Sant Benet de Bages (Sant Fruitós de Bages)

Situació

El monestir de Sant Benet del Bages s’erigeix a l’antic indret de l’Angle, lloc situat en una vall regada pel Llobregat i arredossada, vers ponent, pel Montpeità o puig de Sant Valentí, entre les poblacions de Sant Fruitós de Bages i Navarcles, a la banda oriental del terme. Long. 1°54T0” - 41°44’35”.

Aspecte que ofereix el conjunt del monestir des de l’angle sud-est.

J. Pagans-TAVISA

Una vista de l’exterior de l’església del monestir, amb la capçalera i el campanar des del costat de llevant.

E. Pablo

Tot i que hom pot seguir d’altres itineraris, com són anar-hi per Sant Fruitós o Navarcles, el camí més curt i practicable surt just abans del quilòmetre 7 de la carretera de Manresa a Vic, prop de les cases de Torroella de Baix. (FJM-AMB)

Història

El monestir de Sant Benet de Bages fou el principal monestir de la comarca de Bages, encara que el de Santa Maria de Montserrat aconseguís atreure’s la devoció dels bagencs a partir del segle XIII, però era quan el monestir de Sant Benet ja estava profundament arrelat i el seu patrimoni engrandit de tal manera que li permetia una subsistència sense problemes econòmics. Els monjos, en diverses etapes, anaren reconstruint, reedificant i ampliant les primitives edificacions fins a l’exclaustració i han deixat aquesta joia arquitectònica que és el monestir de Sant Benet de Bages, i la tant o més apreciable documentació que es va anar aplegant al llarg dels segles en l’arxiu del monestir i que ara permet de conèixer la seva pròpia història i la de molts altres indrets del Bages. Hem de lamentar, no obstant, que molta de la riquesa artística o bibliogràfica hagi desaparegut, ja sigui per l’incendi fortuït que sofrí el monestir o els efectes de l’exclaustració o de la guerra civil del 1936-39. Totes aquestes pèrdues minven, en certa manera, la importància del monestir, però per sort l’època romànica no ha estat la més afectada i per això Sant Benet de Bages segueix essent una joia del romànic bagenc.

La fundació

Genealogia dels fundadors de Sant Benet de Bages.

(ABC)

Semblaria que la fundació del monestir de Sant Benet de Bages no hauria de crear problemes, car en l’acta de consagració de l’església del monestir feta el 972 s’afirma que un personatge important (vir eximius), anomenat Sal·la, decidí construir un cenobi i escollí per a fer-ho una de les seves propietats i inicià les obres; primerament morí la seva muller i després ell mateix, sense que el temple fos acabat. Continuaren l’obra llurs fills Isarn i Unifred, que foren els qui demanaren al bisbe de Vic que acudís a consagrar el temple. Però el fundador havia pres unes disposicions poc usuals en aquell temps, que expliquen els fills a precs dels bisbes consagrants. En primer lloc havia posat el monestir sota la dependència de Sant Pere de Roma i per l’altra havia disposat que els abats del monestir fossin elegits d’entre els seus descendents. Semblaria, per tant, que el fundador escollí dins les seves propietats un indret que tingués unes condicions idònies per a la vida ascètica; dotà el monestir amb béns territorials i patrocinà l’erecció del temple i la resta de les edificacions monàstiques.

El seu patronatge anà fins a establir una doble dependència, una d’eclesiàstica, fent dependre el monestir de Sant Benet de Sant Pere de Roma, amb la qual cosa el feia exempt de la jurisdicció episcopal, i una altra dependència familiar, que feia que el càrrec d’abat restés vinculat a la descendència del fundador. Però amb tot queden molts punts foscos: la data de la fundació, el caràcter de la comunitat, si es tractava d’una comunitat nova, d’un grup de mossàrabs fugitius, d’una comunitat eremítica o d’un trasllat de monjos d’un altre monestir, si el cos de sant Valentí fou portat de Roma o d’Espanya o era d’un màrtir venerat al mateix lloc o als voltants… Molts d’aquests interrogants s’enllacen i són de difícil solució.

Respecte a la comunitat, la hipòtesi més corrent és que es tracta d’una fundació nova, i sobre el cos de Sant Valentí, que el fundador el portà quan anà a Roma a posar sota la tutela de Sant Pere el monestir que pensava aixecar. Fins i tot hom ha afirmat que el viatge es realitzà vers el 950; sobre la fundació s’ha dit que el 960 la comunitat ja funcionava. Totes aquestes afirmacions es feien sense disposar de l’acta de fundació del monestir, el document de la qual no sabem que s’hagi conservat, però sí que tenim una còpia de la minuta o de l’esborrany que es feu per a la seva redacció. Aquest document fins ara era desconegut, encara que Villanueva el veié en l’arxiu del monestir quan el visità, però inclús amb l’esborrany esmentat les hipòtesis no queden massa clares, ja que no aporta gaires clarícies als punts foscos.

Sobre la data de la fundació només podem afirmar que el 960 el monestir de Sant Benet va rebre la donació de la muller del fundador, Ricarda, si bé no signà cap monjo, només el futur abat, que és el redactor del document, fet que no es repetí més. Això porta a creure que la comunitat monàstica encara no existia; únicament hi havia un encarregat, una persona fidel als fundadors, que dirigia els treballs i aplegava els futurs monjos. El 964 es produeix una nova donació d’un fill dels fundadors, Guadamir, ardiaca, que havia finançat la construcció de l’atri. L’any següent es realitzà una donació a Sant Benet per part d’un personatge que no tenia res a veure amb la família dels fundadors.

Document original de l’acta de donació del monestir conservat a l’Arxiu de Montserrat (Perg. Sant Benet de Bages, núm. 20).

G. Llop

Després d’aquestes donacions hi ha l’acta de fundació i la dotació, totes dues de l’any 967. L’esborrany de l’acta de fundació només porta l’any de l’Encarnació de Crist, i la de dotació ho fa amb la del rei de França. En l’acta de fundació no es troben dades interessants que hom no conegués i, com que no porta cap altre nom que el del fundador i del bisbe Arnulf, que només pot ser el de Girona, ni consta cap topònim, només serveix per a conèixer que l’acta de fundació del monestir es realitzà el 967, en presència del bisbe Arnulf de Girona; hom no fa constar la subjecció a Sant Pere de Roma, que ja constava en la donació del 960, ni la voluntat del fundador, que volia que els abats del monestir fossin de la seva nissaga. En canvi, en la dotació del monestir, feta el 28 de setembre del 967, es feu constar la subjecció a Sant Pere de Roma i es prescriví un cens anual de trenta sous que el monestir havia de donar a Roma, però no es deia res sobre l’elecció dels abats.

En aquest moment el monestir es trobava ja organitzat i tenia una comunitat relativament nombrosa, ja que entre els signants i el redactor del document hi figuren segurs cinc membres del monestir: Abbo, l’abat, Baldemar, Sunyer, Mascaró i Crispí; el segon i el tercer actuaren com a escrivans del monestir i els altres dos figuraren com a monjos en documents posteriors; podria ser també que altres dels signants fossin també monjos, però no ho hem pogut comprovar ja que en aquest document cap d’ells no fa constar la seva condició monàstica.

El fundador feu redactar l’acta de fundació i la dotació del monestir sense esperar a fer-ho, com era lògic, en el moment de la consagració de l’església del monestir, possiblement perquè pensà que no arribaria a veure la consagració. Efectivament, morí al cap de poc temps, car la darrera notícia del fundador és del 969, quan ja hi havia una comunitat i el monestir ja rebia béns dels fidels de la comarca.

Respecte al tipus de comunitat que s’aplegà en el monestir, hem estudiat els noms dels cinc primers monjos; l’abat Abbo és l’únic que té un nom que pugui fer pensar en una comunitat de procedència mossaràbiga, però és un fidel dels fundadors i per la seva escriptura no és un personatge cordovès. Els altres monjos, Baldemar i Sunyer, actuaren com a escrivans del monestir; el segon és segur que fou monjo de Ripoll que passà al monestir de Sant Benet i el primer és molt probable que tingués la mateixa procedència, si bé no l’hem poguda comprovar com en l’altre. Els altres dos monjos tenen uns noms normals entre els utilitzats pels repobladors d’aquesta època i creuríem que es tractava de sacerdots dels voltants, inclús procedents d’indrets propietat dels fundadors. Entre els altres signants de l’acta de dotació podria ser que hi hagués algun eremita, ja que en el sector comprès entre el monestir i Viladordis hem detectat algun eremitori. També apareix en aquells moments alguna persona com a donada i hi ha un indret que es coneix com la Costa de Deodonat, però cap dels possibles eremites no es reconeix pel nom.

Per tant, creiem que la comunitat del monestir de Sant Benet es formà a partir d’un fidel dels fundadors que aplegà monjos de Ripoll, els quals devien aportar llurs coneixements intel·lectuals i devien ésser els redactors dels llibres litúrgics i els documents del monestir i del territori d’influència; també reuní alguns sacerdots dels voltants que podrien dependre dels mateixos fundadors, i finalment possiblement s’incorporaren alguns eremites de la zona.

El punt més conflictiu és el de la procedència del cos de sant Valentí. Aquest aspecte fou intensament estudiat per mossèn Fortià Solà, i la conclusió més interessant que en tragué és que el sant Valentí, màrtir i bisbe de Terni (Itàlia), la festa del qual se celebra el 14 de febrer, no correspon al que es venerava al monestir de Sant Benet de Bages, ja que el seu cos es custodiava el segle XVII en la mateixa Terni. Tampoc no creu veraç un document, totalment apòcrif, que feia sant Valentí bisbe de Manresa.

Únicament hom pot afirmar per les informacions documentals que el 965 el cos de sant Valentí ja era venerat al monestir, car aquest any tingué lloc una donació al monestir de Sant Benet i de Sant Valentí i més tard s’anà ampliant la informació, com la del 1006 que es feu una donació a la casa de Sant Valentí, màrtir, “el cos del qual és recòndit a la basílica del cenobi de Sant Benet”. En efecte, en un reconeixement de les relíquies del monestir fet el 1596 consten diversos ossos d’un cos humà atribuïts a sant Valentí.

El problema és el de la procedència d’aquest cos. Per una banda no creiem que a Roma cedissin tot un màrtir per emportar-se’l. I si excloem la possibilitat de l’establiment d’una comunitat mossàrab, també eliminem la procedència de la zona musulmana. Per tant l’única possibilitat que resta és que el cos del sant ja es devia venerar en el mateix indret on s’aixeca el monestir. Encara que no hi ha cap prova concloent, és la hipòtesi més versemblant.

En conclusió hem de dir que el procés de formació del monestir fou lent. El punt final fou la consagració de l’església, que es realitzà el 972, moment que culminava el procés de formació del nou monestir.

Minuta esborrany per a l’acta de fundació del monestir de Sant Benet de Bages (967?)

Acta de donació del monestir de Sant Benet de Bages (28 de setembre del 967)

Donació feta per Sal·la a Sant Benet de Bages, subjecte a Sant Pere de Roma, de cases, corts, horts, terres cultes o incultes, boscs, garrigues, prats, pastures, conductes o recs, vinyes, fruiters i no fruiters, que té tant per compra com per bescanvi, al comtat de Manresa, als seus termes, a l’Angle. A Secabecs [Rocafort] dues peces de vinya. Al riu de Sant Fruitós cases amb colomer i terra culta i erma. I el castell de Maians amb eh seus termes, que té per aprisió, excepte l’alou de Godmar. Amb la condició que donin 30 sous a Roma cada any.

Document original de l’acta de donació del monestir conservat a l’Arxiu de Montserrat (Perg. Sant Benet de Bages, núm. 20). A la pàgina anterior hi ha la transcripció del text i en aquesta la traducció al català.

G. Llop

L’acta de consagració

Document original de l’acta de consagració de l’església del monestir, conservat a la Biblioteca de Catalunya (Perg. núm. 1 904).

Arxiu Mas

L’acte més important d’una comunitat monàstica és la consagració de l’església del monestir. Així fou la consagració de l’església del monestir de Sant Benet de Bages que el 3 de desembre del 972 aplegà al bisbe Froia de Vic, com a bisbe diocesà, el bisbe d’Urgell, Guisad, parent dels fundadors, i el bisbe de Barcelona, Pere. Entre els laics destacà la presència del vescomte d’Osona, Guadall, mentre que el comte Borrell no hi assistí, encara que posteriorment signà l’acta, que també signà el bisbe Miró de Girona, que tampoc no es trobava entre els assistents. De la família dels fundadors hi assistí el fill hereu Isarn com a representant principal, car els fundadors, Sal·la i Ricarda, ja havien mort; un germà d’Isarn, Unifred, no hi pogué assistir per trobar-se greument malalt, mentre que hi assistiren dues filles del fundador, Ego i Quíxol, i una filla de la primera, anomenada Filmera, que era abadessa del monestir de Sant Pere de les Puelles.

El temple fou dedicat a la Santíssima Trinitat, a sant Benet, a sant Pere i a sant Andreu, si bé predominà sempre l’advocació de sant Benet. Es confirmaren els béns que havien donat els fundadors i els assistents feren diverses donacions de terres i de vinyes, de llibres i d’objectes litúrgics, i es feu constar la seva dependència de Roma i la voluntat del fundador que els abats del monestir fossin de la seva descendència. I els bisbes comminaren els monjos a viure sota la regla de sant Benet.

També en l’acta es feu relació del procés de construcció del temple i de l’atri, però ja en parlarem més endavant.

Així, el 972 el monestir de Sant Benet de Bages començava la seva vida monàstica amb la culminació de l’edifici més important del cenobi.

Acta de consagració de l’església del monestir de Sant Benet de Bages (3 de desembre del 972)

Acta publicada per Pere de Marca segons copia treta de l’Arxiu del monestir de Sant Benet de Bages. Han estat fetes algunes correccions a partir de l’examen de l’original de la Biblioteca de Catalunya.

Els primers abats dels fundadors

El primer abat fou el fidel dels fundadors anomenat Abbo, levita, que pràcticament mai no usà el títol d’abat durant el temps que presidí la comunitat; únicament un cop se l’anomenà així i no es tractava de cap document monàstic, i fou el darrer que intervingué personalment. Degué governar o dirigir la comunitat des del 960, quan potser era l’únic membre del monestir, fins al 980 que apareix vivent, i abans del 984 ja actuava el seu successor. La seva actuació fou molt ben recordada pels monjos, que més tard protagonitzaren un conflicte contra els abats de la família dels fundadors, que digueren d’ell: “Quan justament elegiren l’abat anomenat Abbo, allí contínuament complí els preceptes de Déu, sense peresa, mentre tingué salut”.

El successor d’Abbo ja fou un membre de la família dels fundadors, Adalbert. No sabem exactament el lligam familiar, únicament que era fillol d’Isarn, fill hereu del fundador. Aquest abat començà a actuar el 984 i és l’única notícia com a tal, ja que fou expulsat entre aquesta data i la del 993, quan apareix el seu successor. La seva actuació fou nefasta, segons un memorial que els monjos del monestir redactaren uns anys més tard, tot dient d’ell: “En morir Abbo i faltant també els esmentats fundadors (Sal·la i Ricarda), vingueren llurs descendents, fills i nets, els quals no miraren tant per la prosperitat del cenobi, i hi posaren directors que abans foren destructors. Un dels quals fou Adalbert, expulsat en vida”. Degué fer-ho molt malament per ésser tractat amb tanta rigorositat.

El segon abat de la família dels fundadors fou Seniofred, del qual no sabem quina mena de vinculació tenia amb la família dels fundadors. La primera notícia com a abat la tenim el 993 i presidí la comunitat fins a la seva mort, ocorreguda el 999. Per les diverses actuacions que tenim documentades no semblaria que hagués estat un abat nefast, ja que el 997 feu una important donació de béns propis al monestir, i havia fet compres i permutes amb tota la comunitat com un abat normal i corrent. Però el citat memorial diu sobre la seva actuació: “L’altre fou Seniofred, el qual, per obra de la seva negligència, fou causa que l’obra del Senyor tornés a res”.

Falta saber fins a on els monjos exageren, ja que no sembla que actués de manera dilapidatòria sinó més aviat poc diligent a la vista de l’obra que feu el seu successor, que el memorial intenta lloar, tot bescantant els dos abats anteriors al màxim, ja que diu d’ells: “Perquè els qui governaren el monestir després de la mort dels fundadors ho dissiparen tot, i vengueren i empenyoraren robes, vestits i llibres (…), es desferen a llur gust del calze i de la patena d’argent, tragueren els bous dels nostres conreus i els donaren als forasters i acabaren amb tot Valtre bestiar, ens prengueren el pa i el vi, així deixaren la casa i els cellers buits i abandonaren els camps, molins, prats i boscos, que ja no els feien conrear per ningú”. El text respira una exageració molt important però sura el descontent dels monjos vers els abats de la família dels fundadors que fins feia poc els havien governat.

Els abats electes

Els monjos de Sant Benet aprofitaren el fet que l’abat Seniofred morís el 999 quan el Bages sofrí una greu devastació, ocasionada per les tropes d’al-Mansur. Aleshores iniciaren les gestions per canviar la disposició del fundador que manava que els abats fossin de la seva família; per això acudiren davant del comte Ramon Borrell i sol·licitaren la reforma de l’elecció d’abat. Però el canvi corresponia al patró màxim, el papa, i per això el comte i el bisbe de Vic, Arnulf, viatjaren a Roma i allí obtingueren del pontífex el permís perquè el comte hi posés la persona més idònia.

Ja de retorn el bisbe Arnulf s’encarregà d’anar al monestir de Sant Benet i sol·licitar el parer dels monjos i de la resta dels components del cenobi, els quals li digueren que elegien un noble baró anomenat Ramió, levita, canonge de la seu de Sant Pere de Vic, i així l’octubre del 1002, després de tres anys sense abat, s’elegí per primera vegada un abat que no era de la família dels fundadors, tret d’Abbo, i l’elecció fou feta per la comunitat monàstica. A partir d’aquest moment els següents abats serien elegits segons la regla de sant Benet, és a dir pels monjos de! monestir.

L’abadiat de Ramió fou molt llarg, car durà una trentena d’anys, i amb ell s’inicià una etapa de redreçament; molt aviat els monjos volgueren reconèixer el seu esforç i despreniment fent un memorial de la seva primera actuació, ja que només feia tres anys que era abat quan es redactà. Segons l’esmentat memorial Ramió primerament recuperà el patrimoni empenyorat pels predecessors: “Ramió ha desempenyorat i adquirit novament les robes, vestits i llibres que vengueren i empenyoraren els abats que governaren el monestir a la mort dels fundadors…”, no dubtà en utilitzar els béns personals pel benestar dels monjos i la millora del monestir, i així els monjos digueren que: “feu servir els seus béns per redreçar el monestir” i “amb veritable anhel rebérem el citat Ramió, el qual, dels seus béns, ens proporcionà aliment i vestit, i aixecà el monestir, traient-lo de la necessitat en què estava, car la propietat era devastada i abandonada”.

Encara que les lloances dels monjos siguin exagerades, es pot comprovar com fou l’abat que esmerçà més diners en adquisicions de béns, sovint en llocs claus que servien per arrodonir propietats del monestir. Fou, sens dubte, el bon abat que es desprèn del memorial que li dedicaren els monjos del monestir. Ramió, a més, procurà deixar ben clara l’exempció civil i eclesiàstica del monestir i el 1016 obtingué del papa Benet VII una butlla que posava el monestir sota la directa protecció i jurisdicció del papa, eximint-lo de qualsevol altra jurisdicció civil o eclesiàstica.

Els següents abats que governaren el monestir no proporcionen cap fet especial que alterés la vida monàstica, la qual cosa porta a creure que la normalitat havia entrat a Sant Benet de Bages. Així se succeïren l’abat Bonfill, i l’abat Miró, del qual no hi ha cap prova que fos fill del comte de Barcelona, Berenguer Ramon I. Amb la desaparició d’aquest darrer abat i d’un altre anomenat Pere, es clou un període fecund i de funcionament autònom, per entrar en una etapa de dependència d’un monestir estranger.

La unió a Sant Ponç de Torneres

A partir de 1068 entrà a Catalunya l’esperit de la reforma eclesiàstica de Cluny, destinada a evitar les intromissions dels senyors laics i de la decadència espiritual fruit de les riqueses i de l’aïllament en què es trobaven els monestirs benedictins.

No sabem com, si fou per ordre del comte de Barcelona o del papa que era el patró superior, però el fet és que el monestir de Sant Benet de Bages fou unit al de Sant Ponç de Torneres, i el seu abat Frotard, que era el legat papal a Catalunya, fou el seu abat. Aquesta situació es documenta al final de l’any 1075, actuant com a abat el de Sant Ponç de Torneres i com a prior de Sant Benet Sanç Berenguer, que era germà del comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, i havia ingressat, sembla, com a monjo al monestir de Sant Ponç. L’actuació d’aquests dirigents se centrà en la recuperació de béns usurpats i de fer nous establiments amb els béns antics, que segurament representà una millora en l’administració econòmica del monestir.

Succeïren els esmentats l’abat Pere, que ho era de Torneres, i el prior Girbert, que ho era de Sant Benet, però entre el 1105 i el 1108 es produí el trencament de la dependència del monestir de Sant Benet del de Sant Ponç sense que sapiguem com i qui feu efectiu aquest recobrament de la independència. Així, el 1108 un abat anomenat Benet inicià la nova llista d’abats electes i independents, i encara que en la butlla que el 1182 el papa Lluci III feu pel monestir de Sant Ponç de Torneres hi figurés el monestir de Sant Benet de Bages com a propietat del monestir, ja només era un record d’un domini passat que mai més no tornaria a ésser efectiu.

Cap a la normalitat (segles XII-XIII)

Després de la gairebé trentena d’anys de dependència d’un monestir estranger, Sant Benet de Bages inicià un període de normalitat en la vida monàstica, sense conflictes interns importants, únicament els derivats del domini de les propietats acumulades, sovint amb uns drets poc delimitats. Però aquesta pau interna fou alterada poc després d’obtinguda la independència, ja que a la tardor del 1114 un exèrcit almoràvit sortí de Lleida i arribà al Pla de Barcelona, on feu molts estralls, i després fou estrepitosament derrotat en el congost de Martorell. En el seu pas cap a Barcelona una part d’aquest exèrcit degué fer una incursió cap al Bages i el devastà, resultant el monestir de Sant Benet greument afectat.

Aquesta desgràcia fou recordada el 1125 quan el bisbe de Girona consagrà l’església de Sant Pere de les Preses, propietat del monestir al qual cedí un terç del delme tot dient: “Aquesta donació la faig per l’opressió dels pagans per la qual cosa veig amb pena que el monestir ja dit de Sant Benet fou devastat”. Aquesta devastació ha de correspondre a la incursió del 1114 i no a una pretesa del 1002, que en realitat fou el 999.

Aquesta devastació del 1114 degué ser profunda ja que motivà l’erecció d’un nou temple, que és l’actual, però aquest tema el reprendrem més endavant.

En aquest període únicament cal destacar les confirmacions i les proteccions que obtingueren de les autoritats eclesiàstiques o civils. Una fou la butlla que el 1196 el papa Celestí III concedí al monestir de Sant Benet de Bages, tot confirmant la subjecció a Sant Pere de Roma i les propietats del monestir. Aquesta butlla és un preciós inventari de les possessions del monestir que ens ha servit per a fer el mapa de propietats del monestir. Més tard, el 1232, el papa Gregori IX confirmà la butlla del seu antecessor. A més de la protecció papal el monestir també cercà la reial i el 1267 el rei Jaume I confirmà que les propietats del monestir de Sant Benet de Bages les posseïssin en franc i lliure alou.

La supervivència (segles XIV-XIX)

La major part dels monestirs benedictins s’estancaren en arribar el segle XIV, essent altres ordes religiosos els que atragueren la pietat pública i tingueren l’avantatge que s’establiren en les ciutats on s’havia traslladat la població i eren el centre econòmic de l’època. El monestir de Sant Benet de Bages no fou menys i a partir del segle XIV ja no són les deixes piadoses la part important de la documentació del seu arxiu sinó tota mena de documents emanats de l’administració del patrimoni acumulat, intentant millorar o conservar les rendes i defensar els drets que tenien, ja econòmics, ja jurisdiccionals.

L’únic fet important d’aquest període és la pèrdua de la independència, ja que el 1593 el monestir de Sant Benet de Bages, a petició del rei Felip II, fou unit al de Santa Maria de Montserrat pel papa Climent VIII. Així el monestir de Sant Benet deixà la Congregació Claustral Tarraconense, que aplegava la majoria dels monestirs benedictins catalans, per passar a dependre de la Congregació de Valladolid a la qual estava unit el monestir de Santa Maria de Montserrat.

Aquesta unió tenia com a finalitat la creació d’un col·legi d’Arts per als estudiants montserratins, que no començà a funcionar fins al 1620 i perdurà sense gaire brillantor durant el segle XVII. Després el monestir de Sant Benet es convertí en un lloc de repòs pels monjos vells. L’única particularitat és que el monestir de Sant Benet de Bages no sofrí la castellanització que afectà el monestir de Santa Maria de Montserrat, i mantingué sempre l’elecció d’abats catalans.

El final del monestir fou la venda en pública subhasta arran de l’exclaustració del 1835, si bé la venda efectiva no es feu fins al 1845. L’edifici restà en un total abandó, fins i tot diverses dependències es convertiren en habitatges dels obrers que treballaven a la fàbrica que sorgí al costat del monestir, fins que el 1908 comprà el conjunt arquitectònic la mare del pintor Ramon Casas, que el restaurà sota la direcció de l’arquitecte Puig i Cadafalch.

Les edificacions romàniques del monestir

El monestir conserva l’església, el campanar i el claustre d’època romànica i algunes parets i capitells dels primers temps del monestir. Però aquí ens centrarem a analitzar el procés constructiu a partir de les notícies escrites que ha de servir per a complementar l’estudi arquitectònic i artístic.

La fundació d’un monestir comportava la construcció d’un seguit d’edificacions, de les quals la més important era el temple i en segon lloc el claustre. Això feu que el fundador emprengués la construcció del conjunt d’edificis i en l’acta de consagració de l’església es relatà el procés que tingué l’església i l’atri tot dient: “Un cop trobat el lloc on edificar el temple, Salda cavà els fonaments i bastí el casal que enriquí amb un bell altar. Quan els murs del temple arribaren a dalt morí la seva muller Ricarda que fou enterrada junt al temple i després morí el mateix Sal·la que fou enterrat en un sarcòfag junt a l’atri cobert amb fusta. Els seus fills continuaren els treballs de l’obra del temple des del sostre fins a l’absis trilobat (?) (triforia) així com tot l’atri”.

Aquest és el relat de la construcció, de la qual resta la incògnita sobre el valor del mot triforia, que no creiem que fos un trifori, ja que el temple, a més de la Santíssima Trinitat, fou dedicat a sant Benet, a sant Pere i a sant Andreu, i per això creiem que no hi hagués un absis trilobat o un transsepte amb tres absis i el redactor de l’acta de consagració li donà aquest nom, que no li correspon en l’accepció actual. També veiem que no es parla del claustre sinó d’un atri, tant en l’enterrament de Sal·la com en el moment de finalitzar les obres, si bé no sabem quin valor concret cal donar a l’expressió que Sal·la fou enterrat iuxta eadem atrii iam supraxati, si l’atri era construït amb una coberta de fusta o estava amb les fustes del xindri per construir-hi la volta. Sembla més possible la primera possibilitat. Aquest atri fou una construcció particular d’un fill de Sal·la, Guadamir, levita, ja que en referir-se a aquest personatge el posen com a constructor de l’atri (atrium fecit). També és possible que en el moment de la consagració ja estigués aixecat el campanar, pel qual Isarn cedí una campana.

Tot sembla indicar que el claustre no estava construït, només existia un atri, tal com es repeteix en l’acta de consagració, però el mot claustre comença a aparèixer al principi del segle XI; primerament el trobem en un document del 1010 que relata un judici el tribunal del qual es constituí dintre el claustre del cenobi de Sant Benet (intus claustra cenobium Sancti Benedictí). En un altre judici celebrat el 1025 es diu: “Fou tinguda audiència als claustres de Sant Benet de Bages”.

Hem vist que el 972 sols s’esmenta un atri. L’hereu de Sal·la, Isarn, morí el 984, dotze anys després; abans havia mort el primer abat, Abbo, levita, i el seguiren uns abats dilapidadors fins al 999, i entre aquest any i el 1002 el monestir restà sense abat i sols fins després de l’elecció de l’abat Ramió en la darrera data no començà una etapa de redreçament del patrimoni del monestir. Per tant, només tenim dues etapes per a la construcció del claustre: la del 972-984, sota la protecció d’Isarn, o la del 1002-1010, amb la generosa aportació de l’abat Ramió.

Creiem que amb tota probabilitat el claustre es devia construir durant l’etapa que Isarn encara vivia i que devia ésser ell qui devia patrocinar la construcció, simplement com a continuació de l’obra que li havia encarregat el seu pare. En canvi, en l’època de l’abat Ramió la seva tasca era el redreçament del patrimoni del monestir i no aixecar una costosa obra per a la qual era necessari un patrimoni que no sabem si el tenia l’abat Ramió per a portar-ho a cap; segurament que no.

Isarn degué deixar el monestir més o menys enllestit els dotze anys que seguiren a la consagració de l’església, i com que durant la incursió sarraïna del 999 el monestir miraculosament no sofrí cap devastació important, l’església i el claustre perduraren fins al 1114, quan una devastadora invasió sarraïna arrasà el monestir i calgué una reconstrucció gairebé total. Les obres de reconstrucció començaren aviat: el 1118 ja tenim documentades deixes per a l’obra de Sant Benet i el 1125 es documenta la donació del bisbe de Girona de la tercera part del delme de l’església de Sant Pere de les Preses tot dient que ho feia “per l’opressió dels pagans, per la qual cosa amb pena veig que el monestir ja dit de Sant Benet fou devastat” i les deixes per a l’obra seguiren durant el segle XII, i se’n documenten els anys 1141, 1175 i 1189.

No sabem quan es consagrà el nou temple però sabem que el 1212 es consagrà un altar lateral, el de santa Maria, que havia estat renovat el 1210 per Ramon de Talamanca i la seva muller Saurina, i després el 15 d’abril del 1212 el bisbe Guillem de Tavertet el consagrà de nou. En tot el text no es desprèn cap detall que pugui fer suposar que es consagrés el temple en la seva totalitat, únicament podrem afirmar amb molta seguretat que l’església ja era pràcticament acabada, que de fet no ho va estar mai.

Més tard apareixen donacions per a altres obres del temple, la qual cosa corrobora que l’església es devia donar per acabada. Així el 1207 es documenta una donació pel cadiram del cor, avui desaparegut; el 1271 una altra donació es feu per a la fàbrica del campanar, que ha de correspondre als pisos superiors de l’actual campanar, ja que la part inferior és anterior a aquesta època.

Sobre el claustre actual no tenim cap altra dada que la inscripció que figura en un capitell que dona el nom de Bernat al constructor del claustre. El problema se centra en si el constructor, autor, creador… del claustre és l’artista o escultor, o bé l’abat que manà la construcció. En el primer cas tenim el nom d’un artista romànic i poca cosa més que el seu nom de Bernat, i en el segon cas es pot atribuir a l’abat Bernat ça Nespleda documentat el 1225, però és molt estrany que un abat que només ha deixat rastre documental en un únic any fos qui ordenés la construcció de les tres quartes parts del claustre, es fes posar el nom tan petit i no hi constés el seu escut, com fora normal, i sabem que en tenia. Per tant, creiem que aquest Bernat ha de correspondre a l’artista que esculpí o dirigí la construcció del claustre i, com Arnau Cadell al claustre de Sant Cugat del Vallès, deixà constància escrita de la seva obra.

El 1633 el monestir sofrí un important incendi que si no motivà la desaparició de cap dependència romànica de les conservades, les deixà molt afectades pel foc i pel fum, la qual cosa motivà una nova decoració general de tot l’interior de l’església, que canvià el seu aspecte.

Acta de consagració de l’altar de Santa Maria del monestir de Sant Benet de Bages (16 de març de 1212)

El 3 de juny de 1931 el monestir de Sant Benet de Bages fou declarat monument nacional, però no ha estat tractat amb aquesta consideració i espera la seva rehabilitació total. (ABC)

Abaciologi del monestir de Sant Benet de Bages

ABAT	PRIMERA DATA	DARRERA DATA
Abbo	967	980
Adalbert	984	—
Seniofred	992	†999
Ramió	1002	1032
Adalbert	1027	1032
Bonfill	1032	1043
Miró	1045	1074
Pere	1067	—
PRIORS DURANT LA UNIÓ AMB SANT PONÇ DE TORNERES
Sanç Berenguer	1075	1089
Guillem	1094	1104
Girbert	1099	1105
ABATS INDEPENDENTS
Benet	1108	1152
Ponç	1152	1158
Gerbert	1163	—
Ponç	1171	1174
Pere de Calders	1189	1193
Ramon	1197	1209
Bernat de ça Nespleda	1225	—
Ramon	1226	1228
Ramon	1229	1244
Berenguer de Puigpardines	1245	1246
Ramon	1249	—
Ferrer	1251	1257
Berenguer de Manganell	1257	-
Ferrer	1260	1267
Berenguer	1269	—
Guerau de Castellbell	1270	1295
Arnau	1272	—
Ubald	1295	—
Romeu de ça Nespleda	—	1300
Guerau	1310	1318
Ferrer	1326	—
Bernat	1340	1348
Arnau ça Coma	1348	1374
Arnau	1375	1386
Domènec de Comalda	1379	1387
Guillem	1386	1392
Joan Pere	1393	1425
Miquel de Rajadell	1429	1436
Valentí’	1437	1449
Miquel	1444	1451
Lluís Manuel de Cruïlles	1455	1466
Pere Alba	1483	1490
Joan Agustí de Merlès (electe)	—	—
Gàlceran Ponç	1490	—
Pere de Vilares (comendatari)	1507	—
Joan Mai (comendatari)	1531	1535
Jeroni Ferrer (comendatari)	1538	—
Joan Pinós (comendatari)	1551	—
Pere Grigola	1554	1576
UNIÓ AMB SANTA MARIA DE MONTSERRAT
Antoni Gutge	1594
Llorenç Nieto	—	—
Joaquim Bonanat	1603	—
Joan Valenzuela	1603	—
Plàcid Vergara	—	—
Antoni Gutge (segona vegada)	—	1610
Antoni Corona	1610	—
Vicenç Ferrer	—	—
Josep Porrasa	1616	—
Pere de Santa Fe	—	—
Antoni Gutge	—	—
Pere Domènec	1629	—
Josep Porrasa (segona vegada)	—	1633
Francesc Bails	1634	—
Garpar Tàpias	1641	—
Pau Vendrell	1645	—
Plàcid Fontcalda	1649	1651
Jaume Zaragoza	1651	—
Joan Riquer	1655	—
Joan Cresp	1659	—
Josep Oliva	1665	1666
Joan Rambla	1667	—
Josep Oliva (segona vegada)	1668	1669
Josep Ferran	1670	1673
Francesc Casas	1673	1677
Josep Claramunt	1679	1680
Josep Ferran (segona vegada)	1681	1684
Tomàs Sala	1685	1689
Bernat Salvat	1689	1693
Manuel Maron	1693	1697
Josep Sala	1697	1700
Isidor Boi	1701	1705
Benet Porras	1705	1708
Lluís de Gàver	1708	1712
Esteve de Rotaldo	1713	—
Josep Ferrer	1721	—
Plàcid Cortada	1729	—
Josep Ferrer (segona vegada)	1737	1740
Francesc Marimon	1741	—
Carles Corts	1742	1745
Benet Argeric	1745	1749
Maure Duró	1749	—
Felip Coma	1757	—
Gregori Bovers	1767	—
Pere Viver	1773	—
Miquel Valero	1773	1777
Josep Moreno	1777	1780
Bernat Sastre	1781	1785
Marià Mariner	1785	1789
Joan Espina	1789	1801
Francesc Brugués	1801	1804
Manuel Blasco	1805	1810
Jeroni Lampuig	1810	1812
Joan Espina (segona vegada)	1814	1818
Manuel Blasco (segona vegada)	1818	1824
Veremond Mulet	1824	1825
Francesc Brugués (segona vegada	1825	1828
Bernat Garrich	1828	1835

Cronologia del monestir de Sant Benet de Bages

a 960	Un personatge important, anomenat Sal·la, fa un viatge a Roma i obté del papa el permís de fundar dintre la seva propietat un monestir que dependrà directament de la Santa Seu.
960	Ricarda, muller de Sal·la, fa una donació per a les obres del monestir.
964	Guadamir, ardiaca, fill de Sal·la i Ricarda, que ja havia finançat la construcció de l’atri, fa una fundació.
965	Després de reclutar diverses persones per constituir la comunitat, té lloc l’acta de fundació, de la qual s’ha conservat l’esborrany, i la dotació, conservada, del monestir. Com a membres de la comunitat signen Abbo i els monjos Baldemar, Sunyer, Mascaró i Crispí.
969	En ple funcionament de la comunitat i en una època d’aportacions de béns al monestir per part dels fidels hi ha la darrera notícia del fundador Sal·la.
972	És consagrada l’església del monestir, en la qual era guardat el cos de sant Valentí. La comunitat havia de tenir un abat pertanyent a la família dels fundadors, clàusula que portà el monestir a unes conseqüències fatals.
999	El Bages sofreix les conseqüències de la ràtzia d’al-Mansür.
1002	Després dels abats Adalbert i Seniofred, de la família dels fundadors, que no deixaren contenta la comunitat ni serviren prou eficaçment els interessos del monestir, amb un interval de tres anys de seu vacant, és elegit abat Ramió, levita i canonge de la catedral de Vic, el qual, amb els seus trenta anys d’abadiat aconseguí redreçar la difícil situació en què havien deixat el monestir els seus predecessors, obtingué que la comunitat es regís per la regla de sant Benet i, doncs, que l’abat fos elegit pels monjos de la comunitat. Començà així una època de normalitat.
1075	En el marc de la reforma de Cluny, destinada a evitar les intromissions dels senyors laics en els monestirs i la decadència espiritual, el monestir de Sant Benet de Bages és unit al de Sant Ponç de Torneres, esdevenint abat Frotard, legat papal i exactor dels censos de la Santa Seu a Catalunya. El monestir perd la categoria d’abadia i resta només com a priorat.
1083	El monestir funda el priorat de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós.
1108	El monestir de Sant Benet de Bages, sense saber com, aconsegueix novament la independència del de Torneres, recupera la categoria d’abadia i inicia una nova llista d’abats autònoms.
1114	El monestir rep les greus conseqüències de la devastació duta a terme pels almoràvits. L’edifici és gairebé del tot destruït i cal una reconstrucció substancial.
1125	El bisbe de Girona fa donació al monestir de Bages de la tercera part del delme de l’església de Sant Pere de les Preses. Les deixes continuen durant la resta del segle XII.
1196	Butlla del papa Celestí III on es confirmen les propietats del monestir i de la seva subjecció a Roma. Aquesta butlla és confirmada el 1232 pel papa Gregori IX.
1207	Té lloc una donació per al cadiram del cor.
1212	És consagrat l’altar lateral de Santa Maria, renovat el 1210 per Ramon de Talamanca i la seva muller Saurina.
1267	Jaume I confirma les propietats del monestir.
1271	És feta al monestir una donació per a la construcció dels dos pisos superiors del campanar.
1348	Amb motiu de la Pesta Negra, la comunitat, que havia arribat a tenir dotze monjos, el seu nombre màxim, restà reduïda a dos, per mort dels altres deu.
1593	Després d’uns quants anys sense abat, per la renúncia de l’últim que havia tingut, que havia estat excomunicat, a petició de Felip II, el papa Climent VIII uneix el monestir de Sant Benet al de Santa Maria de Montserrat, tot deixant de pertànyer a la Congregació Claustral Tarraconense i passant a la de Valladolid.
1620	Comença a funcionar el col·legi d’art per als estudiants montserratins, que tingué força importància el segle XVII.
1627	En època barroca és construït el palau abacial.
1633	El monestir sofreix un greu incendi que afecta notablement l’interior de l’edifici i els seus retaules.
s. XVIII	El monestir és convertit en centre de repòs per als monjos vells de Montserrat.
1820	Amb la supressió dels ordes religiosos, la casa resta sense la comunitat.
1823	Amb el règim absolutista els monjos retornen al monestir.
1835	El monestir amb l’exclaustració és abandonat definitivament i saquejat.
1845	El cenobi és venut a particulars. Comença una època d’abandó.
1908	Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, compra el conjunt i el restaura sota la direcció de J. Puig i Cadafalch.
1931	El monestir és declarat monument nacional (JVV)

Església

Planta, a escala 1:200, del conjunt de l’església i el claustre del monestir. L’església té una planta de creu llatina amb un transsepte als braços del qual s’obren dues absidioles; la nau central és rematada a llevant per un absis semicircular.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Secció longitudinal de l’església del monestir. En aquesta secció han estat dibuixades les ornamentacions afegides en època barroca.

A. Mazcuñan-F. Junyent

El monestir de Sant Benet de Bages és, actualment, un conjunt complex d’edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi. El nucli original i principal, en el qual se situen les restes més antigues, s’organitza, seguint el model clàssic del monestir medieval, entorn del pati del claustre, al nord del qual hi ha l’església, bastida, com el claustre, al final del segle XII i amb el qual té una unió forçada i poc reeixida, atès que el braç sud del transsepte envaeix la galeria claustral, deixant-hi un pas ben estret. A llevant hi havia, probablement, la sala capitular, avui desapareguda, de la qual es conserven les arrencades dels arcs diafragmes, i dues finestres geminades, de les quals la del cantó de migjorn anul·la dues finestres d’una sola esqueixada, coetànies del mur, com la porta aparedada que hi ha entre les dues finestres. Tot sembla indicar que aquest mur i els arcs diafragmes corresponen a les estructures més antigues del cenobi entre les conservades. L’existència d’altres finestres, obturades per la volta de la galeria claustral, indica que aquest primitiu edifici devia tenir dos pisos.

Al cantó de migjorn hi ha una crugia, molt ensulsiada, en la qual s’identifiquen els senyals d’una coberta a dos vessants, segurament amb estructura de fusta i un forjat de fusta que migpartia aquest espai, al mur de migdia, del qual es conserven dues finestres de doble esqueixada. En refer el mur de tramuntana, hom destruí una porta que obria el pis superior al claustre, la qual devia constituir l’accés d’aquesta planta, modificat en ésser construïts els claustres. En la tipologia habitual dels monestirs medievals, aquestes dependències deurien correspondre al refectori i la cuina. Hom ha fet notar que el primer pis correspon al dormitori, dependència que també podria estar situada al pis superior de l’ala de llevant, sobre la sala capitular. Al cantó de ponent del claustre hi ha dues sales cobertes amb volta de canó de mig punt, de les quals la més petita, situada a tramuntana, té dues portes originals, una a l’exterior i l’altra a la galeria claustral, mentre que l’altra, avui molt transformada i amb portes a l’exterior, només tenia accés des del claustre; al mur de migjorn hi ha les restes d’una escala obturada que pujava al pis superior de les sales de migjorn del claustre.

A la cantonada, entre les ales de ponent i de tramuntana, s’hi situa el campanar, que també envaeix una part de la galeria del claustre, que és una massissa torre, erigida en tres campanyes de construcció, amb un aparell de tipus ciclopi a la base, dues finestres a les cares de llevant i de ponent, al nivell alt i quatre grans finestrals, un a cada cara en el sobreaixecament posterior, rematat per una teulada a quatre vessants.

Planta del monestir feta per Josep Danés i publicada al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya l’any 1907.

Aquest nucli bàsic del monestir ha estat modificat amb diverses addicions, com la construcció d’un primer pis al claustre, ara residència particular, i ampliat vers migdia i ponent. Al cantó de migjorn hom construí el segle XIV un llarg cos d’edifici amb una estructura d’arcs diafragmes que allotjava el celler i d’altres dependències relacionades amb la producció agrària, sobre les quals hom edificà dos pisos més destinats a cel·les de monjos, ara convertits en residència particular.

A ponent es formà el pati d’entrada al monestir, situant-hi, a migjorn, un cos d’edifici que en la part baixa era l’hostatgeria i al primer pis la sala capitular nova, a la qual hom accedia per una escalinata situada en un pati; a llevant hom edificà uns porxos adossats a les dependències antigues, amb dues plantes superiors, fortificades superiorment amb merlets, reconvertits posteriorment en finestres. A ponent hi ha les ruïnes d’una llarga sala, coberta amb una volta apuntada i, al nord, hom edificà, a partir del 1627, el palau abacial que tanca el pati i estableix l’entrada principal del monestir.

Aquestes dependències, com el primer pis del claustre, foren convertides en residència particular, quan el cenobi fou adquirit al començament del segle XX per Elvira Carbó. (JAA)

De l’església, consagrada l’any 972, tret dels fonaments, no explorats, i d’alguns capitells, no se n’ha conservat res més. Això no obstant, podria ésser que el temple preromànic, anterior a l’actual, fos bastit amb una planta basilical de tres naus, i que havia ocupat el mateix solar que ocupa l’església actual. Pel que fa a d’altres característiques i detalls de l’edifici no n’ha pervingut cap vestigi. Alguns capitells esculpits que s’han conservat, d’altra banda, porten a creure que devia tractar-se d’una construcció força ostentosa.

L’església és una construcció que fou iniciada cap al final del segle XII i acabada al començament del segle següent. Es tracta d’un edifici sòlid i ben construït, el qual s’aixeca a partir d’una planta de creu llatina, definida per l’encreuament de la nau principal, disposada longitudinalment, amb els dos braços del transsepte. La nau principal és coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, reforçada amb tres arcs torals que es recolzen, tal com encara es pot veure, en la darrera arcada situada prop del cor, sobre semicolumnes, adossades als murs, de secció semicircular, coronades per blocs de pedra, a manera de capitells.

Al costat de tramuntana dos d’aquests arcs torals són reforçats per dos contraforts que sobresurten escassament del mur. Una cornisa amb pla i xamfrà, ara camuflada sota la decoració d’època barroca, assenyala l’arrencada de la volta. Les naus laterals o braços del transsepte són coberts també amb voltes de canó, de perfil lleugerament apuntat. Aquests braços, però, no són simètrics, per tal com la capella de tramuntana és més alta i ampla que la seva pariona del costat de migjorn, alhora que el seu pla és també força asimètric, ja que el mur de tramuntana s’eixampla vers l’exterior a mesura que s’apropa al mur de ponent. Altrament, al braç de migjorn hom hi observa una arcada tapiada, situada al mur meridional.

L’absis central, semicircular, és flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, però rebaixades al gruix del mur de les capelles laterals, de tal manera que per l’exterior les parets són planes. Els absis són coberts amb volta de quart d’esfera que al central i al lateral de tramuntana arrenquen d’una cornisa, absent a l’absidiola de migjorn. Entre la nau i l’absis s’interposa un cos d’edifici a manera de presbiteri, cobert amb volta de mig punt, que fa la degradació i introdueix definitivament l’absis. Uns simples ressalts fan el mateix a les absidioles.

Una vista de l’interior de la nau de l’església amb la capçalera al fons sota l’absis de la qual hi ha l’obertura que dona pas a la cripta. Com hom pot veure, l’estat de l’edifici demana una prompta restauració.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La il·luminació del temple és molt bona, atès que els seus murs són perforats per nombroses finestres situades a la capçalera, als murs de la nau principal, al transsepte i al frontispici. Les finestres de l’absis principal, en nombre de tres, deixant de banda la que il·lumina la cripta i les sis de la nau principal, presenten unes característiques gairebé idèntiques, atès que totes elles, a l’exterior, són rematades per dos arcs de mig punt en degradació, fet que també es dona a l’interior, on, a més, a l’intradós dels arcs, bé que alguns han estat trossejats o modificats, hi ha situada una arquivolta suportada per dues columnes coronades per capitells. L’única diferència que hi ha entre aquestes finestres rau en la forma de l’obertura, ja que en la de l’absis aquesta és doble i simètrica, mentre que en les de la nau aquest fet no es repeteix per tal com, a partir d’un estret pla rectangular, s’obren amb un sol esqueix, que s’eixampla vers l’interior.

Hom també troba una altra diferència en l’esculturació dels capitells, ja que en els de l’absis la decoració resta limitada a un sol tema (aus que sembla que vulguin emprendre el vol), mentre que en els de la nau el cisellat, ultra formes faunístiques, també n’admet d’altres amb elements vegetals que alternen amb capitells sense obrar. Pel que fa a les finestres del transsepte, aquestes difereixen ostensiblement les unes de les altres. Així, les que il·luminen els absis, que són molt simples, tenen doble esqueixada (simètrica la de tramuntana i asimètrica la de migjorn) i, a l’exterior, són rematades amb blocs monolítics, rebaixats sota amb arcs de mig punt, mentre que les dels caps del transsepte, que són més ostentoses, tornen a prendre formes semblants a les finestres de la nau, ja que són coronades amb arcs de mig punt en degradació, bé que la del cantó sud, a diferència de l’altra, a fora és acabada amb tres arcs. Altrament, la de la cara nord presenta columnes tant a dins com a fora. Sota els tres finestrals de l’absis central encara hi ha una altra finestra amb doble esqueixada, corresponent a la cripta, que, com a les absidioles, és rematada amb un arc monolític, bé que aquest és ornat amb un solc que ressegueix l’arc. El darrer finestral és situat al frontispici. Aquest té més grans proporcions que els altres i s’obre sense formar doble esqueixada. Amb tot, no difereix pas gaire dels restants, puix que és acabat amb dos arcs de mig punt en degradació, a l’intradós dels quals gira una arquivolta sostinguda per dues columnes, coronades per dos blocs de pedra a manera de capitells, amb la interposició d’una imposta que s’estén per tot el finestral. Un darrer finestral, obert al mur tester sobre l’absis, completa la il·luminació del temple.

Finestral del costat de migjorn, del segle XI, de la sala capitular.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Hom ingressava al temple a través de dues portes: una situada al mur frontal i l’altra oberta al capdavall del braç sud del transsepte, amb comunicació amb el claustre. La primera devia ésser utilitzada per la feligresia, mentre que la segona era per a ús exclusiu dels monjos. La que s’obre al frontispici o façana principal, com succeeix amb el finestral situat en aquest cantó, és desplaçada respecte al pinyó de la façana, per tal de respectar, en construir el temple, el basament del campanar, anterior a l’erecció de l’església. Una tercera porta, de factura moderna, s’obre al mur de migjorn i comunica amb la galeria nord del claustre, a partir de la qual arrenca una escala que mena al cor, on ens introduïm a través del darrer finestral del mur de migjorn, que ara fa les funcions de porta.

L’horitzontalitat de la construcció és trencada per dos cossos d’edifici, dels quals un és adossat a la façana principal a manera de campanar, mentre que l’altre s’aixeca sobre el primer arc toral de la nau a manera de cimbori.

El primer consisteix en una robusta torre, de planta gairebé quadrada que, tal com evidencia el seu aparellat, fou alçada en tres etapes, corresponents a èpoques diferents. La part més antiga, que es pot datar del principi del segle XI, o potser més tard, correspon, com és lògic, al basament, que ha estat fet amb blocs de pedra de mides diferents, disposats ordenadament en filades i de proporcions gairebé gegantines (tret inusitat tant en les construccions preromàniques com en les romàniques, cosa que dificulta la seva exacta datació, la qual potser no cal atribuir, atès aquest tipus d’estructura, al període preromànic).

El segon tram, bastit certament durant l’època romànica i reestructurat dins el mateix període, consisteix en un alçament que arriba fins a l’ampit de les darreres finestres. Aquest fragment mostra un aparell força ordenat, amb blocs de pedra de mides no gaire grans, disposats en filades horitzontals. Dues finestres, rematades amb arcs de mig punt adovellats, perforen les cares de llevant i de ponent. La darrera tramada, on hi ha quatre finestres obertes als quatre vents, ja pertany a un sobrealçament modern. El segon cos d’edifici o cimbori és una altra torre que no es dreça sobre el creuer, com seria més normal, sinó que es troba desplaçada vers ponent, carregant sobre la volta, a l’indret on s’adossa el primer arc toral. Aquesta torre s’alça mitjançant dos pisos, delimitats per una cornisa i proveïts de finestres a les quatre cares. Les finestres del primer pis són simples, mentre que les del segon són geminades. Totes, però, són coronades amb arcs de mig punt adovellats, dels quals els darrers es recolzen sobre dobles columnes, disposades en el sentit del gruix del mur i coronades per capitells llisos que encara admeten la porció corresponent de la cornisa que, a aquesta alçada, recorre els quatre costats. Una tercera cornisa marca l’acabament del prisma sota la teulada de quatre vessants.

Els paraments externs de l’edifici, obrats amb blocs de pedra picada, malgrat la seva pulcritud ofereixen un aspecte molt sever, per tal com, tret d’una cornisa sostinguda per mènsules als braços del creuer i d’una cornisa afermada per arcuacions cegues sobre mènsules a la nau central i a l’absis, no hi ha cap altra ornamentació, a no ser que hom consideri elements decoratius les creus de pedra que coronen els frontons dels braços del creuer. Les arcuacions que deurien embellir la part superior de l’absis, bé que encara s’insinuen, han desaparegut totalment, si és que s’arribaren a realitzar. (FJM-AMB)

Porta principal

Vista de conjunt de la porta principal d’entrada, disposada amb tres columnes per banda, coronades per sengles capitells damunt els quals, a manera de fris, hi ha una imposta esculpida.

A. Borbonet

Planta, alçat i secció del portal principal d’entrada, a escala 1:40. La porta és flanquejada per tres parells de columnes que sostenen altres tantes arquivoltes; entre unes i altres s’interposa una imposta esculpida amb diversos motius ornamentals.

A. Baraut

El portal més ostentós és el que es hi ha obert a la banda de ponent i que, tal com hem indicat, apareix desplaçat respecte al centre de la façana indicat pel pinyó. La seva estructura és donada per quatre arcs de mig punt adovellats i en degradació a l’intradós dels quals s’allotgen tres arquivoltes, de secció circular i llises, que reposen sobre columnes coronades per capitells esculturats, damunt els quals encara hi ha una imposta, decorada amb un teixit de cintes a la plana, que s’estén per tot el portal. La decoració dels capitells és molt variada i hom hi pot observar diferents temes esculpits.

Mirant el portal, a mà esquerra de l’observador, el capitell exterior presenta un tema vegetal. Unes tiges solcades per tres nervis cadascuna evolucionen per la superfície del capitell i donen lloc a unes fulles que pengen i ocupen, les unes, els espais buits que deixen les tiges, les altres es col·loquen a la part superior de la cara del capitell, tot ocupant el centre o bé els angles, sota els daus.

El capitell central d’aquesta banda presenta, a la base, un conjunt de plantes amb fulles dibuixades a manera d’escates; aquestes plantes es disposen verticalment i juxtaposades tot formant un registre inferior. Damunt hi ha a cada cara un parell d’ocells, vists de perfil, que amb els becs girats vers els angles es donen l’esquena; entre ocell i ocell hi ha un motiu vegetal, situat sota el dau central; el cap dels ocells, que tenen unes línies esveltes, bé que el seu treball és força elemental, se situa sota el dau d’angle. Es tracta d’una combinació típica d’època romànica, d’animals i vegetals, que trobem en diversos llocs, com és ara el claustre de Santa Maria de Girona i el de Sant Pau del Camp.

Detalls de la porta principal d’entrada amb el grup de capitells que hi ha al costat esquerre (a l'esquerra) i al costat dret (a la dreta), mirant el portal.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El capitell exterior d’aquest grup presenta una escena de lluita entre l’home i les feres. Cadascuna de les dues cares visibles repeteix el mateix tema; a cada costat i encarats hi ha dos lleons robusts, de potes molsudes i proveïts d’unes ales ben dibuixades, els quals, erigits damunt les potes posteriors, lluiten amb un personatge desvalgut i impotent el qual escometen amb les urpes de les potes anteriors, mentre les goles damunt el cap del pobre desgraciat sembla que estiguin prestes per a devorar-lo. El personatge, que mostra un braç molt llarg amb el qual agafa un animal per l’anca, porta una túnica i apareix pràcticament ofegat per les dues feres.

El capitell exterior del grup de mà dreta presenta el mateix tema del capitell oposat de l’altre grup. Unes tiges amb tres nervis cadascuna evolucionen per la cara del capitell i fan derivar llurs extrems en unes palmetes que pengen. Aquest capitell és molt més bonic que l’anterior, més ben conservat i presenta un treball més acurat i detallista.

El capitell central presenta un tema molt interessant a base de quatre lleons erigits damunt llurs potes posteriors; els animals exhibeixen unes potes molt robustes, amb unes urpes enormes. La part més treballada dels animals és el coll i les crines, a base de molts solcs i amb moltes contorsions; amb una actitud del tot mancada de naturalitat i forçada pels imperatius de la disponibilitat d’espai i l’ocupació de les superfícies lliures, els animals contorsionen la seva postura i ajunten el cap amb el lleó de l’angle oposat: tots dos caps vists frontalment es juxtaposen sota el dau central. La cara dels animals, de la qual penja una pelleringa, sembla més aviat una màscara, coberta per una còfia, similar a les que utilitzaven els joglars i saltimbanquis de l’època. A l’angle que mira l’espectador hi ha una serp que s’enfila de la base, del darrera un motiu vegetal, estira el coll i aconsegueix mossegar les potes davanteres dels dos lleons interiors. L’esquema de la composició, dintre el rebuscament de la postura dels animals i les forçades postures que els han estat donades, és excel·lent.

El darrer capitell del portal, l’interior de mà dreta, presenta també un tema amb animals fantàstics. A la part inferior la cara del capitell ha estat ocupada per un lleó, amb el cap més aviat de drac, el qual, erigit sobre les potes posteriors, amb les urpes de les anteriors sosté una cinta que mossega; aquesta cinta, que neix a la base, s’enfila capitell amunt i evoluciona entortolligant-se amb els animals i els motius vegetals representats. A la part superior del capitell hi ha uns ocells que volen; a l’angle central els dos ocells tenen el cos encarat, bé que amb el cap girat vers l’interior de la cara, talment com si miressin un altre ocell que picoteja unes fruites, semblants a pinyes, que broten dels extrems de les trenelles.

Aquest portal ofereix un aspecte molt elegant a causa de la seva simplicitat estructural, que es combina perfectament amb un bon treball de la pedra, un domini clar de la tècnica i un coneixement de la temàtica de l’època i de la manera com tractar-la. Les romanalles d’un atri, situat al costat esquerre, indiquen que hom havia tingut la intenció de protegir aquest portal amb un porxo o galilea àmplia. (JVV-FJM-AMB)

Porta del claustre

Porta d’entrada oberta al braç sud del transsepte i que comunica amb el claustre del monestir.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El segon portal de l’església, obert al braç sud del transsepte i que dona al claustre, és format per dos arcs de mig punt en degradació, fets amb dovelles, l’exterior dels quals és emmarcat per una arquivolta, d’on sorgeixen anells que aferren un bordó, la qual es recolza sobre una imposta decorada amb teixits a la plana i amb esferes sostingudes per una grapa als angles. A l’intradós dels arcs, dels quals l’interior és solcat per dues estries paral·leles que es repeteixen a l’altra cara i als muntants, gira una arquivolta ornada amb un entrellaçament de quatre tiges que reposa, amb la interposició de la imposta, sobre columnes coronades per capitells, dels quals el de la dreta ja ha perdut la decoració, mentre que l’altre, és a dir, el de l’esquerra, tot i que es troba força malmès, mostra, a l’angle, la figura de Crist, que seu sobre un coixí sostingut per dos àngels que, mig asseguts i amb les ales desplegades, omplen la cara del capitell. La figura de Crist, que apareix amb un llibre a la mà, té el cap escapçat, però encara s’entreveu una part de l’orla que coronava la seva testa. Un fons de cistelleria completa la decoració del capitell.

A més, uns botons escampats en forma de dos rengles pels arcs constitueixen el darrer detall ornamental d’aquesta porta, l’estat de conservació de la qual, a desgrat de trobar-se en un lloc protegit, no és pas tan bo com el de l’anterior. (FJM-AMB)

Cripta

Situat sota l’absis central i ocupant el presbiteri hi ha una cripta, avui inutilitzada. Es tracta d’un recinte de petites proporcions que s’emmotlla totalment al pla donat pel presbiteri i l’absis de la nau principal.

La llum exterior hi penetrava a través d’un finestral de doble esqueixada obert al basament de l’absis, la descripció del qual ja l’hem feta en parlar de les obertures del temple. Sota el paviment de l’absis, com a cobertura pròpia, s’hi devia desenrotllar una coberta de creueria, sostinguda per pilastres o columnes, bé que aquesta darrera estructura no sembla pas massa convincent, per tal com hom no ha trobat cap resta dels fusts del columnam, que devien desaparèixer per la remodelació barroca d’aquest espai.

Malgrat les remodelacions posteriors i els desperfectes, encara són ben patents les dues escalinates laterals que davallaven a l’interior d’aquest recinte, substituïdes per un accés frontal. (FJM-AMB)

Sarcòfags

El darrer element que es relaciona amb l’església són les restes d’un panteó situades a l’extrem del mur de tramuntana, on aquest fornia angle amb el de ponent. D’aquest mausoleu, obrat gairebé amb tota seguretat per a acollir les despulles, dels fundadors, ara, després d’haver estat enderrocat, només se’n conserven unes restes i encara mig colgades que deixen entreveure, però, que es tractava d’un monument funerari força sumptuós, tenint en compte que les construccions sepulcrals d’aquesta època es caracteritzaven per la seva austeritat estructural, cosa que contribueix a demostrar que fou construït per a allotjar-hi uns personatges importants que, en aquest cas, segons que sembla, no serien altres que els fundadors.

Atès el que queda i tenint en compte la descripció que en fa Mn. Solà, aquest monument s’alçava a partir d’un pla rectangular fins a pocs pams de terra. Hom hi ingressava per una porta oberta a ponent de la qual han quedat els muntants, que s’estrenyien per l’adossament d’una columna, per banda, coronada amb un capitell cúbic sense esculpir. El seu interior mostra una cavitat que s’estreny vers llevant i dividida en dos compartiments, al costat de la qual encara n’hi ha una altra de més petita, que devia servir d’ossera. També a l’interior hi havia dues columnes, arrambades al mur de tramuntana, de les quals la del capdavall encara està al seu lloc i que, pel que sembla, devien suportar una arcada. Atès que no n’ha quedat cap vestigi, ignorem com era la coberta d’aquest cenotafi dissortadament avui destruït. (FJM-AMB)

A l’escala del monestir, desplaçat del seu lloc d’origen, es conserva un capitell d’aspecte molt arcaic que, ateses les seves característiques, hom creu que pertany a les primeres obres del monestir. Es tracta d’un bloc de pedra de forma troncopiramidal invertida que presenta una doble sèrie d’excavacions que es juxtaposen en forma de cunya, de tal manera que, en el punt d’unió, formen un regruix que s’estira en ziga-zaga. Les perforacions inferiors, que tenen un més gran descalçament, al primer cop d’ull recorden vagament un conjunt de fulles arrenglerades, bé que, en aquest cas, hom les interpreta com elements purament geomètrics. El cimaci que corona el capitell adquireix una forma prismàtica i, a desgrat de trobar-se molt deteriorat, encara s’hi endevina una decoració consistent en estels inscrits dins de cercles fets, com les excavacions, en bisell. Aquesta peça fa 26 cm d’alçada i el seu interior mostra un rebuidat molt remarcable.

També es conserva un capitell preromànic de forma cilíndrica, pro vinent segurament de la primitiva església, el qual, com el de Talamanca, és ornat amb caulicles entrellaçats al mig de les cares i que, per les seves característiques, s’integra al grup de capitells de tipus corinti califal. Aquest capitell és molt semblant a dos més que hom pot contemplar al claustre.

Una altra mostra preromànica de Sant Benet consisteix en un capitell mensuliforme que es pot datar a inicis del segle XI. Es tracta d’un bloc de pedra que adopta forma troncopiramidal invertida, amb base rectangular, i que apareix profusament decorat a les quatre cares. El motiu ornamental de les cares grans consisteix en dues palmetes unides al centre, d’on sorgeixen, vers els costats, dos lòbuls dels quals un s’enfila cap a l’angle del capitell, mentre que l’altre es torça cap als flancs. A les cares petites es repeteixen les palmetes, fetes, com les altres, amb fulles bisellades, bé que aquí, en nombre de quatre, sorgeixen dels angles per agrupar-se al centre, on totes quatre s’uneixen pels extrems. La part superior de les cares grans, que és totalment llisa, és separada de la part esculturada per un filet, cosa que no succeeix en les cares petites, on el filet separa dos bordons sense esculpir. (FJM-AMB)

Sarcòfag situat sota el campanar i vora la porta. Al monestir hi ha un conjunt de sarcòfags, de diverses èpoques, els quals constitueixen una gran col·lecció, avui encara per estudiar a fons.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Sota el campanar i a tocar el portal hi ha un sarcòfag que, per les seves característiques, hom el pot datar del segle XII. Es tracta d’una peça prismàtica coberta amb una tapa de doble vessant. Tret d’una creu inscrita en un cercle, situada en un dels frontons de la tapa, no hi ha cap més element decoratiu. Aquest sarcòfag fa 137 cm de llargada per 50 d’amplada i una alçada de 92 cm. La tapa, per la seva part, ateny 31 cm en el seu punt més alt, mentre que només arriba als 14 cm en el punt més baix. Al seu peu hi ha una altra tapa semblant a la que cobreix el sarcòfag. (FJM-AMB)

Altar

En el passadís on hi ha la porta que mena al celler es conserven dues ares dels altars laterals de l’església romànica, aprofitades, gairebé amb tota seguretat, del temple anterior.

Dues ares d'altar provinents segurament dels altars laterals del monestir i avui instal·lades al passadís on hi ha la porta que mena al celler. Com hom pot apreciar, l’actual disposició d’aquestes ares no correspon a l’original per tal com la part semicircular havia d’anar adossada al mur de l’absis, també semicircular, al qual s’adaptava perfectament.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Totes dues estan tallades en forma circular per tal d’adaptar-les a la curvatura descrita per l’absidiola, bé que, ateses les seves mides, no devien estar arrambades a les conques de les absidioles, sinó que devien deixar un espai buit, però mantenint un cert paral·lelisme.

La primera mesa, situada a mà esquerra del passadís, fa 174 cm de llargada per 76 cm d’amplada en el punt més allunyat de la corda, determinat per la fletxa. Per altra banda el seu gruix és de 12 cm. La curvatura ha estat desbastada toscament. Ara, però, on és col·locada té el frontal encarat a la paret, disposant-se, doncs, en sentit contrari a l’original, cosa que també succeeix en l’altra. La segona ara, situada pràcticament davant la porta del celler, mostra les mateixes característiques que la primera amb l’única diferència de presentar la cara curvada força ben polida. Pel que fa a les mesures, aquestes són molt semblants, puix que aquesta darrera fa 165 cm de llargada per 77 d’amplada, mantenint, però, la mateixa gruixària que l’altra. Ambdues meses són sostingudes actualment per una única columna, proveïda de base, però sense capitell. De les dues bases, una, la que té forma quadrada a baix i troncopiramidal a dalt, podria ésser preromànica, mentre que l’altra, la part baixa de la qual és formada per la intersecció de dues voltes de canó massisses, amb un cos cilíndric a dalt, ja podria correspondre al segle XIII. (FJM-AMB)

Portal de procedència desconeguda que dona entrada al pati de l’església.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Un dels capitells del portal que hi ha al pati d’entrada.

J. Bonell

De procedència desconeguda i ara reutilitzat com a porta d’ingrés al pati de l’església, abans cementiri, existeix un portal obrat amb dos arcs de mig punt en degradació, el darrer dels quals és pràcticament inexistent, mentre que el primer és emmarcat per una arquivolta que arrenca d’una imposta que ressegueix el portal. A l’intradós dels arcs una arquivolta llisa i de secció circular separa els dos arcs, recolzant, amb la interposició de la imposta, sobre columnes coronades per capitells, la decoració dels quals és resolta amb elements vegetals. (FJM-AMB)

Claustre

Planta i alçat d’un detall d’una de les galeries del claustre amb la indicació de les proporcions i les mides de les columnes i esquema estructural de composició d’elements.

J.A. Adell

Esquema-guia dels capitells del claustre de Sant Benet de Bages.

El claustre de Sant Benet de Bages és situat al sud de l’església romànica. El formen quatre galeries des de les quals hom pot accedir als edificis conventuals i a l’església pel braç meridional del transsepte. La seva forma és gairebé quadrada. Donant al pati central es troben les arcades que constitueixen les obertures de les galeries. Aquestes estan cobertes amb voltes de canó, amb un arc de mig punt a cada angle del claustre (amb l’excepció de l’angle nord-est). Als angles i al mig de cada pòrtic es troben uns pilars rectangulars o angulars que permeten de donar solidesa a tota l’estructura de les construccions superiors. Cada tram entre dos pilars és cobert per tres arcades que reposen sobre quatre parelles de columnes, amb bases individualitzades per a cada una d’elles, capitells i impostes comunes, en canvi, per cada parell de capitells. Tota l’estructura és posada sobre un muret continu que delimita les galeries. Cada galeria comprèn dues sèries de tres arcades, o sigui sis en total.

Les columnetes de les galeries són llises i curtes i les arcades baixes. Les bases de les columnes comprenen en un bloc únic el sòcol quadrat i la base pròpiament dita. Aquesta presenta les motllures tradicionals romàniques amb una zona còncava, bastant ampla i a vegades decorada amb elements geomètrics, entre dos tors llisos, dels quals l’inferior és molt més ample que el superior.

Algun tros del paviment de les galeries conserva un mosaic de còdols que dibuixa uns motius geomètrics o florals. És difícil de situar cronològicament, però recorda la tradició medieval d’aquest tipus de paviments molt freqüents a Catalunya.

Temes iconogràfics representats als capitells del claustre de Sant Benet de Bages

CAPITELLS GALERIA DE LLEVANT
1	Fulla gran sota l’angle lligada amb una corda
2	Entrellaços de cintes que formen cercles
3	Dos pisos superposats de fulles
4	Un sol registre de grans fulles d’acant
5	Àguiles amb les ales esteses
6	Un registre de fulles d’acant dretes i motiu geomètric
7	Grans fulles nervades i encarcarades
8	Amples fulles derivades en volutes
9	Personatges amb elements vegetals
10	Entrellaçat vegetal
11	Dos pisos de fulles
12	Amples fulles derivades en volutes
13	Majestat de Déu. Personatge amb túnica i els braços oberts (orant?). Anunciació a Maria. Tija vegetal
14	Dos pisos de fulles sota un tercer amb volutes i daus
15	Animals enfrontats i amb el cap comú a l’angle
16	Entrellaços de faixes nervades
CAPITELLS GALERIA DE TRAMUNTANA
17	Àguiles amb les ales esteses i agafant un animal amb les urpes
18	Entrellaços de faixes nervades
19	Personatges muntats a cavall. Parell de felins amb el cap comú a l’angle empresonen un petit personatge
20	Personatges muntats a cavall. Parell de felins amb el cap comú a l’angle
21	Majestat de Maria. Sant Josep. Elements vegetals
22	Dos pisos de fulls d’acant
23	Entrellaços de faixes nervades
24	Grup de persones. Dos serpents amb personatges. Personatge amb un bastó
25	Pis de fulles amples i nervades
26	Amples fulles nervades
27	Sacerdot en actitud de pregària. Personatges nus entre palmes
28	Entrellaçat amb faixes nervades derivades en volutes i palmetes
29	Dos pisos de fulles d’acant
30	Dos pisos de fulles d’acant
31	Entrellaçat amb faixes nervades derivades en palmetes
32	Quatre fulles
CAPITELLS GALERIA DE PONENT
33	Pis inferior de palmetes i tiges. Pis superior amb palmetes, tiges i parells d’ocells
34	Entrellaçat de faixes nervades amb palmetes
35	Animals amb el cap comú a l’angle lluiten amb un personatge. Uns serpents mosseguen la cua dels animals
36	Grans fulles amples i nervades
37	Conjunt de personatges: un home i una dona (escena d’un casament?), dos homes toquen el corn amb un mussol enmig; diversos elements vegetals
38	Tres pisos de petites tiges derivades en palmetes
39	Parells d’ocells beuen d’un cup, enmig de palmetes
40	Faixes nervades s’entrellacen i es combinen amb palmetes
41	Faixes nervades s’entortolliguen i deriven en palmetes i pinyes
42	Amples fulles d’angle derivades en volutes. Botó floral
43	Combinació de tiges i palmetes
44	Amples fulles de palmera i palmetes
45	Grans fulles amples i nervades
46	Amples fulles de palmera i palmetes
47	Grans fulles amples i nervades
48	Fulles elementals amb les puntes derivades en pinyes. Palmetes
CAPITELLS GALERIA DE MIGJORN
49	Pisos de fulles d’acant amb ocells a la part superior
50	Fulles amples i nervades. Palmetes i volutes
51	Maria amb l’Infant. Dos monstres amb el cap comú. Petit personatge que agafa la cua d’un monstre i el coll d’un ocell que en cavalca un altre. Palmetes
52	Entrellaços de cintes amb derivacions de palmetes
53	Tres àngels i una àguila amb les ales esteses
54	Entrellaços de cintes amb derivacions de palmetes
55	Pis inferior de fulles d’acant. Pis superior amb ocells i simis amb el cap comú
56	Pis inferior de fulles d’acant. Parells d’ocells
57	Pis inferior amb anyells sobre fulles, d’acant. Pis superior amb parells de monstres amb el cap comú
58	Pisos de fulles d’acant
59	Pis inferior de fulles d’acant. Pis superior amb àguiles amb les ales desplegades
60	Combinació de tiges i palmetes
61	Combinació de tiges i palmetes
62	Dos pisos de fulles
63	Dos pisos d’elements geomètrics
64	Fulles amples i nervades. Petit cap sota el dau central. (JVV)

Per a la descripció dels capitells del claustre actual de Sant Benet de Bages només tindrem en compte els elements conservats in situ i utilitzarem, per a la comoditat del visitant, la numeració proposada per X. Sitjes en la seva monografia Sant Benet de Bages publicada a Manresa en dues edicions el 1973 i 1975. Així les galeries aniran numerades d’esquerra a dreta començant per l’angle sud-est del claustre.

Galeria de llevant

Capitell 1

Vista de l’interior del pati del claustre amb la galeria del costat de llevant al fons.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Capitell molt desgastat que ha perdut la base però conserva els angles i els daus de l’àbac. Sobre un fons nu, una fulla gran plena de solcs sota cada angle és lligada al fons amb una corda vegetal que deixa caure la meitat de la fulla vers l’exterior imitant un teixit amb un moviment pesat.

Capitell 2

Sobre un fons nu, entrellaçats de cintes formades per tres nervis juxtaposats que determinen cercles enllaçats. La decoració cobreix tota la superfície del capitell, que és decorada sobre un fons nu.

Capitell 3

Capitell molt desgastat derivat d’una estructura coríntia amb dos pisos de fulles d’acant, dels quals el superior presenta, a més de les fulles d’angle, una gran fulla oberta i erigida sota el dau.

Capitell 4

Capitell molt semblant al precedent, també malmès, bé que en més bon estat. Té un nivell únic de fulles grans que se subdivideixen a l’angle deixant lliure un espai per acollir un element amb més alt relleu. Al mig de cada cara una fulla oberta arriba a tocar el dau que és substituït per un botó floral.

Capitell 5

Capitell molt desgastat derivat de l’estructura coríntia però que ha substituït les fulles d’acant per àguiles en posició frontal i amb les ales esteses. El cos dels animals ocupa els angles, mentre les ales desplegades cobreixen les cares del capitell oposant-se al mig de cada una d’elles sota el dau.

Capitell 6

6. Capitell molt desgastat també amb un nivell únic de fulles grans i profundament esculpides que als angles s’estiren des de la base del capitell per a recorbar-se, com volutes, sota els angles. A la part central de cada cara, l’element vegetal ha esdevingut molt geomètric i descriu un cercle que inclou una fulla en forma de flama sota el dau.

Capitell 7

Antic capitell, de forma troncopiramidal invertida, guardat a l’escola del monestir.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Capitell de forma gairebé troncopiramidal amb els angles aixafats ocupats per una fulla ampla decorada amb estries paral·leles molt geometritzades que surten a banda i banda d’un cordó central. Al mig de cada cara, una fulla idèntica però sense cordó central, només amb un nervi que serveix d’eix de simetria surt de darrere les altres i puja fins a tocar el dau.

Capitell 8

Capitell d’estructura una mica més allargada amb la base i el començament de la columna tallats en el mateix bloc. La decoració és molt senzilla amb quatre fulles només gravades en el seu contorn exterior. Aquestes, però, es desenvolupen fortament a la part superior i formen unes volutes que cargolen llurs extrems i que constitueixen els angles del capitell que no té àbac.

Capitell 9

Capitell molt desgastat amb representació d’uns personatges asseguts i mirant l’espectador enllaçant tiges vegetals als angles del capitell.

Capitell 10

Capitell més esborrat encara que el precedent en el qual probablement es desenvolupava un entrellaçat vegetal que cobria la totalitat de la pedra.

Capitell 11

Capitell força fidel a l’estructura coríntia encara que molt desgastat. Dos pisos de fulles amb el superior recorbant-se sota els angles de l’àbac en forma de volutes. A l’espai deixat lliure a la part central de cada cara, es troba una pinya sota el dau.

Capitell 12

Capitell pràcticament idèntic al número 8 amb la base i el començament de la columna tallats en el mateix bloc i les fulles només gravades que acaben als angles amb volutes molt recorbades. El capitell no té àbac.

Capitell 13

Una de les peces més interessants que hi ha al monestir la constitueix aquest capitell, el número 13, de la galeria de llevant. Es tracta d’una peça del final del segle X o del començament de l’XI i constitueix, segons alguns, un primer assaig d’escultura monumental a Catalunya en època medieval. En les seves cares hi ha representada l’Anunciació, el Crist en Majestat, una escena controvertida (elecció de sant Josep com espòs de Maria, escena de la vida de sant Benet, de sant Valentí, etc.), i una cara ornamental.

G. Llop

Un dels capitells més coneguts internacionalment del claustre de Sant Benet de Bages per l’estudi que li dedicà Puig i Cadafalch el 1939 en el volum d’homenatge a Kingsley Porter. El capitell presenta una estructura troncopiramidal amb una base circular decorada amb una triple motllura. Cadascuna de les cares, de forma trapezoidal, representa un tema tallat en baix relleu i emmarcat de manera que l’escultura de la part central no sobresurt en relació amb el marc. En una de les cares hi ha esculpida la Majestat divina beneint amb la mà dreta i portant un llibre a l’esquerra. El personatge és assegut en un tron. No s’ha de descartar, si prenem en consideració el vestit, que es pugui tractar d’un abat o potser de sant Benet mateix encara que la primera interpretació és més versemblant. A la part superior del capitell hi ha un element vegetal en forma de flor de lis i a l’altre costat una representació molt esborrada, potser la mà de Déu.

A la segona cara hi ha un personatge vestit amb una túnica que li cau fins als peus, representat dret amb els braços oberts i una posició estrictament frontal seguint la tradició de l’antiguitat cristiana. Un ocell situat a la part superior de l’escena sembla adreçar-se al personatge principal, mentre un altre personatge agenollat i en l’actitud tradicional d’ofrena, li presenta un pa. La interpretació d’aquesta escena serà discutida més endavant.

La tercera cara del capitell representa l’Anunciació amb un àngel que ve a portar la bona nova a Maria. Aquests personatges molt allargats estan executats amb una talla molt superficial i el relleu queda únicament gravat. La darrera cara és formada per una tija vegetal que cobreix amb les seves fulles tota la superfície disponible.

Capitell 14

Capitell pertanyent a un grup que Georges Gaillard va considerar com derivat dels capitells califals. Dos pisos de fulles nues preparen un tercer pis en el qual es desenvolupen les volutes als angles i els daus al centre de l’àbac. La base del capitell, si mai ha existit, no s’ha conservat.

Capitell 15

Capitell molt desgastat amb el fons llis i amb parells d’animals amb doble cos i cap únic que ocupen la part baixa del capitell i venen a agrupar-se sota els angles de l’àbac; el cap únic fa les funcions de voluta. Les cues s’aixequen al mig de cada cara i s’uneixen al lloc del dau.

Capitell 16

Capitell amb una decoració d’entrellaçats de faixes formades per tres nervis juxtaposats, amb angles arrodonits a la part baixa i punxeguts sota el dau i els angles de l’àbac. Aquestes faixes evolucionen per la superfície d’una manera un xic desordenada.

Galeria de tramuntana

Capitell 17

Capitells 17 i 18, galeria de tramuntana.

J. Bonell

Cada cara del capitell presenta una àguila en posició heràldica, el cos llis, en actitud frontal, el cap de perfil i les ales desplegades, molt dibuixades, cobrint tota la cara del capitell. Amb les urpes l’àguila empresona un animal que no podem reconèixer. El dibuix del plomatge de les ales és molt semblant al de les fulles del capitell 7.

Capitell 18

Capitell d’estructura semblant al precedent però la seva decoració és constituïda per un entrellaçat continu de faixes amb tres nervis juxtaposats molt més complicat que el del capitell 16, bé que el dibuix que descriuen és molt desordenat. Hom remarcarà que la corda presenta uns angles molt aguts que corresponen als angles del capitell, talment com si la corda hi estigués enganxada.

Capitell 19

Un aspecte del claustre des de l’interior de la galeria de tramuntana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Un detall de la galeria de tramuntana del claustre.

A. Borbonet

Capitell d’estructura idèntica als dos precedents amb la representació de cavallers figurats amb l’animal presentat de perfil i el personatge amb el cap en posició frontal sobre el dau del capitell. Un d’ells porta un escut en forma d’ametlla, i l’altre un corn de caça. El relleu és alt com en el capitell 17 però el tractament de la cara dels personatges és molt esquemàtic. A les dues altres cares es veu una composició amb felins de doble cos i cap únic situat sota els angles del capitell. Simètricament disposat sota el cap dels monstres es troba una figura humana més petita, empresonada. La cua dels felins es desenvolupa en forma d’elements vegetals per cobrir els espais lliures.

Capitell 20

Capitell molt semblant al precedent, amb dos cavallers dels quals un porta un ocell a la mà i un doble felí amb cap únic.

Capitell 21

Capitell d’estructura semblant als precedents que repeteix la majestat de Maria asseguda sobre un setial portant el Fill embolicat en el seu mantell. L’Infant manté, però, una actitud de majestat i treu el braç per a beneir. Al costat, Josep es recolza en un bastó. El tractament dels plecs dels vestits és molt sec i esquemàtic. Les cares dels personatges tenen molta expressivitat malgrat l’estil simplificat que posseeix l’escultor que l’ha executat. Enmig de cada cara un element vegetal en forma d’arbre puja des de la base fins al dau, desplegant-se en dues palmetes.

Capitell 22

Capitell d’estructura idèntica als precedents però estrictament vegetal. Dos pisos de fulles d’acant molt allargades cobreixen el fons. El primer dona tota la volta al capitell, mentre que el segon, contràriament a l’estructura normal del capitell corinti, no genera fulles sota els angles del capitell sinó que presenta dues fulles amples en posició frontal a cada cara.

Capitell 23

Capitells 24 i 23, galeria de tramuntana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Capitell compost amb el mateix criteri que els capitells 16 i 18 i amb el mateix. En aquest cas els entortolligaments de les faixes són encara més complicats i l’entrellaçat cobreix més sistemàticament el fons del capitell. Com en els precedents, els angles arrodonits es troben a la part baixa, i els punxeguts a la part alta.

Capitell 24

Capitell que presenta grups de personatges a cada cara, relacionats probablement entre ells. Llur posició és estrictament frontal i llur vestit representat de manera esquemàtica és essencialment constituït per una túnica curta. En una de les cares apareixen dues serpents; l’una lliga dos personatges i l’altra engluteix un petit bust humà al darrera. En una altra cara un personatge porta un bastó i també s’hi veu un cubell. La interpretació no és clara car l’aspecte tranquil dels personatges impedeix de veure-hi els turments de l’infern, mentre les serps, ens aparten d’una visió de benaurats.

Capitell 25

Capitell d’estructura coríntia però amb un sol nivell de fulles. Aquestes, molt amples, surten de la base per anar a trobar els angles del capitell. A la part central de cada cara una fulla més petita surt de darrera les precedents per anar a trobar el dau. Aquest capitell és semblant al 7, però més senzill.

Capitell 26

Capitell d’estructura coríntia però que l’escultor ha organitzat donant al bloc una forma gairebé troncopiramidal. Unes fulles d’angle molt esquematitzades cobreixen totes les cares del capitell dibuixant amb els seus nervis molt sortits una mena de teixit que sembla que emboliqui el capitell.

Capitell 27

Capitell núm. 28, de la galeria de tramuntana.

A. Borbonet

Capitells 28 i 27, galeria de tramuntana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

El capitell és presidit per uns daus centrals i d’angle. A les arestes hi ha uns personatges que miren l’espectador, estan presentats dempeus i ocupen tota l’altura del capitell, amb el cap just sota el dau. En un angle hi ha un personatge amb un vestit llarg fins als peus i amb els braços estesos, el qual ha estat identificat amb un prevere en actitud de pregar. Als altres angles també presenten un personatge amb el cos nu, envoltat de palmes i altres elements vegetals.

Capitell 28

Capitell d’estructura semblant al capitell 23; el soguejat no és continu sinó que transforma un extrem i algunes derivacions en elements vegetals acabats, a la part alta, amb palmetes i, a la part baixa, amb volutes simètriques. La decoració, que en aquest exemplar té un esquema més simètric, cobreix completament el cos del capitell.

Capitell 29

Capitell d’estructura coríntia amb dos nivells de fulles molt altes. Al primer pis, les fulles d’acant, una a cada angle, i una al mig de cada cara, es toquen per les puntes, i estan tallades profundament, segons la tradició de Tacant espinós. Al pis superior, en canvi, les fulles són més arrodonides i van a parar suaument sota els angles i el dau de l’àbac.

Capitell 30

Capitell molt semblant al precedent. Les fulles són una mica més amples i les proporcions lleugerament diferents. L’acant és menys pur, i la fulla que es troba sota el dau s’assembla més a una palmeta. Tota la superfície del capitell és plena de decoració.

Capitell 31

Capitell molt semblant al 28, però amb el soguejat que esdevé ací purament vegetal, és a dir sense caulicles. Les fulles ocupen tots els espais lliures. Les volutes es transformen en palmetes i així a la part superior i inferior de cada cara, dues palmetes s’oposen.

Capitell 32

Capitell pràcticament idèntic al 26 encara que les proporcions són lleugerament diferents. Quatre amples fulles situades una a cadascun dels angles del capitell ocupen tota la superfície. Les fulles són regides per un nervi central del qual surten tots els altres que determinen tot el relleu. Aquest capitell genera sota el dau central una palmeta molt petita.

Galeria de ponent

Capitell 33

Capitells 33 i 34, galeria de ponent.

A. Borbonet

Capitell derivat de l’estructura coríntia amb palmetes i tiges plenes de nervis, disposades en situació vertical i enllaçades. Al terç superior sobresurten sobtadament del cos del capitell, parelles d’ocells s’afronten entremig dels elements vegetals.

Capitell 34

Capitell que representa una variant del tipus amb soguejat continu i un esquema força més treballat i aconseguit simètricament. La faixa amb tres nervis juxtaposats s’entrellaça amb traus ben marcats dibuixant rombes, curvilínies i triangles. Uns i altres inclouen elements vegetals en forma de fulles o de palmetes.

Capitell 35

Capitell d’estructura general regida pels tres daus de cada cara amb felins de doble cos i cap únic situats a l’angle del capitell, darrere els quals sorgeix un personatge que estrangula el lleó tot intentant obrir-li la boca. La disposició resta forçada a causa de l’interès de l’escultor per tal d’ocupar tota la superfície disponible del capitell. Els angles del capitell, en els quals no es troben els caps descrits, estan ocupats per les cues enllaçades dels animals i una serp que els mossega la cua. Aquest capitell representa una variant del núm. 20. A nivell iconogràfic cal fer referència a la llarga tradició de lluita entre l’home i el lleó de la qual l’element més conegut en el món bíblic és Samsó.

Capitell 36

Un detall de la galeria de ponent del claustre des de l’exterior.

A. Borbonet

Capitell molt semblant al 25, però molt més ben conservat. Les proporcions de les fulles, regides per un nervi central del qual neixen els altres, són més estretes i allargades; això fa que la fulla situada sota el dau central pugui sortir de més avall. El nervi central d’aquesta és més marcat que en el capitell 25.

Capitell 37

Capitell figurant una sèrie de personatges difícils d’interpretar car aparentment no tenen relació entre ells. Potser es tracta d’una escena de casament. Un home situat a l’angle del capitell presenta, donant-li la mà, una dona vestida amb una túnica. A la cara oposada, dos homes, l’un vestit amb túnica curta i l’altre amb sobrecota toquen poderosament el corn. Entre els dos, un ocell interpretat com un falcó, porta una presa. A l’angle oposat es troba un altre personatge amb túnica curta que s’aguanta a les tiges vegetals. Aquestes separen els personatges i porten pinyes situades sota els angles de l’àbac.

Capitell 38

Capitell amb decoració exclusivament vegetal. El tema és molt original: tres pisos superposats amb sèries de tiges vegetals curtes, derivades cadascuna en dues palmetes, una per banda, cadascuna de les quals es vincla fortament a cada costat formant arcades, més o menys tancades; les fulles d’acant, molt desplegades i punxegudes, s’agrupen així en sèries de dues, girades cap per avall. La disposició és ordenada i l’esquema que n’ha resultat, reeixit.

Capitell 39

Capitell d’estructura semblant als precedents com ho són tots els que descriurem a partir d’aquest. El cos del capitell representa a cada cara un parell d’ocells disposats simètricament a banda i banda d’un recipient del qual semblen beure. Aquest recipient, coronat per una palmeta, és motllurat i ocupa la part central de la cara sota el dau i sorgeix de darrera una fulla d’acant monumental que neix a la base del capitell. Als angles d’aquest, entre els ocells, una tija vegetal puja de la base per anar a recorbar-se en palmeta sota els angles de l’àbac.

Capitell 40

La decoració d’aquest capitell és pràcticament idèntica a la del capitell 34. Unes faixes formades per tres nervis juxtaposats s’entortolliguen ordenadament per la superfície del capitell i determinen uns espais que han estat ocupats per una palmeta. Només les proporcions dels rombs creats pel soguejat són més aixafades que en el capitell 34. Les fulles que omplen aquests espais també són, doncs, més curtes.

Capitell 41

Capitell molt semblant al 31. Faixes nervades, amb tres nervis juxtaposats evolucionen pel capitell i s’entortolliguen ordenadament donant lloc a unes derivacions vegetals. El soguejat vegetal és, però, més ample i determina a vegades unes palmetes i d’altres vegades unes fulles d’acant tan tancades sobre elles mateixes que hom diria que es tracta de pinyes, com les que es poden veure al capitell 48.

Capitell 42

Tota la decoració d’aquest capitell està tan concentrada als angles que les cares es redueixen a un botó floral sota els daus. Els angles són molt aixafats. Una primera fulla llisa es destaca sobre una fulla més ampla que partint de la base puja vigorosament fins als angles de l’àbac recorbant-se sota d’ells en dues poderoses volutes. Totes les fulles són molt elementals i el seu treball és molt esquemàtic.

Capitell 43

Capitell amb una decoració vegetal ben dibuixada i d’un resultat molt elegant que cobreix tot el fons nu del bloc. Dues tiges surten d’un tronc comú situat al centre de cada cara i van a lligar-se sota els angles de l’àbac. En el seu desplaçament creen un ramatge amb tiges secundàries i fulles sovint aparellades entre les quals destaca una fulla més ampla en forma de palmeta situada al centre de cada cara.

Capitell 44

A la part inferior de cada cara del capitell neixen dues tiges vegetals molt amples i elegants que van a reunir-se amb les d’una altra cara sota l’angle de l’àbac oposat. Aquestes tiges es desenvolupen en forma de fulles de palmera. Al lloc on es reuneixen sota l’angle neix una fulla gran, capgirada, en forma de palmeta que cobreix l’espai lliure. Una altra més petita decora els daus.

Capitell 45

Capitell semblant als números 25 i 36. Les fulles (nervades i amb un eix central que determina els solcs que marquen el relleu) són, però, molt més profundament retallades i separades les unes de les altres de manera que deixen veure el naixement de la fulla situada al mig de cada cara.

Capitell 46

Capitell pràcticament idèntic al número 44 però, si goséssim donar un criteri valoratiu podríem dir que és una mica més groller. Així les fulles estan menys clarament retallades i la palmeta situada sobre la part inferior del dau ha desaparegut.

Capitell 47

Capitell absolutament idèntic al número 36, amb alguna diferència de proporció: les fulles dels angles són més amples i les que es troben sobre els daus més petites.

Capitell 48

Capitell aparentment molt senzill però que dona la impressió de no haver estat completament acabat. El que haurien de ser quatre grans fulles d’angle en realitat surten directament del cos del capitell amb el qual es confonen, recorbant-se sota els angles de l’àbac. De la punta pengen unes pinyes molt ben cisellades i voltades de fulles boniques, molt recorbades, i tallades profundament. Una petita palmeta es destaca sota el dau central.

Galeria de migjorn

Capitell 49

Capitell de tema semblant al número 33. Els aparells d’ocells, que tenen els caps als angles del capitell estan situats sobre el pis superior de fulles d’acant. Aquestes són toves i retallades de manera força arrodonida.

Capitell 50

Capitell molt interessant d’estructura composta. Els dos terços inferiors del capitell presenten una decoració idèntica a la dels capitells números 26 i 32. Entre aquesta decoració i l’àbac s’integra un element derivat del capitell corinti tradicional. Sota el dau es troba una fulla presentada en posició frontal. De la base d’aquesta fulla sorgeixen dues tiges planes que venen a recorbar-se, transformant-se en volutes, sota els angles. Cal remarcar que sobre els capitells números 49 i 50 la imposta presenta una decoració geomètrica al mig de la motllura formant una banda de rectangles petits i juxtaposats, concavats.

Capitell 51

Capitells núms. 51 i 52, de la galeria de migjorn.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Mare de Déu amb l’Infant idèntica a la del capitell número 21, entre dues palmeres estilitzades. Dos monstres amb cap únic omplen un dels angles i estan lligats amb una cinta sota els daus de cada cara. Un altre angle és ocupat per un petit personatge que amb una mà agafa la cua del monstre i amb l’altra el coll d’un ocell situat sobre el cos d’un altre ocell.

Capitell 52

Capitell pràcticament idèntic al número 28. Sols les proporcions i el tractament de cada detall de les fulles canvien lleugerament. La imposta situada sobre els capitells números 51 i 52 és decorada amb una línia de palmetes acantiformes, juxtaposades, alternant, però, les grans i les petites. Damunt els capitells 51 i 52 hi ha una bonica imposta, les cares de la qual han estat decorades amb palmetes estilitzades, de mida petita i grossa, les quals alternen en una perfecta combinació.

Capitell 53

Tres àngels i una àguila en posició frontal, les ales desplegades a banda i banda del cos, porten un llibre o la mà sobre el pit. Les ales s’uneixen a les arestes. Es tracta molt probablement d’una al·lusió als Evangelistes.

Capitell 54

Capitell molt semblant al número 52 amb diferències de proporció i de tractament dels detalls. Per exemple, sota els daus, les fulles es recorben forçadament dibuixant volutes. A la part baixa de les zones angulars del capitell, les tiges vegetals en comptes d’entrecreuar-se es juxtaposen i van lligades amb un nus tot creant així un moviment diferent del del capitell número 52. Sobre els capitells números 53 i 54, es troba una imposta decorada amb dues tiges vegetals entrellaçades, amb nusos als punts d’entrellaç i amb parelles de peixos als traus.

Capitell 55

Capitell clarament dividit en dues zones de decoració. Al pis inferior una sèrie de fulles d’acant fortament retallades, però planes, es juxtaposen fins a tocar-se per les puntes de les fulles. Posats directament sobre les fulles, dos ocells amb el cap comú i dos monstres simiescos també amb cap comú, ocupen els angles.

Capitell 56

Capitell compost de dos pisos com el precedent. Les fulles del nivell inferior, però, no són retallades sinó que es presenten amb una vora contínua, estretes de baix i amples de dalt, força recorbades, deixant així l’espai entre cadascuna d’elles per a incloure una fulla més petita. Al nivell superior, posades directament sobre les fulles, hi ha parelles d’ocells amb el cos oposat a cada cara del capitell i els caps, únics o dobles, sota els angles de l’àbac. Botons florals acompanyen la decoració. Sobre els capitells números 55 i 56 es troba una imposta amb una decoració del tot idèntica a la de la imposta situada sobre els capitells números 49 i 50.

Capitell 57

Capitell estructurat en dos nivells de decoració amb animals. A l’inferior, sobre un fons de fulles d’acant es troben diversos animals que hom ha identificat com anyells. Al nivell superior, parelles de monstres amb cap únic es destaquen en relleu profund tant a la cara del capitell com als angles.

Capitell 58

Capitell semblant al número 49 amb diversos nivells superposats de fulles. El pis inferior és molt semblant també al del capitell número 56, mentre que les fulles dels nivells superiors, essencialment del mateix tipus, són molt agitades i es recorben sota els daus i els angles de l’àbac. La imposta situada sobre els capitells números 57 i 58 és en tot idèntica a la que es troba sobre els capitells números 49 i 50.

Capitell 59

Capitell disposat en dos pisos de decoració. El pis inferior de fulles d’acant és molt semblant al del capitell número 55. Les fulles són, però, més ben tallades, més gruixudes i més baixes. La proporció és diferent car en aquest capitell els dos terços superiors del bloc presenten àguiles en posició estrictament frontal amb les ales desplegades i la cua fent ventall darrere les potes. És la posició anomenada heràldica.

Capitell 60

Capitell molt semblant al número 31, encara que la decoració és més senzilla i tractada amb un relleu més fort. Les tiges que només s’entrellacen a la part superior van lligades amb nusos a la part inferior. Al mig de cada cara una palmeta pren una importància considerable, mentre sota el dau, els caulicles fan una tímida aparició darrera dues fulles. Sota els angles de l’àbac el que podrien ésser volutes són encara fullams més aviat caiguts que enrotllats. La imposta situada sobre els capitells números 59 i 60 és decorada amb faixes de tres nervis juxtaposats que s’entrellacen i es recorben sempre cap a la part inferior. Una fulla en posició frontal surt del lloc on es juxtaposen les extremitats de cada faixa.

Capitell 61

Capitell molt semblant al número 60 amb alguna diferència de proporcions. Les tiges s’entrecreuen a la part inferior i no van lligades, mentre sota el dau els caulicles han desaparegut, originant una mena de volutes molt geometritzades. Els angles d’algunes fulles també són molt més recorbats en forma de volutes que els del capitell número 60.

Capitell 62

Capitell molt original amb dos pisos de decoració. Uns troncs ben rodons surten de la base del capitell i pugen drets fins a sota el dau i els angles de l’àbac on es despleguen formant una gran fulla cadascun, que cau per la força del seu pes. Al mig del cos del capitell un fullam continu divideix l’espai creant una mena de porxo. La imposta situada sobre els capitells números 61 i 62, presenta una decoració anàloga a la de la imposta situada sobre els capitells números 51 i 52, però molt més esborrada.

Capitell 63

Capitell molt original. Dos nivells de decoració amb elements vegetals geometritzats gairebé en forma de torres sobresurten del fons i dibuixen uns espais ovals que queden buits. El nivell inferior és posat sobre una línia artificial situada a pocs centímetres de la base del capitell.

Capitell 64

Capitell en tot idèntic al número 50. Un cap substitueix, però, la fulla situada sota el dau. La imposta que cobreix els capitells números 63 i 64 presenta una decoració anàloga a la situada sobre els capitells números 49 i 50.

Altres elements arquitectònics esculpits

Capitell situat a l’angle sud-oest a l’indret de la caiguda de l’arc que reforça l’angle. Hi ha estat representada l’escena de la Nativitat. És interessant per la inscripció que el remata a l’àbac i que fa referència a la persona que ordenà la continuació de l’obra.

G. Llop

A més dels capitells de les galeries, queden encara al claustre de Sant Benet de Bages d’altres elements arquitectònics esculpits. En primer lloc, el portal d’accés al braç meridional del transsepte que ja ha estat descrit més amunt. També els capitells situats a la caiguda dels arcs que suporten les voltes als angles de les galeries, i els capitells presentats avui en unes arcades que podrien ésser les de la sala capitular.

Els capitells situats a la caiguda dels arcs que reforcen els angles de les galeries repeteixen els temes del claustre. Així, per exemple, als angles sud-oest i nord-est del claustre hi ha dues variants dels temes vegetals ja presentats amb composicions de palmetes i tiges de palmetes enllaçades. Un altre capitell, a l’angle sud-oest, repeteix la composició freqüent de la Nativitat ja descrita en els capitells de les galeries. Capitell posseeix una inscripció a l’àbac que diu CONDITOR OP[ER]IS VOCABAT[UR] B[ER]N[A]D (El que tingué cura d’aquesta obra s’anomenava Bernat). Aquest Bernat és de difícil identificació.

Els capitells presentats avui en les arcades que potser donaven a la sala capitular són tots més antics que els de les tres galeries més recents del claustre, i han estat evidentment reutilitzats. Alguns d’ells són del tipus derivat dels capitells califals com el que hem descrit amb el número 14. Altres segueixen més o menys aquesta mateixa estructura, però presenten variacions del capitell corinti. Alguns d’ells estan molt desgastats.

Capitell preromànic reutilitzat a la finestra geminada del costat de migjorn, desapareguda de la sala capitular.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Els capitells reaprofitats a l’ala oriental del claustre i a les arcades de la sala capitular pertanyen tots a un edifici o a una galeria de claustre anterior a l’actual, potser de la segona meitat del segle X. La millor descripció és la que en va fer Georges Gaillard, indicant clarament les diferències entre cada capitell. Els capitells de tipus corinti derivats dels capitells califals han estat datats de diverses maneres des dels estudis de Félix Hernández i de Georges Gaillard. Se n’han trobat a Ripoll, a Sant Mateu de Bages, a Sant Feliu de Codines, a Cornellà de Llobregat, etc. Alguna vegada, però, hom ha proposat que aquests capitells fossin ja del segle XI. En tots dos casos ens movem dins un marge cronològic del final del segle X o del començament de l’XI. Entre els capitells d’aquest període, el més famós és, com ja hem dit més amunt, el capitell troncopiramidal figurat, que hem assenyalat amb el núm. 13. Puig i Cadafalch li consagrà un estudi en el volum d’homenatge a Kingsley Porter publicat al 1939. Puig hi veia un cicle de la Verge amb la imatge apòcrifa de l’elecció de Josep com a espòs de Maria, miracle en el qual intervé un colom. En una altra cara, Maria, asseguda, filant, segons el protoevangeli de Jaume, anuncia l’episodi de la cara del capitell consagrat a l’Anunciació.

Georges Gaillard en el seu estudi sobre l’escultura catalana dels segles X i XI, publicat el 1938, proposava una interpretació lleugerament diferent. En una cara, el Crist en Majestat, a Paltra l’Anunciació i a la tercera la imatge de l’orant en actitud de pregària amb la presència de l’Esperit Sant i un acòlit.

D’entre les altres proposicions fetes retindrem únicament les dues més recents. Eduard Junyent hi veia el Crist en Majestat, l’Anunciació i una il·lustració de sant Valentí, màrtir, les relíquies del qual foren dipositades durant la consagració de l’església; aleshores el personatge agenollat seria la fundadora Ricarda. Darrerament Xavier Sitjes ha proposat de reconèixer a més de l’Anunciació i del Pantocràtor, una escena de la vida de sant Benet en la cara de l’orant, més precisament la llegenda del corb que anà a prendre a sant Benet un pa emmetzinat que li havia estat ofert.

És evident que una de les escenes representa l’Anunciació, i Paltra molt probablement el Crist en Majestat, si tenim en compte que porta el llibre i beneeix. No hem de prendre en consideració per a la interpretació iconogràfica d’aquest capitell la localització actual de cada cara car no sabem quina era la utilització primera del capitell. El personatge en majestat també podria ésser el propi sant Benet, tal i com d’altres representacions medievals ens el mostren, principalment en els manuscrits. No cal dir que aquesta atribució seria segura si el personatge portés el bàcul. Sembla més prudent, doncs, assegurar, per ara, la interpretació de la Majestat divina.

La tercera cara, tan discutida, sembla que fa referència tal i com ho ha vist X. Sitjes a una escena de la vida de sant Benet. No sembla estrany trobar la vida de sant Benet en aquest monestir construït també per glorificar el sant. Altres escenes de la seva vida es podrien proposar com la de la temptació de la dona, episodi en el qual el dimoni es transforma en ocell negre per a fer arribar al pensament de Benet una dona que ell havia conegut abans. Els capitells de Saint-Benoit-sur-Loire i de Vézelay recorden aquests episodis, però amb altres elements.

Estilísticament, el capitell ha estat situat per Georges Gaillard dins el que ell ha anomenat primers assaigs d’escultura monumental romànica a Catalunya, tot comparant aquest assaig a d’altres com els de Sant Genis de Fontanes o de Sant Andreu de Sureda. L’emmarcament tècnic i estilístic que ha fet G. Gaillard d’aquest capitell, dins la més pura escola d’Henri Focillon, no ha estat encara superat.

Anàlisi iconogràfica

El conjunt monumental romànic del claustre de Sant Benet de Bages constitueix, si deixem de banda els capitells més antics que acabem de citar, un conjunt molt coherent. Entre els capitells figurats destaca a nivell iconogràfic la sèrie dedicada a Maria presentant l’Infant acompanyada de Josep. És pràcticament l’única escena bíblica del claustre. Recordem també la teofania situada al capitell del portal de pas a l’església i el capitell de la galeria meridional amb els evangelistes.

Entre els altres capitells figurats, hi ha el capitell número 24 i els dels cavallers. Altrament les escenes figurades representen temes de llista entre homes, animals o monstres, personatges en actitud de pregària, d’altres tocant el corn, o situats entre elements vegetals.

El repertori animalístic és compost principalment per felins i ocells. Trobem també monstres composts i algun simi. El repertori vegetal és el més abundant. Els capitells derivats del corinti amb diversos nivells de fulles constitueixen les sèries més importants i variades. L’entrellaçat és utilitzat sovint i associat a ramatges i fulles amb una àmplia gamma de solucions.

L’estil dels capitells de Sant Benet de Bages és fàcil de reconèixer tant pel tractament particular que s’observa en la preparació del capitell, com pel resultat que cobreix gairebé sempre, sobretot en els capitells vegetals, la totalitat del bloc. Els personatges són tractats amb un relleu sovint profund, però amb una gran esquematització tant del cap com del pentinat o dels vestits. El cap és sovint esculpit de manera molt plana, com aixafat, els ulls en ametlla contribueixen a que la superfície de la cara s’estengui en un sol pla. Aquest tractament del cos humà de manera plana es veu també a les mans i als plecs dels vestits que donen aquesta impressió per la manera com són tallats, gairebé planxats.

Els animals tenen generalment més relleu que els personatges, però la definició estilística que hem donat als caps d’aquests darrers convé gairebé sempre als caps dels animals.

Els entrellaçats són bastant variats i utilitzen sempre la faixa de tres nervis juxtaposats. El seu estil és pla i en les diverses solucions escollides per l’escultor no hi ha mai una còpia idèntica. Els angles aguts i arrodonits alternen de manera irregular. La impressió que dona la faixa és sempre fluixa.

Dins les diverses varietats de fulles en els capitells vegetals, els escultors han presentat gairebé totes les solucions possibles entre la fulla únicament esbossada i la fulla profundament cisellada. L’acant espinós és tallat a vegades de manera molt vigorosa i profunda. D’altres vegades, el tractament de la fulla és tou i sense personalitat.

L’escultura d’un claustre com el de Sant Benet de Bages no és mai l’obra d’un home sol sinó l’obra d’un equip. El de Sant Benet de Bages és molt coherent car trobem sovint detalls estilístics perfectament reproduïts a diversos capitells com, per exemple, les ales de l’àguila del capitell 59 semblants a les de l’àguila del capitell 17 i als plecs dels vestits del capitell 21. Els caps també surten de poques mans. Els soguejats, sigui quina vulgui la utilització que hom en fa, són sempre els mateixos. Sense parlar dels capitells que resulten d’una fabricació més seriada com són els números 26 i 32; 50 i 64; 25, 36 i 47; 60 i 61; 28, 52 i 54, etc. Les mateixes observacions corresponen a les impostes decorades.

La reflexió sobre els grups de treball permet d’enfocar la inscripció situada a l’angle sud-oest del claustre que dona el nom de Bernat. Com tants d’altres en l’art romànic (Arnau Cadell a Sant Cugat del Vallès, o Gislebertus a Autun) aquest nom correspon a qui ha dirigit els treballs, qui ha conduït l’obra, no pas a l’escultor que ha tallat cada capitell sinó al cap del grup. El fet que aquesta inscripció es trobi situada sobre un capitell amb una representació de Maria amb l’Infant i sant Josep no vol dir en cap cas que es tracti de l’abat del monestir sota el qual s’haurien fet les obres, o en tot cas no és suficient per a demostrar-ho. Les inscripcions d’aquest tipus són molt freqüents en l’art romànic però la de Sant Benet de Bages té un doble significat que sembla important. En primer lloc, la localització del capitell que la porta, a la volta de la galeria, demostra més materialment que en altres llocs que la signatura correspon ben bé a l’acabament dels treballs, car aquest capitell només es podia posar després d’haver muntat les galeries. El segon punt interessant és que l’equip de Sant Benet escollí signar un capitell que abans havia repetit diverses vegades en el claustre i que constitueix el punt més important de la iconografia de les galeries. El tema d’aquests capitells serveix gairebé com de marca de taller.

L’estil de l’escultura del claustre de Sant Benet de Bages constitueix un exemple clar d’estil regional. És molt difícil trobar-li fonts, que no siguin les de tot el repertori de l’art romànic en general. És un fenomen semblant al del claustre de l’Estany. Apartat dels grans corrents estilístics el claustre de Sant Benet de Bages només ha tingut una incidència regional, en el timpà de Mura. Les galeries semblen molt coherents excepte els capitells reutilitzats i no sembla que hi hagi cap diferència cronològica entre elles, si no és el temps d’executar els capitells i de muntar les galeries. És possible que el treball hagués començat per les galeries nord i est acabant en les galeries oest i sud. Les relacions internes de l’escultura del Bages no admeten pel claustre de Sant Benet una data anterior als últims anys del segle XII, i aquesta no és probablement més tardana que el primer quart del segle XIII, tenint en compte la utilització que hom fa de formes exclusivament romàniques.

Les dades conegudes de la història del monestir coincideixen bé amb aquesta cronologia que podem proposar tant per a l’església actual com per al claustre: 1196 confirmació pel papa Celestí III; 1212 consagració de l’altar d’una de les absidioles. (XBA)

Treballs de restauració posteriors

Durant els mesos d’octubre i novembre del 1985, la Generalitat de Catalunya es feu càrrec de la neteja d’arbres i d’herba de l’entorn del monestir i restaurà la teulada de l’església abacial, que ara es pot visitar; també s’arranjà una gran esquerda que tenia la volta d’aquesta església i es refeu la coberta del campanar. D’altra banda, l’any 1987, formant part d’una de les parets del clos del monestir, hom trobà, encastat, un vas i part de la tapa d’un sarcòfag romànic de pedra que, per les mides, podria correspondre a la tomba dels fundadors del cenobi. La peça, que no ha estat rescatada, té una llargària de 2,18 m i una alçada de 0,47 m; l’amplada, 0,76 m, ens la dona la tapa, que és de doble vessant. (FVM)

Bibliografia

• Eduard Carbonell i Jordi Gumí: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1975, pàgs. 45-46.
• Josep Coll i Vilaclara, Josep Danés i Torras i Josep Guitart: La comarca de Bages i el monestir de Sant Benet. Record de l’Aplec Excursionista de Catalunya de l’any 1922, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa 1922. Aquesta mateixa monografia aparegué al “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 78, Manresa maig de 1922, pàgs. 346-3264.
• Jaime Gusta Bondía: Monasterio de Sant Benito de Bages, Asociación de Arquitectos de Cataluña, Barcelona 1887. Eduard Junyent: Catalunya romànica. L’arquitectura del segle XII, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1976, pàgs. 189-207.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983, pàgs. 61, 66, 70, 75, 77, 137, 150, 233.
• Joan Pagès i Pons: Les Preses i el monestir de Sant Benet de Bages, vol. I, Olot 1984. Antoni Pladevall i Francesc Català: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1970, pàgs. 252-255.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J. Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vols. II i III, Barcelona 1911-1918, pàgs. 332-336, 309-314.
• Josep Puig i Cadafalch: Un chapiteau du Xe siècle orné de représentations iconographiques au cloure de Sant Benet de Bages, a “Medioeval studiens in memory of A. Kingsley Porter”, I. Cambridge, Mss. U.S.A., 1939, pàgs. 267-271.
• Joaquim Sarret i Arbós: Art i artistes manresans, Manresa 1916. Fortià Solà i Moreta: El monestir de Sant Benet de Bages, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa 1955. [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. Sant Benet, a “Bages”, núms. 72-73, Manresa febrer-març 1959, pàg. 12.
• [Xavier Sitjes i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. El monasterio románico de Sant Benet, a “Bages”, núms. 86-87, Manresa abril-maig 1960, pàg. 15.
• Xavier Sitjes i Molins: Sant Benet de Bages. Estudi Arquològic 2.” ed.), Manresa 1975. Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 159-160,179-180, 199-201, 203-204, 229-230.
• Xavier Sitjes i Molins: Les ares en forma de segment circular, de Sant Benet de Bages, i una consagració del 1212, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs”, núm. 1, Manresa 1981, pàgs. 217-225. (FJM-AMB)