Situació
Base de la torre que corona el recinte del castell.
ECSA - EECG
Situat damunt d’un petit turó, a l’entrada d’un congost del torrent de Coma de Vaca o de Vallespinosa, afluent per la dreta del Gaià. Resta damunt del poble i de l’església de Vallespinosa.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF622897.
Des de la carretera comarcal C-241, que va de Santa Coloma de Queralt a Sarral i Montblanc, surt a mà esquerra la carretera local TV-2015, que porta a Vallespinosa. Des de la part alta d’aquesta població o bé des d’un camí que surt, a la dreta, a l’entrada del poble, podem enfilar-nos, en pocs minuts, fins al cim del turó per un corriol que fa ziga-zaga. (JBM)
Història
La primera referència documental que s’ha localitzat del topònim de Vallespinosa data de l’any 1030 en la venda que Guillem de Santa Perpètua va fer als esposos Arnau Odó i Guilla del castell de Montclar; entre les afrontacions territorials d’aquesta fortalesa, consta que d’una part limitava in collum Valle Spinosa. Tanmateix, cal esperar més d’un segle per a trobar la primera notícia sobre el seu castell. Consta que l’11 de novembre de 1174, Berenguer de Clariana, la seva esposa Sança i llurs fills, Berenguer i Bernat, donaren al monestir de Sant Cugat del Vallès, entre d’altres béns, la dominicatura que posseïen in kastrum de Valle Espinosa, que li pervenia de la seva germana Berenguera, muller de Ramon de Cervelló, a la qual el citat cenobi havia de vestir i alimentar durant tota la seva vida. Aquesta fortalesa no es torna a documentar fins vint anys més tard, en el testament de Guerau Alemany V de Cervelló datat el dia 5 de maig de 1193; el testador disposava que tots els drets que posseïa en el castrum de Valle Espinosa havien de passar al seu fill Ramon Alemany, i a més, les fortaleses de Santa Perpètua, Pontils i Montclar. El mateix any, però amb data de 29 de juny, també testà Berenguer de Clariana, que tenia aquest castell en alou; segons les seves disposicions testamentàries, deixava al seu fill, dit també Berenguer de Clariana, ipsum castrum de Val Espinosa.
El predomini dels Cervelló sobre el lloc i castell de Vallespinosa continuà al llarg de tot el segle XIII i gran part del XIV, atès que l’any 1357 el rei Pere III vengué a Arnau de Cervelló el mer i mixt imperi i la jurisdicció superior sobre aquest indret. En el fogatjament de 1365-70, Vallespinosa, amb 17 focs, consta que era senyorejat per l’hereu d’Arnau de Cervelló.
Durant la guerra dels Segadors, la fortalesa de Vallespinosa fou saquejada, i en gran part, destruïda.
Al segle XVI, el lloc de Vallespinosa fou cedit a la família Biure, i aquesta mantingué el domini sobre l’indret fins l’any 1811, moment de l’extinció dels senyorius. (EPF-ABC)
Castell
Planta, a escala 1:400, del conjunt dels elements d’aquest notable castell que s’endevinen avui.
J. Bolòs
La construcció més antiga de les conservades al cim del turó és una torre de planta circular, de la qual, però, només es conserva una alçada de menys de 2 m. Té un diàmetre interior de 2,5 m i els seus murs tenen un gruix d’1,8 m. És feta amb carreus de mida mitjana (per exemple 15 cm d’alt × 30 cm de llarg) units amb morter de calç no gaire dur. En principi, tot i que només s’ha conservat una petita part del que hi devia haver, la podem datar cap al segle XI. Inicialment, almenys devia tenir una alçada de 10 m i la seva porta principal devia ésser a uns 5 m del terra exterior, tal com sol passar amb aquest tipus de construccions.
Aquesta torre és situada a la part meridional d’un recinte ampli que té una longitud d’uns 45 m i una amplada d’uns 21 m. Alguns fragments del mur d’aquest recinte són ben conservats, en especial els situats al costat occidental. Altres trams del mur, en canvi, sobretot al sud i a l’est, gairebé han desaparegut. A ponent hi trobem tot un pany de paret, amb un gruix de 95 cm, al qual s’afegí a la cara externa un talús força gruixut. Aquesta muralla, amb una alçada d’uns 4 m, es conserva en una llargada d’uns 11,5 m. L’aparell del mur intern és força semblant al de la torre. A l’extrem septentrional, també hi ha algun fragment de marge que pot correspondre al moment inicial. A la banda occidental, més cap al nord, però dins del clos del castell, hi ha una cisterna, al costat d’una possible torre de flanqueig. A la banda nord-est se situa una espècie de bestorre, probablement, però, afegida més tard. A part d’aquests edificis, encara hi ha altres estructures constructives, com uns murs a l’angle nord-oest o unes parets a la banda oriental, algunes de les quals poden correspondre a una etapa més tardana.
Un tram de la muralla de migdia del castell.
ECSA - EECG
En principi, doncs, podem considerar que la torre i tot el recinte, o almenys la seva part meridional, foren construïts cap al segle XI. De fet, és una bona mostra del típic castell fronterer d’aquesta època, format per una torre mestra i un clos més o menys ampli. La cisterna i altres construccions més septentrionals, fetes ja amb un aparell molt irregular, degueren ésser afegides en els segles següents. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 272, pàgs. 295-296
- Udina, 1947, doc. 369, pàgs. 368-370
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 334-338
- Español, 1991, pàgs. 331-332.