Situació
L’església de Sant Martí ha estat convertida en una masia coneguda per Mas del Forn del Vidre, nom que prové d’un antic forn de vidre que hi havia a l’indret.
Vista exterior de la capçalera de l’església, des de llevant.
J. A. Adell
Una vista exterior de l’edifici des del costat de tramuntana, amb l’absidiola corresponent i una porta d’entrada a la nau, avui tapiada.
F. Tur
Aquesta església, avui masia, es troba a tramuntana de la vila de la Jonquera, entre el traçat de la carretera N-II i la riba esquerra del riu Llobregat de l’Empordà, prop d’on conflueix la riera del Forn del Vidre.
Mapa: 220M781. Situació: 31TDG891994.
Per arribar-hi cal fer 3 km per l’esmentada carretera N-II després de passar la duana de la Jonquera. El mas i l’església es troben al cim d’un pujol poc elevat, ben visible a uns 50 m a l’esquerra (a ponent) de la carretera. (JBH)
Història
No hi ha notícies documentals conegudes o publicades que es refereixin concretament a aquesta església. Francesc Monsalvatje recollí diverses tradicions, cap de les quals no és confirmada en documentació històrica. Esmentà la llegenda del cicle carolingi segons la qual Carlemany havia aixecat una església dedicada a sant Martí després de vèncer els àrabs. Altres versions identifiquen l’església carolíngia amb Sant Martí de Fonollar, a l’altre costat dels colls de l’Albera; o bé l’identifiquen amb unes altres dues esglésies, suposant que Carlemany havia erigit dos temples a sant Martí de Tours, un a cada vessant de l’Albera. El mateix autor esmenta la creença quel’església havia pertangut als templers. També retreu l’existència d’un pilar amb la inscripció SMA. TRINITAS en aquest lloc, i creu que l’església podia haver estat antigament dedicada a la Trinitat. Aquest pedró oratori, del segle XVII, és uns 100 m a migdia de l’església.
En definitiva, cap d’aquestes notícies no es fonamenta en fonts documentals; la història de l’antic temple resta ignorada, per ara. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, ambuna nau, capçada a llevantper un absis semicircular iamb una absidiola a cadabanda.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església alt-medieval de Sant Martí té les estructures molt amagades i cobertes per la masia d’època posterior que fou incorporada al conjunt. Aquesta masia que, totalment o en una bona part, deu correspondre a les primeres dècades del segle XVIII, fou adossada al costat de migdia de l’esglesiola, que, com s’ha indicat, hi quedà totalment integrada. L’interior del temple resta dividit en dues plantes per un sostre d’embigat; els baixos eren destinats a estable i magatzem, i el pis a habitatges. Exteriorment l’església queda amagada per la casa a tot el costat meridional, i també al sud-oesti al sud-est. Tanmateix, malgrat les alteracions considerables, no seria difícil retornar aquest temple medieval al seu aspecte originari, ja que n’ha conservat la majoria dels elements arquitectònics.
Aquesta església era de dimensions reduïdes, d’una llargada total de 15 m i una amplada de 5 m a la nau (mides exteriors). La planta és d’una sola nau, amb una capçalera al costat de llevant d’una certa complexitat. És formada per un absis semicircular molt allargat o aprofundit, a banda i banda del qual s’obren sengles absidioles a manera de transsepte. Aquestes absidioles són semicirculars, la de migdia una mica ultrapassada i la de tramuntana només de forma rebaixada. Les irregularitats també són acusades a la unió de la capçalera amb la nau, sobretot a l’interior, per l’estructura i la relació de les arcades i els diferents espais que comuniquen.
La petita nau era coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament ultrapassat, que arrencava d’unes marcades banquetes. Actualment és destruïda i només resten els inicis de la curvatura.
Vista parcial de l’interior de la capçalera de l’església, avui alterada per la construcció de la masia.
F. Tur
A la capçalera s’han conservat els diferents trams de les voltes. La part central, corresponent a l’absis de planta allargada situat a l’eix de la nau, té un tram de volta de canó, lleugerament passada de radi, la qual, d’acord amb les característiques de la planta, acaba en un espai de quart d’esfera. Aquesta volta és adossada a l’extradós de l’arc triomfal que la comunica amb la nau. És un arc molt destacat, de mig punt una mica ultrapassat, que és sostingut per uns grossos pilars adossats, proveïts d’impostes de secció depla i bisell, llises.
Les dues absidioles tenen unes voltes de quart d’esfera, que incideixen a l’extradós dels arcs de comunicació amb l’espai presbiteral. Aquests arcs són, com el triomfal, de molt gruix, sobre pilars destacats i de perfil lleugerament ultrasemicircular, amb impostes de pla i bisell. Les tres arcades —l’arc triomfal i els de les absidioles— formen unes separacions marcades entre els diferentsespais de capçalera i entre aquesta i la nau, a causa de llur estructura i l’escanyament dels muntants. A les voltes resten empremtes de les llates de fusta de l’encofrat utilitzat en construir-les.
A cadascun dels semicercles de la capçalera devia haver una petita finestra oberta vers llevant. Aquestes finestres han estat malmeses —com es pot comprovar a l’absis central— o bé són molt amagades. Actualment només s’observa bé l’estructura original de la situada a l’absidiola de tramuntana des de l’interior de l’edifici. S’hi comprova que es tracta d’una finestra d’arc de mig punt sobre muntants avançats o banquetes, dins una tipologia característica dels temples pre-romànics locals. Cal suposar que les altres finestres de l’edifici eren semblants.
Aquesta església tenia dues entrades, a migdia i a tramuntana. La porta del mur meridional, que era la principal, avui resta dins el mas i és poc visible. Devia ésser de la mateixa factura que la situada al mur de tramuntana, en el seu sector de llevant i molt apropada a l’absidiola d’aquest costat. És una porta molt estreta(80 cm), una mica enlairada respecte al nivell exterior del terreny. Consta d’un sol arc de mig punt que descansa sobre uns muntants avançats o unes banquetes marcades. Aquest arc és fet amb lloses múltiples, curtes i primes, col·locades en ventall, mentre que als brancals hi ha blocs de pedra voluminosos. L’entrada ha estat aparedada, segurament en una data força antiga per l’aspecte del mur que la clou.
L’edifici ha estat construït amb un aparell a base de blocs de granit, en general grossos i boteruts, només trencats o sense cap mena de treball, entre els quals hi ha petits rebles del mateix mineral; són lligats amb un morter ferm i sorrenc, que hi resta ben visible. Malgrat les formes irregulars de les pedres, hi ha una certa tendència a la sedimentació horitzontal, i els rengles de lloses inclinades que sovint formen un opus spicatum ben marcat són presents arreu, sobretot als paraments de capçalera. L’espiga, feta amb un material tan matusser i poc treballat, és certament singular; evidencia una ferma voluntat per part dels constructors d’emprar aquesta tècnica o tradició constructiva.
Només els arcs interiors han estat bastits amb pedres escairades, si bé també amb no gaire cura, i una mica polides.
L’esglesiola presenta unes característiques singulars per l’estructura de la capçalera trilobada. Els altres elements de l’edifici apunten vers una època clarament anterior a l’any 1000 que, d’acord amb la forma d’aquesta capçalera, deixant de banda la seva complexitat, situaríem dins el segle X, en el moment d’aparició dels primers absis de ferradura en substitució dels santuaris poligonals. Cal destacar l’existència de la petita porta secundària i oberta a tramuntana, que apareix en un bon nombre d’esglésies pre-romàniques empordaneses, com Sidillà, Carbonils, els Solers, Bellcaire, el Terrer, Tavellera i d’altres; és a dir, temples amb capçalera carrada o bé de ferradura, però datables amb anterioritat al segle XI. Aquestes curioses entrades al nord de les esglésies pre-romàniques d’aquest espai geogràfic no tenen una explicació clara i només admeten, de moment, hipòtesis diverses.
Un comentari a part mereix la tipologia de la capçalera trilobada d’aquesta esglesiola, que no té paral·lelismes clars en l’arquitectura coetània del país. Hom n’ha assenyalat només la semblança amb Sant Pere de Terrassa. Si de cas, caldria al·ludir a certes influències orientals, potser abusives, atesa la simplicitat i la rusticitat de l’esglesiola empordanesa.
Tanmateix, en la capçalera de tres lòbuls irregulars hi ha un remot precedent d’estructures semblants d’edificis religiosos d’època força posterior, dels quals el més proper geogràficament, que s’hagi conservat, és Sant Nicolau de Girona. És un exemple significatiu, en certa manera, ja que aquesta església gironina fonamenta la capçalera trilobada en un edifici anterior de caire funerari, també lobulat i de planta central.
Ens trobem, a Sant Martí del Forn del Vidre, davant una cella memoriae? Evidentment, la recuperació, la restauració i l’excavació de l’àmbit i l’entorn d’aquest edifici alt-medieval tan interessant serien molt convenients, i probablement aclaririen una part dels enigmes que planteja. (JBH)
L’estructura de l’església del Forn del Vidre és força estranya dins el context de l’arquitectura catalana alt-medieval. Els detallsconstructius i tipològics permeten de situar-ne la construccióabans del segle XI, però sense poder fer més precisions, que tan sols una neteja i una exploració exhaustiva del monument permetrien.
Cal notar, però, la presència de la porta al costat de tramuntana, situació que també es dóna en altres esglésies empordaneses com Sant Feliu de Carbonils, Sant Romà de Sidillà o l’església del Terrer. També cal fixar-se en les similituds de l’arc amb els de Sant Joan de Bellcaire, la qual cosa pot contribuir a concretar-ne el marc tipològic dins l’arquitectura empordanesa anterior a l’any 1000. (JAA)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVII, Olot 1909, pàgs. 201-202.
Bibliografia sobre l’església
- Alexandre Deulofeu: L’Empordà, bressol de l’art romànic, Barcelona 1961, pàg. 60.
- Miquel Oliva i Prat: Noticias sobre Iglesias prerrománicas gerundenses, “Revista de Gerona”, Girona 1962, pàgs. 81-82.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 204-205 i 213-214; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 560.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 203.
- Eduard Junyent i Subirá: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 117-118.