Situació
Una vista de l’exterior de l’església des del costat sud-oriental. Hom hi pot veure perfectament l’estructura, amb una nau, capçada a llevant per un absis semicircular.
F. Tur
El santuari de Santa Llúcia de la Jonquera, antiga església parroquial de Sant Miquel de Solans, es troba en un paratge desert dels vessants meridionals de l’Albera, vers el nord-est de la vila de la Jonquera, en un replà de la serra de Falqués i a migdia del castell de Rocabertí, a la capçalera de la riera de Santa Llúcia.
La rodalia s’ha caracteritzat sempre pel poblament de masies escampades, moltes de les quals avui romanen abandonades. L’església és isolada; al seu costat hi ha només la que fou casa de l’ermità i abans rectoria.
Mapa: 220M781. Situació: 31TDG915973.
El camí que porta a Santa Llúcia surt de la carretera local de Cantallops a Agullana. Cal situar-se a la cruïlla —ben senyalitzada— d’aquesta carretera amb la N-II, que és a poc menys de 2 km vers migjorn de la Jonquera (abans d’arribar a aquesta vila anant a la frontera). Ací cal prendre la direcció de Cantallops i, un cop fets uns 2 km, cal agafar, a l’esquerra, la pista de terra que, en un recorregut de 3 km, puja fins a l’església. Per entrarhi cal demanar la clau a la rectoria de la Jonquera.
Història
L’església de Sant Miquel de Solans és documentada l’any 948 en un diploma del rei Lluís el d’Ultramar. Entre d’altres possessions s’hi confirma al monestir de Sant Pere de Rodes l’alou de Solans amb l’església de Sant Miquel, de la qual es fa constar la relació de proximitat amb el castell de Rocabertí: “alodem qui dicitur Solanes cum ecclesia Sancti Michaelis juxta castrum Bertini”. Les ruïnes del castell són a cosa d’1 km en línia recta de l’església, cap a tramuntana i en una posició més enlairada.
En notícies molt posteriors, ja del segle XII, l’església apareix esmentada com a parroquial.
En el testament de l’any 1234 Maria de Cruïlles llegà a l’església de Sant Miquel de Solans tots els drets que posseïa a Agullana.
Del 1265 és la compra feta per Berenguer de Canadal a Ferrer de Campmany de les tasques i altres drets de la parròquia de Sant Miquel de Solans. L’any 1270 Ramon de Cantallops signà una àpoca al mateix Ferrer de Campmany per la venda dels estanys de Canadal, els quals es precisa que són situats dins el terme d’aquesta parròquia.
L’església de Solans es relaciona els anys 1279 i 1280 entre les parròquies i capelles amb rendes pròpies que havien de contribuir amb la dècima al sosteniment de les croades.
L’any 1315 és consignat que Guillema d’Avinyó gaudia de la meitat del delme de Sant Miquel de Solans, el qual posseïa per Bernat de Closa qui, el 1325, vengué el seu dret —que tenia pel bisbe de Girona— a l’esmentada Guillema.
En els nomenclàtors de l’any 1362 i del final del segle XIV, Sant Miquel de Solans hi continua figurant entre les esglésies parroquials de la diòcesi, dins l’ardiaconat d’Empúries. Més endavant perdé la categoria de parròquia i fou agregada com a capella sufragània a Santa Maria de la Jonquera.
El dia 7 de juliol de l’any 1362 el bisbe Berenguer de Cruïlles havia erigit en nova parròquia l’església de Santa Maria de la Jonquera, fins aleshores sufragània d’Agullana i Sant Miquel de Solans, ja que el nucli del poble de la Jonquera es repartia entre els termes d’ambdues parròquies. El camí de França n’era la divisòria; les cases situades a ponent del camí esmentat pertanyien a la parròquia d’Agullana i les de llevant a Sant Miquel de Solans.
En les llistes de parròquies del bisbat del segle XVII —anys 1606 i 1691—, ja no hi figura Sant Miquel de Solans, el terme de la qual ja havia estat absorbit per Santa Maria de la Jonquera.
Un cop extingida la seva funció parroquial, hi prosperà el culte a santa Llúcia, documentat al nostre país a partir del segle XIII i molt popular a partir, sobretot, dels segles XVI i XVII. L’església es convertí en un santuari força visitat. Els aplecs per la diada de la santa, el 13 de desembre, han atret tradicionalment la població d’un extens sector de la comarca i de les veïnes, incloses les de l’altra banda de l’Albera. Se’n fa ressò Joan Amades al Costumari català, que esmenta la “dansa de l’almorratxa”, que es ballava en aquesta festa.
El santuari és conegut amb el nom de Santa Llúcia de la Jonquera; popularment gairebé és oblidat l’antic nom de Sant Miquel de Solans.
L’any 1936 fou destruït el mobiliari de l’església. A la postguerra es creà a la Jonquera l’entitat Amics de Santa Llúcia, que s’ha preocupat del ressorgiment de l’aplec i de la consolidació de l’església i de la dignificació del seu entorn. Aquest col·lectiu pot ésser considerat el primer que sorgí a la comarca, dins l’actual moviment popular, molt esponerós i amb fruits certament notables, per a la salvaguarda i defensa del patrimoni arquitectònic en perill.
Al mur de migdia de l’església, al costat de la porta, hi ha una làpida sepulcral gòtica. Segons el seu text, el sagristà d’aquesta església Bernat de Vila de Pujarnol, que morí l’any 1341, hi instituí un aniversari.
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, edifici d’una nau, de mides força grans, capçada a llevant per un absis semicircular.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’antiga església de Sant Miquel de Solans és un edifici de mides força grans, sòlid, i de notable alçada i esveltesa. No ha sofert reformes ni afegitons d’importància, manté pràcticament sencera la seva estructura original, posada enterament al descobert amb obres de simple neteja.
La seva planta consta d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta amb una volta marcadament apuntada i seguida, sense arcs torals i feta amb carreus grossos i ben escairats, que s’hi disposen en filades longitudinals. L’absis es comunica amb la nau per un doble plec, apuntat i adovellat, en gradació; la seva volta té forma ametllada i també és construïda amb carreus grossos i polits que s’ordenen en filades concèntriques.
A l’interior, al nivell de l’arrencada de les voltes, hi ha una cornisa de secció de quart de cercle incurvat, la qual també ressegueix els arcs de les finestres, extradossant-los. A l’absis, sota la cornisa, hi ha, a més, un fris ornamental. Aquest fris és format per l’alternança del tema de dents de serra amb un seguit de mènsules o consoles, de manera que entre cadascuna d’aquestes mènsules es crea un petit espai dentat, amb dues dents de serra.
L’interior de l’església ha estat totalment repicat. A l’extrem de ponent de la nau hi ha un cor, que és un afegitó tardà.
Hom penetra a l’interior de l ’església per una porta oberta al mur de migjorn. És de tres arcs adovellats, en gradació i amb llinda i timpà monolítics. L’arc extern és extradossat per un ressalt incurvat, a manera d’arquivolta, el qual s’uneix als extrems, amb la motllura de la mateixa forma que crea les impostes dels arcs i segueix horitzontalment sobre la llinda. Aquesta porta és ben característica del romànic dels segles XII i XIII de l’Empordà, la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló, espai geogràfic on aquest tipus de porta es repetí amb profusió.
La il·luminació del temple es fa a través de quatre finestres situades una a l’absis, una altra al frontis i les altres dues al mur meridional de la nau. A la capçalera de la nau hi ha dos ulls de bou, a l’elevació del mur per sobre del nivell de la coberta de l’absis.
Les quatre finestres són de doble esqueixada, amb arcs de mig punt adovellats; són de mides, sobretot d’alçades, excepcionalment grosses, en especial les dues que s’obren a migdia. Aquestes dues finestres i també la que es troba al fons de l’hemicicle absidal, presenten llurs arcs exteriors extradossats per dobles arquivoltes decoratives, formades per un guardapols incurvat i un arquet de dents de serra. La finestra de l’absis té, a més, una grossa motllura a manera d’ampit.
Sobre el vèrtex de la testera de la nau hi ha una curta pilastra, la qual, segurament havia estat coronada per una creu.
Damunt el capcer del frontis hi ha una petita espadanya d’un sol arc apuntat. Aquesta façana de ponent té adossada la casa de l’ermità a la part inferior.
Els paraments laterals de la nau i de l’absis són coronats exteriorment per cornises incurvades; els murs no presenten cap altre element decoratiu que els esmentats. L’aparell, homogeni arreu de l’edifici, és format per carreus de mida força grossa, ben escairat i polits, tallats en granit de la mateixa contrada. Han estat disposats en filades perfectament regulars, a trencajunt.
Sant Miquel de Solans o Santa Llúcia de la Jonquera és una església que, tant pels seus elements estructurals com per l’aspecte estilístic, s’insereix plenament dins el romànic local de la segona meitat del segle XII, amb perduració dins el segle XIII.
D’altra banda, dins l’època apuntada, pertany a un grup d’esglésies de característiques formals molt apropades, les quals s’escampen en un sector no gaire extens de l’Alt Empordà: a banda i banda dels colls del Portús i Panissars, pels vessants i repeus de les Salines i l’extrem occidental de l’Albera. Formen part d’aquest conjunt d’esglésies, a més de Sant Miquel de Solans, les d’Agullana, la Vajol, Darnius, Maçanet de Cabrenys i, probablement, se n’hi podria afegir alguna altra com la de Campmany i els elements coetanis de Sant Julià dels Torts. És molt possible que llur semblança en diferents aspectes, reflecteixi l’activitat, en aquestes contrades, d’una determinada colla d’artesans o constructors a l’època esmentada.
Pica
Pica baptismal, possiblement coetània de l’església actual.
F. Tur
La pica baptismal fou localitzada fora de l’església ja fa uns quants anys; devia quedar abandonada quan el temple perdé la funció parroquial. Durant les campanyes de restauració, l’entitat Amics de Santa Llúcia la recuperà i la instal·là novament a l’interior del temple, on ara és visible a l’extrem de ponent de la nau.
És una pica monolítica, tallada en granit. Té forma de copa sense peu. Només té un curt basament cilíndric. La seva alçada és de 82 cm i el diàmetre màxim extern fa 105 cm; el gruix superior del conjunt fa 13 cm.
És completament llisa, sense cap detall ornamental. La part superior té un fragment trencat. En tornar-la a l’església, hom la repicà amb buixarda, cosa que en modificà l’aspecte original.
No és possible de datar amb certesa una peça tan senzilla. És probable que sigui coetània de l’església romànica actual.
Altar
Ara d’altar procedent d’aquesta església i utilitzada actualment com a taula a la Font Vella.
F. Tur
A la rodalia de l’església també hi ha estat trobada una antiga ara. És tallada en granit, de forma rectangular i completament llisa. Fa 150 × 72 cm i té 10 cm de gruix. Ha estat col·locada com a taula a la Font Vella de Santa Llúcia, al sud-oest d’aquesta església, a poca distància.
També a l’entorn del santuari hi ha fragments de fust de columna. Són trossos curts, cilíndrics i de molt gruix, sense un allisat curós, de granit.
Hem identificat dos d’aquests fragments, que fóra convenient de guardar dins l’església o l’hostatgeria. Sembla que temps enrere n’hi havia alguns altres.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A, (Alt Empordà) Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 204.