Situació
Vista general del nucli antic, el qual, segurament amb ben poques variants, segueix el mateix esquema de població de l’antiga sagrera.
J. Pagans-TAVISA
L’església parroquial de Sant Fruitós s’aixeca a la banda ponentina del poble, a l’indret on es desplaça l’antic nucli de la població. Long. 1°51’14” - Lat. 41°45’08”.
Hom arriba a Sant Fruitós per la carretera de Manresa a Vic. El recorregut és només d’uns cinc quilòmetres aproximadament. (FJM-AMB)
Història
L’església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, al lloc de Sant Fruitós. Des de molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia, que encara conserva avui. Depengué del paborde de Manresa, que hi tenia uns drets, i del monestir de Sant Benet de Bages, que l’havia obtinguda per donació dels seus fundadors.
La zona coneguda com a Camp de Bages comprenia les terres entre el Llobregat, que avui formen part dels municipis de Sant Fruitós de Bages, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada, i formava la part septentrional del terme de la ciutat de Manresa. Aquest territori apareix documentat a partir del 934 com a Baies i el 943 com a Campo Bagas, recollint-se les formes Baias, Baies i Bages com les més nombroses; el lloc de Sant Fruitós i l’església que li dona nom són documentats a partir del 942 quan se cita el riu Sant Fruitós amb la forma Sancto Frictoso, i durant la resta de segle seguirà apareixent el nom sense llatinitzar, Sent Fritoso el 976 i Sancto Fritosso el 978.
Les referències al lloc o al riu de Sant Fruitós són nombroses, però l’església no apareix citada directament fins el 1002. La categoria de parròquia és esmentada el 1038 i repetidament documentada. A partir del 1063 es documenta l’existència d’una sagrera entorn de l’església.
L’església de Sant Fruitós era de fundació senyorial de la família Calders, i en dues donacions d’una meitat cada una, l’església, els anys 1075 i 1086, passà a domini del monestir de Sant Benet de Bages, que en fou el patró; això contradiu el fet que en l’acta de restitució de la dotació de Santa Maria de Manresa, redactada el 1020, consta que en la dotació que entre el 914 i 947 feren el bisbe Jordi i el comte Sunyer, l’església de Sant Fruitós depenia de la parròquia de Manresa, però pel que sembla en el cas de Sant Fruitós el lligam no durà.
L’església tenia tres altars; a més del de sant Fruitós, tenia el de santa Maria, documentat el 1061, i el de santa Agnès, documentat el 1370.
El 1372 sorgí un conflicte entre el cambrer de Sant Benet i la població de Sant Fruitós i les autoritats manresanes a causa de l’intent de traslladar les relíquies de santa Maria i santa Agnès a la nova església de Manresa. La gent de Sant Fruitós no pogué impedir que, amb tots els permisos eclesiàstics, papals i episcopals, el 1372 es portés a cap el trasllat d’aquestes relíquies.
El temple sofrí reformes substancials; ja el segle XII calgué portar a terme unes reformes indeterminades com ho denota una donació per a l’obra del 1175. Els segles XVII-XVIII s’hi van fer obres importants, sobretot a la capçalera, que fou totalment modificada, i la resta de l’església, sense que hom pugui deduir-ne l’abast.
Actualment es troba en culte com a parròquia del poble. (ABC)
Recinte emmurallat
El nucli poblacional de Sant Fruitós de Bages cal cercar-lo en una antiga sagrera, formada a redós de l’església parroquial, la qual no devia diferir pas gaire, pel que fa a la seva estructuració, del conjunt de cases actuals, que, unides les unes amb les altres, es disposen al voltant del temple parroquial.
Aquesta distribució, bo i formant un clos, devia determinar que els mateixos habitacles fessin de muralla, la qual cosa contribuïa a la defensa del poblat.
Per a accedir a l’interior hom ho deuria fer a través d’un o dos portals, oberts a la part baixa de les cases, d’una manera semblant a com ho podem fer encara avui per un portal obert a la banda de llevant. (FJM-AMB)
Església
Per bé que els orígens d’aquest edifici cal cercar-los en un vell temple d’època anterior al romànic, tanmateix la construcció actual correspon a una acusada remodelació realitzada el segle XVII en la qual, malgrat les fortes innovacions introduïdes, hom encara aprofità alguns elements pertanyents a l’església romànica ja renovada el segle XII. Així, doncs, només la part del capdavall de la nau actual, que és coberta amb volta de mig punt, sembla obeir a l’antiga estructura romànica, corresponent a un temple bastit amb una sola nau i amb un absis dirigit a llevant.
Atès el que hem dit, de l’edifici romànic restarien els murs laterals de la nau amb llur coberta, bé que una bona part d’aquestes parets han estat perforades amb dues arcades que comuniquen amb les capelles laterals modernes.
L’absis fou suprimit en ampliar el temple també amb un creuer, que és coronat amb un vistós cimbori. Altrament, el mur de ponent, tot i que conserva alguns elements primitius, fou també reestructurat amb l’obertura d’un portal, amb un sobrealçament i amb l’erecció, a la banda de tramuntana, d’una torre de campanar quadrangular.
Actualment tot l’interior de l’edifici queda unificat per una mateixa decoració d’estil neoclàssic que camufla totalment la part que queda de la nau romànica, la qual pot passar fàcilment desapercebuda, per tal com resta totalment englobada a la remodelació moderna.
Tot i que hem apuntat que el temple romànic era d’una única nau, atès que hi consten documentats tres altars des de temps molt reculats, no podem descartar la possibilitat que l’església tingués un pla basilical de tres naus, de les quals les laterals, com ho són actualment, anirien cobertes amb voltes de creueria. Una altra possibilitat encara podria consistir en admetre una planta desplegada en forma de creu llatina.
Sigui com vulgui, per a poder garantir qualsevulla d’aquestes dues hipòtesis, caldria realitzar una exploració arqueològica a nivell dels fonaments, bé que una prospecció a l’interior dels teulats també podria ajudar a destriar una de les dues possibilitats, especialment la referent a un pla basilical.
Tot l’edifici és ben conservat. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Albert Benet i Clarà: El naixement de la vila de Sant Fruitós de Bages (s. XII-XVI), a “Dovella”, núm. 12, Manresa 1984, pàgs. 6-10.
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, a “Hoja Parroquial”, núm. 22, Vic 29 de maig de 1949. (FJM-AMB)