Sant Llorenç prop Bagà (Guardiola de Berguedà)

Situació

Imatge recent del monestir, un cop feta la restauració del 1984.

MC

Els edificis de l’antic monestir de Sant Llorenç prop Bagà, també anomenat Sant Llorenç de Bagà, són situats en un petit replà que hi ha a la riba dreta del riu Bastareny, prop de la seva confluència amb el riu Llobregat, sobre la població de Guardiola. Aquest monestir figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 07,3 — y 76,7 (31 TDG 073767).

Per anar-hi, cal agafar una pista de terra que hi puja, des de la carretera que va de Guardiola de Berguedà a Bagà; aquesta pista, d’1 km aproximadament, comença a la sortida del poble de Guardiola, poc després d’haver travessat el Bastareny, a mà esquerra. Les claus són a la rectoria de l’església nova d’aquest poble. (JBM)

Història

El monestir era situat, segons trobem als primers documents, a la vall de Brocà i al territori de la vil·la de Bagà; així mateix, gairebé totes les fonts (documents del 954, 959, 963, 966, etc.) excepte l’acta de consagració i un testament fet a l’Empordà— coincideixen a dir que, aquest cenobi, com la resta de la vall, feia part del comtat cerdà. En principi —tot i la important contradicció assenyalada—, cal pensar que la demarcació del pagus o comtat berguedà començava més al sud de la riera de Saldes. D’altra banda, però, cal tenir present que els comtes de Cerdanya i els de Berga o eren les mateixes persones o pertanyien a la mateixa família.

Antecedents i primeres notícies històriques

L’origen de molts monestirs pirinencs el trobem en petites comunitats de religiosos o, sovint, en centres eremítics. Aquests primers pobladors, de vegades, obtenien el suport d’un personatge important, que podia ésser el mateix comte; les donacions fetes per aquest home poderós feien que el patrimoni cresqués i obligaven que la comunitat, cada cop més nombrosa, s’estructurés, generalment, d’acord amb la regla de sant Benet. Aquest procés que, per exemple, trobem força ben documentat a l’abadia de Sant Pere de Rodes, a l’Empordà, s’endevina també en l’origen de molts dels monestirs del Berguedà.

Mapa del domini territorial del monestir a la Cerdanya.

J. Bolòs

Els segles VIII-IX, es degué produir un fort procés de canvi a les muntanyes pirinenques: una profunda transformació degué afectar el paisatge, la societat, l’economia i també la vida religiosa i l’organització eclesiàstica d’aquestes contrades. Possiblement cal veure la instal·lació d’un grup de religiosos a la riba dreta del Bastareny, a la segona meitat del segle IX, com un element més d’aquest procés més ampli. El lloc triat—on després hi hagué el monestir— és situat en un indret més aviat obac, protegit, proper a unes coves —que adaptades podien servir com a eremitoris— i a una deu; al mateix temps, però, aquest indret és al costat de la via de comunicació d’homes i de bestiar que unia la Cerdanya amb el Berguedà i les terres de la Catalunya Nova.

L’any 898, trobem, per primer cop, documentat el monestir de Sant Llorenç prop Bagà. En aquesta data, quan existia ja una comunitat amb un abat, foren cedides a Sant Llorenç unes terres situades al pagus berguedà, a Miralles —al nord de Berga— i prop d’Avià, al baix Berguedà. Després d’aquesta data, cal esperar fins a l’any 948 per a trobar documentada una segona donació; en aquest cas, es tracta d’unes terres situades a la vil·la de Vià, a l’antic pagus de Llívia, comtat cerdà. A partir d’aquest moment, les cessions se succeïren per un seguit.

L’any 949, trobem la donació del bisbe Radulf d’Urgell d’un mas situat al costat del riu de Gréixer. Un any més tard, hi hagué la primera donació comtal documentada; el comte Sunifred de Cerdanya lliurà un alou, format per onze peces de terra, situat també a la Cerdanya.

Això que hem dit fins ara ja ens permet de cridar l’atenció sobre dos fets. En primer lloc, que en aquest moment ja es veu dibuixada la zona d’influència del monestir: el nucli central del domini territorial era situat a la vall de Brocà (vall del riu Bastareny i, segurament, també vall de Saldes o d’Eina); també tenia, però, propietats importants a la resta de les terres que depenien de la casa comtal cerdana: part restant del comtat de Cerdanya, comtat de Berga, amb el seu país de marca, i, també, encara que amb menys importància, al comtat de Besalú i al Conflent.

En segon lloc, cal indicar que, d’ençà de l’any 950, el monestir entrà en una etapa de forta expansió, la qual es mantingué, ben bé, al llarg de tota una centúria.

Fins l’any 983, any de la consagració i dedicació de l’església, es produïren nombroses donacions; en tenim unes 25 de documentades. Trobem pagesos que cedien un tros de terra, com un tal David que, l’any 966, lliurà una peça de vinya i una terra prop de Brocà; també trobem donacions de grans propietaris, com el prevere Adroer que, l’any 948, cedí un alou important, situat dins el terme de Vià (Cerdanya), o un tal Àquila i la seva muller Orondòmina que, l’any 954, donaren un alou extens a la vall de Roset, amb drets sobre els boscs, les garrigues, les pastures, les aigües, els molins, etc.

Amb tot, les donacions més importants foren les comtals, especialment abundoses els anys immediatament precedents a la consagració de l’església de Sant Llorenç: trobem cessions d’alous dels comtes a Rus, Pardinella, vers Malanyeu, a Llenes, a Pinsent, a Santa Susanna de Salo, a Bestracà, a Vilosiu, a Bolquera, etc. Cal subratllar la donació, feta cap a l’any 964, a Pinsent, on els comtes cediren un alou important, amb l’església de Sant Vicenç i cases, molins, uns banys —segurament els Banys de Sant Vicenç, a la riba del Segre—, boscs, etc. La finalitat principal d’aquesta donació és possible que fos cedir als monjos un lloc on hostatjar-se. Cal tenir present que aquest indret, situat a la riba del Segre, era al costat del camí que menava de la casa monàstica a la seu del bisbat d’Urgell; possiblement, també cal veure, en part, una motivació semblant en algunes de les donacions que reberen els monjos vers Talló (anys 950, 959, etc.).

Així mateix, també és remarcable la cessió feta pels comtes de Cerdanya, l’any 966, d’una explotació agrícola, a Santa Susanna de Salo, a la riba dreta del Cardener, a l’anomenada Marca de Berga; aquesta donació fou confirmada i ampliada l’any 975.

Assenyalem també la donació comtal del 962, de l’acta de la qual només conservem un resum; feia referència a unes àmplies propietats situades vers Malanyeu i a Llenes, que és possible que incloguessin la torre o castell de Guardiola.

La carta de consagració i de dotació de Sant Llorenç de l’any 983

Aquest document no és només important per allò que representa des del punt de vista religiós, sinó que és fonamental a l’hora d’estudiar el domini territorial del monestir. En aquesta acta de consagració trobem ressenyats els principals béns immobles i drets que havia rebut Sant Llorenç prop Bagà fins l’any 983; així mateix, ran d’aquesta cerimònia de consagració i dotació, també es produïren noves cessions, citades al final del document. En aquest acte, participà, en primer lloc, el bisbe Sal·la d’Urgell; també hi foren presents el comte Oliba de Cerdanya-Besalú, la seva muller Ermengarda i llurs fills Bernat, Guifré i Oliba, juntament amb diversos prohoms dels països que depenien d’aquest comte.

En relació amb l’aspecte territorial, cal dir que en aquest document es reflecteix un domini format almenys per dues vil·les —o per alguns drets sobre d’elles—, per uns setanta masos, per unes peces de vinya situades en uns 56 llocs diferents, i per 65 terres, nou conjunts de molins (molinars) o molins sols, cases, horts, etc.

En aquesta data, el monestir de Sant Sebastià del Sull o de Junyent passà a dependre de Sant Llorenç. Així mateix, ja en depenien, des d’abans, diverses esglésies: la ja esmentada de Pinsent, Santa Susanna de Salo, Santa Maria de Vilosiu, la parròquia de Sant Miquel de Sant Llorenç prop Bagà, Sant Esteve del castell de Guardiola, Sant Climent de Vallcebre o de la Torre de Foix, Sant Mateu de Fumanya, Sant Genis de Miralles, Santa Maria d’Avià, Santa Creu de Montclar, Santa Maria de les Esglésies, Sant Vicenç de Rus, etc. Més endavant, també en depengué Sant Julià de Cerdanyola.

Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (21 de novembre de 983)

Consagració de l’església del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, al comtat de Berga, pel bisbe Sal la de la Seu d’Urgell, a precs del comte de Cerdanya Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda, els quals en aquesta ocasió doten l’església i el monestir amb nombroses possessions arreu dels seus dominis, juntament amb els vescomtes de Cerdanya i del Conflent i altres donadors, els noms dels quals són consignats i, en part, subscriuen també l’escriptura redactada per l’abat Aribert, al costat dels fills dels comtes Bernat, Guifré i Oliba, de l’abat del monestir Sunifred i catorze monjos. El bisbe confirma les donacions fetes al cenobi, que és declarat immune i lliure de tota servitud, llevat de l’obediència a l’ordinari i el cens sinodal degut a Santa Maria de la Seu.

"In nomine sancte et individue Trinitatis. Anno ·DCCCCLXXXIII· trabeacionis Xpisti, venit vir eximius Sanlla sancte sedis Urgelli presul, a peticione et rogacione domno Olibano inclito comite et marchione una cum coniuge Ermeniardis, et illorum proles, videlicet domno Bernardo necnon et Wifredo atque Olibano, vel abbate Seniofredo cum fratribus sibi a Deo comissis, ad dedicandam et consecrandam ecclesiam sancti Laurencii Xpisti martiris zenobii, qui est situs in comitatu Bergitanense in valle nuncupata Bucranense, cum suma nobilissimorum virorumque hac mulierum ex longinco ibidem concurrentium. In eodem quoque sanctum concelebrem diem dedicacionis et consecracionis concesserunt atque donaverunt alaudes, qui sunt in eadem valle supra nominata seu in comitatu Bergitanense, prope alveum Bestasen.

In primis in eodem comitatu Bergitanense ecclesiam sancti Mikaelis et sanctae Marie et sancti Petri, ecclesiamque sancti Pelagii et sancti Stephani et sancti Ioannis cum illorum alaudes, cum suas decimas et primitias et oblationes fidelium, et villas earum; id est, ipso vilare et ipso bago et ipsas lenas, cum fines et terminos eorum. Et in ipsa Clusa mansos ·II· cum suas terras. Et in ipsas Spatas mansos ·IIII· Et in monte Balcebre ecclesiam sancti Clementis, cum suas decimas et primitias et oblationes et casas et terras et vineas cum illorum affrontaciones. Et in Villamaiore masos ·IIII· cum terras et vineas. Et in villa que dicunt Fulcunaria, ecclesiam sancti Mathei et ipsa villa cum terminis et affrontacionibus suis. Et in Pedredo masos ·II· cum terras et vineas. Et in Villalata masos ·III· cum terras et vineas. Et in Miralles ecclesiam sancti Genesii cum masos ·III·, et terras et vineas et silvas. Et in villa Velosil ecclesiam sancte Marie, cum suas decimas et primitias et oblationes, et mansos ·III· cum terras et vineas. Et in Avizano ecclesiam sancte Marie et mansos ·V·, terras et vineas, cum suas decimas et primitias. Et in Clerano manso ·I· cum terras et vineas. Et in Erenna masos ·III· et terras et vineas. Et in Merola masos ·III· cum terras et vineas. Et in Viver masos ·II· cum terras et vineas. Et in Fonoleto casas, terras et vineas. Et in ipsa villa que Lenas dicunt, casas, terras et vineas. Et in Monte Claro ecclesiam sancte Crucis, cum ipsos masos, terras et vineas, et suo cimiterio, et exiis et regresiis earum. Et in Gallano masos ·V·, terras et vineas. Et ad Ecclesias Clavatas domum sancte Marie et sancti Laurentii et sancti Petri et sancti Iohannis, cum suas decimas et primicias, et ipsa [t]alla ab integrum. Et in Tumbella terras et vineas. Et in Salavi ecclesiam sancte Susanna, cum suas decimas et primicias, cum casas, terras et vineas et molendina. Et in comitatu Menresa casas, terras et vineas. Et in sancto Matheo casas, terras et vineas. Et in Agilar ecclesiam sancti Ioannis cum suas decimas et primicias, casas, terras et vineas. Et in Castelar terras et vineas. Et in comitatu Barchinonense terras, et vineas. Domum quoque sancti Sebastiani prelibatus comes, una cum supra dicta coniuge et filiis iam dictis, dedit in codem loco perpetim permansurum, cum omnibus eodem loco pertinentibus, id est cum eclesiis, domibus, villis, villaribus, cellulis, pratis, pascuis, silvis, garricis, aquis aquarum, viedictibus vel reductibus molendinis, cum capud aquis, tam quesitum quam inquirendum, iure perpetuo ibi concesserunt. Et ipsam ecclesiam sancte Marie de Ladurcio ibidem concesserunt cum alodibus suis, quesitis et adquirendis, cum suis decimi et primiciis et oblationibus, cum exiis et regresiis earum. Et in comitatu Cerritaniense in apendice de Bagazano casas, terras, et vineas cum illorum affrontaciones. Et in Garexer casas, terras et vineas cum affrontaciones illorum. Et in ipsa Faia, casas terras et vineas cum affrontaciones illorum. Et in Tollone ipsam ecclesiam sancti Thome, et casas et terras et vineas. Et in ipsa villa de Tollone maso ·I·, cum terras et vineas et illorum affrontaciones. Et in villa, que nuncupant sancta Maria, masos ·II· cum terras et vineas et illorum affrontaciones. Et in villa Bedeirs maso ·I·, cum terras et vineas et illorum affrontaciones. Et in Beliz, casas et terras et vineas. Et in Prads maso ·I·, cum terras et vineas. Et in Penidol, casas et terras et molendinos. Et in Venzilles, casas et terras et vineas. Et in villa Herula, casas et terras. Et in Valle Albi, casas et terras et vineas et illorum affrontaciones. Et in Estol pecias ·II· de terras. Et in Egils casa ·I· cum orto et terras, cum illorum affrontaciones. Et ad ipsa Torr casa cum terras. Et in villa Lubent casas cum terris. Et in villa que vocant Adaz, casas et terras et vineas. Et in Avida, casa et terras et molendinos. Et in Baridano ecclesiam sancti Vicentii, et casas et terras et vineas et molendino. Et in Hirlli casas et teras et vineas. Et in Vilag casa cum orto et terras et vineas. Et in Cerconeda terras et vineas cum illorum affrontaciones. Et in Garexer casas et terras. Et in Pino manso ·I·. Et in valle Confluente, in villa Segdaniano, casas et vineas cum illorum affrontaciones. Et in Arriano pecias tres de vineas. Et in Saorla casas cum terras et vineas. Et in Terrius casa et terras et vineas. Et in Pullig casa cum terras et vineas. Et in valle Asperi, in villa que dicitur Cistela, casas cum terras et vineas et molendinos cum illorum affrontaciones. Et in comitatu Bisullunense, in loco que dicunt Montdix, casas cum curte et terras et vineas et molinare. Et in Bestrachano ecclesiam sancti Andree et sancti Iuliani, cum suas decimas et primicias et cum suas offerendas. Bestrachanello cum suas decimas et primicias ab integrum. Adano cum suas decimas et primicias ab integrum. Et Ventano cum suas decimas et primicias ab integrum. Et in valle Riopullo in ipsas Tennas maso ·I· cum terras. Et in Villa Alta ecclesiam sancti Mikaelis, cum masos ·II· et terras et vineas. Et in ipsa Elzina maso ·I· cum terras. Et ipso Pug maso ·I·I· cum terras et vineas. Et in Lilet masos ·III· et molendinos, terras et vineas. Et in Lilet superiore maso ·I· cum terras. Et in Ardariz masos ·II·. Et in villa Rus ecclesiam sancti Vicentii, qui est in Herois. Et in ipsa villa masos ·II· cum terras. Et in Rivortorto maso ·I·, cum terras et vineas et molendinos. Et in villa Cerdaniola masos ·X·, cum terras et vineas et suis terminis. Et ipsa villa, que dicunt Lenas, cum suas decimas et ipsas taschas. Et in ipso die dedicacionis supra dicte ecclesie dedit prefatus comes ipso maso de Mocone cum terras et vineas, cum omnibus ad se pertinentibus et cum ipsis molendinis. Et Ermeniardis predicta comitissa dedit in Bar maso ·I· cum ortis, terris et vineis. Et Bernardus vicecomes in valle Confluente in Segdaniano vinea ·I·. Et alius Bernardus vicecomes in Vinzano campo ·I·, et orto ·I·. Et Leopardus in valle Bucranense maso ·I·, cum ortis, ortalibus, terris et vineis. Et Guifredus in comitatu Rosselionense, in Lupiano, vinea ·I·. Et Bonifilius archilevita, que vocant Miro, in ipsa Faia ortal ·I· et ipsas vineas, qui ei advenerunt per parentorum. Et Ermemirus cum uxore sua in Palerols molendino ·I· et pecia ·I· de terra. Francemirus in Mense Pauli maso ·I·. Et Odegarius cum uxore sua in Saorla pecia ·I· de terra. Et Bardina in Salavi molendino ·I·, terra et vinea. Et Theudericus in Ecclesias Clavatas maso ·I· cum terras et vineas.

Supra dictus vero episcopus hanc libertatem praedicte ecclesie dedit, ut omnem iam dictam honorem teneat et habeat sine blandimento ulli homini vel femine. Et predictus Sanlla gratia Dei episcopus et Seniofredus abbas cum ceteris primariorum ordinibus, rogaverunt prelibatum comitem Olibanum cum coniuge eius Ermeniardis et illorum proles, idest Bernardo et Guifredo atque Olibano, ut libertatem fecissent ad iam dictum locum pro amore Dei et sancti Laurentii martiris gloriosi, ut omni tempore liberum permansisset. Et ille adquievit precibus eorum. Et facta solemniter dedicacione, statuit predictus comes cum uxore hac filios, ut iam dictum monasterium omni tempore manisset liberum; in tale pactu, ut ego Oliba cum uxore et filiis iam nominatis nec ullus de nostra posterita nec de alia non habeamus licenciam nec habeant mittere in aliqua iussione monasterii, parvo vel minimo, pro bene nec pro malo. Set omni tempore usque in finem seculi bis in anno abas, qui huius sanctissime ecclesie regent aud unus de suis obedientibus monachis, persolvat sinodos domino Deo et sancte Marie sedis Uriellensis et inde accipiat xpismam, et sit obediens episcopo qui preesse videtur absque ullo dubio. Et statuit predictus episcopus et iam dictus comes una cum uxore et filiis iam nominatis et Seniofredus abbas cum aliis primariorum ordinibus, ut in his supra dictis locis, ubicumque possident aut possesuri sunt, adquisierint vel adquisituri sunt, sine ulla contradictione teneant atque possideant. Comuni igitur decreto, supra dictus episcopus et abbates, comes iam dictus et omnes primates qui adfuerunt constitutionem hanc pro amore Xpisti et sancti martiris Laurentii confirmaverunt et corroboraverunt. Ad hoc autem plenius inculcandum et quorumlibet audaciam reprimendam, iam denominatus episcopus, qui ad predictam ecclesiam dedicandam venit, illum forte, quod absit, monachis vel in possessionibus vel rebus eorum contrarius extiterit, sub anathematis vinculo enodavit et a liminibus sancte Dei ecclesie excomunicatos expulit. In predictis vero possessionibus, possessis vel possidendis, prefixum decretum firmans, ut forte si aliquis perversus homo ex qualibet persona contra istam constitucionem venire temptaverit aud resistere voluerit, inferens mala abbati vel monachis vel rebus eorum, et ad iniuriam Dei et despectum eius res supra dicto monasterio traditas vel tradendas inquietare vel temerare presumpserit, omnes maledictiones et cominationes que in veteri et in novo testamento continentur in eum iaculentur. Si quis vero huic precepcioni et decreto resistere voluerit. Deus omnipotens illi resistat in presenti seculo et in futuro, et societur cum luda traditore Domino et cum Datan et Abiron, qui viventes in infernum descenderunt, ita et ille quisquis fuerit, nisi resipuerit et ad dignam satisfactiones coram abbate vel monachis non venerit, cumulum eterne maledictionis damnatus incurrat. Qui vero huic constitutioni obediens fuerit et benivolus erga abbatem vel monachos extiterit et adiutorium illis impenderit, Deus omnipotens retributor omnium bonorum det illis gratiam et benedictionem largissimam hic et in futuro, et sit particeps in omnibus beneficiis et orationibus vel oblationibus que ibidem ad monachis vel omnibus fidelibus Deo oblata fuerint. Ut autem comune decretum seu constitutio firma et stabilis et inconvulsa permaneat, manu propria subter firmavit idem episcopus et abbates vel omnes primates qui adfuerunt, quorum nomina subsequenter inserta sunt.

Hacta est autem hec titulum dotis ·XI· kalendas decembris, sub anno ·XXVIIII· regis Leutarii, Ludoici prolis.

Sanlla, sancte sedis Urgelli presul, qui ista dote corroboravi et firmare rogavi, decrevi atque constituo sicut superius scriptum est, ut ad sanctum nostrum sinodalem placitum bis in anno satisfaciant abbas qui preesse videtur aut anus sui obedientis monachis et sub SSS. (rasc) die et anno prefixo. Oliba gracia Dei comes +. Ermengardis comitissima (sic) + Sig+num Bernardus prolis supra dicti Olibani. Sig+num Guifredus prolis. Sig+num Oliba prolis supra dicti Olibani comiti. Sig+num Bernardus vicecomite Cerdaniense. Sig+num Bernardus vicecomite Confluente. Wadallus archilevita SSS. Miro archilevita SSS. Sig+num Guifredus Bergitanense. Sig+num Odegarius. Sig+num Ermemirus. Sig+num Leopardus. Sig+num Bonifilius vicarius. Sig+num Ato vicarius. Sig+num alius Leopardus vicarius. Sig+num Falcuzo vicarius. Sunifredus abba SSS. Rotarius aba SSS. Sig+num Adalbertus levita vel monachus. Sig+num Durandus presbiter vel monachus. Sig+num Ermemirus presbiter vel monachus. Sig+num Fortis presbiter vel monachus. Sig+num Durandus subdiaconus vel monachus. Sig+num Miro levita vel monachus. Sig+num Baro subdiaconus vel monachus. Sig+num Borrellus presbiter vel monachus. Sig+num Durandus clericus vel monachus. Sig+num Miro clericus vel monachus. Sig+num Wifredus clericus vel monachus. Sig+num Goltredus presbiter vel monachus. Sig+num Galindo presbiter vel monachus. Sig+num Bisadus presbiter vel monachus. Sig+num Durandus levita vel monachus.

Aribertus abba, qui hunc titulum dotis et dedicationis scripsi et subscripsi die et anno quo supra."

Original perdut.

Còpia del començament del segle XII: AM, procedent de Sant Benet de Bages, núm. 1 110.

Còpia del segle XVIII: Pasqual: Monumento, III, pàgs. 251-257.

Còpia del segle XIX: Arxiu Parroquial de Sant Llorenç prop Bagà, Ms. CCX, fol. 61, de fra Pau de Perelló.

Villanueva: Viaje..., vol. X, ap. 20, pàgs. 263-271.

J. Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana. Investigació dels seus arxius, Barcelona 1950, vol. III, pàgs. 89-93.

Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, 1978, pàg. 102.


Traducció

"En nom de la santa i indivisible Trinitat, a l’any 983 de l’Encarnació de Jesucrist, va venir l’eximi baró, Sal·la, bisbe de la Santa Seu d’Urgell, a prec i petició del senyor Oliba, ínclit comte i marquès, junt amb la seva muller Ermengarda, i els seus fills, el senyor Bernat, Guifré, Oliba, l’abat Sunifred amb els seus germans, entregats a Déu, per a dedicar i consagrar l’església del cenobi de Sant Llorenç, màrtir de Crist, que és situat en el comtat de Berga, en la vall anomenada Bucranensa, amb una gran quantitat de nobles, homes i dones, vinguts de molt lluny. I en aquell sant i solemne dia de la dedicació i de la consagració, concediren i donaren alous, que són en la mateixa vall i en el comtat de Berga, prop del llit del riu Bastareny.

En primer lloc, en el comtat del Berguedà l’església de Sant Miquel, Santa Maria i Sant Pere i l’església de Sant Pelai, Sant Esteve i Sant Joan amb llurs alous, amb els seus delmes, primícies i ofrenes dels fidels, i llurs viles; és a dir, l’Obac i les Llenes, amb els seus límits i termes. I en La Clusa dos masos amb les seves terres. I a les Espases, quatre masos. I en muntanya de Vallcebre, l’església de Sant Climent, amb les seves primícies, ofrenes, delmes, cases, terres, vinyes amb llurs termes. I a Vilamajor quatre masos amb terres i vinyes. I en la vila que en diuen Fulcunaria, l’església de Sant Mateu i la vila amb els seus termes i límits. I a Pedret dos masos amb terres i vinyes. I a Vilada tres masos amb terres i vinyes. I a Miralles, l’església de Sant Genís amb quatre masos, terres, vinyes i boscos. I Vilosiu, l’església de Santa Maria, amb els seus delmes, primícies, ofrenes, tres masos, terres i vinyes. I a Avià, l’església de Santa Maria i cinc masos, terres i vinyes amb els seus delmes i primícies. I a Clarà un mas amb les terres i vinyes. I a Erenna tres masos, terres i vinyes. I a Merola, tres masos amb les terres i vinyes. I a Viver, dos masos amb les terres i vinyes. I a Fonollet cases, terres i vinyes. I a la vila que en diuen Les Llenes, cases, terres i vinyes. I a Montclar, l’església de la Santa Creu, amb els masos, terres i vinyes i el seu cementiri, les seves sortides i entrades. I a Gaià, cinc masos, terres i vinyes. I a Les Esglésies Clavades, l’església de Santa Maria, de Sant Llorenç, de Sant Pere i de Sant Joan, amb les seves primícies, delmes i talles, tot sencer. I a Tombella, terres i vinyes. I a Salavi, l’església de Santa Susanna, amb els seus delmes i primícies, amb cases, terres, vinyes i molins. I en el comtat de Manresa, cases, terres i vinyes. I a Sant Mateu, cases, terres i vinyes. I a Aguilar, l’església de Sant Joan, amb els seus delmes i primícies, cases, terres i vinyes. I a Castellar, terres i vinyes. I en el comtat de Barcelona, terres i vinyes. També l’esmentat comte junt amb la seva esposa i els seus fills ja citats va donar a l’església de Sant Sebastià, per a que romangués perpètuament en aquest lloc, amb totes les seves pertinences, és dir, amb les esglésies, cases, vil·les, vilars, ermites, prats, pastures, boscos, garrigues, aigües, viaductes i aqüeductes per als molins, amb la font de les aigües, tant per que fos buscada com que fos trobada, li ho concediren amb dret perpetu. I concediren l’església de Santa Maria de Lladurs amb els seus alous, trobats i per adquirir, amb els seus delmes, primícies i ofrenes, amb llurs sortides i entrades. I en el comtat de Cerdanya, en l’apèndix de Bagà, cases, terres i vinyes amb llurs límits. I a Gréixer, cases, terres i vinyes amb llurs termes. I a La Faia, cases, terres i vinyes amb llurs límits. I a Toló, l’església de Sant Tomàs, cases, terres i vinyes. I a la mateixa vila de Toló, un mas amb les terres i vinyes i llurs termes. I a la vila que en diuen de Santa Maria, dos masos amb terres, vinyes i llurs límits. I a la vila de Beders dos masos amb les terres, vinyes i llurs termes. I a Belis, cases, terres i vinyes. I a Prats, un mas amb les terres i vinyes. I a Penidol, cases, terres i molins. I a Venzilles, cases, terres i vinyes. I a la vila Erol, cases i terres. I a la vall d’Albi, cases, terres, vinyes i llurs termes. I a Estoll, dues peces de terra. I a Guils una casa amb l’hort i les terres i llurs termes. I a La Tor, una casa amb torres. I a Vilallobent, cases amb terres. I a la vila que en diuen Adaz, cases, terres i vinyes. I a Avida, cases, terres i molins. I a Baridà, l’església de Sant Vicenç, cases, terres, vinyes i un molí. I a Irll, cases, terres, vinyes. I a Villac, una casa amb l’hort, terres, vinyes. I a Cerconeda, terres i vinyes amb llurs termes. I a Gréixer, cases i terres. I al Pi, un mas. I a la vall del Conflent, a la vila de Sagdanyà, cases i vinyes amb llurs límits. I a Arrià, tres peces de vinyes. I a Saorla, cases amb terres i vinyes. I a Terri, una casa, terres i vinyes. I a Pulig, una casa amb terres i vinyes. I a la Vall Aspra, a la vila que en diuen Cistella, cases amb terres, vinyes i molins amb llurs termes. I en el comtat de Besalú, en el lloc que en diuen Montdix, cases amb pati, terres, vinyes i un molinar. I a Bestracà, l’església de Sant Andreu i de Sant Julià, amb els seus delmes i primícies i amb les seves ofrenes. Bestracanell, amb els delmes i primícies, tot sencer. Adà, amb els seus delmes i primícies, tot sencer. I Venter, amb els seus delmes i primícies, tot sencer. I a la vall de Ripoll, a les Tenes, un mas amb terres. I a Vilalta, l’església de Sant Miquel, amb dos masos, terres i vinyes. I a l’Alzina, un mas amb terres. I al Puig, un mas amb les terres i vinyes. I a Lillet, tres masos, molins, terres i vinyes. I a Lillet de dalt, un mas amb terres. I a Ardarís, dos masos. I a la vila de Rus, l’església de Sant Vicenç, que està als Erols. I a la mateixa vila, dos masos amb les terres. I a Riutort, un mas, amb terres, vinyes i molins. I a la vila de Cerdanyola, deu masos, amb terres, masos, vinyes i llurs termes. I a la vila que en diuen Llenes, amb els seus delmes i tasques. I el dia de la dedicació a l’esmentada església el citat comte va donar-li el mas de Mocó amb terres i vinyes, amb totes les seves pertinences i els seus molins. I Ermengarda, l’esmentada comtessa, va donar a Bar, un mas amb uns horts, terres i vinyes. I Bernat, vescomte, en la vall del Conflent, a Sagdanyà, una vinya. I una altre Bernat, vescomte, a Vinçà un camp i un hort. I Leopard, en la vall Bucranense, un mas, amb horts, hortals, terres i vinyes. I Guifré, en el comtat de Rosselló, a Llupià, una vinya. I Bonfill, arxilevita, a qui anomenen Miró, a La Faia, un hortal i unes vinyes que li varen venir pels seus pares. I Ermemir amb la seva muller, un molí i una peça de terra a Pallerols. Francemir, al Mes de Pau, un mas. I Odeguer amb la seva muller; a Saorla, una peça de terra. I Bardina a Salavi, un molí, terra i vinya. I Teuderic a les Esglésies Clavades, un mas amb terres i vinyes.

L’esmentat bisbe donà a la citada església aquest privilegi: que tingui tot l’honor i el tingui sense submissió a cap home ni a cap dona. I el citat Sal·la, per la gràcia de Déu, bisbe, i Sunifred, abat, amb la resta dels principals dels ordes, demanaren al citat comte Oliba i a la seva esposa, Ermengarda, i a llurs fills, això és, a Bernat, a Guillem i a Oliba, que donessin el privilegi al citat lloc per amor de Déu i de Sant Llorenç, màrtir gloriós, per tal que romangués lliure en tot temps; i va accedir als seus precs. I, quan fou feta solemnement la dedicació, el citat comte amb la meva muller i els seus fills, va determinar que el ja citat monestir en tot temps romangués lliure; de tal manera que jo, Oliba, amb la meva esposa i fills ja anomenats, ni cap de la nostra posteritat ni de cap altra, no tinguem llicència ni la tinguin per a posar sota cap jurisdicció el monestir, ni petita ni gran, ni per a bé ni per a mal. Sinó que en tot temps fins a la fi del món, dues vegades l’any l’abat que regeixi aquesta santíssima església o un dels seus obedients monjos, pagui els sinodes al senyor Déu, i a Santa Maria de la Seu d’Urgell i per això en rebi el crisma i sigui obedient al bisbe que mani i no hi hagi cap dubte. I determinà l’esmentat bisbe i el ja dit comte amb la seva esposa i els fills ja anomenats i l’abat Sunifred amb els altres priors dels ordes, que en aquests susdits llocs, sigui on sigui que posseeixin ara i en el futur, adquireixin ara o en el futur, ho tinguin sense cap contradicció, i ho posseeixin. Així doncs, per un decret comú, el citat bisbe i els abats, el citat comte i tots els principals que estaven presents a aquesta constitució, per amor de Crist i del sant màrtir, Llorenç, ho confirmaren i corroboraren. Per a inculcar-ho més plenament per a reprimir l’audàcia de qualsevol, l’anomenat bisbe, que va venir a la dita església per a dedicar-la, a aquell dels monjos que estava absent i era contrari a aquestes possessions, el va lligar amb el vincle dels anatemes i els expulsà dels llindars de la santa església de Déu, excomunicats. En les expressades possessions, ja posseïdes o que s’han de posseir, va firmar un decret que si algun home pervers o qualsevol altra persona intentés venir contra aquesta constitució, o volgués resistir-s’hi, fent mal a l’abato als monjos o a llurs béns i fent injúria a Déu o menyspreant-lo intentés d’inquietar els béns lliurats o que s’entregaran en el futur al citat monestir, totes les malediccions i comminacions que es troben en l’antic el nou testament, caiguin contra d’ell. Si algú volgués resistir-se a la recepció d’aquest decret, Déu omnipotent el castigui en el món present i en el futur i l’associï amb Judes, el traïdor del Senyor, i amb Datan i Abiron, que varen descendir vius a l’infern, així també qualsevol que fos, a no ser que no ho sapigués, i no vingués a davant de l’abat i dels monjos per a donar-los digna satisfacció, condemnat, incorri en l’eterna maledicció. En canvi, el que fos obedient a aquesta constitució i benèvol envers l’abat i els monjos i els donés ajuda, Déu omnipotent, que retribueix tots els béns, els doni la gràcia i benedicció generosíssima ara i en el futur i sigui partícip en tots els beneficis, oracions i ofrenes que són donades a Déu pels monjos i per tots els fidels. Per tal que el comú decret i la constitució romangui ferma, estable i inarrencable, amb la pròpia mà el bisbe firmà més avall i també els abats i principals, que hi estaven presents, i dels quals els noms hi són escrits un darrere l’altre.

Fet aquest document de dot l’onze de les calendes de desembre, l’any 28è. del rei Lotari, fill de Lluís.

Sal·la, bisbe de la santa Seu d’Urgell, que aquesta donació he corroborat i demanat que firmessin, he decretat i decreto tal com més amunt està escrit, que al nostre sinodal plet dues vegades l’any l’abat, que presideixi, pagui, o un dels seus obedients monjos i ho subscric el dia i l’any esmentats (rusc). Oliba, per la gràcia de Déu, comte. Ermengarda, comtesíssima (sic). Signatura de Bernat, fill del dit Oliba. Signatura de Guifré, també fill. Signatura d’Oliba, fill del citat comte, Oliba. Signatura de Bernat, vescomte de Cerdanya. Signatura de Bernat, vescomte de Conflent. Guadall, arxilevita, ho subscric. Miró, arxilevita, ho subscric. Signatura de Guifré del Berguedà. Signatura d’Odeguer. Signatura d’Ermemir. Signatura de Leopard. Signatura de Bonfill, vicari. Signatura d’Ató, vicari. Signatura d’un altre Leopard, vicari. Signatura de Falcuç, vicari. Sunifred, abat, ho subscric. Rotari, abat, ho subscric. Signatura d’Adalbert, levita i monjo. Signatura de Duran, prevere i monjo. Signatura d’Ermemir, prevere i monjo. Signatura de Fort, prevere i monjo. Signatura de Duran, subdiaca i monjo. Signatura de Miró, levita i monjo. Signatura de Baró, subdiaca i monjo. Signatura de Borrell, prevere i monjo. Signatura de Duran, clergue i monjo. Signatura de Miró, clergue i monjo. Signatura de Guifré, clergue i monjo. Signatura de Goltred, prevere i monjo. Signatura de Galindó, prevere i monjo. Signatura de Bisad, prevere i monjo. Signatura de Duran, levita i monjo.

Aribert, abat, que aquest document de dotació i de dedicació he escrit i subscrit el dia i l’any expressats més amunt."

(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)

Expansió i manteniment

Mapa dels dominis territorials al Berguedà, amb totes les propietats documentades.

J. Bolòs

Durant la resta del segle X i al llarg de bona part del segle XI, encara se succeïren, amb regularitat, les donacions, tant de pagesos, com de senyors, com, molt més rarament, de comtes. Fou, però, precisament, en aquest segle XI, quan es produí la inflexió en la corba de les donacions, lligada a fenòmens religiosos i socials d’abast força general. Tanmateix, encara en aquesta època, hi hagué importants donacions a la vall de Brocà (a Molnell, anys 1003 i 1086; a Vilella, 1018; a “Espunya”, 1067; etc.) i també a la Cerdanya (Alp, 989; Olopte, 1013; Prats, 1050; Venzilles i Sanavastre, 1064; etc.) i al comtat de Berga (vers Cosp, 1002, 1024, 1052; Olvan, 1013; Vallcebre, 1062; etc.). Com ja hem dit, al costat d’aquestes donacions importants, també hi hagué cessions més modestes de camps, vinyets, etc.

El segle XII, en canvi, es produí, d’una forma palesa, una minva del nombre de donacions i, al mateix temps, gairebé totes les cessions ja cal cercar-Ies a les rodalies més immediates del monestir.

A mesura que creixien els dominis que depenien del monestir, també creixia el nombre d’homes que depenien dels monjos i que treballaven llurs terres. Quan els donadors eren simples pagesos, solien conservar el dret de treballar els camps i de quedar-se una part dels fruits; una altra part —normalment l’onzè— anava a parar al celler monàstic. Quan els donadors eren els comtes, aquests cedien els drets que tenien sobre allò que donaven, alguns cops drets sobre la terra, d’altres vegades drets jurisdiccionals, més sovint, drets terrers i banals a la vegada. Segurament, va passar al monestir alguna coromina o domenjadura —terra indominicata— comtal, que els monjos sembla que cediren a pagesos, a canvi d’un cens (això, per exemple, és probable que es pugui desprendre d’un establiment efectuat l’any 1176).

Al mateix temps que se senyorialitzava la societat, el monestir obligà també, d’una manera progressiva, els seus pagesos a pagar nous usos, com podien ésser la questa, el recept o dret d’alberga, les forces i toltes, el feix de palla, etc. En alguns casos, també, els drets sobre la terra s’enduriren. Tot i que encara el procés, no ha estat gaire estudiat en detall, al llarg dels segles XI-XIII, sembla que els censos parciaris esdevingueren menys importants i els censos fixos i relativament feixucs predominaren; al mateix temps, els homes restaven cada cop més lligats al senyor, que, en alguns casos rars, els podia, fins i tot, vendre o alliberar.

En el moment de la consagració, l’any 983, s’esmenten uns quinze monjos, que formaven la comunitat. Durant tot el segle XI i el XII es mantingué aquest nombre de membres de la comunitat monàstica o encara augmentà: l’any 1035, trobem un document signat per vint monjos; el 1176, encara trobem esmentats divuit membres. Cal dir, però, que alguns d’aquests monjos devien estar encarregats de les diverses esglésies parroquials que, com ja hem vist, depenien del monestir. D’altra banda, en aquests dos segles de després de l’any 1000, ja trobem esmentats un prior, un prebost, un cambrer, un procurador, un cellerer, un moliner, un porter, un escrivà, un flequer, un cuiner o coc, un monjo traginer i, el 1113 i el 1130, un monjo obrer, i un possible pouater.

En relació amb aquesta etapa de la història del monestir cal citar els enfrontaments que hi hagué entre els senyors laics de les rodalies i la comunitat. Ja el segle XI hi hagué alguns plets. En aquesta època, si els documents no ens enganyen, sembla com si canviés brutalment la mentalitat dels senyors de la contrada, que no tan sols deixen de fer donacions a la casa monàstica, sinó que intenten de prendre-li les terres i, sobretot, drets de tipus jurisdiccional. Aquesta transformació no es produïa només al Berguedà, sinó en bona part d’Europa. Els monjos, l’any 1057, hagueren de defensar els drets que tenien a Vallcebre, a Jou i a Vilosiu; el 1069, s’hagueren d’enfrontar amb els homes de Maçaners, darrere els quals, segurament, hi havia el senyor de Peguera.

D’ençà de l’any 1100, pràcticament, s’acabà la fase d’expansió del monestir; el problema fonamental dels monjos fou mantenir allò que tenien. Per aquest motiu es redactaren llevadors o inventaris de béns i de drets; per exemple, un que s’ha conservat, fet vers el 1125.

Podem veure que, durant els segles XII i XIII, els monjos pledejaren amb els principals senyors de la comarca: el 1129, amb Galceran de Pinós; el 1175, amb Pere de Berga; el 1134, amb el senyor de Peguera; el 1294, altre cop amb els Pinós, etc. Tots aquests plets representaren grans despeses; fins i tot, si la comunitat guanyava el judici, sovint havia de recompensar la part contrària. Així, l’any 1130, els monjos donaren 120 sous, ran d’un plet; el 1175, hagueren de lliurar 250 sous a Pere de Berga, etc.

D’altra banda, també es produí, aquests segles, un procés d’estructuració de l’administració monàstica. L’any 1050, la comunitat cedí a un villicus l’administració de les importants terres i dels drets que tenia a Cerdanya i el Conflent, de Pinsent, a ponent, fins a Bula Terranera, a llevant. Aviat, d’acord amb els segurament escassos documents que s’han conservat, aquest sistema de cedir l’administració a tercers es va generalitzar; trobem batlles, que fan d’intermediaris entre la comunitat i els pagesos, a gairebé tot arreu: a Vilella, a Guardiola, Vallcebre, etc.

La decadència

Cap al final del segle XIII, una sèrie de fets significatius fan pensar que la contrada on era situat el monestir entrà en una època de desequilibri econòmic i, en certa manera, d’inici d’una fase de crisis; aquests fets que demostraven una certa crisi, ja presents a la darreria d’aquest segle, s’agreujaren i portaren a les brutals transformacions que s’esdevingueren el segle següent.

Durant aquests temps, a causa d’uns anys de males collites o d’haver-se treballat terres massa marginals, que esdevenien estèrils o, més aviat, s’erosionaven, sembla que hom tendí a abandonar els censos parciaris, que es podien perdre, i es preferien els censos fixos, cada cop més sovint en metàl·lic.

El monestir, els darrers decennis del segle XIII, a causa de la reducció de les rendes, o pel fet que els monjos havien volgut fer més d’allò que podien o a causa del saqueig dels senyors veïns, estava molt endeutat. L’any 1290, el bisbe d’Urgell afirmava que el cenobi de Sant Llorenç era situat “entremig de gent perversa i de saquejadors violents i en lloc curull de malvats depredadors”. Aquests endeutaments calia compensar-los amb l’afranquiment, generalment d’una forma temporal, d’homes del monestir o bé a base de la venda d’alguns béns. L’any 1290, el monestir va haver d’alliberar 14 homes i llurs famílies, a canvi de 2 000 sous de Barcelona i hagué de vendre per deu anys uns drets, a canvi de 1 000 sous més. El 1326, fins i tot, es veié obligat a vendre, per 2 000 sous, el mas de les Esglésies; així mateix, els monjos també hagueren de recórrer a vendre, temporalment, les entrades que rebien de la Cerdanya i del Baridà o bé, també, les de la batllia de Vilella, etc.

Aquest ambient feu que els enfrontaments fossin encara més greus. L’any 1327, el monestir cedí la meitat del castell de Guardiola i del lloc de Llenes al rei, a canvi d’uns altres drets. La reacció en contra d’aquest fet dels Pinós, uns dels principals senyors de la contrada, conduí a violents enfrontaments, que portaren, fins i tot, a l’excomunió dels rectors de les parròquies que depenien d’aquests senyors i dels homes de llur baronia. El rei Pere III, necessitant diners, vengué a la vila de Berga allò que havia obtingut pel bescanvi i així sembla que trencà una de les clàusules de la permuta feta amb la comunitat de Sant Llorenç; sigui per això o per altres motius, l’any 1365, els Pinós aconseguiren d’adquirir del monestir la meitat de Guardiola i de Llenes.

Durant el segle XV, a la cada cop més reduïda comunitat de Sant Llorenç, es plantejaren nous problemes, encara potser més greus. Entre els anys 1427 i 1429, hi hagué un terratrèmol que feu caure una part important dels edificis monàstics. Aquestes construccions ensorrades, o no es referen mai més o bé només es referen parcialment. El monestir de Sant Llorenç, com els altres de la comarca, també pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense. Ran d’una visita, de l’any 1441, els visitadors d’aquesta Congregació diuen que el monestir es trobava en un estat de gran pobresa de rendes i que només hi havia dos monjos. Així mateix, en l’informe que es feu, també es va fer constar que diversos edificis havien caigut a causa del terratrèmol.

Les notícies escrites durant una nova visita, de l’any 1447, fan saber que l’església monàstica amenaçava ruïna; no s’hi podia fer l’ofici diví sense perill de mort. D’una manera especial, s’hi diu que calia refer la part de migjorn de l’església i que, en canvi, valia més no reconstruir la de tramuntana, segons aquest informe, la més malmesa. Així mateix, part del claustre era també esfondrat.

Planta, a escala 1:200, de les edificacions del monestir.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Per una altra visita, de l’any 1450, sabem que calia, igualment, construir de bell nou el refetor.

Uns anys més tard, el 1490, els visitadors són rebuts a la porta del monestir per dos monjos, que els diuen que el claustre, el dormitori, el refetor, la cambra de l’abat i altres edificis estaven encara destruïts; els representants de la Congregació, tenint present la situació de les rendes del monestir, només recomanen que facin tot allò que puguin. Els monjos també es queixaren del fet que l’abat, Galceran de Pinós, segurament el primer abat comendatari, vivia a Bagà.

L’existència dels abats comendataris que, normalment, no vivien a la casa monàstica, encara afavorí la decadència del monestir.

D’ençà de l’any 1592, sembla que Sant Llorenç prop Bagà esdevingué un priorat dins de la Consagració Claustral Tarraconense. El 1614, la comunitat abandonava l’indret; només hi restà un monjo prior. L’any 1838, morí el darrer prior que havia viscut al monestir.

A partir de l’any 1855, l’antiga església monàstica de Sant Llorenç, amb les seves dependències, passà a dependre de la seu de Solsona, com a parròquia. Després de la guerra del 1936-1939 es construí una nova església, situada al costat de l’aiguabarreig del Llobregat amb el Bastareny, que fou inaugurada el 1959; a Sant Llorenç prop Bagà només es diu missa un cop l’any.

En aquests darrers decennis, amb la-construcció d’una casa de colònies on hi havia la rectoria i, antigament, la casa monàstica, es va malmetre molt allò que quedava d’aquest antic edifici.

L’any 1983, es feu una campanya d’excavacions als eremitoris i a la casa monàstica per un equip de la Universitat de Barcelona; després, l’església ha estat excavada per la Diputació de Barcelona. Així mateix, durant aquests darrers anys s’han realitzat obres de restauració de l’església, dirigides pels arquitectes Jordi Balari i Albert Bastardes; aquestes obres en part eren indispensables —en relació, per exemple, amb la teulada—, però, en altres aspectes, són molt discutides. (JBM)

Abaciologi del monestir de Sant Llorenç prop Bagà

Primera data Darrera data
Senald 898 -
Sunifred 949 987
Ponç 1035 1046
Bernat Berenguer c. 1051
Joan 1057 1064
Ponç 1069
Guillem 1100 abans 1129
Guillem Llop abans 1129 1159
Joan 1171 1182
Arnau 1191
Ramon 1200 1206
Guillem 1206 1222
Ramon 1236
Berenguer 1243
Ramon 1252 1257
Guerau 1258 1260
Ramon Bernat 1268
Bertran 1270
Berenguer 1274 1286
Berenguer 1288 1290
Ponç 1292
Berenguer 1294 1298
Bernat 1305 1316
Guillem de Vila 1320 1339
Guillem de Vilacorba 1340 1345
Jaume 1350
Jaume Sa Prous 1358 1371
Joan Sa Prous 1382 1399
Joan 1408
Bernat Torner 1431 c. 1467
Amador Clarí c. 1450 1476
Abats comendataris
Galceran de Pinós 1490 1522
Joan de Pinós 1526 †1552
Miquel d’Agulló 1554 1569
Baltasar Montmany 1585
Joan Prats 1591
Baltasar Comte 1599 1613
Priors
Bernat Vila-seca 1616 1625
Bernat Carrera 1626 1660
Pere Malaret 1664
Nicolau Ros 1690
Vallaura 1755 -
Damià Serra 1762 1765
Pau Perelló 1795 1816
Martí Gironella 11838
Pere Magentí 1838 †1847
(JBM)

Cronologia del Monestir de Sant Llorenç Prop Bagà

898 Data del primer document conservat en el qual se cita el monestir de Sant Llorenç prop Bagà ¡ el seu abat.
949 El bisbe Radulf d’Urgell dona un mas al monestir.
950 Primera donació comtal conservada. El comte Sunifred de Cerdanya cedeix un domini situat a la vil·la de Vià, a la Cerdanya.
983 El 21 de novembre és consagrada i dotada l’església del monestir de Sant Llorenç. Hi intervenen el bisbe d’Urgell, els comtes de Cerdanya i molts personatges dels comtats pirinencs. El monestir de Sant Sebastià del Sull o de “Junyent” passa a dependre de Sant Llorenç.
984 Consagració de l’església parroquial de Sant Miquel.
1035 Primer establiment documentat fet per la comunitat de Sant Llorenç; un matrimoni rep una casa, un hort i una peça de terra del monestir.
1050 La comunitat de Sant Llorenç cedeix l’administració de les terres que tenia a la Cerdanya i al Conflent, a Arnau Guillem d’Urús.
1290 Davant les dificultats econòmiques de la comunitat, el bisbe d’Urgell dona al monestir l’església de Santa Maria d’Avià.
1327 Els monjos permuten amb el rei Alfons III la meitat del castell de Guardiola; això motiva un greu enfrontament amb els Pinós.
1427-29 Un terratrèmol enderroca una part de l’església de Sant Llorenç i bona part dels restants edificis monàstics.
~ 1490 Segurament, amb l’abat Galceran de Pinós comencen els abats comendataris.
1592 El monestir de Sant Llorenç prop Bagà es converteix en un priorat pertanyent a la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense i resta unit al Col·legi d’Estudiants de la Congregació de Sant Benet, primerament amb seu a Lleida i després amb seu a Sant Pau del Camp, a Barcelona.
1838 Mor Martí Gironella, darrer prior que residí a Sant Llorenç prop Bagà.
1855 Sant Llorenç prop Bagà cau sota la jurisdicció de la seu episcopal de Solsona. (JBM)

Església

Planta de l’església, a escala 1:200, amb tres naus, la central més ampla, amb tres trams cadascuna. Es tracta d’un edifici que presenta un conjunt d’interrogants, els quals les actuals excavacions han acabat encara de complicar.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Secció transversal de l’església en la qual hom pot veure dos cossos d’edifici superposats.

A. Bastardes-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’església del monestir benedictí de Sant Llorenç prop Bagà és bastida sobre una cripta que en planta ocupa la mateixa extensió que l’església, tres naus (més ampla la central) de tres trams cadascuna. Tal i com ens ha pervingut, aquest monument és el producte de diverses fases constructives i de diverses reconstruccions, que constitueixen ja des dels orígens un encadenament força problemàtic. El primer que sorprèn al visitant és el desnivell de les portes romàniques laterals respecte no solament de l’església, sinó, també, de la cripta: aquestes portes, del segle XI i que pertanyen al que s’ha anomenat primer art romànic, són situades entre ambdós àmbits arquitectònics, és a dir, que el buit de les seves obertures és al mateix nivell de les massisses voltes per aresta que cobreixen la nau central de la cripta.

El segon problema amb què s’han hagut d’enfrontar els qui han estudiat l’església de Sant Llorenç és el de la seva capçalera. Hom creia, des de Josep Puig i Cadafalch, que si no tenia absis era perquè aquests es devien haver enderrocat durant els terratrèmols del segle XV, que sabem que van malmetre d’altres parts de l’edifici. Ara, les visites de la Congregació Claustral Tarraconense posteriors als dits terratrèmols, si bé esmenten d’altres sectors enderrocats, com la nau de tramuntana i la de migdia, no diuen res dels absis. I, a més, després que hom buidà totalment la part de llevant de l’església l’estiu del 1983, és a dir, la zona on suposadament s’havien aixecat els absis, hom ha hagut d’admetre que aquests no s’arribaren a construir mai, puix que d’haver-se edificat n’haurien restat, com a mínim, vestigis, i no ha estat així.

Una vista de la nau central de l’església amb la capçalera actual al fons.

Luigi

Contràriament, en fer el susdit buidatge de terres, es posà al descobert la continuació dels murs romànics de l’església, que conformen per llevant un recinte de dimensions semblants al que tenim edificat, però sense cap construcció romànica que configuri interiorment aquest espai.

Fetes aquestes observacions, descriurem ara aquesta primera església romànica construïda a Sant Llorenç prop Bagà. L’església va ser edificada durant el segle XI, probablement els primers anys de la segona meitat del segle. Hom bastí tot el traçat de perímetre d’un recinte rectangular, amb uns murs d’aparell petit, característic del primer romànic, reforçats exteriorment per lesenes i interiorment per semicolumnes; aquestes, amb els seus intervals regulars, assenyalen un divisió interior de sis tramades de llargada. Aquest projecte primitiu va incloure l’obertura d’unes portes laterals: dues a tramuntana (als trams tercer i cinquè, de llevant a ponent) i tres a migdia (trams tercer, quart i cinquè). Una d’aquestes portes (que són les que resten desnivellades, com hem explicat), la que correspon al quart tram (de llevant a ponent, o al tercer en direcció contrària), és la que fa anys s’utilitza per a accedir a la cripta des de l’exterior, i és, de totes, la de major amplada d’obertura: fa 1, 20 m en la part exterior i 1, 50 de llum a l’interior (les altres fan aproximadament 1 m i 1, 20 respectivament). Són de mig punt, força ben adovellades, amb una llinda a l’intradós i el timpà reomplert amb un paredat similar al dels murs; les rebranques són construïdes amb els propis carreus petits que vesteixen les cares exteriors de les parets. Portes i murs són ben característics del primer art romànic o del segle XI.

Aquesta església primitiva, la primera romànica que es començà a construir a Sant Llorenç prop Bagà, restà, però, a mig edificar. Quan hom ja havia aixecat els murs perimetrals per sobre de les portes, no sabem per quina causa, es van deturar les obres. Després d’uns anys, quan hom les va reemprendre, va modificar una mica aquell projecte romànic originari. Almenys això és el que podem deduir de la informació que aporten les edificacions i restes conservades. Quan es van prosseguir les obres, al cap de no gaires anys, probablement a la fi del segle, hom va variar aquell projecte primitiu, edificant només la part dels tres trams ponentins de l’estructura rectangular de la primera església. Ací, en aquest sector, però, hom no es va reduir a aixecar un sol àmbit arquitectònic, sinó que en bastí dos de superposats: església i cripta, per a la qual cosa hom va regruixar les pilastres de separació de les tres naus (segurament, aquestes pilastres, amb la semicolumna adossada als costats de les naus laterals, daten de la primera església, d’allò que hem anomenat projecte primitiu frustrat), a fi que poguessin sostenir les empentes d’unes voltes per arestes cobrint tota la nau central de la cripta. Aquest tipus de volta és molt usat d’antic en edificis sobre els quals hom ha de construir. Els massissos pilars resultants, amb les voltes que hi transmeten les empentes, són la base i la fonamentació de l’església superior.

L’església superior, els caràcters estilístics de la qual permeten de datar-la el segle XII, és de tres naus de tres trams cadascuna, com la cripta. La volta és un xic apuntada, i reforçada per arcs torals. Sembla que hi ha una part, la situada més a llevant, que ha estat refeta amb maçoneria a l’època moderna. Aquests arcs torals parteixen, a la línia d’impostes, d’unes fines semicolumnes adossades als pilars de separació, més reduïts i més esvelts que els de la cripta, bé que situats sobre aquests. Hi coincideixen en la part corresponent a les naus laterals, on els pilars tenen semicolumnes adossades del mateix radi que els de les d’obra primitiva. A les cares que donen a la nau central, més enretirades que a la cripta, els pilars tenen adossades aquelles fines columnes que sostenen els torals. Els arcs que relliguen els pilars són de mig punt.

Aquesta església superior és il·luminada per sengles finestres de mig punt i de doble esplandit obertes a la façana de migdia i una altra, major, al centre de la façana de ponent; la porta primitiva, romànica, era situada també a occident, sota la susdita finestra, però va ser modificada en època moderna, potser el segle XVI. L’altar, doncs, fins aleshores, era a llevant. Posteriorment, l’any 1761, hom obrí un nou portal en aquest sector de sol ixent, portal que ha estat l’utilitzat fins a l’estiu de 1983. Devia ser aleshores que, en haver de traslladar l’altar a ponent, hom tapià la porta que hi havia. D’altres reformes tardanes són, ultra la restauració en curs (1985), la construcció del campanar i la reconstrucció de la nau de tramuntana, que s’enderrocà en els terratrèmols del segle XV. (MPP)

Cripta

Un aspecte d’una de les naus de la cripta.

A. Lajarín

Una vista de la cripta amb la nau central, amb tres trams, coberta amb volta d’aresta. És una obra probablement del final del segle XI.

A. Lajarín

Com ja ha estat explicat, sota l’església romànica de Sant Llorenç prop Bagà es dreça una cripta que ocupa la mateixa extensió de superfície que el temple: tres naus de tres trams cadascuna. La nau central és la que conservem en tota la seva puresa romànica, amb coberta de volta per arestes. Aquesta volta, magnífica, data segurament del final del segle XI o dels primers anys del següent i correspon, per l’estil, als cànons del primer art romànic. Sembla que fou bastida, la volta, quan ja s’havia deturat i abandonat el projecte primitiu (aquell, ja descrit, al qual pertany la part inferior dels murs perimetrals de l’església) de construir una gran basílica. Tal i com ens ha pervingut, la cripta, amb els seus massissos pilars (sembla un mur seguit en el qual s’hagin obert arcades de comunicació) i la volta per arestes de la seva nau central, és la fonamentació de l’església superior.)

Planta, a escala 1:200, de l’església subterrània o cripta, l’estructura de la qual és idèntica a la de l’església superior.

A. Bastardes-Servei de Catalogació ¡ Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Les naus laterals de la cripta, les voltes de les quals són reconstruccions tardanes, sembla que en origen eren cobertes amb embigats (n’ha restat un testimoni al mur de tramuntana). No sabem del cert quin era l’accés antic a la cripta. Probablement, com avui, s’adaptà per a tal ús alguna de les portes laterals. Fins fa poc que ha estat llevada (1984-85), hi havia, a l’extrem de ponent de la nau de migdia de la cripta, una escala de cargol que menava a l’església; era una obra tardana, però. (MPP)

Claustre

Algunes dependències romàniques del monestir de Sant Llorenç prop Bagà podrien ésser identificades com a part de l’antic claustre. Són aquestes la paret que, continuació de la façana de migdia de l’església, es prolonga vers llevant fins integar-se a la que anomenarem sala dels monjos. És obra del segle XI, segurament de la segona meitat. En el curt tram entre l’església i la sala dels monjos en el susdit mur s’obren dues portes que donen a la que suposem part interior del claustre, a migdia, i tanquen vers tramuntana. Aquestes portes ens han pervingut fragmentades i molt alterades, però es poden identificar ben clarament. Paral·leles al mur que és prolongació del de l’església i a la paret sud de la sala dels monjos hi ha unes parets d’aparell romànic, bé que força posteriors a aquelles obres del segle XI. Aquestes parets són a una distància d’aquelles que oscil·la entre els 2, 60 m i els 2, 70 m. S’hi obren tres arcades, dues a tramuntana i una a llevant, la llum de les quals varia entre 1, 80 m i 1, 70 m. Els seus arcs són de mig punt, formats per dovelles primes i llargues, la majoria sense regràs.

Aquestes parets i arcades sembla que devien formar part de l’antic claustre, però avui són embegudes i envoltades per altres murs diversos, de factura tardana. Als terratrèmols del segle XV, a part que el monestir i l’església foren parcialment malmesos, el claustre es va enderrocar totalment a l’extrem de tramuntana, com indicà el visitador de la Congregació Claustral Tarraconense de l’any 1447, tot ordenant que aquesta part del claustre fos refeta durant el proper mes de setembre. No creiem que aquesta refecció, si és que es feu —l’any 1450 encara no era així—, es pugui identificar amb aquests murs de factura romànica tardana. (MPP)

Dependències monàstiques

Façana de l’antic monestir, una de les poques que encara s’han conservat. Malauradament damunt la planta inferior fou construïda una edificació moderna que ha desvirtuat substancialment el monument.

G. Llop

Al sud-est de l’església de Sant Llorenç prop Bagà hi ha les dependències monàstiques, o monestir pròpiament dit, on habitava la comunitat. Es conserven diverses estances i parets, algunes romàniques.

És interessant que el mur de migdia de l’església es prolonga vers llevant més enllà d’aquesta i s’entrega a un altre mur també romànic: el de ponent de la que anomenarem sala dels monjos, obra ben clarament del primer art romànic o del segle XI.

La que anomenem sala dels monjos és una cambra o sala rectangular, de la qual manca la part de migdia en l’espai aproximat d’un tram, amb portes romàniques a les tres façanes conservades i finestres només a llevant i a tramuntana. L’entrada principal sembla que era la del nord, perquè la porta, més gran, és flanquejada per sengles finestres romàniques geminades. La façana de llevant, que donava a l’hort i als eremitoris, conserva, a més de la porta, tres finestres originals romàniques, de mig punt i doble esplandit, i una altra finestra d’esplandit interior i col·locada una mica més avall que les altres, també romànica però posterior. La porta de ponent sembla que donava al claustre. Les portes són adovellades, algunes fins i tot amb una filada de llosetes com a extradossament. N’hi ha alguna que conserva la llinda i el timpà, fet d’un paredat com el dels murs. Aquest és format per petits carreus disposats en filades força regulars, lligades amb morter. Aquesta sala, que segurament es devia cobrir amb un sostre d’embigats, va ser reformada en època gòtica amb la construcció d’uns arcs de diafragma, a fi d’assegurar la coberta, segurament.

Un dels tenants d’altar de l’església.

J. Rovira

Ja en origen hi degué d’haver alguna mena de reforços o contraforts laterals, puix que en l’excavació n’han aparegut testimonis a l’indret mateix d’on parteixen les arcades gòtiques. (MPP)

Altar

A Sant Llorenç prop Bagà es conserven dos) tenants d’altar o petits altarets preromànics, que devien pertànyer probablement a l’església que hi fou solemnement consagrada l’any 983. Cadascun és com un petit altaret monolític, que configura com un cub allargat d’uns 56 cm d’alçada per uns 36 cm, a cada costat. Sobre la base, d’un gruix d’uns 10 cm, s’eleven quatre fusts rodons i gruixuts, que omplen tot l’espai comprès entre la base i la part superior del tenant o altaret. Aquesta part superior és ornamentada a les cares laterals, en un dels tenants amb unes arcuacions i en l’altre amb uns solcs. (MPP)

Escultura

Aprofitats en una finestra obrada en la façana de llevant, hi ha uns muntants amb decoració esculpida molt primitiva, segurament preromànica.

Detalls de l'ornamentació de la finestra oberta al cantó de llevant: a l'esquerra, un detall de l'interior, on el motiu és format per un conjunt de nervis juxtaposats que evolucionen per la superfície formant tres bucles; al mig, un altre detall de l'interior, amb una figura humana molt rudimentària amb una mà sobre el pit, mentre amb l’altra sembla que intenti tapar-se el sexe (es tracta d’una representació molt elemental d’Eva després del pecat original?); a la dreta, un detall de l’exterior de la mateixa finestra, amb un muntant ornamentat amb dos bucles amb una fulla inscrita i a la part alta un motiu floral.

A. Lajarín

Un dels blocs de pedra trobats i guardat a l’interior de l’església. Porta un escut esculpit.

A. Lajaríns

A la banda exterior s’hi desenvolupen uns trenats obtinguts per cisellat de la pedra. L’un, de tres bucles, i l’altre, de dos, amb una espècie de fulleta al centre dels bucles; aquest té al damunt una flor de molts pètals inscrita en un quadrat, i una altra, d’idèntica, al costat, resta mig amagada sota la rebranca exterior de la finestra.

A les cares interiors hi ha, en una un altre trenat, de bisells profunds, i en l’altre una figura humana, tallada d’una manera molt rústega i esquemàtica; sembla que és una dona, amb còfia, que té el braç dret creuat sobre el pit i amb l’esquerre sembla que intenti tapar-se el sexe. Podria tractar-se d’una representació rudimentària d’Eva després del pecat original. (MPP)

Treballs de restauració

Durant l’any 1984 s’ha dut a terme la primera campanya d’excavació al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Aquestes recerques són subsidiàries dels treballs de restauració que realitza el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona en aquest indret i el seu objectiu és facilitar informació històrica sobre l’edifici, imprescindible per a realitzar-ne la restauració. Com és norma en els treballs d’aquesta mena, es pretén d’esbrinar la configuració de cadascuna de les fases estructurals que s’han conservat i, alhora, de determinar-ne la cronologia absoluta. Al mateix temps, s’intenta donar llum sobre altres elements arquitectònics de l’antic conjunt monàstic, els quals també seran rehabilitats properament.

Desenvolupament de l’excavació

Els treballs s’han dut a terme fonamentalment dins l’església actual, encara que també s’han fet alguns sondeigs a l’exterior dels murs laterals, en llocs determinats. A l’interior s’ha excavat completament el terra del recinte destinat al culte. També s’han fet treballs d’importància considerable al soterrani de l’edifici, el qual s’anomena actualment cripta, encara que no va ser construït amb aquesta funció.

Les excavacions del pis superior del temple pretenien de descobrir-ne la configuració estructural interior a partir del moment que l’església adoptà l’aparença actual, després de patir un terratrèmol i de ser reformada. A través dels treballs a la cripta preteníem d’esbrinar l’evolució del temple des de la construcció fins al moment del terratrèmol esmentat. D’aquesta manera, les recerques dels dos nivells, el superior que s’utilitza ara per al culte i l’inferior que fa actualment de soterrani, eren complementàries i servien per a obtenir una visió de les vicissituds sofertes per l’edifici des de la fundació fins als nostres dies.

Diverses etapes de la construcció de l’església, començada al principi del segle XI.

A. López-Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

Com sempre, els treballs s’han desenvolupat mitjançant la utilització del mètode de registre proposat per E. C. Harris. No obstant això, les recerques no s’han realitzat en extensió en tots els llocs. Al pis superior l’excavació ha estat total, ja que calia canviar el paviment i, alhora, reforçar les voltes de la cripta esmentada, sobre la qual descansa el sòl. Contràriament, al soterrani les excavacions no han afectat tota la superfície, car solament s’han fet una sèrie de trinxeres àmplies i significatives, per causa del mal estat general d’aquesta part del jaciment. En primer lloc, es va fer una trinxera al costat de ponent. La nostra intenció era comprovar l’estat i l’entitat dels sediments dipositats a la cripta, car fa alguns anys, durant una recerca quimèrica de l’enllosat romànic, en aquest indret s’havien fet clandestinament una sèrie de clots i buidats.

L’excavació d’aquesta primera zona proporcionà una seqüència estratigràfica que després hem trobat a tot arreu.

No obstant això, cal remarcar que no pogué poder arribar fins al terreny verge, ja que hom abans descobrí una capa d’aigües freàtiques que impossibilità la continuació dels treballs.

Davant aquesta troballa inesperada, i també perquè calia documentar altres punts del temple, s’obriren dues trinxeres més, una al mig del soterrani i l’altra a l’extrem de llevant. El primer d’aquests sondeigs proporcionà una estratigrafia molt semblant a la que es trobà a l’extrem de ponent, la qual incloïa la capa d’aigua freàtica abans d’arribar a la roca.

El sondeig de l’extrem de llevant fou més il·lustratiu. Nosaltres ja hi comptàvem perquè a l’angle nord-est hi havia un recinte de planta quadrada, el qual serveix de base al cloquer i havia estat utilitzat com a ossera durant les èpoques moderna i contemporània. Aquest indret, situat precisament a l’extrem oriental de la nau de tramuntana, posseïa un paviment de calç que segellava els sediments anteriors. Aquesta trinxera també comprenia l’espai immediat a l’actual porta d’entrada a la “cripta”, situada a l’angle sud-est. Totes aquestes particularitats topogràfiques donaren una importància considerable a les conclusions extretes d’aquesta trinxera ja que, a més d’informar-nos de l’evolució del temple durant la primera etapa, fins al terratrèmol, també donaven llum sobre les estructures posteriors.

Finalment, cal afegir que, a més de l’excavació de l’interior de l’església actual, s’han dut a terme alguns treballs a l’exterior de l’edifici. Aquestes recerques han de continuar, car són imprescindibles per desenvolupar posteriorment les obres de restauració, però, de moment, consisteixen en dues cales de grans dimensions. Una, entre dos contraforts situats a la façana de migjorn i l’altra, a tocar de la façana de tramuntana. El primer d’aquests sondeigs obeeix a la necessitat de reforçar els fonaments dels contraforts del sud del temple, i anirà seguit de cales similars entre la resta dels elements de suport. Hom feu el segon sondeig per a posar un parallamps en el lloc objecte d’estudi.

Resultats dels treballs

Aquestes recerques han donat una sèrie d’informacions que, de moment són preliminars, però que ens semblen aclaridores. Pel que fa a les fases de la segona etapa del temple, quan l’edifici adquirí l’aparença actual, les nostres conclusions són pràcticament definitives. No obstant això, les conclusions de la primera etapa, encara que donen precisions cronològiques, no són suficients encara per esbrinar la planta completa del conjunt, car, ara per ara, els treballs no han assolit l’extensió prevista. Malgrat tot, tractarem de fer una descripció de la història del monument, encara que sigui d’una manera provisional.

Primera fase

Les restes més antigues que han estat localitzades pertanyen a unes estructures, la construcció de les quals fou molt lenta. Les excavacions realitzades al soterrani de l’edifici actual han palesat que, en primer lloc, es construí una estructura a base de dues successions d’arcs formers molt ben travats als fonaments. Aquests arcs, que eren de mig punt i una mica baixos, servien de suport a uns altres de més airosos, amples i elevats. D’aquesta manera les estructures resultants eren dues arcuacions de dos pisos cadascuna, col·locades paral·lelament. Les parets inferiors d’aquests elements, que avui donen a la nau central, eren llises, però les exteriors presentaven pilastres en forma de semicolumna, situades als panys de paret que hi havia a banda i banda dels arcs. No sabem de quants arcs constaven aquestes arcuacions, car no s’ha excavat encara un bon tros de l’edifici —el que quedà destruït definitivament pel terratrèmol—, però a la fàbrica de l’església actual es poden veure en cadascuna de les dues arcuacions tres arcs dels més baixos situats a la cripta, i també tres arcs més alts al primer pis. L’excavació ha palesat que aquests elements posseeixen una fonamentació considerable, la qual segurament arriba fins al sòl verge a tot arreu, encara que a les trinxeres oest i del mig de la nau aquesta posició no es va poder comprovar per l’aparició de les aigües subàlvies. Ens interessa remarcar que la factura d’aquesta part de la fàbrica és molt bona, amb carreus ben escairats, col·locats amb ordre i amb junta acurada.

Com dèiem abans, aquestes dues successions d’arcs foren els elements que es construïren en primer lloc o, si més no, són les estructures més antigues estudiades fins ara. És una mica sorprenent que les obres no comencessin per les parets del perímetre, i aquest fet ens preocupà. De tota manera, al llarg dels treballs d’aquesta campanya, això ho hem pogut constatar en nombrosos indrets del jaciment, la qual cosa fa que ens refermem en la nostra opinió inicial. A les seccions corresponents es pot comprovar com l’estrat 162, un rebliment molt poderós que arriba fins al terreny verge, es lliura simultàniament a les banquetes de la paret de migjorn i de l’arcuació d’aquest costat. També es pot comprovar que la construcció dels fonaments de qualsevol de les dues arcuacions no implicà trinxera de fundació i que, sens dubte, l’estrat 162 és posterior a tots aquests fonaments.

Doncs bé, segons que es desprèn de l’estratigrafia trobada, una vegada construïdes les dues arcuacions centrals, s’aixecà el mur de migdia. A la vista d’aquestes evidències podem afirmar que aquests elements són diacrònics, com ho demostra la dissimilitud dels aparells i de les tècniques constructives.

Abans remarcàvem l’aparell acurat de les arcuacions. En canvi, la paret de migjorn fou feta mitjançant una tècnica molt elemental, a base de pedres anguloses sense treballar i col·locades sense cap ordre. Malgrat tot, sembla clar que es va mantenir el pla constructiu, car les semicolumnes que hi ha a les parets exteriors de les arcuacions també hi són a la cara interna de les parets laterals. Precisament, aquests elements de suport donen una prova més de la diversitat de tècniques emprades, car, mentre que en les arcuacions els fonaments de les semicolumnes són molt minsos i s’integren ràpidament amb els dels murs, en les parets perimètriques els fonaments de les columnes, encara que solidaris amb els dels murs, assoleixen la mateixa profunditat.

El llenç de ponent, que també tanca l’església actual pel costat de ponent, s’aixecà al mateix temps que la paret de migdia. Els aparells dels dos paraments són molt semblants i s’ha descobert que l’esmentat estrat 162 toca les banquetes d’ambdós murs.

La paret de tramuntana, en canvi, és posterior a la resta de les que s’han descrit fins ara. És cert que l’aparell és gairebé idèntic al dels paraments de migjorn i de ponent, però els fonaments descansen clarament sobre el cim de l’estrat 162.

Així, per resumir aquesta primera fase constructiva, que en realitat abasta tres períodes, podem dir que en principi es construïren les dues arcuacions paral·leles, les quals més tard faran de separació entre les naus. Després s’aixecaren les parets de migjorn i ponent amb un aparell diferent i es col·locà l’estrat 162, rebliment que està clarament en contacte amb totes les banquetes que existien fins aleshores i, finalment, es bastí el mur de tramuntana, els fonaments del qual descansen precisament sobre l’estrat 162.

Pel que hem observat a la trinxera de llevant, sabem que les fonamentacions del mur de migjorn i les arcuacions descansaven sobre la roca verge —a l’angle sud-est aparegueren novament les aigües subterrànies, però aquesta vegada no dificultaren l’excavació, car desguassaven precisament per la banqueta del mur de migjorn—. També sabem que l’estrat 162 és totalment artificial, ja que, encara que no dona gaire material, se’n troben alguns fragments de ceràmica i es lliura a les fonamentacions dels murs, sense presentar trinxeres de fundació d’aquesta època.

Paviment situat a la sala del segle XI de la casa monàstica, que va aparèixer durant les excavacions de l’any 1983.

J. Bolòs

Pel que fa a la cronologia absoluta, les úniques dades procedeixen de l’estrat 162 i del 192, que fou potser el primer paviment del temple. En tots els casos les troballes han estat molt reduïdes i es concreten en alguns fragments de ceràmica grisa alt-medieval. Tot i que és difícil donar una cronologia precisa a aquestes produccions, la nostra opinió és que es tracta de ceràmiques que es poden datar del segle XI, tal vegada del començament del segle. De moment aquests materials s’estudien i suposem que noves troballes confirmaran la data que proposem. No obstant això, sembla clar que, fins ara, no hem trobat cap ceràmica anterior al segle XI dins l’edifici actual de l’església de Sant Llorenç prop Bagà.

Tot això ens fa suposar que, malgrat la documentació relativament abundant anterior a aquest segle, la configuració definitiva del temple no es va establir fins aleshores. És a dir, l’acabament de la fàbrica primitiva de l’església no va ser fins al segle XI.

Tal vegada el començament de les obres pugui ésser anterior, car ja hem vist que aquesta fase té tres períodes diacrònics ben definits. A més, resta per excavar la meitat de la planta de l’edifici més antic, inclosa la zona presbiteral, on les troballes poden ser il·lustratives. No obstant això, els estrats 162 i 192, la preparació i el primer paviment interior del temple són del segle XI.

Sens dubte, els treballs de la campanya de 1985 acabaran d’aclarir la configuració arquitectònica d’aquesta fase. Ara com ara, sabem que s’inicià amb unes obres molt acurades, les quals donaren lloc a les arcuacions de separació entre naus i que, més tard, encara que es respectà el projecte original, canviaren els constructors, els quals continuaren amb tècniques molt barroeres i amb la introducció d’elements nous; ens referim a una sèrie de portes en les parets laterals i oriental, les quals forçosament havien de comunicar el temple amb una altra estructura, tal vegada un porxo, o amb diverses dependències monàstiques.

De tota manera, l’existència d’aquestes portes, les quals obligaren a col·locar el paviment interior més amunt del que es projectava en un principi, i també l’aparició d’unes prolongacions dels murs de migjorn i tramuntana, més enllà dels tancaments occidental i oriental del recinte, són fets molt interessants que esperem aclarir amb les excavacions de la propera campanya.

De moment, sabem que l’església de planta rectangular del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, descoberta en part pels nostres treballs i també malauradament, en part, per una sèrie d’actuacions incontrolades, va adquirir l’aspecte definitiu al segle XI. Segurament, en aquell moment existiren tres naus dividides per dues files d’arcs de mig punt de dos pisos cadascuna. Segons que es desprèn de la presència de semicolumnes a banda i banda dels espais laterals, aquests espais devien ser coberts amb voltes que, versemblantment, eren de mig canó. Pel que fa a la nau central, no és gaire fàcil aventurar cap hipòtesi sobre l’aspecte en l’estat actual dels treballs, car la manca de material no ha permès de solucionar definitivament el problema de la cronologia de la volta que configura els dos pisos que es conserven.

D’altra banda, també resta per solucionar la funció de les nombroses portes esmentades en un paràgraf anterior, i la de la continuació de les parets laterals fora dels límits de la fàbrica de l’edifici.

Segona fase

L’època que abraça des del final de la construcció de l’església primitiva fins al seu abandó com a conseqüència d’un terratrèmol no és gaire explícita. La neteja de la cripta, anterior a la nostra intervenció, va ser tan completa que deixà pocs testimonis per estudiar, però, en tot cas, la trinxera realitzada a l’extrem oriental d’aquest espai ha estat eloqüent. Al recinte del campanar, segellat pel paviment d’una ossera posterior ja esmentada i que descriurem més endavant, hem comprovat que després d’haver-se acabat la construcció del temple el segle XI, assenyalada pels estrats 162 i 192, s’utilitzà el paviment 231. Aquest terra és l’equivalent a l’estrat 263, trobat a l’altre costat de la trinxera, al peu de la porta actual del soterrani. En tots dos casos el material aparegut és ceràmica grisa, molt semblant a la que es trobà als estrats 162 i 192.

Tot això fa pensar que, fins a l’abandó temporal del temple després del terratrèmol, el paviment romangué invariable, solament modificat en pocs centímetres pels estrats 231 i 263 al·ludits, els quals, al final, també donen ceràmica grisa o, en altres paraules, són gairebé contemporanis de l’acabament de l’edifici al segle XI.

Pel que fa a les estructures arquitectòniques, el panorama sembla similar, i creiem que no es produeixen canvis respecte a l’etapa anterior. D’aquesta manera podem afirmar que la segona fase de l’edifici de l’església es caracteritza per la continuïtat. Els paviments en treballs es toquen, les portes segueixen en ús i les parets no es modifiquen. Solament falta resoldre el problema de la volta de separació entre el soterrani i el pis superior. A les naus laterals la qüestió és clara car, com de seguida veurem, les voltes estan datades i són tardanes. En canvi, a l’espai central, els caràcters estilístics de la volta entre pisos són més antics; es tracta d’una coberta en aresta limitada per arcs torals i realitzada amb un aparell tosc, del qual s’eliminà qualsevol resta d’enlluït mitjançant una altra neteja moderna.

A les excavacions de Sant Vicenç de Malla datàrem una volta semblant a mitjan segle XI. No obstant això, s’ha de tenir en compte que de voltes d’aquesta mena, se’n construeixen durant molts anys i, abans de posseir evidències molt clares per datar-la, no gosem d’incloure-la entre les estructures més antigues de l’edifici, car la seva funció en aquest moment no la considerem gaire justificada.

De la tercera a la cinquena fase

Absis de l’església descobert durant la darrera campanya d’excavacions.

J. Bolòs

Com dèiem al començament, les excavacions també han afectat els estrats corresponents a la reconstrucció del temple després del terratrèmol, i s’han analitzat totes les estructures que funcionaren des d’aleshores fins als nostres dies. No obstant això, com que totes aquestes dades no entren dins la temàtica de l’obra que ens ocupa, hem preferit deixar-les de banda. En tot cas, el lector interessat podrà trobar-les en un altre treball aparegut molt recentment(*)

Addenda

Una vegada redactat el text del resum de l’excavació de 1984, s’han produït algunes troballes durant la campanya de 1985 —que continua en aquests moments— molt significatives. De manera que, encara que sigui d’una manera molt preliminar, descriurem algunes de les estructures aparegudes.

En primer lloc, hem de fer esment de la presència de dues absidioles de planta semicircular, aparegudes fora del recinte basilical que hem estudiat fins ara. Aquestes capelles corresponen als murs que ja s’insinuaven durant la campanya 1984. Concretament, estan situades a ponent de les naus laterals.

L’estratigrafia palesa que, una vegada construït el cos principal de l’edifici, és a dir, la basílica de tres naus, s’afegiren aquestes noves estructures, els murs de les quals van a tocar del tancament de les naus que ja existien. El paviment d’aquestes estructures es trobava més amunt que el de l’interior del temple, situat gairebé entre el nivell de la planta pis i la cripta actual.

Pel que fa al sòl exterior de les absidioles, cal dir que encara era més alt que el paviment interior. Tant en un cas com en l’altre, els paviments eren de terra batuda, encara que l’interior presentava també una mica de calç.

L’aparell d’aquestes estructures és bastant bo, format per carreus petits, bastant ben escairats, col·locats amb ordre i units per juntes de morter de calç amples i acurades. També s’ha de dir que una de les capelles, la del costat de migdia, que conserva els murs més alts, presenta una decoració exterior de lesenes i una banqueta ornamental.

No hem d’oblidar que l’espai corresponent a la nau central no posseïa cap capella exterior. En aquest lloc, únicament hem trobat el mur original de tancament. No obstant això, les capelles semicirculars dels costats de migjorn i de tramuntana es troben unides per un mur, en direcció nord-sud, que es lliura a ambdós elements, gairebé a tocar el punt de mig dels arcs que formen llurs plantes.

Una vegada feta aquesta descripció bastant prolixa, la nostra interpretació preliminar d’aquestes troballes és la següent: pensem que, de bon començament, el temple va tenir la forma rectangular que hem analitzat abans, tot i que encara no sabem com funcionava extramurs pel costat de llevant. No obstant això, poc temps després d’acabar-se les obres de la primera fase, segons demostra la cronologia de la ceràmica trobada, hom afegí les dues capelles als extrems de les naus laterals. El problema de la diferència d’alçària del paviment interior d’aquestes estructures respecte als de les naus podria tenir una explicació litúrgica, però, en tot cas, no té res a veure amb l’existència de la volta actual entre la planta i la cripta. Això esperem de comprovar-ho dins la mateixa campanya de 1985.

Pel que fa al mur que uneix les dues capelles, s’ha de dir que limita un espai bastant gran entre l’acabament de la nau central i les capelles. Aquest espai s’ha trobat reblert de terres amb ceràmiques grises no gaire tardanes, la qual cosa fa pensar que el mur en direcció nord-sud, encara que es troba a tocar de les capelles, no és gaire més tardà, i que, una vegada construïdes aquestes estructures, fou habilitat un espai pla i ample entre les dues que probablement tenia un pòrtic.

Com dèiem abans, totes aquestes observacions són molt preliminars i les completarem ben aviat, però hem pensat que fora interessant de donar una primera notícia d’aquestes troballes, que es poden datar del segle XI, i la morfologia de les quals és poc usual. (ALM)

Treballs de restauració posteriors

Vista general del monestir després de la restauració duta a terme entre els anys 1982 i 1988, la qual ha intentat tornar-ll l’aspecte que tingué a l’edat mitjana.

Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona - J. Francés

El Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va procedir a restaurar el conjunt de l’antic monestir de Sant Llorenç prop Bagà entre el 1982 i el 1988. Paral·lelament, entre el 1984 i el 1989 i en el decurs del 1997, el mateix Servei va dur a terme un seguit de campanyes arqueològiques al conjunt, dirigides pels sotasignats, i subsidiàries dels treballs de restauració. Aquesta recerca ha permès el descobriment i la valoració d’una part de la basílica que es trobava colgada, així com d’un nombre molt important de les dependències monacals.

La recerca arqueològica s’ha dut a terme fonamentalment dins l’església actual i a l’entorn immediat, tret de l’exterior de tramuntana on, de moment, només s’han obert un parell de sondeigs preliminars. A part, s’han fet treballs de considerable importància al subsol de l’actual casa de colònies i a l’anomenat pati dels masovers. Aquestes obres, a més, han tingut la virtut de palesar l’interès extraordinari d’un conjunt arquitectònic que fins fa poc havia passat pràcticament desapercebut, o no s’havia interpretat prou bé. Es tracta, sens dubte, d’un dels edificis religiosos més importants de l’àrea pirinenca, en què la densitat d’aquestes construccions és notòria, i constitueix una peça única a Catalunya de l’arquitectura preromànica monumental, en aquest cas de clara inspiració carolíngia.

Sector sud-est de l’església, amb algunes de les estructures aparegudes durant les campanyes arqueològiques.

Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona - A. López

Els resultats de tots aquests treballs han permès resoldre tant la cronologia com la interpretació de cadascuna de les fases estructurals que configuren el procés evolutiu general de l’edifici. S’ha de remarcar, però, que encara queda pendent d’estudi una àrea força extensa a llevant de l’actual residència dels masovers, a prop dels ermitoris excavats a la roca del penya-segat, i també la major part de l’entorn septentrional del temple. Està previst enllestir l’excavació d’aquestes zones quan els treballs d’adequació de l’exterior del conjunt ho requereixin.

L’església a la fi del mil·lenni

Les dades de les fonts escrites poden completar-se amb la informació extreta de les nostres investigacions. Aquestes han proporcionat evidències suficients per a poder elaborar una hipòtesi sobre l’evolució de l’església, l’únic element del monestir que ha seguit en ús fins als nostres dies, malgrat haver sofert una evolució molt complexa. Segons la nostra interpretació, al final del segle X, coincidint amb l’acta de consagració del 983, es va construir un temple de grans proporcions, 33 m de llargària per 18 m d’amplària, de planta rectangular, que continuava la tradició de les basíliques clàssiques. Estava subdividit en tres naus, la major de doble amplada que les col·laterals. Aquests darrers espais es configuraven mitjançant columnates que flanquejaven el central. A la meitat oriental de l’edifici s’han descobert les ruïnes d’un d’aquests elements de càrrega; a la meitat occidental van ser eliminats durant el segle XII en construir-se la tribuna. Suposem que la coberta era sostinguda per elements de fusta, recolzats en les columnes esmentades i en semicolumnes solidàries de la fàbrica, algunes de les quals es poden veure a les parets perimètriques. Les restants s’han localitzat a l’excavació. Aquests elements tenen els seus homòlegs en una sèrie de lesenes o pilastres, coetànies de l’obra original, que sorgeixen a les façanes exteriors.

Planta de les estructures arquitectòniques descobertes al monestir datables a la darreria del segle X.

Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona

La porta principal era al bell mig de la façana de llevant, però n’hi havia altres de secundàries, tres o potser quatre a migdia i dues a tramuntana, relacionades amb les dependències que envoltaven el temple. En les excavacions actualment en curs s’han trobat vestigis de la que podria ser la quarta porta de migdia, molt arrasats per la fonamentació de la casa de colònies. Creiem que el presbiteri es trobava al tram més occidental de la nau central, atesa la inclinació del paviment, que realçava aquest lloc sobre la resta de l’espai interior, i l’afegitó de capelles laterals, com veurem. El sòl era de terra batuda amb una capa de calç a la superfície. Les parets estaven emblanquinades, però també posseïen pintures.

Durant aquesta fase l’església ja va tenir un petit pòrtic, que funcionava com una de les entrades al monestir, la que menava directament a les dependències monacals. Era limitat per la prolongació del mur oriental de la basílica, per la prolongació cap a llevant de la façana sud d’aquest edifici i per una paret que continuava cap al nord el tancament occidental de l’anomenada dependència B. Tant els fonaments d’aquest parament com els d’un pilar que assegurava el cobriment del conjunt, ara sota la paret nord de la casa de colònies, s’han trobat en l’excavació. Els altres ja hi eren, però hom no els havia relacionat entre si fins ara.

La primera reforma romànica: les absidioles de ponent i el pòrtic de llevant

Planta del conjunt del monestir, a escala 1:400, amb les estructures descobertes durant les excavacions.

Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona

Aquesta transformació cal situar-la cap al segon quart del segle XI, cronologia del material que s’hi associa. Aleshores es van construir sengles absidioles semicirculars als extrems de ponent de les naus col·laterals. Aquestes estructures les vam descobrir durant l’excavació del 1985 (vegeu el vol. XII, pàgs. 302-303, de la present obra) i, a part de datar-les estratigràficament, vam comprovar que s’adossaven a la fàbrica primitiva, posseïen un paviment interior de terra batuda barrejat amb una mica de calç i van ser amortitzades definitivament al segle XVII, amb motiu de la reconstrucció de l’edifici. A l’exterior es van identificar les banquetes ornamentals i restes de la decoració de lesenes a l’absidiola sud, un xic menys enderrocada que la septentrional.

Pel que fa al sòl exterior de les capelles, s’ha de dir que era més alt encara que el paviment interior. També era de terra batuda, però en aquest cas no presentava restes de calç. L’aparell d’aquestes estructures era bastant bo, format per carreus petits, força ben escairats, col·locats amb ordre i units per juntes de morter de calç amples i acurades. Creiem que el conjunt es completava amb volta de quart d’esfera, coberta semicònica i lloses. La comunicació entre les absidioles i les naus del temple tenia lloc per unes grans obertures acabades en arcs de mig punt, els perímetres paredats de les quals s’observen clarament en els murs que tanquen per ponent els espais laterals de la construcció actual. La posició física de les capelles és significativa, ja que el paviment es trobava realçat respecte al de les naus. Això fa pensar que l’accés des de l’església devia tenir una sèrie de graons que, a causa de les profundes transformacions posteriors, han desaparegut. Malgrat tot, a ponent de la nau sud vam descobrir les restes d’alguns elements que es podrien identificar com la base d’una escala.

Planta de les estructures arquitectòniques del monestir després de les reformes dels segles XI i XII. L’interior de l’església és representat al nivell de la tribuna.

Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona

Pel que fa a les estructures arquitectòniques del cos principal, el panorama sembla similar i creiem que no es van produir canvis respecte de l’etapa anterior. D’aquesta manera podem afirmar que la segona fase de la configuració bàsica de l’església es caracteritza per la continuïtat. Els paviments a penes es toquen, les portes segueixen en ús i les parets no es modifiquen, excepte en els tancaments occidentals de les naus laterals, on es practiquen obertures per a enllaçar aquests espais amb les noves capelles.

Suposem que, en un moment no gaire allunyat de les obres descrites, es va modificar el pòrtic a llevant de l’església, que aleshores va adoptar la morfologia definitiva. Fins llavors funcionava tan sols a l’angle sud-est, però fou considerablement ampliat fins a abraçar tota la testera oriental del temple. No podem aportar gaires precisions sobre la coberta del pòrtic, però considerant l’existència de les pilastres i del capitell del mur meridional, pensem que podia haver tingut arcades o jàsseres que suportaven un timpà o bé una coberta inclinada a llevant.

La segona reforma romànica: la tribuna i la capçalera central

Va tenir lloc durant la segona meitat del segle XII i va donar un caràcter molt peculiar a l’edifici. Segons les nostres observacions, va consistir en la construcció d’una tribuna que ocupava la meitat occidental de la nau central. Per aixecar-la, es van eliminar en aquest tram les primitives columnes de separació entre naus i, en el seu lloc, es van col·locar uns pilars que suportaven, en primera instància, tres crugies cobertes amb volta d’aresta, flanquejades per arcs formers de mig punt. A sobre hi havia unes altres fileres d’arcs més esvelts. El paviment de la tribuna pròpiament dita recolzava sobre les voltes. En segona instància, els mateixos pilars constituïen també el suport de la coberta de la nau major que, des d’aleshores, fou una volta.

Aquesta obra es va completar amb l’aixecament d’un cos rectangular, adossat al mur oest del temple i situat entre les absidioles de la fase anterior. Cal destacar que el paviment d’aquesta capçalera era al mateix nivell que el de la tribuna i, lògicament, més alt que el de les capelles laterals. Una anàlisi funcional de l’edifici ens indica que, tal vegada, aquest afegitó fou construït a fi de completar una capçalera certament original, fins aleshores mancada d’absis major.

Aquests canvis devien produir una forta impressió al visitant. Segons la nostra hipòtesi, quan s’entrava per la porta principal del temple, oberta a llevant, es veia una tribuna molt gran, al fons de la nau central, a la qual s’arribava mitjançant una escala central o dues de laterals. A la capçalera d’aquest element es devia situar el presbiteri; la resta segurament era utilitzada per la comunitat durant la litúrgia. A sota hi havia una mena de cripta, a la qual s’arribava per diverses escales laterals, ja que el paviment era més baix que el de la resta de les naus. A l’esquerra i a la dreta d’aquesta estructura es veien les naus laterals, al fons de les quals hi havia escales per a pujar a les absidioles.

A l’exterior de la façana de ponent es podia contemplar una capçalera complexa, formada per un element rectangular al centre i dues absidioles als costats, segurament una mica més baixes. El cos central devia estar cobert amb volta de mig canó i els laterals amb quart d’esfera.

Les dependències monacals: segle IX-1428

Som conscients que l’excavació no ha pogut descobrir-les del tot, ja que hi ha sectors potencialment fèrtils, a llevant i migdia de la casa de colònies, que avui són en conreu i no han estat objecte de recerca perquè això no ha estat necessari, fins al moment, per al desenvolupament de l’obra de restauració. Malgrat tot, posseïm algunes restes de considerable interès. Pertanyen al claustre, a un edifici amb façana pròpia i potser porxo, que suposem que devia ser l’hospital de pelegrins, i a l’accés en forma de pòrtic a un cos important del monestir. Al mateix temps, coneixem diverses estructures anteriors a l’any 1000, les quals haurien d’identificar-se amb el cenobi esmentat en els documents precedents a la consagració de la basílica.

Els elements més antics, anteriors a l’any 1000 com hem dit, són dues parets paral·leles construïdes en direcció est-oest, localitzades en els nivells més profunds de l’excavació. No hi ha dubte sobre la seva antiguitat, ja que hi recolzaven algunes estructures del claustre i de la sala de l’hospital i eren cobertes pels paviments respectius. A més, reposaven sobre el terreny verge i hom les va desmuntar en bastir-se les dependències esmentades. La situació en planta és significativa perquè es troben relativament a prop dels ermitoris rupestres. Al mateix temps, l’orientació i les dimensions de l’espai que delimiten ens han fet pensar que, potser, podrien correspondre al temple anterior a la basílica consagrada el 983. Les excavacions han revelat que el temple actual es va aixecar en un indret lliure de construccions anteriors. Això dona peu a pensar que, de bon començament, la comunitat havia ocupat les coves i la rodalia. Més tard, al final del segle X, en adoptar la regla de sant Benet i veure’s afavorida per donacions quantioses, es plantejaria l’ampliació del cenobi a ponent: l’àrea on la topografia permetia una expansió més fàcil.

L’hipotètic hospital és una de les poques dependències del monestir que han arribat fins a nosaltres en un estat de conservació acceptable, encara que hem de tenir present que en desconeixem l’extrem meridional, engolit dins l’actual casa de colònies. La nostra investigació ha desvetllat el tipus de paviment: de terra batuda i calç, igual que a la resta dels edificis medievals. La preparació del paviment original va proporcionar alguns fragments de ceràmica grisa datable del segle XI. De l’observació acurada dels paraments i de l’anàlisi estratigràfica dels elements arquitectònics s’han deduït diverses conclusions. Primer, que en aquest espai s’hi entrava directament des de l’exterior i hom podia romandre-hi sense necessitat de passar als sectors ocupats pròpiament per la comunitat. Segon, que la seva façana és la més important de les que coneixem al monestir, i tercer, que es va tenir cura de separar físicament l’entrada a l’estança de l’àmbit ocupat per l’atri del temple. En conseqüència, suposem que es tractava d’una dependència oberta al públic i un xic aïllada de l’àrea que ocupava la comunitat. Tenint en compte les proporcions i la disposició, segurament encapçalava la zona monàstica i hauria pogut ser el lloc de recepció dels qui arribaven al monestir o senzillament l’hospital, accessible als viatgers que transitaven pel camí de Bagà, que passava pel davant de la porta. La posició física del recinte indica que era coetani de la basílica.

Al sud de l’hospital van ser localitzades en el decurs de l’excavació unes restes arquitectòniques, que, tenint en compte la fragmentació que presentaven, són d’interpretació força difícil. Fins ara només coneixem un mur en direcció nord-sud, del qual són solidaris dos estreps o suports de pilastres; a ponent s’han trobat els fonaments d’un pilar. Tot el conjunt recolzava en la roca mare. El paviment contemporani es trobava molt malmès pels moviments de terra efectuats fa alguns anys, quan es va construir la rampa d’accés al pati. No obstant això, ha proporcionat unes quantes ceràmiques, que fan suposar que aquestes ruïnes podrien datar del segle XI. També sabem que l’amortització de totes les estructures es produí al segle XVII, segons els materials ceràmics apareguts en l’estrat que les cobria. Aquestes troballes, malgrat ser fragmentàries, assenyalen l’expansió cap al sud de les dependències monacals.

Segurament el cementiri devia trobar-se al sud de la basílica. En l’excavació d’aquest sector ha aparegut un bon nombre de fosses d’inhumació, tallades a l’estrat del segle XI i cobertes per un nivell del XVII. El ritu era molt sumari i a penes donava precisions cronològiques: en tot cas, es tracta de tombes altmedievals posteriors al segle X. L’aixovar de certes sepultures pot indicar una datació relativament avançada, dels segles XII o XIII. Malgrat tot, és segur que després de la reconstrucció moderna no es tornà a enterrar mai en aquest indret.

El claustre era format per un conjunt de murs conservats sota la casa de colònies i altres, molt arruïnats des del segle XVII, descoberts en el decurs de l’excavació. Fins no fa gaire només podíem identificar les ales septentrional, oriental i meridional. L’ala oriental era formada pel passadís A, i uns murs descoberts al nord del sector Z. L’ala septentrional també es trobava, en part, a la vista, malgrat que una mica amagada per les reformes de les èpoques moderna i contemporània. Abraçava les cambres G i H, la comunicació de les quals amb l’extrem nord del passadís A fou paredada al segle XVII. Les ruïnes de l’ala meridional s’havien localitzat al pati i al sector K. Uns treballs recents efectuats el 1997 han permès descobrir l’ala occidental amagada en el testimoni que separava les excavacions al sud de la basílica i les recerques efectuades al soterrani de la casa de colònies.

El període de transició (1428-1625)

Sabem per les fonts històriques conservades que el conjunt va patir els efectes d’un terratrèmol cap al 1428. La documentació, a més, descriu una situació molt precària al final del segle XV, amb tot ei conjunt pràcticament inutilitzat. Aquesta informació i l’anàlisi de la fàbrica de l’església indiquen que part de les parets meridional, oriental i occidental va restar dempeus. Sembla que la paret nord fou la més afectada pel terratrèmol. Malgrat tot, cal tenir en compte la considerable alçada de les ruïnes conservades al costat del campanar. La nostra hipòtesi és que els estralls provocats pel terratrèmol van ser importants, però no van provocar l’enderroc total de l’edifici. Creiem que van afectar greument la meitat oriental, on no hi havia voltes i el sostre recolzava sobre uns pilars amb fonaments força febles. En canvi, la meitat occidental va suportar el sotrac perquè la tribuna i les voltes de pedra reforçaven tota l’estructura. Tot això indica que, quan l’any 1447 els visitadors assenyalaven que era perillós entrar a l’església monàstica, reflectien l’estat ruïnós de l’edifici, però no que hagués desaparegut o es trobés pràcticament arrasat. Quant a les dependències, les fonts indiquen que s’havia arruïnat part del claustre, el dormitori, la cambra de l’abat i altres estances no especificades (referències dels anys 1447, 1450 i 1490).

L’excavació ha palesat que el conjunt va ser reconstruït pels volts del 1625. Aleshores, l’església va adoptar una aparença propera a la que tenia fins abans de les darreres obres de restauració. Posteriorment, però, encara es van dur a terme modificacions importants cap a mitjan segle XVIII, en què el conjunt va restar aïllat de les nombroses dependències que l’havien envoltat des del segle anterior. A més, al començament del segle XIX, es va reconstruir la nau nord del temple i s’hi va afegir una sagristia. (ALM-ACM)

Bibliografia

  • Enric Bartrina: La fi del monestir de Sant Llorenç prop Bagà, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 40-43
  • Albert Bastardes: El monestir de Sant Llorenç abans del romànic, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 13-15
  • Jordi Bolòs i Masclans: L’evolució del domini del monestir de Sant Llorenç prop Bagà durant els segles IX-XII, “Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia”, núm. 1, Barcelona 1980, pàgs. 55-75
  • Jordi Bolòs i Masclans: Sant Llorenç prop Bagà: dels inicis al 1300, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 21-28
  • Jordi Bolòs i Masclans: Dos llevadors del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (segles XII i XIII), “Urgellia” (en curs de publicació). Jordi Bolòs, Montserrat Pagès: Sant Llorenç prop Bagà, excavació-1983, “L’Erol”, núm. 10, Berga 1984, pàgs. 31-33
  • Jordi Bolòs, Montserrat Pagès: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi (en curs de publicació)
  • Francesc Muns i Castellet: Estudio sobre los tres prioratos de San Llorenç prop Bagà, San Salvador de la Bedelía y San Pere de la Portella, “Certamen Catalanista de la Joventut Catòlica de Barcelona”, Barcelona 1888, pàgs. 79-123
  • Montserrat Pagès i Paretas: Documents fundacionals de Sant Llorenç prop Bagà, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 45-46
  • Antoni Pladevall, Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1984
  • Manuel Riu: L’eremitisme entorn de Sant Llorenç prop Bagà, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 17-18
  • Manuel Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) (tesi de doctorat inèdita defensada l’any 1960)
  • M. Dolors Santandreu, Rosa Serra, Xavier Pedrals: La baronia de Guardiola i el monestir de Sant Llorenç, “L’Erol”, núm. 5, Berga 1983, pàgs. 36-39
  • Joan Serra i Vilaró: Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius, volum III, Barcelona 1950
  • Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 246-252
  • López, Caixal i Altres, 1995a, 6, pàgs. 5-177