Situació
Una vista de l’església des de llevant, amb l’absis a primer terme.
A. Bastardes
Situada en un marc incomparable, al peu de la Serralada del Moixeró i prop del passos del Coll de Jou i Coll de Pendís, l’església domina un petit poblet que forma part del terme municipal de Guardiola de Berguedà, malgrat la gran distància entre aquest enclavament i el lloc de Gréixer. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 05,2 — y 82,4 (31 TDG 052824).
Per anar a l’església de Sant Andreu de Gréixer, cal agafar la carretera que des de Bagà porta a Coll de Pal; resseguint aquesta carretera, per sota els viaductes que porten al túnel del Cadí, s’arriba al cap d’uns 5 kilòmetres a un trencall senyalitzat a mà esquerra que porta a Gréixer. Després de fer uns 400 m de camí estret i fressat s’arriba amb cotxe al poblet de Gréixer.
La clau de l’església és a la masia més propera a l’edifici, coneguda amb el nom de la Rectoria. (JPC)
Història
L’església de Sant Andreu de Gréixer fou consagrada el 13 de desembre de l’any 871 pel bisbe Guisad II d’Urgell; situada dins el comtat de Cerdanya l’acta de consagració explica que fou edificada i dotada pel prevere Daguí i els habitants del lloc de Gréixer (edificavimus ecclesia) i advocada a sant Andreu. El bisbe d’Urgell confirmà les donacions fetes pel prevere Daguí i pels homes de Garexer a l’església, amb la clara intenció que es feien per a remei de les seves ànimes. El prevere Daguí feia donació a l’església d’una casa amb les seves corts i hort i es reservava també una casa com a rectoria.
Daguí fou el primer prevere de Gréixer i gràcies a ell es fundà i consagrà l’església. La personalitat de Daguí devia ésser força rellevant, car el comte Guifré el Pelós, segurament cap a l’any 879, li encarregà també la direcció del monestir de Ripoll, atenent a la seva iniciativa i capacitat d’organització.
Un cop a Ripoll Daguí continuà actuant, ara ja indirectament, al lloc de Gréixer; el 26 de juny de l’any 899 els esposos Guitar i Fruiló venien a l’abat Daguí, al clergue Radulf (futur bisbe d’Urgell i aleshores monjo a Ripoll) i a la resta de la comunitat de Santa Maria de Ripoll, una vinya amb els seus arbres situada al lloc de Gréixer, a la vall de Brocà.
La relació entre Gréixer i el monestir de Ripoll continuà essent molt estreta després de la mort de l’abat Daguí; així Radulf, ara ja bisbe d’Urgell, l’any 932 comprava una casa amb les seves terres a Gréixer, béns que probablement es poden identificar amb l’alou que l’any 949 fou cedit al monestir de Ripoll pels almoïners d’Oliba, fill del bisbe Radulf suara esmentat.
L’any 938 el monestir ripollenc obtenia un precepte del rei Lluís pel qual es confirmaven les seves possessions; entre les moltes esmentades hi ha l’alou de Gréixer amb terres, vinyes, bosc i pastures així com l’església no localitzada del lloc de Ascarice, amb els delmes i primícies (...et in locum qui dicitur Garexera ipso alode ad ipsa Regolella cum terris et vineis et silvis et pascuis, sicut in illorum scriptis resonat, et ecclesia Sancti Andreas cum ipsa parrochia et alia ecclesia quae est in Ascarice cum decimis et primiciis simili modo incedimus absque tributo…). L’any 982 el rei Lotari confirmava novament les possessions de Ripoll; amb una fórmula semblant el precepte al·ludeix també a Gréixer i a la seva església i possessions.
Tot i que l’església i una gran part del lloc eren del monestir de Ripoll, el gran monestir de Sant Llorenç prop Bagà tenia també terres, vinyes i cases a Gréixer; l’any 983 quan es consagrà l’església monacal de Sant Llorenç es confirmava la possessió sobre uns béns de Gréixer (Et in Garexer casas, terras et vineas cum affrontaciones illorum...).
Així cal pensar que quan Daguí passà a dirigir el monestir de Ripoll l’església de Sant Andreu de Gréixer hi quedà també vinculada, probablement amb el consentiment del bisbe d’Urgell i amb el suport del mateix comte Guifré; així s’explicaria també la presència del monestir ripollenc en la compra o recepció de tanta quantitat de béns a Gréixer.
Sotmesa a Ripoll, l’església de Gréixer es va mantenir sempre com a parroquial; el segle XIII són documentats llegats testamentaris a Sant Andreu, concretament l’any 1255 per part de C. de Gréixer i amb el consentiment de J. de Garnia. L’any 1312 la categoria parroquial de l’església de Sant Andreu quedà confirmada en el curs de la visita al deganat de Berga.
L’any 1371 el rector de Gréixer, Pere de Brocà, pagava el delme corresponent de deu sous de Barcelona a la Seu de Santa Maria d’Urgell en concepte de delme; el 1377 el mateix rector obtenia el consentiment per part de l’abat Hug de Santa Maria de Ripoll per a vendre o arrendar la rectoria de Gréixer. La senyoria del monestir ripollenc sobre el lloc quedà novament confirmada l’any 1370 en exigir l’abat de Ripoll l’eixòrquia i la intèstia als habitants del lloc.
Els homes de la parròquia no havien pagat mai la primícia de llana ni de carnalatges; per aquest fet foren excomunicats en modificar-se les constitucions sobre delmes i primícies en el concili de Tarragona. Per tal de reconciliar-se de nou amb l’església, l’any 1365 els parroquians de Sant Andreu varen prometre pagar la primícia de llana, d’anyells i cabrits consistent en una trentena part d’aquest fruits.
Consten documentats els rectors de Sant Andreu de Gréixer en els segles XIII i XIV:
| ANY | RECTOR |
| 1254 | J. de Gavarnia |
| 1278, 1288, 1290 | Bernat |
| 1313, 1324 | Bn. Çamuga |
| 1335 | P. de Brocà |
| 1343 | Joan Espunya |
| 1352, 1368 | Ramon de Brocà |
L’església era al segle XVIII sufragània de Sant Miquel de Turbians juntament amb Sant Martí del Puig. Aquesta construcció va ésser convenientment restaurada l’any 1957. (RSR)
Acta de consagració de l’església de Sant Andreu de Gréixer (13 de desembre de 871)
"In Dei omnipotentis nomine et salvatoris nostri Iesu Xpisti. Nos homines comanentes in villa que vocabulum est Garexer, id est Deginus presbiter et Manco, Frondesinda, Benedictus, Folcerandus, Daguirandus, Altimannus, Recaredus, Gucumiri, Suniemiri, Ascanicu, Sabegoncia, deo dicata, Bellone, Guiliado, Serbodei, Molestu, Aritolfu edificavimus ecclesia una sacum (sic) pontífice nostro domno Gisado episcopi et pigissimi Karoli regis, anni incarnacionis domini nostri obtingenti setuaginta duo. E[r]go hoc ipsa ecclesia bocabulum est beati Andre[e] apostoli et perduximus eam ad cultura gracia et tradimus in manus pontifici nostri quod superius nominavimus ad consegrandum. Et pro confirmanda dotaem vel donacionis et remediis animis nostris, ego Daginus presbiter propter remedii anime mee dono ibi cella et curtes cum suis exios et regressios et orto uno, qui infrontat in orto Manconi et de alia parte in orto Folcerandi et de tercia in terra Dag[...] Girardi. Et ego Manco cum fratribus meis quod superius nominati sunt propter remediis animis nostris damus campo ·I· qui est prope ipso billare, et infrontat de[prima parte] in terra Manconi et de aliis partibus in terra de Bello et de suis eredes. Et nos Gucumirus et Bellus cum fratribus nostris donamus prope ipso campo quartata una. Si quis sane, quod fieri minime creditus esse benturum, quod [...] aliquis de filiis aud de eredibus nostris [...] quislibet homo [su]posita persona, qui contra hanc carta dotis vel donationis [...] venerimus feramus eo [...] auri lobra ·I· componere faciat et [...] ista carta dotis vel donationis firma per [maneat].
Facta carta dotis vel donationis idibus decembris, anno ·XXXII· regnante Karolo rege.
Daginus presbiter. Sig+num Manconi. Sig+num Frodesinde. Sig+num Benedictus. Sig+num Folcerandus. Sig+num Dagiran. Sig+num Alteman. Sig+num Recared. Sig+num Gucumiri. Sig+num Suniemiri. Sig+num Ascanig. Sig+num Sabegoncia. Sig+num Belloni. Sig+num Guliandi. Sig+ num Serbodei. Sig+num Molesti. Sig+num Aristolfi. (Sig+num Belloni>a qui hanc cartam dotis vel donationis fecimus et testibus tradimus ad roborandum. Ato clericus. Sig+num [...]. Sig+num Ricosindi.
Dutila presbiter, qui hanc cartam dotis vel donationis rogitus scripsit et SSS. sub die et anno quod supra."
a) Signatura repetida segurament per error del copista.
Original perdut.
Còpia de Ramon d’Olzinelles, arxiver de Ripoll (s. XVIII), Arxiu Episcopal de Vic, col. 2061, plec IV.
Cebrià Baraut, Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” 1, 1978, pàg. 59.
Traducció
"En el nom del Déu omnipotent i del nostre salvador Jesucrist. Nosaltres, els homes que vivim a la vila que se’n diu Gréixer, això és, Deginus, prevere, Mancó, Frondesinda, Benet, Folcerand, Daguirand, Altiman, Recared, Gucumir, Suniemir, Ascani, Sabegòncia, deodonada Belló, Guiliad, Servodei, Molest, Aritolf, vàrem edificar l’església junt amb el nostre bisbe i senyor, Guisad, i el piadosíssim rei Carles, l’any 872 de l’encarnació de nostre Senyor. I així aquesta església és anomenada de Sant Andreu, apòstol, i la vàrem portar al culte, per la gràcia, i lliurarem en mans del nostre bisbe els qui més amunt anomenàrem, per tal que la consagrés. I per confirmar el dot i la donació per a remei de les nostres ànimes, jo, Daginus, prevere, per a remei de la meva ànima, li dono l’ermita i les cledes, amb les seves entrades i sortides, i un hort que limita amb l’hort de Mancó, i per l’altra part amb l’hort de Folcerand i per la tercera amb la terra de Dag (...) Girard. I jo, Mancó, amb els meus germans, que més amunt han estat anomenats, per a remei de les nostres ànimes, donem un camp que és prop del vilar i limita per una part amb la terra de Mancó i per les altres amb la de Bellò i els seus hereus. I nosaltres, Gucumir i Belló, amb els nostres germans, donem prop d’aquest camp una quartera. Si algú —cosa que creiem que no succeirà— o algun de nosaltres o dels nostres fills i hereus (...) o algun home o alguna persona, vinguéssim contra aquesta carta de dot o de donació (...) el castiguem a pagar (...) una lliura d’or i (...) aquesta carta de dot i de donació romangui ferma.
Fet aquest document de dot i de donació els idus de desembre de l’any trenta-dosè del regnat del rei Carles.
Daginus, prevere. Signatura de Mancó. Signatura de Frondesind. Signatura de Benet. Signatura de Folcerand. Signatura de Dagiran. Signatura d’Alternà. Signatura de Recared. Signatura de Gucumir. Signatura de Suniemir. Signatura d’Ascanig. Signatura de Sabegòncia. Signatura de Belló. Signatura de Guliand. Signatura de Servodei. Signatura de Molest. Signatura d’Aristolf. (Signatura de Belló) que aquest document del dot i donació fem i lliurem als testimonis per a corroborar-lo. Ató, clergue. Signatura (...). Signatura de Ricosind.
Dutila, prevere, que aquest document de dot i donació, pregat, he escrit i subscrit, el dia i l’any esmentats més amunt."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, força llarga, rematada a llevant per un absis semicircular. Aquest edifici té la particularitat d’obrir a tramuntana la porta original.
J. Pons
Sant Andreu és una església de reduïdes dimensions, un petit edifici d’una sola nau rectangular rematada per un absis semicircular al costat de llevant. La porta d’entrada és al mur de tramuntana, mirant al poblet, i a ponent el mur es coronat per un campanar d’espadanya de dues obertures.
La nau és coberta per una volta de mig punt i l’absis per una volta de quart d’esfera; entre la nau i l’absis hi ha un arc triomfal de mig punt que fa la degradació. La gran gruixària dels murs va permetre l’obertura de diferents nínxols a banda i banda de la nau; un banc de pedra ressegueix una part de la nau i el mur de ponent.
Malgrat la senzillesa de l’edifici cal remarcar el joc volumètric establert entre la nau i els seus murs de tancament, a llevant i a ponent, car aquests ultrapassen lleugerament l’alçada de la nau. L’absis, de mides més petites quant a l’alçada, és tan ample com la mateixa nau.
Les obertures es distribueixen a tots els murs de la nau i al centre de l’absis; totes les finestres són de doble esqueixada, amb arc de mig punt i adovellades; a l’absis la finestra és al bell mig i il·lumina el santuari mentre que les finestres del mur de migdia i de ponent ho fan a la nau.
La porta és també un senzill exemplar cobert amb un arc de mig punt adovellat i conserva una porta de la restauració de l’any 1957 que reprodueix les típiques ferramentes romàniques.
Vista de l’interior de la nau de l’església amb la capçalera al fons.
R. Pons
Aquesta església devia ésser alçada al final del segle XI; l’aparell diferent a les parts superiors dels murs, més irregular que a la resta de l’església, així com la volta lleugerament apuntada són característiques que fan creure que és probable que el segle XII fos substituïda la primera volta o coberta per l’actual.
L’aparell és força endreçat, de petites dimensions i força regular, col·locat a trencajunt, i en filades paral·leles.
Hom imagina doncs una primera església, probablement del segle XI, que fou modificada el segle XII, potser ja a les acaballes d’aquest segle, amb la construcció d’una volta de pedra nova i alçant també els murs. L’any 1957 l’edifici fou restaurat i avui es conserva en un excel·lent bon estat. (JPC)
Orfebreria
D’aquesta església procedeix un encenser de coure fos que és conservat actualment al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Abans era catalogat amb el número 380. Ara, però, té el número 584 d’inventari.
Encenser procedent d’aquesta església, conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on ingressà abans de l’any 1915.
G. Llop
Aquest encenser és de coure i té una forma esfèrica. Tant la tapa com el braser són semiesfèriques. Aquest té la cara exterior completament llisa i la part superior ha estat cenyida per un fris constituït per un conjunt de forats de forma triangular, molt petits i amb la punta cap per avall.
A la part inferior ha estat adaptada una petita anella a manera de collarí a fi que la cassoleta es pugui sostenir plana amb facilitat. La part alta d’aquesta cassoleta també té uns suports per a sostenir els extrems inferiors de les cadenes.
La tapa, també semiesfèrica, és més treballada, com ja és habitual. Té un conjunt de forats de forma allargada i rectangular, disposats en filades verticals, amb les cares que donen a la part més alta més petita que les que donen a l’extrem inferior. En aquest indret hi ha tres anelles per deixar passar les tres cadenes que fan de guia i a la part més alta de la cúpula que forma la tapa, hi ha una altra anella on va fixada la cadena que estira la tapa amunt i avall.
L’extrem superior de les cadenes és sostingut per una peça formada per tres fulles estilitzades i obertes radialment. Al punt d’unió hi ha una grossa anella, que servia com a peça per a suportar l’encenser.
Tot i que sempre és difícil establir una datació per aquest tipus de peces, el seu aspecte i treball semblen situar-lo a la segona meitat del segle XII. (JVV)
Bibliografia
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, Editorial Vicens Vives, Barcelona 1961, pàgs. 132-135
- Ramon d’Abadal i de Vinyals: Els diplomes carolingis, Barcelona 1963, pàgs. 164, 172
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, doc. 6
- Prim Bertran: La dècima de la diòcesi d’Urgell corresponent a l’any 1391, “Urgellia”, vol. 2, la Seu d’Urgell 1979, pàgs. 257-346
- Rationes Decimarum Hispanine (1279-80), Transcripció, edició i índexs de Josep Rius, vol. 1, CSIC, Barcelona 1946, pàgs. 179-217
- Manuel Rovira: Un bisbe d’Urgell del segle X: Radulf, “Urgellia”, vol. III, la Seu d’Urgell 1980, pàgs. 165-184
- Joan Serra i Vilaró: Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius, vol 1, Biblioteca Balmes, Barcelona 1950, pàgs. 217-218
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 265-266