Castell de Requesens (la Jonquera)

Situació

El castell de Requesens és situat dins el terme de l’antic poble del mateix nom, al vessant meridional del puig Neulós, a la capçalera del riu Anyet, dit aquí riera de Requesens. El castell, d’origen antic, és una monumental baluerna, la qual correspon a una reconstrucció del final del segle XIX.

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG955996.

Per anar-hi, cal agafar, al poble de Cantallops, el camí de terra de 6 km que porta fins a Requesens. (JBH-MLIR)

Història

Aquest important castell fou un dels principals motius de discòrdia, vers mitjan segle XI, entre els comtes Ponç I d’Empúries i Gaufred II de Rosselló i el fill d’aquest, Guislabert. El comte de Rosselló havia construït el castell de Requesens dins el comtat de Peralada, en un alou que el comte Ponç li havia confiat. Creiem que es tractava del mateix alou que el rei Carles havia donat a Oriol, fill del comte Alaric, al segle IX.

El cert és que, en una data compresa entre el 1040 i el 1071 —probablement al decenni 1050-60—, Ponç I adreçà un memorial de greuges a Gaufred II, en el qual són detallades amb precisió les malvestats atribuïdes al comte rossellonès sobre vassalls, béns i terres d’Empúries. Hi tenia un paper preponderant el castell de Requesens i la seva guarnició.

El castell continuà, però, sota el domini dels comtes de Rosselló que, al segle XII, el tingueren infeudat a diferents llinatges. A mitjan centúria en tenien la castlania els Oltrera, eixits del castell rossellonès proper. Al final del segle hi ha notícies de personatges cognomenats Requesens en relació amb aquest lloc i castell.

També del segle XII —entre el 1115 i el 1164— al Llibre gran dels feus hi ha una primera menció dels Rocabertí amb relació als Requesens, quan el vescomte Gaufred de Rocabertí era aliat del comte de Rosselló contra Ponç II d’Empúries.

No fou, però, fins molt més tard que la casa vescomtal accedí al ple domini del lloc i castell de Requesens. A mitjan segle XIV havia esdevingut possessió de la casa d’Empúries, concretament de Pere d’Empúries, baró de Verges, el qual en morir, l’any 1401, deixà les seves possessions a la seva vídua, Joana de Rocabertí. Els dominis de Pere d’Empúries no s’integraren al comtat quan aquest fou incorporat a la corona pel rei Martí I l’any 1402. L’any 1418 el castell de Requesens fou definitivament concedit al vescomte Dalmau de Rocabertí, hereu de la seva tia Joana, amb tot el seu terme i les pertinences.

Aquesta propietat —a la qual pertanyia l’església antiga— continuà en mans dels vescomtes de Rocabertí, fets comtes de Perelada l’any 1599 per Felip III, fins a l’extinció del llinatge al final del segle XIX.

Segons que deixà escrit el bisbe Josep de Taverner, a la seva època —primer quart del segle XVIII— el castell de Requesens ja era enrunat: “Hállase este castillo totalmente derruido, conservándose sólo el nombre en sus ruinas…”.

Al darrer decenni del segle XIX el vescomte Tomàs de Rocabertí-Dameto, comte de Peralada, que passava els estius a Requesens, decidí de reconstruir el castell. Juntament amb el seu germà Antoni, comte de Savallà, ja havia emprès la restauració del palau de Peralada.

L’obra fou encomanada al figuerenc Alexandre Comalat i Garriga (1841-1913), mestre d’obres titulat, que també era funcionari dels comtes. Com a administrador de la propietat de Requesens residia al mateix lloc. Viatjà per Europa per veure palaus i castells abans de projectar-ne la reconstrucció.

Els treballs s’iniciaren l’any 1893 i el comte Tomàs no els pogué veure acabats del tot, ja que morí, solter, l’any 1898. L’heretà la seva germana Joana-Adelaida, comtessa de Montenegro, que, la diada de Sant Joan de 1899, organitzà una gran festa per inaugurar el castell reconstruït. La comtessa morí sobtadament cinc dies després, sense successió directa. Deixà hereu el mallorquí Ferran Trullols, marquès de la Torre, el qual aviat es vengué Requesens als també mallorquins Pere i Joan Rosselló. Durant uns vint anys les grans boscúries de Requesens, tan ponderades en diferents narracions de Carles Bosch de la Trinxeria, foren molt delmades per una intensa explotació forestal. L’any 1927 adquirí el castell i les terres el duc de l’Infantado, que pràcticament foragità de la propietat els prop de vuitanta masovers i els comunicà que no esperessin ajuts de cap mena ni refeccions a les cases. Com és lògic el lloc restà molt despoblat. L’any 1942 comprà la propietat la societat S. A. Borés i després passà, encara, a altres mans.

Durant la guerra el castell fou buidat del mobiliari; després de 1939 serví un quant temps de caserna, amb la gradació consegüent. Posteriorment, l’enorme edifici ha romàs sense ús i diferents sectors s’han començat a malmetre. (JBH)

Castell

El gran castell reconstruït presenta un aspecte que hom ha qualificat d’escenogràfic i d’obra fantasiosa; hi destaquen els nombrosos elements defensius inventats. Tanmateix, hom respectà força minuciosament els elements preexistents. Unes fotografies anteriors al començament de les obres, publicades fa poc per Antoni Egea, mostren importants sectors conservats. Entre altres, per exemple, l’extens pany septentrional de muralla, sencer i amb els merlets. Les ruïnes, tal com eren abans de la reconstrucció, corresponien a una gran fortalesa baix-medieval, segurament dels segles XIII i XIV, si bé no és impossible que algun llenç sigui anterior. És segur que s’havia mantingut una bona part de la muralla, identificable en tot el perímetre, com també moltes restes de les construccions d’intramurs, amb una gran part de la torre de l’homenatge.

L’obra de reconstrucció, a més d’incorporar aquestes estructures antigues, imità amb fidelitat els seus paraments emprant la mateixa pedra del país. Els murs antics només es distingeixen amb una observació molt atenta. Hom diu que el comte adquirí a França “pedres” procedents d’edificis antics. És probable que hi corresponguin elements de les corseres i matacans, coronaments que apareixen sobretot a la part de migdia del castell, i potser altres elements decoratius.

En conjunt, l’actual castell és una obra neomedieval, fruit dels corrents de l’època, sota la influència de Viollet-le-Duc. Al nostre entendre cal destacar-hi, però, el respecte als elements preexistents i d’una manera significativa la inexistència d’elements nòrdics com les punxegudes cuculles o cobertes còniques pròpies de les recreacions de l’esmentat arquitecte i la seva escola. El projecte de Requesens mantingué una certa contenció arrelada en la tradició local, mediterrània.

No hi ha notícies que hi hagués hagut cap capella al castell medieval de Requesens, que tenia molt a la vora l’església parroquial. La capella que hi veiem, ara sense culte, fou construïda amb l’obra del segle XIX. Fou dedicada a sant Romà, segurament per recuperar el patronatge de la capella medieval enrunada del castell de Rocabertí.

A la façana de la capella del castell de Requesens podem veure, com ja hem dit, la porta, dues finestres i un altre arc del frontis romànic de l’antiga parroquial de Santa Maria, obertures arrencades del mas de l’església. Hi són refetes juntament amb elements nous i alguns potser d’altres procedències. (JBH)

Bibliografia

  • Josep de Taverner i d’Ardena: Historia de los condes de Empurias. manuscrit del segle XVIII.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. II, 2a. part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1952, pàgs. 352-354.
  • Pelagi Negre i Pastell: El castillo de Requesens, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. IX, Girona 1954.
  • Pelagi Negre i Pastell: El linaje de Requesens, “Anales del Institutode Estudios Gerundenses”, vol. X, Girona 1955.
  • Luis Monreal i Martí De Riquer: Els castells medievals de Catalunya. vol. I, Barcelona 1955, pàgs. 162-163.
  • Francesc Miquel i Rosell: Liber feudorum maior, II, Barcelona 1957.
  • Pelagi Negre i Pastell: Dos importantes documentos del conde de ampurias poncio I, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, vol. XIV, Girona 1960.
  • Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat i Miquel Brasó i Vaqués: Castell de Requesens, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 421-424.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 562.
  • Jaume Brugat i Martí: Requesens 844-1983, Gràfiques Pujol, Figueres 1983 (díptic).
  • Antoni Egea i Codina: El mestre d’obres Alexandre Comalat i la restauració del castell de Requesens, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 18, Figueres 1985, pàgs. 345-357. (JBH)