Situació
Vista aèria del nucli antic del poble d’Os de Balaguer arredossat als peus del castell.
ECSA - M. Catalán
Aquest castell és situat al cim d’un turó, damunt del poble d’Os de Balaguer. Controlava la part alta de la vall del riu Farfanya.
Mapa: 32-13(327). Situació: 31TCG108383.
De la carretera que va de Balaguer a Àger surt la carretera que porta fins a Os. El castell és a la part alta del poble. (JBM-FFLI)
Història
D’origen àrab, el castell d’Os es documenta ja l’any 1036 en les afrontacions del castell de Santa Linya, quan la meitat d’aquest castell fou donat a Santa Maria de la Seu d’Urgell pels comtes Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança; també és esmentat en la delimitació territorial del castell de Canelles l’any 1063, quan aquesta fortalesa fou donada pel comte Ramon Berenguer I a la seva muller Almodis. Anys més tard, el 1105, el comte Pedro Ansúrez, tutor d’Ermengol VI d’Urgell, pactà amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III un conveni per a la repartició de la propietat de la ciutat i la suda de Balaguer, entre d’altres llocs del terme, que havien d’ésser conquerits als àrabs imminentment. En aquest conveni s’esmenten algunes fortaleses que encara eren en poder dels àrabs i que constituïen llocs estratègics i de difícil conquesta, com la fortalesa d’Os, que era una de les més importants de l’Alta Noguera.
El castell d’Os fou conquerit vers l’any 1116 pel comte Ermengol VI d’Urgell i el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera. Aquest any, es documenta que el mencionat vescomte feu donació al seu fill Pere Guerau i a Berenguer Ramon d’Àger, Guillem Bernat, Pere Joan i Bernat Pere de cinc bons masos, els millors del lloc, que havien estat dels àrabs Musa Abingomar, Abcandin, Cebid, Velax i Mutarif; els els cedeix amb llurs alous en cultiu, erms i horts. El vescomte encara els donà el molí situat sota la vila i el forn de pa, franc de tot cens, com la resta de béns, exceptuant els delmes i les primícies que calia satisfer a l’abadia d’Àger. A més, els autoritzava a vendre-ho “ad ipsos meos pagesses de Os”. En aquest document es qualifica el castell d’Os com a malignum.
Coetàniament al document esmentat, el vescomte d’Àger i el comte d’Urgell Ermengol VI subscrigueren una convinença per la qual el comte s’avenia a donar-li el castell d’Os amb totes les seves pertinences, domini i potestat, per tal de rescabalar-lo de les despeses fetes pel vescomte durant el setge i la conquesta de la fortalesa d’Os. El comte es comprometia també a donar-li ajut en el cas que el castell fos atacat pels àrabs.
El 1116, un cop conquerit Os, l’esmentat vescomte, reconeixent “magna beneficia Dei que mihi dat victoriam super gentem sarracenorum dando mihi castra et municiones eorum”, feia donació a l’abadia d’Àger de l’església del castell d’Os amb primícies, oblacions, defuncions i tots els rèdits; a més, li lliurava el delme de la dominicatura i un mas amb alous, delme, serveis i rèdits. Cal afegir que l’església d’Os ja havia estat promesa a aquesta abadia l’any 1108, juntament amb les d’Algerri i Ivars. Això fa pensar que el castell era per conquerir o que, un cop conquerit, tornà a caure en mans sarraïnes i fou reconquerit.
Sembla que el castell d’Os fou infeudat llavors a la família Berenguer d’Àger, ja que una acta testamentària datada l’any 1158 i atorgada per Ramon Berenguer d’Àger, refereix el llegat que el testador va fer d’aquest castell i de molts altres de la contrada a les seves filles i a la seva esposa Maria. De l’any 1167 hi ha constància pel testament del comte Ermengol VII d’Urgell, que aquest llegà al seu fill i successor en el comtat d’Urgell el castell d’Os. En temps posteriors es documenten les disputes entre els Cabrera, vescomtes d’Àger, i els comtes d’Urgell per la potestat de diversos dominis, entre els quals el castell d’Os; en aquestes disputes, a voltes hi van intervenir també els monarques. Ho il·lustra, per exemple, l’episodi de la reclamació per part de Guerau de Cabrera del comtat d’Urgell a la mort del seu germà Àlvar, titular del comtat. Durant la contesa, l’Itinerari del rei Jaume I, narra que l’any 1273 el rei Jaume I anà a Lleida i Balaguer per tal d’assetjar el castell d’Os. Posteriorment, quan el comtat d’Urgell fou cedit pel rei Pere el Gran al comte Ermengol X l’any 1278, hi és anomenat com a part integrant del comtat el castell d’Os.
Encetada novament la lluita, el juliol del 1280 el mateix monarca des de Lleida demanà al comte Ermengol X la potestat dels castells d’Os, Montessor i altres.
En els fogatjaments del segle XIV, el lloc d’Os, amb uns 54 focs, consta que era del comte d’Urgell. A l’inici del segle XV, després de la mort del rei Martí l’Humà el 1410, el pretendent a la corona, el comte Jaume d’Urgell, donà a la seva germana Elionor, entre d’altres, el castell d’Os com a paga de 35 000 florins que li havia deixat el seu pare, el comte Pere II. Tanmateix, el nou rei, Ferran I d’Antequera, es quedà amb els béns d’Elionor, i l’any 1415 cedí el castell i el lloc d’Os en franc alou al cavaller Joan Vivot.
A mitjan segle XVI, el 1553, era senyora d’Os Montserrat de Siscar, i a l’inici del segle XVII ho eren Ramon de Siscar i Gravolosa i Isabel de Siscar i Saportella, i el 1638 llur fill Ramon. La senyoria del lloc i castell d’Os continuà sota el domini d’aquest llinatge fins a la desamortització del segle XIX. (FFLl)
Castell
Planta, a escala 1:400, del conjunt del recinte del castell, que només conserva en bon estat la façana meridional i la de llevant.
J. Bolòs
En les restes del castell podem veure tres moments constructius ben diferenciats. En un primer moment, que és el que ara ens interessa, es construí un gran recinte que en part s’ha conservat, i segurament algunes dependències interiors, que gairebé no han arribat fins a nosaltres. En un segon moment, en època gòtica, s’edificà un casal a l’angle nord-est del recinte. Finalment, en època moderna i contemporània s’amplià aquest casal i s’hi feu una capella.
El recinte té una planta bàsicament trapezial. Els costats est i oest fan uns 50 m de llarg, i els costats nord i sud, uns 75 m i uns 50 m, respectivament. El gruix del mur oscil·la entre els 210 cm del costat est, on hi ha el poble, i els 100 cm del costat oest, actualment el llenç de muralla més mal conservat. En alguns llocs —al S i a l’E— aquest mur arriba a tenir una alçada d’uns 9 m. La major part de la construcció és feta amb pedres petites, poc o gens treballades, arrenglerades, però, en filades i unides amb morter. Probablement hi hagué una espècie d’encofrat.
Dels quatre costats, s’ha conservat sencer el meridional. La façana oriental també ha pervingut sencera, bé que amb moltes reconstruccions. El costat nord segurament en part fou refet i, en part, ha estat destruït. Finalment, del costat oest només s’endevinen unes filades a terra.
Un dels aspectes constructius més interessants d’aquesta fortificació és que tingui diverses bestorrès als murs. N’hi ha una de molt ben conservada a la façana sud. Té una amplada interior de 3, 6 m. El gruix de la paret només fa 85 cm. Al costat est encara s’endevinen les escales que permetien de pujar al camí de ronda, amb una amplada d’uns 80 cm, que cal treure dels 185 cm de gruix que fa la muralla en aquest tram.
Segurament a la meitat de la paret oest hi havia una altra bestorre que aprofitava una roca que hi ha. La bestorre, però, més ben acabada és la que trobem a l’angle nord-est, al costat de la porta. Els seus 2, 1 m inferiors són fets amb uns carreus grans, ben escairats i arrenglerats, col·locats a trencajunt. A baix, hi ha un basament que sobresurt. A la part alta d’aquesta zona de carreus tan treballats hi ha una motllura longitudinal. Per damunt, hi ha una zona d’uns 5 m amb un aparell molt irregular, menys acurat que el de la resta de la muralla. Per sobre n’hi ha encara uns metres, afegits, però, en època moderna. Aquest tipus de motllura seguida recorda la que trobem, per exemple, a l’exterior de les muralles musulmanes de Talavera de la Reina (Martínez Lillo, 1990, pàg. 170), bé que també és cert que hom troba motllures semblants a l’interior d’algunes esglésies romàniques.
Hi havia, segons sembla, un mur que dividia el recinte de N a S. És a uns 30 m del mur est i és orientat de N a S. El veiem actualment al llarg d’uns 15 m, i té un gruix de 120 cm.
En principi es pot pensar, doncs, que a l’alta edat mitjana hi havia al castell d’Os un recinte ampli, que és el que, malgrat tot, s’ha conservat més bé. Amb tot, l’existència d’aquest gruixut mur central podria fer suposar dues etapes: en un primer moment s’ocupa el sector oriental i després hi ha una ampliació i es fortifica també la banda de ponent; però això no és pas segur. A més, ja de bon principi segurament hi devia haver un edifici a la part més alta (nord-oriental). Devia ser situat, si més no en part, al mateix lloc que la construcció gòtica i moderna. Pot ser també que, en algun moment, hi hagués hagut una torre. Això darrer, però, és molt difícil d’assegurar sense fer-hi una excavació.
La datació d’aquest recinte és difícil. En principi, si fos situada en alguna comarca de la Catalunya Vella, segurament pensaríem que és una construcció tardana, de cap al segle XIII o XIV. Però hi ha una sèrie de fets que, en aquest cas, ens fan dubtar que sigui així i ens fan sospitar d’un més que possible origen islàmic (Fité, 1993, pàg. 101). En primer lloc, el fet que hi hagi documentat un castell musulmà important (qualificat de maligne l’any 1116), del qual és difícil que no en resti res. En segon lloc, el tipus d’aparell constructiu d’alguns sectors, amb molt de morter, fet segurament amb una espècie d’encofrat, pot fer sospitar aquest origen andalusí. Així mateix, ens ho fa pensar l’aparell tan acurat de la bestorre del nord-est, coronat per una motllura. Des del punt de vista constructiu, encara és més remarcable el fet que hi hagi diverses torres de flanqueig semicirculars, mentre a la resta d’Europa, en aquesta època, fins almenys el segle XII, el normal eren els llenços de muralla llisos (Boüard, 1977, pàgs. 133-135; Fournier, 1978, pàgs. 84 i 94). És, doncs, un castell important, en certs aspectes excepcional, que segurament hem de relacionar amb altres fortificacions més meridionals, com pot ser la propera de Castelló de Farfanya. (JBM-FFLI)
Treballs de restauració posteriors
Amb la intenció de recuperar aquest monument com a seu del Centre d’Interpretació del Patrimoni d’Os de Balaguer, s’han iniciat un seguit d’accions per a rehabilitar el castell. Entre el 1996 i el 1997, amb finançament de l’Ajuntament de la població i de la Unió Europea, es va excavar la planta baixa del castell —les cambres on hi havia els magatzems i el celler— i es netejà el perímetre exterior de la fortificació islàmica. També es començaren a excavar les estructures del sector sud-est de la fortificació. (JGB)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 149, pàgs. 146-150 i doc. 159, pàgs. 165-166
- Sanahuja, 1961, pàgs. 88 i 93
- Boüard, 1977, pàgs. 133-135
- Fournier, 1978, pàgs. 84 i 94
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(I), pàgs. 413-421
- Fité, 1985, pàg. 210 i ss
- Martínez Lillo, 1990, pàgs. 135-171
- Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1621, pàgs. 143-145
- Fité, 1993, pàg. 101