Situació
Una vista de l’exterior de l’església des de l’angle sud-occidental. Hom hi pot veure els diversos elements ubicats al seu mur de ponent.
G. Llop
Enmig de prats, sobre les antigues mines del Collet, resguardada per la gran muralla de roques que rodeja Vallcebre és situada aquesta bella església. Lloc d’una gran panoràmica. Al nord els cims del Puig-llançada i Tosa d’Alp, a l’est les altives serres de Cerdanyola i Malanyeu, i al fons, Guardiola de Berguedà. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 255-M781: x 05,9 — y 73,8 (31 TDG 059738).
Per la carretera de Berga a Guardiola després d’haver passat el túnel del Collet d’Eina es pren la carretera que va a Saldes. Al quilòmetre 3,6 hi ha una pista de muntanya que va a Sant Corneli en direcció a ponent; cal prendre-la. Després de 2,5 quilòmetres s’arriba a l’església, ben visible sota la carretera a mà esquerra.
Un altre possible itinerari és també agafar la carretera de Berga a Guardiola; quan s’ha passat la fàbrica de ciment Fígols, hi ha l’indicador de Sant Corneli; cal prendre aquesta carretera i així que s’arribi a Sant Corneli, sense entrar al poble, se segueix uns pocs metres per la pista de Peguera; el primer trencament a la dreta cal seguir-lo i després de 2, 5 quilòmetres fem cap a Foix. La clau s’ha d’anar a buscar a la rectoria de Guardiola. (RVL)
Història
Coneguda antigament amb el nom de Sant Climent de Vallcebre, l’església depenia del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i era inclosa dins els dominis d’aquest monestir, al comtat de Berga. En l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç de l’any 983 quedà constància d’aquesta possessió (Et in monte Balcebre ecclesiam sancti Clementis cum suas decimas et primitias et oblationes et casas et terras et vineas cum illorum affrontaciones), amb els seus delmes i primícies, terres, vinyes i afrontacions.
El gran monestir de la vall del Bastareny cedí l’església de Sant Climent a la veïna església de Sant Miquel de Sant Llorenç, dependent del dit monestir; aquesta donació es féu l’any 894, any de la consagració de Sant Miquel i fou feta per l’abat Sunifred (dominicatura sti. Clementis).
L’església primera devia ésser ampliada el segle XI, car l’any 1040, el 13 d’octubre, fou consagrada pel bisbe Eribau de la Seu d’Urgell i en presència de grans personalitats, l’arquebisbe Guifré de Narbona, l’abat de Sant Llorenç, Ponç i els seus monjos, i amb el vist-i-plau dels comtes Ramon i Elisabet de Cerdanya.
Acta de consagració de l’església de Sant Climent de Vallcebre (13 d’octubre de 1040?)
Consagració de l’església de Sant Climent de Vallcebre pel bisbe Eribau de la Seu d’Urgell i Guifré arquebisbe de Narbona, a precs de l’abat Ponç del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i dels seus monjos i amb el beneplàcit dels comtes Ramon i Elisabet de Cerdanya.
"Anno incarnationis Iesu Christi domini nostri millesimo quadragesimo secundo, tertio idus octobris, feria secunda, consecrata est ecclesia sancti Clementis martiris in monte Valcebre, quem domnus Guifredus precellentissimus comes et fortissimus marchio atque gloriosus Oliba et egregius pontifex eiusdem principis fecerunt et in potestate sancti Laurencii cum decem octo mansos tradiderunt. Fuerunt ibi invente reliquie sancte Dei genitricis Marie et de vestimentis sancti Clementis et de sancti Vincentii et de sancti Martialis martiris, simul consecratas in uno altare a dompno Eribaldo Urgellensi episcopo et per manus sacratissimi Gifredi, proprii metropolitani in dignitate pontificale, liquore dedicatum olei delibuto adque circumquaque diffuso, consecrare, benedicere et sanctificare fecerunt. Venerunt enim ibi a petitione dompni Pontii abbatis ceterorumque fratrum sancti Laurentii commanentium, una cum consensu et petitione dompni Raimundi comitis et Elizabet comitisse, filiisque suis Bernardo comite et Berengario fratre eius, simul cum vicecomitibus ceterisque pluribus principibus et abbatibus, clericorum atque militorum viris admixtis, populorum vero utriusque sexus fuit ibi innumera. Huic ergo doti nomina sanctorum reliquiarum que a prefatis presulis in predicto altare a propio annulo decus pontificialis sunt sigillata. Volumus locus ipse sit terminatum et liber et absolutus, ut neque rex neque princeps, neque episcopus neque ulla umquam quelibet persona dominatu exerceat sub aliqua ocasione, vel in loco vel in rebus infra ipsos terminos quod iam dictum gloriosum Oliba episcopum per ordinatum, id est: a parte orientis in flumine Lubricato et transit usque in via Bergitanne, a cirtio a flumine Esna, contra occidentem in rivo Rialp usque in Grado Marva. Et sic continetur in precepto regali vel in privilegiis Sergius apostolice romane ecclesie concessis, acquisitis vel adquirendis, in abbatis sancti Laurentii et successoribus suis permaneat dominatione et omne ius pontificale vel regale. Statuimus autem, ut si quis temerarius sacrilegus de rebus et munificentiis fiscalibus et censualibus manserit, et istis ecclesie eo modo consecrata sumserit vel minuerit anathematis vinculo per potestatem nobis a Deo collatam sit obligatus et a liminibus sancte Dei ecclesie fiat extraneus, nisi ad satisfactionem venerit.
Guifredus sancte prime sedis Narbonensis ecclesie episcopus +. Eriballus episcopus +. Guilelmus archilevita +. Bernardus gratia Dei episcopus +. Arnulfus gratia Dei episcopus +. Wadallus archilevita +. Miro archilevita +. Raimundus comes + Elisabet comitissa +. Bernardus comes +. Berengarius frater eius +.
Ioannes presbiter vel monachus, qui hunc titulum dotis et dedicationis scripsi + die et anno quod supra."
Original perdut.
Còpia del segle XIX, Arxiu de Sant Llorenç prop Bagà, Ms. CCX, pàg. 3.
J. Serra i Vilaró: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, pàgs. 286-287.
Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, 1978, pàg. 125.
Traducció
"L’any de l’Encarnació del senyor nostre, Jesucrist, 1042, el tercer dia dels idus d’octubre, segona fèria, va ser consagrada l’església de Sant Climent, màrtir, a la muntanya de Vallcebre, que el senyor Guifré, excel·lentíssim comte i virtuosíssim marquès, i el gloriós Oliba i l’egregi bisbe d’aquest príncep, havien fet i l’entregaren en poder de Sant Llorenç amb divuit masos. Varen ser descobertes allà relíquies de la santa mare de Déu, Maria, i dels vestits de sant Climent i de sant Vicenç i de sant Marcial, màrtir, igualment consagrades en un altar pel senyor bisbe d’Urgell, Eribau, i per les mans del sacratíssim Guifré bisbe metropolità, per dignitat pontifical i l’altar va ser ungit i dedicat amb oli que va ser espargit i així el consagraren, beneïren i santificaren. Hi varen venir a petició del senyor abat, Ponç, i dels altres germans de Sant Llorenç i que hi viuen, amb el consentiment i petició del senyor comte, Ramon, i d’Elisabet, comtessa, i els seus fills, Bernat, comte, i Berenguer, el seu germà, junt amb els vescomtes i molts altres homes principals i abats, barrejats amb els clergues i cavallers; el poble d’ambdós sexes hi va ser innombrable. Així doncs, per aquesta donació, els noms de les relíquies dels sants pels esmentats bisbes en aquest altar varen ser segellats pel propi anell episcopal. Volem que aquest lloc sigui termenat i lliure per tal que ni el rei ni el príncep ni el bisbe ni cap persona exerceixi el seu domini en cap ocasió ni sobre el lloc ni sobre els seus termes, tal com ha estat ordenat ja pel gloriós bisbe Oliba, és a dir: per la part de sol ixent, amb el riu Llobregat i va cap al camí del Berguedà; a cerç fins al riu Esna, a ponent amb el riu Rialp fins al Grau Marvà. I així es troba en el precepte reial i en els privilegis concedits per Sergi de l’església apostòlica romana, privilegis adquirits o que s’adquiriran en el futur, i romangui sota la dominació de l’abat de Sant Llorenç i els seus successors i sota el dret pontifical i reial. Determinem que, si algun temerari sacríleg de les coses i ofrenes fiscales i censals del monestir i d’aquesta església consagrada d’aquesta manera, en volgués prendre alguna cosa o disminuir-ne, sigui lligat amb el vincle dels anatemes per la potestat que ens ha donat el mateix Déu i sigui considerat estrany als llindars de la santa església de Déu, a no ser que en donés satisfacció.
Guifré, bisbe de l’església primada de la seu de Narbona. Eribau, bisbe. Guillem, arxilevita. Bernat, per la gràcia de Déu, bisbe. Arnulf, per la gràcia de Déu, bisbe. Guadall, arxilevita. Miró, arxilevita. Ramon, comte. Elisabet, comtessa. Bernat, comte. Berenguer, el seu germà.
Joan, prevere i monjo, que aquesta escriptura de dotació i dedicació ha escrit, el dia i any esmentats més amunt."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
L’església fou advocada a sant Climent, sant Vicenç i sant Marçal i el bisbe n’esmentà els límits, ja fixats anteriorment pel bisbe Oliba: el riu Llobregat, el camí del Berguedà, el riu Esna i el Rialp (a parte orientis in flumine Lubricato et ransit usque in via Bergitanne, a circio a flumine Esna, contra occidentem in rivo Rialp usque in Grado Marva).
L’acta de consagració explica que l’església conserva les relíquies de la Mare de Déu, sant Climent, sant Vicenç i sant Marçal Fuerunt ibi invente reliquie sancte Dei Genitricis Marie et de Sancti Vicentiis et de Sancti Martialis martiris). És interessant referenciar que la mateixa acta de consagració explica que fou el mateix Oliba, abat i bisbe, qui havia donat al monestir de Sant Llorenç prop Bagà l’església de Sant Climent, quan Oliba era encara comte del Berguedà, possiblement al final del segle IX.
El lloc i l’església de Sant Climent de Torre de Foix devien quedar inclosos en el terme del castell de Fígols, car l’any 1064 l’arxiprest Ramon féu donació d’un alou del lloc de Vallcebre, dins els límits del castell de Fígols, al monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Això explica el fet que l’any 1175 Pere de Berga i la seva muller Estefania renunciaven, en un judici, a tots els drets que retenien als llocs de Sant Climent de Vallcebre, Sant Esteve de Fumanya i Santa Maria de Vilosiu, reconeixent que els havien usurpats injustament al monestir de Sant Llorenç. Aquestes esglésies quedaven incloses dins el terme casteller de Fígols, que era propietat dels senyors de Berga.
Aquest judici fou celebrat en presència del comte de Barcelona, el de Pallars i Urgell, els bisbes Bernat d’Urgell, Pere de Vic i Guillem de Barcelona, i d’abats, nobles i cavallers de la terra.
L’abat Joan de Sant Llorenç es comprometia en canvi, a cedir a Pere de Berga i a la seva muller Estefania, la quantitat de dos-cents cinquanta sous en concepte de censos.
L’església de Sant Climent no fou mai parròquia; sempre es mantingué subjecta al monestir de Sant Llorenç i les seves rendes dotaven l’església de Sant Miquel.
El segle XVIII era sufragània de Sant Llorenç prop Bagà juntament amb Sant Julià de Cerdanyola i era coneguda ja pel seu nom actual, Sant Climent de la Torre de Foix.
El segle XV és documentada la família de Foix, senyors de la batllia d’aquest nom i propietaris del mas de Sant Climent de Foix. (RSR)
Església
Consta d’una sola nau rematada per un absis semicircular a llevant, més estret que la nau. La nau és coberta amb volta de canó. L’arc triomfal és de mig punt el qual obre l’absis cobert amb un quart d’esfera, al centre del qual hi ha una finestra de doble esqueixada també amb arc de mig punt adovellat.
L’església és enguixada, i actualment s’ha esfondrat part de la volta de la nau, la qual cosa li dona un aspecte ruïnós i deplorable. Els seus murs laterals s’aguanten en peu, llevat del mur de tramuntana prop de l’arrencada de l’absis, del qual ja ha caigut una bona part de pedra.
L’aparell dels dos murs laterals i de l’absis és igual; l’edifici fou construït amb pedra petita, sense polir, i amb filades ben disposades. Sens dubte es tracta d’una edificació del segle XI.
Al mur de migdia es veuen les traces de la porta antiga, avui tapiada.
A prop de l’absis d’aquest mateix mur s’obre una petita finestra de mig punt i adovellada.
El mur de ponent és el que actualment reuneix més elements interessants del Temple. En ell s’obre la porta d’entrada actual. El portal és simple i cobert amb un arc de mig punt adovellat. Abans aquesta porta tenia una bonica ferramenta, que li fou llevada, la qual ha anat a parar a una col·lecció particular. Damunt aquesta porta i tot aixoplugant-la, el rebaix del mur que l’emmarca es tanca amb un parell d’arcuacions cegues, molt elegants, fetes amb dovelles i amb els arcs arrencant d’una petita mènsula central; es tracta d’una reforma feta a l’edifici original. Un xic més amunt hi ha una obertura espitllerada en forma de creu llatina. Aquest mur de ponent és rematat per un robust campanar d’espadanya, que ateny gairebé tota l’amplada del mur i que té dues àmplies obertures.
L’edifici en general té un aspecte rústic i és mancat d’ornamentació. Només el mur exterior de l’absis ha estat decorat amb un fris simple de dents de serra.
Posteriorment hom construí un clos que tanca la banda de ponent i un bon tros del mur de tramuntana.
Aquesta església, que malauradament ha estat víctima d’arbitràries decisions (venda de la ferramenta de la porta d’entrada, despullament de la teulada —les teules foren utilitzades per a cobrir la pallissa del costat de l’església—, etc.) resta molt abandonada. Durant molts anys amenaçava ruïna; la teulada mateix, que deixa a la vista les lloses que antigament devien cobrir el temple, s’ha poblat de vegetació i, com ja hem apuntat, la ruïna de l’edifici ha començat a fer-se evident. Molt trist acabament el d’aquesta església que no ha aconseguit l’atenció necessària per part de qui podia evitar-li aquest final. (RVL-JVV)
Bibliografia
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, vol. 1, la Seu d’Urgell 1978, pàgs. 88, 103, 125
- Joan Serra i Vilaro: Les baronies de Pinós i Mataplana, vol. III, Barcelona 1950, pàgs. 93 i 94, 103, 108, 109, 286 i 287
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 231-232