Situació
Fortificació rectangular o casa forta que corona el conjunt d’estructures d’aquest castell que defensava un dels congostos del Gaià.
ECSA - EECG
El castell de Pontils, anomenat popularment “el Castellot”, és situat sobre el turó que hi ha al nord d’aquest poble. Controla un dels congostos del Gaià. Hi ha una comunicació visual amb els castells de Santa Perpètua de Gaià i de Queralt.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF653934.
Des del sender de gran recorregut GR-7 que porta al poble de Pontils per dalt, surt una pista encimentada que mena al cementiri. Del costat del cementiri veiem un corriol que, en pocs minuts, duu fins al castell (a sota de les roques, el pas és molt més bo per la banda esquerra). (JBM)
Història
Una de les primeres mencions del castell de Pontils data de l’any 1030 en la venda que Guillem de Santa Perpètua va fer a Arnau Odó i la seva esposa Guilla del castell de Montclar; entre les afrontacions territorials d’aquesta fortalesa s’esmenta el kastro Pontilios; també és citat com a límit territorial en la posterior venda que l’any 1033 va fer Arnau Odó del castell de Montclar a Bernat Sendred. De tota manera, el castell de Pontils, tot i trobar-se en un territori repoblat bàsicament per iniciativa particular, havia d’ésser del domini dels comtes de Barcelona, ja que l’any 1057, Ermessenda, vídua del comte Ramon Borrell, vengué a Ramon Berenguer I i Almodis, entre d’altres propietats, el castrum de Pontils amb totes les seves pertinences i els seus termes. Aquests darrers, però, el donaren en feu l’any 1062 a Guerau Alemany I de Cervelló, tot declarant que si moria el comte, l’esmentat castell passaria a la comtessa Almodis i, posteriorment, al fill a qui ella decidís deixar-lo en herència.
El predomini dels Cervelló, com a feudataris dels comtes de Barcelona, sobre el castell i lloc de Pontils continuaria al llarg de tot el segle XII tal com demostra el fet que Guerau Alemany III de Cervelló retés homenatge de fidelitat al comte Ramon Berenguer III per l’esmentat castell, i que aquest vassallatge fos ratificat el 1145 pel seu fill Guerau Alemany IV de Cervelló a Ramon Berenguer IV. De tota manera, els Cervelló degueren infeudar, al seu torn, la castlania d’aquest castell a d’altres senyors. Així, el 1132, Alarte de Timor feu cessió d’alguns castells al seu fill Ramon, entre els quals s’esmentava el de Pontils amb tots els seus termes i pertinences. Posteriorment, l’any 1147, en testar Ramon de Timor, fill d’Alaric, llegava al seu fill, dit també Ramon, el castell de Pontils. També el 1168, en el testament sacramental de Guillem de Montagut, es fa menció de la deixa d’aquesta fortalesa a un fill seu del mateix nom, reconeixent, tanmateix, que la posseïa pel seu senyor, Guerau Alemany.
A la darreria del segle XII, el 1193, Guerau Alemany V de Cervelló traspassà al seu fill Ramon Alemany, mitjançant una deixa testamèntaria, un conjunt de castells, entre d’altres el castrum de Pontils, amb la condició que Berenguera, la seva esposa i alhora mare de Ramon Alemany, en fos usufructuària mentre visqués.
L’any 1200 el rei Pere I cedí els castells de Montagut, Pontils i Montclar a l’esmentada Berenguera, vídua de Guerau Alemany V de Cervelló, amb la condició que no donés cap mena d’auxili al seu fill Ramon Alemany fins que aquest no hagués resolt les diferències que tenia amb l’esmentat monarca.
Al segle XIV el castell de Pontils era senyorejat pel noble Guillem Ramon de Cervelló tal com consta en el fogatjament dels anys 1365-70. Entre els segles XVI i XVII consta com a senyor de Pontils el primer comte de Savallà, Bernat de Boixadors, casat amb la baronessa de Vallmoll, Elisabet de Pacs i de Burgués. Posteriorment, al segle XVIII, el lloc i castell de Pontils era senyorejat pel marquès d’Aitona, i restà sota el domini d’aquesta família fins a la desamortització del segle XIX. (EPF-ABC)
Castell
Planta del castell, a escala 1:400, on s’indica la situació de la torre primitiva, la casa forta i el recinte que protegia el castell.
J. Bolòs
En aquest castell podem distingir quatre elements, segurament fets en èpoques diverses. El més antic i més difícil de veure és una possible torre circular que hi havia a la part més alta. Un segon element és un recinte de muralles que ara és visible sobretot a la banda nord d’aquesta possible torre. Un tercer element és una gran casa forta que hi ha al sud de la torre. Finalment, en un planell que hi ha sota d’aquesta casa forta hi ha algunes construccions, que poden ésser, però, d’època moderna.
Al punt més alt del turó, damunt d’unes roques, hi ha una zona amb morter i pedres que, allà on es pot veure, té una planta circular. Tot i que sense fer-hi una excavació és impossible d’assegurar, podem suposar que aquest morter correspon al reble de farciment d’una estructura circular massissa, de la qual s’han arrencat els carreus de la cara exterior.
Al voltant d’aquesta construcció central es feu un clos amb una planta gairebé quadrangular, tot i que s’adapti bàsicament al relleu. A uns 10 m cap al nord de la possible torre hi ha un mur amb una llargada d’uns 30 m. Té un gruix de 100 cm. A l’extrem est, aquest mur i la paret oriental del clos tanquen una estança de 5 m × 12 m de llarg. Uns 12 m més a ponent hi ha una altra paret transversal. La part més ben conservada d’aquesta paret nord del recinte és feta amb carreus poc treballats, no gaire grossos, però ben col·locats en filades i units amb morter.
De la façana oriental d’aquest mur perimetral, no en resta gairebé res. De la façana oest, en veiem algun fragment i sobretot un tros d’una bestorre, que té una alçada d’uns 2 m. És feta amb unes pedres de mida mitjana i no gaire regulars; té una base amb una alçada de 2,5 m, formada, en canvi, per pedres més grosses col·locades en filades. Aquestes dues parets, est i oest, es devien acabar a la casa forta o nau que hi havia a l’extrem meridional. Això, però, no ha de fer pas pensar necessàriament que aquesta muralla fos feta en un moment coetani o posterior al moment en què es bastí la casa forta.
Una part del recinte emmurallat que protegia el conjunt d’edificacions del castell.
ECSA - EECG
Aquesta fortificació tenia una planta bàsicament rectangular, amb una longitud interior d’uns 18,5 m i una amplada de 7,7 m. El gruix dels murs oscil·la entre 95 i 120 cm. Actualment, es conserva el mur oest, un petit fragment del mur sud, una part important del mur nord i un tros d’un possible mur oriental. L’alçada actual d’aquestes parets arriba a 6 m. La porta d’accés d’aquesta construcció era situada a la paret oest. D’aquesta porta han arrencat totes les dovelles; només li resten els muntants i una imposta. Damunt la porta hi havia una finestra, ara molt malmesa.
Sembla que aquesta nau era coberta per una volta d’aresta. Al seu extrem oest veiem amb claredat les arrencades d’algunes d’aquestes arestes. Uns 5 m més a l’est hi ha una altra arrencada. Finalment, al fragment de mur est, sembla que es vegi una altra arrencada. Aquests murs són fets amb filades de pedres poc treballades, només escalabornades. Per contra, els carreus dels angles exteriors són més escairats i més treballats. Darrere d’aquesta construcció, al seu costat est, hi ha una construcció adossada, amb una amplada d’uns 2 m.
Resumint, podem suposar que en un moment inicial, que podem datar al segle X o XI, aquest castell era format per una torre circular i potser per un recinte. No podem oblidar la importància que va poder tenir aquesta torre com a guaita del castell de Santa Perpètua de Gaià, en unes dates properes a l’any 1000. Les restes més antigues del recinte que s’ha conservat les hem de datar al segle XI o XII. Finalment, en un moment tardà, potser al segle XIII o XIV, es degué construir la sala del costat meridional. En certa manera, podem considerar que, en aquest cas, el sovint incòmode castell feudal primerenc es convertí en un palau feudal; aquest procés el trobem en molts altres llocs, com pot ésser Prenafeta, en aquesta mateixa comarca, o Montpalau, a la Garrotxa. (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, pàgs. 490, 506 i 630
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 214, pàgs. 220-223; doc. 272, pàgs. 295-296 i doc. 273, pàg. 297
- Iglésies, 1962, pàg. 85
- Fort i Cogul, 1972, pàgs. 251-253
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 331-334
- Buron, 1989, pàg. 123.