Castell i vilatge de Montessor (Os de Balaguer)

Situació

Un aspecte de les ruïnes del vilatge i el penyal sobre el qual s’alçava el castell.

ECSA - F. Baltà

Les restes del castell són situades al cim d’unes penyes (941 m), a l’extrem de la serra de Sant Miquel. Des del castell s’albira, de la banda sud, un petit altiplà conreat i, de la banda nord-oest, la conca de la Noguera Ribagorçana. Al peu de les penyes on s’aixecava el castell hi ha les restes del vilatge i de l’església de Santa Maria.

Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG044444.

Des d’Os de Balaguer, cal agafar la carretera d’Alberola. A 1 km, s’ha de girar a l’esquerra i seguir la pista que porta a l’ermita de Sant Salvador. A uns 7 km, no agafarem dues pistes que surten a mà esquerra i van cap a l’embassament de Santa Anna. Passada l’ermita, seguirem a la dreta; a 2, 5 km es veuen a l’esquerra les roques on s’alçava el castell. (JBM-FFLI)

Història

El castell de Montessor fou conquerit pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera als àrabs en una data anterior al 1104, ja que consta que aquest any, el vescomte i la seva muller Elvira feren donació a l’abadia d’Àger d’algunes esglésies de castells de recent conquesta, entre d’altres la de Montessor.

No tenim cap altra referència anterior al 1150. Aquest any feia testament Pere Bertran abans de “pergere in Ispaniam ad damnum paganorum et honorem Christianorum”, i llegava als seus els béns que posseïa a la vall d’Àger, a Pedra i a Montessor.

El castell formà part del vescomtat d’Àger. Les referències més nombroses daten del final del segle XII, motivades per les picabaralles hagudes entre el vescomte Ponç Guerau III de Cabrera, pretendent a la successió del comtat d’Urgell, i el comte Ermengol VIII, el seu cunyat. En aquestes diferències hi estava també implicat el comte rei Alfons I; el 1191 el veiem signar amb el comte Ermengol un conveni d’ajut contra Ponç Guerau i el vescomte de Castellbò, en el qual fins i tot es detallava el repartiment dels castells del vescomtat d’Àger. Al comte d’Urgell, concretament, se li assignava Castelló de Farfanya, Os, Ivars, Àger i Montessor, que es determinava que fos enderrocat.

El 1195 el vescomte d’Àger feu les paus amb el comte rei i amb el comte d’Urgell, i alhora els prometia la potestat deguda sobre els castells d’Àger, Balaguer, Os i Montessor; el comte rei, per la seva banda, ratificava la seva voluntat d’enderrocament del castell de Montessor, que exigia, a més, que no es reedifiqués.

Aquesta contesa feudal tingué lloc quan es trobava sojornant el trobador Guillem de Berguedà al castell de Montessor en companyia de la vescomtessa Marquesa, esposa de Ponç Guerau III de Cabrera i germana d’Ermengol VIII, vers el 1192; el trobador dedicà un sirventès ple de penjaments contra el rei Alfons, gran enemic seu, en el mateix moment en què s’esdevenia el setge imposat pel monarca contra el castell i que suposà l’empresonament de Marquesa.

Posteriorment, se succeïren encara les disputes per la possessió del comtat d’Urgell, en les quals Guerau de Cabrera havia reclamat el comtat per a ell a la mort del seu germà Àlvar, titular del comtat; tanmateix, el rei Jaume I l’any 1267, mitjançant un conveni, va aconseguir que Guerau de Cabrera renunciés a les seves pretensions a canvi de la cessió dels drets del rei sobre alguns llocs, entre els quals el castell de Montessor. Anys més tard, el 1278, el rei Pere el Gran infeudà el comtat d’Urgell al comte Ermengol X, i entre les propietats pertanyents al comtat consta el castell de Montessor. Encara era de jurisdicció del comtat d’Urgell, segons s’exposa en els fogatjaments del segle XIV, quan tenia només 3 focs. (FFLI)

Castell

Les restes del castell són molt reduïdes. Són situades al cim de les roques. En la part oriental de la roca principal sembla que hi havia la construcció més important, potser una torre. Actualment, la roca està molt trencada i les restes són molt petites. De fet, només hi ha alguns petits fragments de mur, amb un gruix de 80 cm, i alguns munts de pedres, tot això repartit en un espai d’uns 5 m per 7 m. Les dues filades de carreus que s’han conservat són fetes amb pedres escairades, però poc treballades, no gaire grans, que recorden el tipus d’aparell del segle XI. Cal pensar que la torre devia ésser quadrangular i que potser resseguia poc o molt la forma de la roca.

Uns quants metres més enllà, vers ponent, hi havia una construcció allargada, d’11 m de llarg i només 2, 5 m d’ample. Al N, la paret en part devia ser la mateixa roca; les tres parets restants, amb un gruix també d’uns 80 cm, eren fetes amb pedres menys treballades que les de la construcció oriental. Entre aquestes dues construccions, potser una torre i l’altra potser una sala, actualment hi ha el pas d’entrada, una esquerda a la roca que, en algun punt, només fa 30 cm d’ample; és possible que originàriament també fos el pas d’accés a la zona del castell.

Aquesta fortificació, tot i que n’ha restat ben poca cosa, ens il·lustra com poques altres les característiques d’aquest tipus de castells roquers (Fité, 1993, pàgs. 101 i 107). Era un niu d’àguiles. La cinglera damunt la qual fou bastit el feia inaccessible per totes les bandes. Tot i que segurament no tenia grans muralles, això va fer que, potser ja en època islàmica, fos un enclavament difícil de conquerir. Així mateix, també s’esdevingué durant l’època feudal. (JBM-FFLI)

Restes del vilatge

Per sota del castell hi havia el poble. Entre la roca on es bastiren les dependències del castell i la part on hi ha restes dels habitatges, sembla que hi havia, a un nivell mitjà, un mur que anava d’E a W. Així mateix, sembla que tot el poble, que tenia una amplada, de N a S, d’uns 50 m, i una llargada d’uns 85 m, era encerclat per un mur. Més enllà d’aquest mur perimetral es troben feixes i camps i, a la banda oriental, l’església. La zona d’habitatges, ara coberta d’alzines, és plena de munts de pedres i també de roques caigudes de les penyes del castell. Amb tot, en alguns llocs s’endevina l’existència dels clots que corresponen a les antigues cases. Fins i tot, en algun indret s’ha conservat algun mur de pedres sense treballar, que pot atènyer una alçada de fins a 2 m. Es pot pensar que hi havia de 6 a 10 habitatges; sense fer-hi una excavació és, però, impossible de poder-ne saber el nombre exacte i de conèixer com era la xarxa dels carrers.

Cal pensar que, en principi, tant el poc que resta del castell com el poble es poden datar cap al segle XI o inici del segle XII, tot i que no es poden pas rebutjar uns possibles precedents més antics, d’abans fins i tot de la conquesta cristiana. El poble es degué abandonar arran de la crisi demogràfica de la baixa edat mitjana. La seva història degué ser semblant a la de molts pobles rònecs propers, com el Vilot d’Alberola, Montlleó, Montclús, la Torreta de Secardit de les Avellanes, etc. De fet, en certs aspectes, ens recorda força també el jaciment prou ben conegut de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà. Fins i tot, podem trobar una organització de l’espai molt semblant en contrades situades més enllà de les fronteres del nostre país, en indrets on hi hagué alhora un encastellament i un predomini de l’hàbitat agrupat. Pensem, per exemple, en el poble occità de la Cisterna, a Cabrièras, al Llenguadoc (Schneider, 1992, pàg. 104) recentment excavat. (JBM-FFLI)

Bibliografia

  • Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 64-65
  • Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 418
  • Fité, 1985, pàg. 207
  • Schneider, 1992, pàgs. 99-138
  • Fité, 1993, pàgs. 101-107