossats.
L’edifici, tal com hom ha pogut deduir del que hem apuntat, és una simple ruïna. (FJM-AMB)
Treballs de restauració posteriors
La Generalitat de Catalunya, conjuntament amb l’Ajuntament de Callús, es feu càrrec de la restauració d’aquest edifici l’any 1986. Les obres portades a terme foren la neteja i consolidació dels murs tant interiors com exteriors de l’església, la col·locació d’uns tirants de ferro per a evitar l’esberlament de les parets, i la restauració de la capella dedicada al Sant Crist i del porxo que protegeix l’entrada. Posteriorment, els Amics de l’Art Romànic del Bages recuperaren l’ara antiga, que era aprofitada com a frontal en l’altar modern que tenia l’església; d’altra banda, gràcies a un sondeig arqueològic, es confirmà que l’església havia tingut, abans de l’absis carrat que conserva, un absis semicircular. (FVM)
Bibliografia
- Josep M. Gasol i Almendros: Callús, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 89-91.
- Josep Lladó: Geografia comarcana: Catllús, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm 142, Manresa 1931, pàg. 139.
- Antoni Pladevall i Font i Pere Català i Roca: Castell de Callús, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 976, pàgs. 526-531. (FJM-AMB)