Situació
Angle sud-est de l’església, amb la capçalera afegida al segle XIV.
ECSA - E. Pablo
L’església de Sant Jaume és l’única construcció que resta de l’antic terme de Rocamora de Sant Magí, situat a la banda oriental del terme municipal. L’església se situa dalt d’un turó, al costat d’una masia, just davant de la muntanya on es troba el santuari de Sant Magí.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF706932.
Per a arribar a l’església, cal agafar la carretera local T-213, que de Santa Coloma de Queralt porta al Pont d’Armentera. Tot just passat Pontils, a l’esquerra, s’ha de prendre la carretera local TV-2012, que mena al santuari de Sant Magí de la Brufaganya. Des d’allí es pot arribar a peu o en cotxe al capdamunt de la muntanya que hi ha davant de la cova i de l’església de Sant Magí. Dalt del turó, tocant una masia hi ha la capella de Sant Jaume de Rocamora. (FEB)
Història
El lloc de Rocamora es documenta molt més tard que l’església, ja que la primera menció d’aquesta és de l’any 1059, quan un prevere anomenat Esclua feu donació de tots els seus béns al monestir de Sant Llorenç del Munt, del qual s’havia fet monjo; aquests béns comprenien l’església de Santa Maria de la Llacuna i molts altres béns repartits pel terme del castell de Vilademàger. Els termes dels béns foren descrits i jurats per tres dels molts prohoms que hi eren presents, i ho feren “sobre l’altar consagrat de sant Jaume i sant Cugat” el qual, segons el document, era construït en l’església que el mateix Esclua va fer alçar en honor de sant Jaume. A més de tenir notícia del fundador, el prevere Esclua, també es disposa de la data aproximada de la seva construcció, atès que l’any 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donaren al monestir de Sant Llorenç l’església “eremítica” de la Llacuna amb els seus béns, amb la condició que ho tingués el prevere Esclua durant la seva vida i després tornés al monestir. Poc després es produí la incursió de l’any 1033. El més probable és que el prevere Esclua fugis de l’esmentada incursió sarraïna que assolà la zona de Queralt-Argençola, en la qual se sap que morí Guillem de Mediona i que també gairebé costà la vida a l’esmentat prevere, el qual és possible que es refugiés a la serra de Brufaganya, com degueren fer moltes persones dels termes del voltant de la serra, i allí degueren decidir fundar una església i formar després una confraria a fi que els seus cossos hi poguessin ser enterrats legalment i no poguessin ser profanats pels sarraïns. De la construcció de l’església se n’encarregà el prevere Esclua, i estigué inclosa dins el comtat de Barcelona.
L’indret de Rocamora és esmentat en la documentació a partir de l’any 1168, quan Guillem de Cervelló va deixar al seu fill gran les prerrogatives que tenia sobre diversos llocs, entre els quals hi havia el de Rocamora i el de Brufaganya. L’any 1196 apareix l’església amb el nom complet quan Pere de Rocamora feu testament i establí que una part del delme que posseïa a Rocamora, i que després de la seva mort havia d’heretar el seu fill Guerau, juntament amb la resta de les seves propietats, passés a l’església del lloc.
No se sap quan adquirí funcions parroquials, ja que no apareix en cap de les butlles papals que en la segona meitat del segle XII confirmaren les esglésies de la diòcesi tarragonina. No és fins a mitjan segle (1354-55) que apareix contribuint a la dècima papal com la resta de les parròquies tarragonines. Pocs anys després, el 1359 el visitador de la diòcesi va considerar que l’edifici no es trobava en bon estat, per la qual cosa comminà els jurats del lloc a millorar l’església, excomunicant-los fins que ho fessin, per la qual cosa cal creure que realitzaren les reparacions oportunes.
L’església de Rocamora al segle XV era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1401, per manca de recursos, el prelat tarragoní va dispensar al rector de la seva residència a la parròquia. Finalment, a la darreria del segle XV, la parròquia de Rocamora fou unida al santuari de Sant Magí de la Brufaganya, on acabà establint-se una comunitat de dominics. Actualment, l’església es troba totalment abandonada i en progressiu estat de degradació. (FEB-ABC)
Església
Planta de l’església, resultant de tres etapes d’obres diferents.
F. Español
Originàriament, era un edifici d’una sola nau que hipotèticament tindria la capçalera plana. A la fi del segle XIV es bastí una capella presbiteral de planta quadrada.
És molt probable que en bastir-se inicialment l’edifici, se li col·loqués una coberta de fusta. Actualment, té una volta de canó que neix directament dels murs de la nau. El presbiteri, quadrat, incorporat tardanament, és cobert amb una volta de creueria.
La portada actual de l’edifici, que s’obre en el mur sud, és segurament contemporània al presbiteri. És resolta amb un arc de mig punt fet de dovelles. L’antic portal es conserva, inutilitzat, a tocar del mur sud, tapiat externament per les runes que s’han anat amuntegant, procedents de l’església. Això no obstant, des de l’interior es pot determinar la seva situació, malgrat que no es pot fer el mateix a l’hora de descriure’l. Llevat de les portes, no apareix cap altra obertura en l’edifici.
Sobre els murs es pot determinar que, d’acord amb la seva estructura, és possible que primitivament aquesta capella tingués unes parets més estretes, que es doblaren interiorment amb vista a poder sostenir la volta bastida tardanament. Així doncs, es té l’aparell romànic, d’altra banda, el que correspon a aquesta reforma de la nau, i finalment el que apareix a la capella presbiteral, ja d’època gòtica. El mur originari s’ha conservat en tota l’església, excepte en la part del presbiteri; a l’interior, això no obstant, està tapat pel nou aparell emprat com a reforç en la modificació de la coberta. L’aparell primitiu és constituït per carreus de mida regular, tallats a cops d’escoda, i col·locats de manera isòdoma. No s’hi veuen marques de picapedrer.
La decoració escultòrica és un únic escut heràldic i la clau de la capella presbiteral.
La decoració pictòrica es concreta en unes restes policromes; unes franges vermelles dividien tot l’espai de la capella presbiteral en sentit vertical i horitzontal. A la intersecció d’aquestes bandes es repeteix la mateixa heràldica de la clau de la volta i, com la nau, ja d’època gòtica.
La cronologia del primer període de l’obra ha de correspondre a l’edifici bastit pel prevere Esclua, la segona fase es podria situar al final del segle XII, i la capella presbiteral es degué construir durant el segle XIV, moment en què també es va fer la decoració heràldica, l’impulsor de la qual fou el senyor del terme del castell de Rocamora. (FEB)
Bibliografia
- Español, 1991, pàgs. 239-248.