Santa Maria de Requesens (la Jonquera)

Situació

Un detall de l’exterior de la capçalera des de llevant. Hi és perfectament visible el plantejament de l’edifici, amb una nau inicial, ampliat a tramuntana per una altra nau; la del costat de migjorn, que en bona lògica havia de completar el projecte, no fou mai construïda, bé que sí començada, segons que sembla.

F. Tur

El lloc de Requesens, a la serra de l’Albera, format per masies disperses sota el puig Neulós, era el cap de l’antic terme, centrat pel castell medieval i l’antiga parròquia i després santuari de Santa Maria i que comprènla capçalera del riu d’Anyet. Avui forma part del municipi de la Jonquera.

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG956993.

Per arribar-hi, cal agafar el camí que surt del poble de Cantallops. És un camí de terra, apte per a vehicles, d’uns 5 km, que porta fins a Requesens. Un cop a l’indret del Molí, vora el riu Anyet, el camí puja vers la dreta cap al santuari, mentre que a mà esquerra surt el que porta al castell; d’aquest darrer, també a la dreta, cal agafar l’antic camí de Requesens a Sant Climent Sescebes, força abandonat, pel qual a menys d’1 km hi ha el mas de l’Església. És un casalot abandonat, bastit sobre l’església romànica de Santa Maria, que fou substituïda per l’actual santuari, situat en un altre punt de la rodalia.

Història

L’església de Santa Maria de Requesens, com altres del sector de tramuntana del comtat de Peralada, figuraen una sentència de Carles el Calb datada l’any 844 i de la qual es coneix una còpia del segle XIII, a favor del monestir de Sant Quirc de Colera. Hom considera que es tracta d’un document falsificat o molt manipulat amb el fi d’atribuir-se, aquesta abadia, el domini de les esglésies que hi surten esmentades.

La primera notícia fiable coneguda sobre el lloc de Requesens es troba en un precepte de Carles el Calb expedit a Attigny el 30 de juny de l’any 859. En aquest precepte, però, no surt esmentada l’església. El rei, a precs del comte i marquès Unifred, atorgava al seu fidel Oriol unes propietats reials, el vilar de Saldet, situat al pagus d’Empúries, i el vilar de Requesens, al pagus de Peralada: villare quod vocatir Richusins, similiter cum omni sua integritate. El document original, procedent de l’arxiu comtal d’Empúries s’ha conservat a l’arxiu dels ducs de Medinaceli.

El comte Unifred, marqués de Gòtia, recaptador del precepte,és un personatge ben conegut que, aleshores, sota la confiança de Carles el Calb tenia, entre altres, els càrrecs comtals de Narbona, Empúries i Barcelona. Uns anys més tard, després d’afers molt complicats, i havent-se enfrontat amb el rei, hagué d’abandonar el poder i fugí al nord d’Itàlia. Oriol, el beneficiat per la donació reial, és identificat per Ramon d’Abadal com a fill del comte Alaric d’Empúries i de Rotruda, filla del comte Berà I de Barcelona. Creu que aquesta donació d’uns béns fiscals fou una mena d’indemnització d’Unifred a Oriol “en consideració al càrrec que havia exercit el pare i en el qual no l’havia pogut succeir”. J. M. Salrach precisa que la preocupació d’Unifred per afavorir famílies indígenes i suposadament legitimistes és “una prova evident de les connexions existents entre aquests marquesos francs, tan sovint considerats i anomenats estrangers, i el magnats locals”.

L’església de Requesens figura en les relacions per a recaptarel delme per a les croades dels anys 1279 i 1280 entre els templesi les capelles amb beneficis propis del bisbat de Girona, dins l’ardiaconat d’Empúries.

Segons un document de l’any 1280, el bisbe Bernat de Vilert firmà al cavaller Berenguer de Fontcoberta una part del delme de la parròquia de Santa Maria de Requesens, que havia heretat del seu oncle Ramon de Llabià. Hi és consignat que l’any 1320 en gaudia Francesc de Fontcoberta.

La parròquia figura als nomenclàtors diocesans de l’any 1362 i del final del segle XIV. Ja no la trobem, però, a la llista publicada pel bisbe Arévalo de Çuaço l’any 1606 ni, com és lògic, a la de Francesc Romaguera del 1691. Hom suposa que fou a la darreria del segle XVI que es convertí en sufragània de la parroquial de Sant Esteve de Cantallops, condició que continua mantenint el santuari de Requesens.

La vella església parroquial fou substituïda pel santuari, on ha continuat el culte marià. És situat al cim d’un pujol no gaire allunyat, a l’altre costat del riu Anyet. Cal destacar que la porta de la capella és datada l’any 1704.

L’església antiga, ja sense culte, acabà convertida en una masoveria com una altra dins la gran possessió del castell de Requesens. Les seves estructures arquitectòniques quedaren integrades i emmascarades per la transformació en habitatge i dependències agrícoles i ramaderes. Quan al final del segle XIX fou reconstruït el castell proper, hom arrencà les obertures romàniques de la façana per muntar-les a la nova capella del castell esmentat.

Als darrers temps el mas de l’Església només servia d’estable. Des de fa alguns anys és completament abandonat.

L’església parroquial pertanyia, doncs, al terme del castell de Requesens, situat a poca distància vers tramuntana, en un punt més enlairat d’aquests contraforts del puig Neulós.

Ha estat famosa la processó de la tramuntana, que sortia el dia primer de juny de la capella de Sant Sebastià de Figueres i arribava al santuari de Requesens després d’haver-s’hi afegit romeus d’altres pobles de la comarca. També acudia a Requesens molta gent de l’altre costat de l’Albera. Hom demanava que la tramuntana bufés convenientment per esbandir les miasmes sense fer malbé les collites. Els goigs antics es referien a “la tramuntana lleugera que deixa rastres de salut…”. Sembla que la processó es remunta a l’any 1612, després d’una llarga pesta, segons la tradició. Se celebrà fins el 1868. La festa durava tres dies. A entrada de fosc s’encenia una foguera sobre la carena i molts dels poblesde la comarca n’encenien d’altres i feien sonar les campanes en senyal de participació.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església. Inicialment concebuda d’una sola nau, bé que poc després el projecte inicial fou reformat per tal de convertir l’edifici en una construcció de pla basílical, un projecte que mai no s’acabà de realitzar.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

De l’església antiga de Santa Maria de Requesens s’han conservat la major part de les estructures originals. És un edifici de dues naus capçades a llevant per sengles absis semicirculars molt aprofundits.

Tanmateix, les construccions i els elements diversos afegits per transformar-la en masia emmascaren i amaguen moltes d’aquestes estructures, fins al punt que la seva observació esdevé difícil. A l’interior, l’espai de l’església fou dividit en dues plantes per un sostre d’obra, amb la finalitat de destinar els baixos a estables i magatzems i el pis a habitatge. Hom ha de pujar al pis per veure les voltes i les arcades d’ambdues naus, mentre que a la planta baixa és visible la part inferior dels paraments.

A l’exterior, els murs de l’església, si bé es veuen ben bé en molts sectors, també romanen amagats o modificats per les reformes. El frontis fou malmès en arrabassar-ne les obertures romàniques, quan fou reconstruït el castell. A més, posteriorment, hi ha estat adossada una construcció per a corral o per a pallissa. El mur meridional del temple fou convertit en façana principal de la casa. Té afegit un porxo amb terrassa al mateix nivell del pis per accedir-hi directament des de fora per mità d’una escala d’obra; actualment ja és molt enrunat. Al mur romànic s’hi feren unes obertures. A la llinda d’una porta hi ha gravat l’any 1752, que sembla que indica la datació de la transformació de l’església en masoveria o, almenys, de les reformes més importants.

La capçalera i el mur de tramuntana són les parts més visibles de l’església des de l’exterior. Així i tot, l’absis meridional. té encastada una construcció parasitària, un forn de coure pa, i el murseptentrional té la part inferior colgada per terres que han baixatdel vessant de la muntanya.

Totes aquestes ocultacions de les estructures de l’edifici religiósi el desplaçament del lloc de culte a un altre indret de la rodalia deuen haver estat les causes principals del desconeixement que hi havia de l’existència de l’església romànica, la qual no ha estat publicada fins a una data força recent. Des de fa uns anys, la situació de l’edifici, obert i abandonat, sense bestiar estabulat ni gaires munts d’andròmines al seu interior com en temps anteriors, permet una observació molt més completa de la construcció medieval.

La nau de migdia és de mides més grosses, més ampla i llarga, que la del costat de tramuntana. Formalment, per llur relació de proporcions i per llurs estructures, les dues naus sembla que corresponen a una església projectada de planta basílical, de tres naus, de les quals l’actual del costat de migdia devia ésser la central. La nau lateral que hi manca —al sud— sembla clar, però, que mai no arribà a ésser construïda.

Com ja hem dit, els dos absis tenen una planta marcadament aprofundida, de semicercle prolongat per trams de mur rectilinis. El de migdia, molt més gran i sobresortint, com correspon a les mides de la seva nau, presenta una lleugera desviació axial vers migjorn.

La nau meridional, la més gran, és coberta amb una volta de canó que arrenca d’unes banquetes poc acusades. Fou construïda amb lloses primes, disposades longitudinalment. S’hi veuen rastres de l’encofrat de llates de fusta. És reforçada, a la meitat de la nau, per un arc toral de mig punt, d’amplada considerable, sobre pilastres adossades, amb grans impostes incurvades.

L’arc triomfal, ben destacat, que precedeix l’absis de migdia, té les mateixes característiques. S’observa, però, que aquest arc és lleugerament ultrapassat. Els dos arcs —triomfal i toral— tenen unes dovelles de mida no gaire gran, ben tallades, igual que els carreus dels pilars. A l’arc triomfal predomina la pedra tosca.

La volta de l’absis meridional té la forma de quart d’esfera prolongada, d’acord amb la seva planta.

La mateixa forma presenta, com és lògic, la volta de l’absis de tramuntana, el qual s’obre vers la nau per un simple plec de mig punt, adovellat. Aquesta nau septentrional té una volta de quart de cercle seguida, en la qual hom pot veure també les empremtes de l’encofrat emprat en la seva construcció.

La comunicació entre ambdues naus és configurada per un sol arc former de molta llum, ja que ateny la llargada total de les naus i, a més, ocupa l’inici de la capçalera. Cal suposar que aquestaarcada pertany a una reforma feta per substituir els dos arcs formers, més petits, que, com és lògic, hi devia haver originàriament. Cal tenir en compte que en construir aquest arc former actual quedà destruït el pilar del costat de tramuntana de l’arc toral de la nau de migdia i també el pilar i els muntants corresponents de l’arc triomfal de l’absis de la mateixa nau i de l’arc presbiteral del de tramuntana. Aquesta darrera circumstància s’explica pel fet que, com ja hem apuntat, l’arc former s’allarga per l’extrem dellevant i penetra fins i tot en els murs de capçalera. Tots aquests detalls semblen deixar ben establert que aquest arc former és el fruit d’una reforma de l’estructura primitiva efectuada en una data difícil de precisar.

Les obertures originàries de l’església han estat malmenades, destruïdes o traslladades.

La finestra que hi ha d’haver al fons de l’absis meridional no sabem si ha desaparegut o bé si només resta amagada pels afegitons de la masia encastats en aquest punt. La de l’absis septentrional fou destruïda en ésser-hi oberta una finestra de més amplada. Al mur de migdia, molt alterat, com ja hem apuntat, per les reformes, foren identificats un costat d’una finestra d’una sola esqueixada i possibles vestigis d’una altra de les mateixes característiques. Un petit ull de bou a la testera de ponent de la nau de tramuntana, i actualment tapiat, probablement és l’única obertura que es conserva sencera.

Com ja hem indicat, les obertures romàniques del frontis foren arrencades, per ésser col·locades a la façana de la capella del castell proper, al final del segle XIX. Una fotografia anterior a aquesta intervenció mostra força bé la seva disposició original, tot i que ja és molt borrosa. Al frontis hi havia la porta, d’arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, oberta a la nau de migdia. Damunt seu hi havia una finestra de doble biaix i a l’extrem superior un arquet cegat (potser havia estat una petita espadanya). A l’espai de façana de la nau de tramuntana s’obria una altra finestra de doble biaix de la qual només és visible en la fotografia esmentada l’extrem superior per sobre d’un cobert que era adossat a aquest sector del frontis.

Una vista de la façana de l’església actual de Sant Romà del Castell, muntada al segle XIX amb els elements del frontis de l’església de Santa Maria i pedres antigues adquirides a França.

F. Tur

Totes aquestes obertures es troben avui, refetes amb els elements originals, amb més o menys fidelitat, a la façana de la capella de Sant Romà del castell de Requesens.

Als paraments avui visibles de l’església hi ha un aparell fet amb blocs de granit simplement trencats, de formes irregulars i de mida generalment petita, que es disposen de manera irregular, però amb una certa tendència a afilerar-se; enllacen amb cantonades de carreus escairats; hi és visible l’abundant morter. Als absis i al mur de tramuntana, a l’exterior, resten trams de cornises de secció incurvada.

Les naus s’aixopluguen sota una sola coberta de doble vessant, actualment de teula corba, com les dels absis.

Alguns detalls semblen indicar amb força claredat que inicialment hom bastí la nau més gran —la de migdia— amb la intenció de construir un temple d’una sola nau. La cantonada del nord-est d’aquesta nau i la manera d’unir-se els murs dels dos absis poden indicar que la nau septentrional hi fou afegida més tard. Això s’hauria produït, però, al cap de molt poc, segurament desprésd’acabar-se de construir la nau gran, com a fruit d’un canvi de plantejament, ja que per les seves característiques formals ambdós sectors de l’edifici s’han de considerar d’una mateixa època o almenys de datació molt poc diferenciada.

Com ja hem comentat, la relació de mides i estructures —la nau de tramuntana, més curta i estreta, igual que el seu absis, la seva volta de quart de cercle— faria suposar que hom havia projectat, amb aquest canvi de plantejament, una església de pla basílical de tres naus. L’actual nau de migdia devia anar destinada, com és lògic, a ésser la central. Aquest projecte, però, no esdevingué realitat. El mur meridional, malgrat la seva actual degradació, conserva prou fragments d’aparells per poder demostrar que no arribaren mai a haver-hi uns arcs formers que comuniquessin amb una nau lateral d’aquesta banda. En canvi, a més, s’hi veuen restes de dues finestres.

Tanmateix, hi ha altres indicis que semblen indicar que fins i tot hom començà la construcció de l’esmentada tercera nau (lateral de migdia); no hi ha dubte, però, que aquesta obra es devia abandonar tot just iniciada. Aquests indicis es troben a l’exterior del mur meridional i resten més clars després del progressiu en-sulsiament del porxo amb terrat afegit per a la masia. Hi podem veure l’encast d’una paret antiga amb lligada perpendicular, a poca distància de l’angle sud-oest de l’església. També hi ha unapart d’una pilastra adossada, de carreus, vers la meitat de la llargada del mur. Ambdues restes creiem que es poden explicar per l’inici de construcció de la tercera nau en aquest costat de l’església romànica.

Segons es pot deduir de les estructures conservades, l’església molt possiblement data de la primera meitat del segle XI. Es un exemple de la singularitat de l’arquitectura religiosa d’aquest moment a les comarques nord-orientals. En aquest cas concret no solament no havien estat adoptades encara les formes decoratives llombardes —els paraments són del tot llisos—, sinó que hi trobem unes clares pervivències de l’arquitectura anterior, pre-romànica. En aquest sentit cal destacar la planta allargada delsabsis i l’existència d’un arc triomfal a la nau més gran, i també altres detalls, com ara les finestres d’un sol biaix.

Com ja hem apuntat, no veiem una diferència cronològica digna de consideració entre les dues naus. Malgrat el canvi de plantejament damunt dit, semblen aixecades per uns mateixos constructors. En aquest sentit és significatiu que els dos absis presentin unes plantes molt semblants i que no hi hagi, pràcticament, diferències entre els aparells de l’un i de l’altre sector de l’edifici.

En canvi, l’antiga façana principal, de ponent, sembla força clar que havia estat refeta al segle XII. D’aquest segle i no d’abans són les obertures que avui hi ha a la capella del castell: la porta i les finestres de doble esqueixada. El que és més probable és que la finestra que hi ha actualment (a la capella del castell) sobre la porta sigui la que ja tenia aquesta situació al lloc d’origen, igual que l’arquet situat més amunt. La finestra avui col·locada a un nivell baix, a l’esquerra de la porta, deu ésser la que s’obria a la nau septentrional. Aquesta darrera és d’arc monolític; les altres obertures tenen arcs adovellats.

D’altra banda, no és impossible que els carreus ben escairats, o part d’aquests, emprats en la façana de la capella del castell provinguin també del frontis de l’església antiga, encara que això ja és més dubtós i no és comprovable. Correspondrien a un aparell que hauria estat conseqüència de la reforma de l’època d’aquestes obertures.

Escultura

Hem esmentat ja els elements que són col·locats des del segle XIX a la façana de la capella de Sant Romà del castell de Requesens i que procedeixen del frontis de l’església romànica de Santa Maria. N’hi ha alguns altres, però és gairebé segur que no tenen aquest origen. Es tracta d’elements de nova factura o que potser formaren part dels lots de pedres velles adquirides a França per a la reconstrucció del castell.

Potser tenen aquesta darrera procedència les dues mènsules amb caps d’animals esculpits que es col·locaren a cada costat de la finestra de l’eix central de la façana.

Un detall de l’arc exterior de la porta avui, muntada a la capella de Sant Romà del Castell. L’aresta és aixamfrànada i decorada amb una ziga-zaga. Les dovelles de pedra calcària, més blanques —la de la clau amb una mà estesa— no semblen pas originals.

F. Tur

Un detall de la porta de l’església, actualment instal·lada a la capella de Sant Romà del Castell. A desgrat d’opinions controvertides, sembla que, tot i que alguns elements són moderns i d’altres foren adquirits a França, la major part dels components d’aquesta porta, inclòs el timpà, són autèntics i procedents de l’antiga església de Santa Maria.

F. Tur

La porta de tres arcs en gradació és l’única obertura on hi ha parts decorades que potser pertanyen a l’església de Santa Maria. A la vella fotografia (molt borrosa) repetidament esmentada, aquesta porta, encara in situ, es veu força malmesa. Els muntants fins i tot havien perdut la seva verticalitat i foren apuntalats amb obra. Sembla que havien caigut dovelles dels arcs; la llinda també estava molt feta malbé. L’espai del timpà era també tapat amb obra.

Per a la reconstrucció de la porta al castell, probablement s’hi hagueren d’afegir peces.

L’arc extern de la porta té el perfil aixamfranat i decorat amb un fris d’incisions seguides formant ziga-zaga. Les dovelles són de granit llevat d’unes quantes poques., de calcària, que hi són col·locades força ordenadament. D’aquestes darreres, la dovella clau presenta un relleu amb una mà plana o estesa. No semblaque aquesta peça existís a l’església antiga, però aquest detall és dubtós.

Un ressalt seguit crea les impostes dels arcs i corre horitzontalment entre la llinda i el timpà: a les impostes és decorat amb boles i altres motius geomètrics, i el tram entre la llinda i el timpàté un fris de pinyes capiculades. Aquest element, com la majorpart de la porta, conserva una pàtina que li dóna un aspecte antic, i uns sectors erosionats i trencats. És molt possible que, si més no en bona part, sigui original.

Detall de la façana actual de l’església de Sant Romà del Castell, amb un arc fet amb elements procedents de la façana de ponent de l’església romànica de Santa Maria, bé que els dos caps que hi ha a l’arrencada de l’arc potser formen part d’un lot de pedres adquirides al segle XIX a França, amb motiu de la reconstrucció del castell.

F. Tur

No sembla que sigui antiga la grossa llinda que avui té la porta; probablement és de nova factura. En tot cas no és la mateixa que es veu a la fotografia, encara al seu lloc, la qual no devia ésser decorada. L’actual, sense gens de pàtina, té al centre una creugrega inscrita dins un cercle, acompanyada de quatre boles o semisferes i a la part inferior un fris també de boles com les que hi ha a les impostes.

El timpà presenta l’escultura més important del conjunt; hom l’ha considerat una peça romànica autèntica.

Hi ha estat representada la Mare de Déu amb el Fill entre dosàngels orants. Maria és asseguda en un tron; amb la mà dreta mostra una fruita o flors i amb l’esquerra sosté l’Infant, que és sobre el genoll del mateix costat. La Mare és coronada i té un nimbe lobulat; vesteix túnica i mantell obert. El Nen porta túnica i té un nimbe cruciforme. Els dos àngels estan agenollats en posició d’orants, amb ales molt destacades, que com les túniques i altres detalls, han estat representades esquemàticament; són disposats amb simetria a cada costat.

Es tracta d’una obra força rústega. Hom l’ha definida com una escultura de factura pobra, segurament de picapedrer i d’època romànica tardana, en la qual no manca estilització.

Algun autor ha interpretat que tot el conjunt de la capella del castell era de la mateixa època, és a dir, romànic tardà, i que la porta hi devia correspondre, afirmació inexacta, com ja sabem.

Aquest timpà no és visible a la susdita fotografia, puix que, com ja hem indicat, aquesta part de la porta hi apareix amb un aparedament tardà, en el qual hi havia una petita fornícula. ¿El timpàes trobava darrere aquest aparedament? En cas afirmatiu potser això explicaria el seu bon estat de conservació. També és possible que fos a terra, a la mateixa església vella.

Com que el timpà no apareix a la fotografia, hom ha insinuat també que podria ésser una de les peces comprades a França al segle XIX. Aquesta darrera suposició és difícil d’admetre, tot ique, com és lògic, tampoc no es pot descartar d’una manera absoluta. Però cal tenir en compte el perfecte encaix del timpà en l’espai deixat per les arquivoltes i el fet que hagi estat tallat en el mateix tipus de granit que els altres elements originals de la porta. També hi hem d’afegir, d’altra banda, que el tema marià esculpit coincideix amb la dedicació de l’antiga església.

Una comunicació verbal que recollírem fa uns anys d’una persona descendent directa d’un dels masovers de Requesens queparticipà en l’obra del castell informava del trasllat de la porta i d’altres obertures romàniques. En referir-se als elements esculpits parlava de “pedres amb figures”, la qual cosa sembla ésser una referència força clara al timpà.

Talla

El pare Narcís Camós, en la seva obra de mitjan segle XVII, dóna notícia de la imatge de la Mare de Déu que era venerada a l’església de Santa Maria de Requesens, imatge que no ha arribat al nostres dies.

Explica que era una talla de fusta, de 4 pams d’alçada (uns 90 cm). El Fill es recolzava sobre el pit de la Mare, la qual el sostenia amb el braç dret, mentre li aguantava els peus amb la mà esquerra.

Era una marededéu negra, ja que aquest autor la defineix com una imatge molt antiga, formosa, plena de cara i “morena”(*).

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 47 - íd., vol. II-A (Alt Empordà), Girona 1978, pàgs. 209-210.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B, Diputació de Girona, 2a. ed., Girona 1985, Notes a la segona edició, pàg. 561.

Bibliografia sobre l’escultura

• Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terresgironines, Artestudi Edicions, Col·lecció Art romànic, núm. 5, Barcelona 1977, pàg. 68.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 210-211; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 52.
• Antoni Egea i Codina: El mestre d’obres Alexandre Comalat; la restauració del castell de Requesens, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 18, Figueres 1985, pàgs. 352 i 356.

Bibliografia sobre la talla

• Narcís Camós: Jardín de María plantado en el Principado de Cataluña, Barcelona 1657 (reedició Girona 1766; Barcelona 1949).
• Ramon Noguer i Bosch: Guía de Figueres y pueblos del Ampurdán comprendidos en su partido judicial, Tipografía de Mariano Alegret, Figueres 1888.
• A. Paz Y Melià: Series de los más importantes documentos del archivo y biblioteca del Excmo. señor duque de Medinaceli, I, Histórica, Madrid 1915, pàg. 39.
• M. Prou: Un diploma de Charles de Chauve des archives de M. le duc de Medinaceli, Comptes rendus des séances de l’année 1917, Académie des Inscriptions de Belles Lettres, París 1917.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, vol. II, 2a. part, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1952, pàgs. 352-354.
• Josep M. Salrach: El procés de formació nacional de Catalunya (segles VIII-IX), vol. 2 (L’establiment de la dinastia nacional), Edicions 62, Barcelona 1978, pàgs. 57-58.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 52.
• Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984, pàgs. 41 i 76.