Sant Julià dels Torts (la Jonquera)

Situació

Una perspectiva de l’exterior de l’església des dellevant, amb l’absis, semicircular, a primer terme, acoblat a l’edifici en èpocatardana.

F. Tur

L’església de Sant Julià dels Torts era la parròquia del poblat d’aquest nom, format per masies escampades pels vessants pirinencs, entre el coll del Portell i el coll de Panissars. És emplaçada en un replà enlairat, un excel·lent mirador vers migdia, llevant i tramuntana. Fou bastida damunt una penya granítica, al caire d’un cingle. Al lloc predomina el bosc d’alzines sureres.

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG870986.

Per arribar-hi cal agafar un camí que surt de la carretera N-II, a l’esquerra, a 2 km al nord de la vila de la Jonquera, en direcció a la frontera. Aquest camí de terra travessa, en iniciar-se, el curs del Llobregat d’Èmpordà i després de passar vora els masos Morató i Tronc aviat s’enfila per la muntanya. Des de la N-II a l’església de Sant Julià hi ha poc més de 2 km. En temps de pluges el camí no és gaire apte per a segons quins vehicles. (JBH)

Història

L’església de Sancti Juliani de Tortis és esmentada en diferents documents del segle XIII. (anys 1226, 1277 i 1280), quan Galceran de Montroig, que tenia en feu els delmes d’aquest lloc i d’altres de la rodalia, reté homenatge al bisbe de Girona.

L’any 1229 Bernat de Vilatenim vengué al cavaller Arnau Ramon els delmes que percebia als llocs de Sant Climent Sescebes i Sant Julià dels Torts per 550 sous barcelonesos.

L’any 1270 Dalmau de Darnius reté homenatge al bisbe Pere per dos masos de Sancti Juliani de Tortis.

En les Rationes decimarum del 1279 i el 1280 apareix esmentada la capella sancti Juliani de Curtibus, transcripció errònia de Tortibus. Posteriorment, l’any 1362, l’església de Sancti Juliani de Tortis és consignada com a sufragània de la parròquia d’Agullana. També figura com a sufragània de l’església d’Agullana en els nomenclàtors del final del mateix segle XIV: “Ecclesia suffraganea sancti Iacobi de Tortibus”.

La dedicació a sant Jaume i no a sant Julià també podria ésser una transcripció equivocada. (JBH-MLIR)

Església

Planta, a escala 1:200, del’església, edifici d’origen pre-romànic, que consta d’una nau amb un absis semicircular, obert al cantó de llevant.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

Sant Julià dels Torts és una església que presenta testimonis de dues etapes constructives ben diferenciades, si bé en el seu estat actual es fa difícil fer una interpretació correcta de cadascuna. Hom pot observar, tanmateix, que sobre unes importants pervivències d’un edifici pre-romànic o romànic primitiu és realitzà una reconstrucció tardoromànica.

L’edifici és d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular aprofundit o que, per definir-lo millor, podríem dir que consta d’un tram rectangular acabat en semicercle. El mur de ponent afecta una marcada desviació i no forma angles rectes amb els laterals de la nau; al seu damunt es dreça una espadanya de tres pilars grossos, sense arcades.

La volta de la nau és de canó semicircular en els 3 m del seu extrem occidental, mentre que a tota la resta és de perfil apuntat. La volta de l’absis es correspon amb les particularitats de la seva planta, és a dir, té un tram de canó, també de secció apuntada, que acaba a llevant en quart d’esfera. S’obre vers la nau per mitjà d’un simple plec apuntat que marca l’acusada gradació d’alçades, ja que a l’absis la volta es clou a un nivell molt més baix que a la nau. L’esmentat arc presbiteral, tot i ésser un simple plec, té impostes motllurades, de bocell. Al seu damunt, a la capçalera de la nau, hi ha una petita finestra d’una sola esqueixada.

Hi ha un banc d’obra seguit al peu dels murs de tramuntana, ponent i part del de migdia de la nau. El paviment, de llambordes rectangulars, eleva el seu nivell de ponent vers llevant per mitjà d’un graó a la meitat de la nau i tres altres a l’entrada del presbiteri. A l’edifici hi ha només dues altres finestres. Una d’elles, de doble biaix, situada a migdia de la nau, presenta la particularitat de tenir arc de mig punt al seu vessant extern, mentre quea l’intern pren la forma rectangular. L’altra, al fons de l’absis, tél’estructura amagada per arrebossats i modificacions tardanes.

També al mur meridional de la nau, vers el seu extrem de ponent, hi ha la porta d’entrada que perfora el parament amb tresplecs o arcades de mig punt i que conté una llinda grossa i untimpà llis; unes motllures de cavet formen el guardapols i un fris horitzontal a la imposta dels arcs i sobre la llinda. El guardapolsés l’únic element decorat, amb una seqüència de fulles o palmetes ja molt erosionades.

L’església fou objecte d’alguns afegitons tardans, els més importants dels quals són la sagristia que s’adossa al sud-est, en comunicació amb el presbiteri per mitjà d’una porta rectangular, iun altar lateral buidat al gruix del mur de migdia, en el seu extremde llevant, en forma de gran arcosoli de mig punt. Sota la teuladaactual hi ha restes de l’antiga coberta d’enllosar.

Abans de passar a esmentar les particularitats dels aparells, calque ens referim a una característica de la planta de l’església. Lescantonades exteriors que haurien de marcar la unió de la nau i lacapçalera es troben força abans de l’inici de l’absis, a uns 2,20 m, en ambdós murs laterals. A tramuntana aquest angle resta perfectament visible i és poc destacat (uns 25 cm). A migdia noméses pot veure per damunt de la coberta de la sagristia afegida i ésmolt més destacat. A l’interior els angles no es veuen, probablement a causa de les reformes.

L’edifici presenta dos tipus d’aparell clarament diferenciats. Es poden observar millor després de la neteja feta a l’interior fa pocs anys. Així i tot, alguns espais dels paraments exteriors són amagats per restes de capes d’arrebossats, segurament antigues, quees troben sobretot a l’absis, al mur de migdia i també en sectors del llenç de tramuntana; a l’interior només l’absis roman cobert de calç.

Als paraments externs del frontis —mur, curiosament, sensecap obertura— i en bona part del mur de tramuntana, és on espot veure millor un tipus d’aparell de gran rusticitat, a base deblocs de granit en general voluminosos, sense cap treball, que han estat lligats amb abundant morter i que es disposen desordenadament; les cantonades són fetes amb carreus posats al llarg i detravés, molt bastament esquadrats.

Aquest tipus d’aparell és present a tots els paraments interiors de la nau, si bé el de migdia ha estat molt alterat en diferents punts, i també, encara que menys, el de tramuntana. A l’absis, aquest aparell s’arriba a identificar al tram de mur rectilini, al costat de tramuntana, però a la resta ho impedeixen els arrebossats.

El parament extern del mur meridional de la nau és molt diferent, a base de filades ben seguides de grans carreus de granit que han estat perfectament escairats i polits i que foren col·locats a trencajunt.

Al nostre entendre, l’edifici presenta testimonis de dues etapes constructives d’època diversa, les quals s’acorden amb els dos tipus d’aparell esmentats.

En primer lloc, hi ha notables estructures d’un primer temple al qual correspon l’aparell irregular i rústec que comprèn la pràctica totalitat dels murs de ponent i de tramuntana i que també apareix a la cara interior del mur meridional de la nau i als segments rectilinis de l’absis.

Una vista de l’interior de l’església, amb una llarga nau, capçada al fons per un absis. L’edifici té un conjunt d’elements d’època pre-romànica.

F. Tur

Per la disposició de l’esmentat absis i la situació de les cantonades amb la nau, abans esmentades, hom pot mantenir com a hipòtesi, que la primitiva església podia haver tingut una capçalera carrada, de planta rectangular o trapezial. D’aquest suposat absis primitiu serien rastres els murs rectilinis situats a continuaciód’aquestes cantonades, que incorporen una bona part de la capçalera actual. Uns pocs testimonis de l’existència d’un possible antic arc triomfal, després arrencat, al nivell d’aquesta cantonada, són visibles a l’interior de la nau, al costat de tramuntana. Tambéal mateix costat, hom pot observar que l’actual plec o arc presbiteral és el fruit d’una reforma feta al mur ja existent i, d’altrabanda, que la part semicircular del fons de l’absis, malgrat els arrebossats, a l’interior s’acobla de manera molt irregular amb elsmurs rectilinis. El tram de volta de canó de l’extrem occidental de la nau pot correspondre, també hipptèticament, a aquesta església primitiva, que cal considerar alt-medieval.

L’edifici fou profundament transformat en època tardo-romànica. En aquest moment fou construïda la façana meridional, de carreuada, amb la porta que hi correspon, la qual pertany a untipus comú a les comarques del nord-est català durant els segles XII i XIII. Fou aleshores que el temple es cobrí amb les voltesapuntades que avui hi veiem; podríem afegir, ja més hipotèticament, mentre no es facin prospeccions a l’edifici, que també fou en aquest moment que una primitiva capçalera carrada es convertíen l’absis aprofundit i acabat en el semicercle actual. Aquesta modificació s’hauria aconseguit simplement esbotzant el mur de llevant de l’absis primitiu i acoblant-hi la part semicircular, la quales dreça just al caire del cingle, detall que sembla afavorir aquesta suposició.

La reforma del mur meridional, amb la nova façana amb porta tardo-romànica, fou un simple regruix del mur original. No solament ho demostra així el seu gruix (120 cm), superior al dels altres murs perimetrals (90 cm), sinó també l’existència d’aparell antic al parament interior del mateix mur; també ho acaben de confirmar la major profunditat de la cantonada de capçalera encomparació de la de tramuntana (a partir d’aquest angle s’augmentà el gruix del llenç) i l’estructura de la finestra de doble biaixque s’hi obre. El seu vessant interior, rectangular, pot respondre a una primitiva obertura d’una sola esqueixada.

La unió dels dos sectors de diferent època es pot veure marcada, al mur de ponent, per una esquerda, de dalt a baix, vora la cantonada amb el de migdia, que ja és feta amb carreus escairats, tardans. L’espadanya, de carreus, sobre el frontis esmentat deu ésser també d’època romànica tardana.

En resum, doncs, podem dir que a Sant Julià dels Torts resten estructures, encara importants, d’un temple d’una nau i un absis de planta avui difícil de precisar, potser carrada, si no hi correspon ja la forma actual. Aquesta construcció primitiva pot ésser considerada pre-romànica, probablement anterior al mil·lenni o, com a molt, del començament del segle XI.

Cal assenyalar que l’advocació a sant Julià és sovint d’origen molt reculat al país. L’existència d’un temple alt-medieval, o preromànic, malgrat que les notícies històriques que se’n coneixen oque són publicades datin d’època tardana —de la primera meitat del segle XIII, en aquest cas— no pot estranyar gaire. Cal tenir en compte la gran pèrdua de documentació antiga en aquestes comarques i també l’estat dels principals arxius històrics, i més encara dels locals o menys importants, situació a la qual tot just s’ha començat a posar remei.

L’església de Sant Julià dels Torts romania abandonada. En 1978-80 els grups de recuperació del patrimoni del Centre Excursionista Jonquerenc i el Grup d’Art i Treball de la Jonquera aconseguiren realitzar una senzilla consolidació de la teulada, la neteja de l’interior i de l’entorn de l’església i l’arranjament del camí. Hom hi celebra un aplec anual. (JBH)

Portada

Un detall del mur de migjorn amb la part superior de la porta d’entrada, coberta amb tres arcades i una arquivolta; la porta té llinda i timpà llisos i mostra una gran sobrietat.

F. Tur

Ja hem apuntat que al mur de migjorn de la nau hi ha oberta la porta d’entrada. Aquesta és simple i potésser adscrita a un model característic de la segona meitat del segle XII i que esdevingué força habitual en edificis petits d’una zona força àmplia, en la qual cal inclourel’Empordà, la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló.

És una porta gairebé mancada de decoració esculpida, la vistositat de la qual ha estat obtinguda gairebé exclusivament pels elements escultòrics, simples, però ben estructurats.

La porta ha estat feta amb tres plecs en gradació, amb uns carreus iguals que els de l’aparell del mur. L’entrada és tancada a la part superior per una llinda llisa, damunt la qual hi ha una petitacornisa de perfil concavat, que, a la vegada que marca el límit del cos inferior del portal, serveix de base per al coronament d’aquest. El coronament és obtingut per tres arcs de mig punt adovellats, que emmarquen un timpà llis.

Els arcs de la porta són adovellats, perfectament dissenyats i amb uns blocs ben posats. Són llisos. Només un petit tall aixam-franat trenca l’aresta de l’arcada més interior i un de concavat neutralitza la de l’arc intermedi. L’arcada exterior conserva la seva aresta, bé que aquesta ha estat resseguida per dos solcs incisos, molt fins i paral·lels, actualment gairebé desapareguts a causa del desgast que ha sofert la pedra amb el pas dels anys.

El guardapols té la part concavada decorada amb un fris de motius en relleu, molt senzills, actualment molt erosionats. Estracta d’un seguit de petits discs juxtaposats que formen seqüència.

La simplicitat ornamental no constitueix un motiu suficient pera la datació d’aquesta porta, puix que cal tenir present, a més, tota la seva estructura. Josep Puig Cadafalch classificà aquesttipus de porta com a precedent de les portades amb múltiples arcades i establí paral·lelismes amb les portes de Sant Andreu de Serinyà, al Gironès, Santa Cecília de Molló, al Ripollès i Sant Martí de Queixàs, a l’Alt Empordà, totes elles amb arquivoltes sense decoració.

Si tenim en compte que l’església de Sant Julià dels Torts té una tipologia establerta amb paral·lels que daten del segle XII, podem establir també aquesta datació per a aquesta porta. (GYCP)

Pica

Pica conservada a l’interior de l’església. De factura molt senzilla i mancada de qualsevol tipus d’ornamentació, és molt difícil de datar. La rusticitat d’aquesta peça i el primitivisme que traspua porten a adscriure-la a l’època romànica, sense que puguem afirmar amb certesa la pertinença a aquesta època.

F. Tur

L’església de Sant Julià dels Torts conserva una pica baptismal, construïda amb un sol bloc de pedra granítica. Aquesta peça té forma semisfèrica, amb la superfície exterior llisa, i no presenta cap tipus de decoració ni suport o peu. Fa 110 cm d’alt per 70 cm de diàmetre a la part superior.

Pel que fa al seu estat de conservació, la peça és sencera, però presenta la part superior, a l’indret de la boca, força erosionada.

L’extrema senzillesa de la pica baptismal fa molt arriscada qualsevol precisió cronològica dins el món romànic. Amb tot, però, creiem que la datació d’aquesta pica baptismal ha d’ésser situada a partir de la meitat del segle XII. (GYPC)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, vol. III-IV, Barcelona 1905-1906.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 143-144.
  • Josep Rius i Serra: Radones Decimarum Hispaniae, vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946.
  • Josep M. Pons i Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 107-208 i 217; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 561.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 271-272. (JBH)

Bibliografia sobre la portada

  • Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla i Josep Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1918; Institut d’Estudis Catalans - Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1983, 2a. ed. facsímil, pàgs. 754-756.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 207-208.
  • Joan Badia i Homs: Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV (L’Empordà), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983. (GYCP-JVV)

Bibliografia sobre la pica

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàg. 207.