Situació
Conjunt de l’església i el castell, encinglerats sobre un turó al fons de la vall del Gaià.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell són situades prop del fons de la vall del Gaià, damunt, però, d’un cingle que clou un recinte allargat, a l’extrem menys protegit del qual hi ha la torre. La torre restava damunt del poble i a un centenar de metres de l’església de Santa Susanna, situada ara al costat de la carretera.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF659916.
El poble de Santa Perpètua de Gaià és a 9,5 km de Santa Coloma de Queralt per la carretera local T-201, que partint d’aquesta població es dirigeix vers el Pont d’Armentera. (JBM)
Història
La primera referència al lloc de Santa Perpètua és el seu propi nom. Pel fet de ser un hagitopònim ben sol, s’ha de considerar que, de la mateixa manera que Santa Coloma, fou un indret que no es despoblà del tot, i l’església quedà com a element de cohesió d’una població residual que es mantingué durant l’ocupació sarraïna del territori fins al final del segle IX, que la zona fou ocupada pel comte Guifré. Per a tenir alguna notícia documental del territori s’ha d’esperar l’any 960, quan en la cessió que féu el comte Borrell a Isarn del castell de la Roqueta, consta com el terme de Santa Perpètua un dels límits meridionals d’aquell castell; setze anys més tard, el 976, en una altra escriptura per la qual el comte Borrell i la seva muller Letgarda vengueren al vescomte Guitard el castell de Queralt, se cita de bell nou el lloc de Santa Perpètua entre les seves delimitacions territorials.
Torre de planta triangular i angles arrodonits, l’element més destacat i singular d’aquest castell.
ECSA - J. Bolòs
Per a trobar constància de l’existència del castell d’aquest indret cal esperar a l’inici del segle XI, primerament l’any 1012, en un judici celebrat a l’església de Santa Susanna, que es troba als peus del cim del castell de Santa Perpètua; en aquest judici es féu una reclamació per part de Sal la de Santa Perpètua i del seu oncle Borrell, bisbe de Vic, a Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, sobre la possessió del castell de Selmella, que, afirmaven, es trobava dins dels termes del castro de Sancta Perpetua; tanmateix, uns testimonis presentats per Hug afirmaren el contrari, i ho juraren sobre l’altar de Santa Susanna, l’església del qual es trobava prop del castell de Santa Perpètua. Poc després, el 1013, l’esmentat Sal la i la seva muller Quintulo, que anomenaven Llobeta, vengueren al seu oncle, l’esmentat Borrell, bisbe de Vic, el castell de Santa Perpètua i el de Barberà per 100 unces d’or, equivalents a 500 sous. Els venedors imposaven unes condicions que fan creure que es tractaria d’una venda fictícia, ja que els castells els retindria Sal·la fins a la seva mort, i després passarien a la seva muller i al comprador, i un cop mort el bisbe Borrell, passarien a qui el venedor elegís entre els seus parents.
Aquest Sal la de Santa Perpètua era un net d’un altre Sal la, el fundador de Sant Benet de Bages i descendent dels vescomtes de Conflent, que tingué una intensa activitat repobladora al Bages i l’Anoia; això permet suposar que la zona entre Santa Perpètua i Barberà fou repoblada a partir del 943 —arran de la conquesta de Tarragona pel comte Sunyer—, per l’esmentat Sal·la de Conflent, i, si bé Barberà es despoblà per la incursió sarraïna del 1033, no fou així la zona del terme del castell de Santa Perpètua, encara que algunes zones quedaren arrasades i ermes; així ocorregué a Vilaperdius, on la torre del monestir de Sant Benet de Bages, que Sal·la de Santa Perpètua havia donat al dit cenobi, havia quedat destruïda i les terres havien esdevingut ermes a la segona meitat del segle XI; hom sap que el terme del castell de Seguer també fou aprisiat de nou.
Sal·la de Santa Perpètua degué morir l’any 1020, ja que una part de les seves disposicions testamentàries fou jurada sobre l’altar de Santa Perpètua, però d’aquest testament només se’n coneix la deixa a Sant Benet de Bages de la torre de Vilaperdius.
Després d’una àmplia informació segueix un estrany silenci sobre el domini del castell. Per una banda, el bisbe Borrell havia mort l’any 1018 i, per tant, la venda del castell no tingué cap efecte. Per altra banda, gràcies a una venda del castell de Montclar de l’any 1030, es coneix un fill de Sal·la, anomenat Guillem, el qual és possible que a més del castell de Montclar heretés el de Santa Perpètua. En la venda que l’esmentat Guillem féu l’any 1030 del castell de Montclar signa un Guillem, vicari de Santa Perpètua, si bé cal considerar-lo un vicari senyorial i no comtal. El que ja no es coneix és la vinculació que tenia Bernat Bernat, el qual l’any 1072 vengué al comte Ramon Berenguer I el castell de Santa Perpètua, amb totes les esglésies, termes i pertinences; els seus drets li pervenien dels seus avantpassats, per la qual cosa aquest Bernat segurament devia ser un descendent de Sal·la de Santa Perpètua.
El castell de Santa Perpètua, tant per les característiques de la venda que féu Bernat Bernat, com per l’actuació de Sal·la de Santa Perpètua en el domini del castell, es pot afirmar que el posseïen en alou, i probablement per aprisió del seu avantpassat Sal·la de Conflent. Aquesta particularitat, juntament amb el fet de trobarse en un lloc fronterer, degué motivar que el comte Ramon Berenguer I tingués molt d’interès a posseir el domini eminent. Aquesta política la començà a partir del 1048 quan començà a rebre gran quantitat d’or procedent de Saragossa, com a paries que pagava el rei d’aquest territori. Les compres de terres i castells foren nombroses, però tot fa pensar que el senyor del castell de Santa Perpètua es resistia a vendre’l. Aquest fet motivà que l’any 1052 establís una convinença amb Alemany Hug de Cervelló, senyor de Santa Perpètua i la seva esposa Sicarda. L’esmentat matrimoni convenia que si de qualsevol manera podien obtenir el castell, en donarien la potestat al comte, el qual, per la seva banda, convenia que si podia obtenir el castell amb ajut de l’esmentat matrimoni, els el donaria en feu, tot reservant-se el comte la potestat i l’estatge tantes vegades com volgués; salvant, també, els drets que hi tenien els germans Guillem i Berenguer Sunifred.
L’any 1057 es féu una nova convinença sobre el castell de Santa Perpètua. Aquesta vegada, a més del comte Ramon Berenguer I, hi intervenien la seva tercera muller, la comtessa Almodis, i llurs fills Ramon i Berenguer, mentre que Alemany Hug de Cervelló hi participava tot sol. Semblaria que en aquest mateix moment es féu un jurament sacramental, sense data, com gairebé tots, per la participació de la comtessa Almodis; aquest jurament cal situar-lo entre els anys 1054-71, i fou protagonitzat pels ja esmentats Berenguer i Guillem Sunifred, fills de Tedlenda; aquest jurament el feren al comte Ramon Berenguer I i a la seva muller Almodis. Ambdós germans juraren ser fidels pel castell de Santa Perpètua, per tot el que hi tenien i en endavant adquirissin, i donarien als esmentats comtes la potestat del castell tantes vegades com els la demanessin. El comte ja devia tenir-hi drets l’any 1066, quan en un jurament de fidelitat fet per Guillem Bernat de Queralt pels castells de Sallent i Gurb, es comprometé a ajudar i a tenir diverses fortaleses entre les quals es fa constar la de Santa Perpètua, que com la resta de castells esmentats, havia de ser domini eminent del comte Ramon Berenguer I.
No fou, com ja s’ha esmentat, fins l’any 1072, quan un fill del Bernat que esmenta el comte en la primera convinença, anomenat Bernat Bernat, vengué al comte Ramon Berenguer I el castell de Santa Perpètua pel preu de 40 unces d’or de moneda de Barcelona, equivalents a 2 000 sous. Els seus drets li pervenien dels seus avantpassats, per tant anteriors al seu pare Bernat, i el domini sembla que era en alou, ja que li vengué els molins, els arbres, les terres cultes i ermes, les pastures, etc. Així, el comte esdevingué senyor eminent del castell i la família Cervelló feudatària comtal; d’altra banda, els germans Berenguer i Guillem Sunifred continuaren com a castlans, encara que no s’esmenti enlloc aquesta particularitat.
Després d’aquesta venda apareix un Guerau Guitard de Santa Perpètua signant en un document comtal de l’any 1076. Aquest personatge podria ser el repoblador d’un terme proper al puig d’Anguera i del puig de Seguer, proper al castell i terme de Santa Perpètua.
Al segle XII els comtes de Barcelona infeudaren aquest castell als Cervelló, tal com demostra el fet que Guerau Alemany III de Cervelló retés homenatge de fidelitat al comte Ramon Berenguer III per l’esmentat castell, i que aquest vassallatge fos ratificat el 1145 pel seu fill Guerau Alemany IV a Ramon Berenguer IV. De tota manera, els Cervelló, al seu torn, van infeudar les castlanies d’alguns dels seus castells a d’altres senyors, tal com demostra el fet que el 1168, en testar Guillem de Montagut, declarés que ell tenia l’esmentada fortalesa pel seu senyor Guerau Alemany, de la qual devia ésser castlà, i llegà, entre d’altres castells, el de Santa Perpètua al seu fill Guillem.
A la darreria del segle XII, el 1193, Guerau Alemany V de Cervelló traspassà mitjançant una deixa testamèntaria, entre d’altres castells, el de Santa Perpètua al seu fill, Ramon Alemany, amb la condició que Berenguera, la seva esposa i mare de Ramon Alemany, en fos usufructuària. El mateix any també féu testament Berenguer de Clariana, que tenia uns certs drets sobre el terme de Santa Perpètua i els cedí als seus fills Berenguer i Bernat.
Al segle XIV el castell de Santa Perpètua era senyorejat encara per la família Cervelló, tal com consta en el fogatjament dels anys 1365-70 en el qual queda explícit que Santa Perpètua i Pontils eren de Guillem Ramon de Cervelló. Al segle XVII, ambdós castells eren propietat del comte de Savallà i, posteriorment, a l’inici del segle XIX, eren una de les possessions del comte d’Aitona, que les mantingué fins a la fi de les senyories. (ABC-EPF)
Castell
Planta del conjunt de les ruïnes d’aquest important castell, a escala 1:400.
J. Bolòs
Podem distingir dos elements d’aquest notable castell. D’una banda, la torre, i de l’altra, un recinte allargat i adaptat al relleu. La torre té una planta triangular. L’edifici, tal com el veiem actualment, és fruit de dos moments constructius ben diferenciats.
L’edifici original era de planta triangular i tenia els costats llargs amb una longitud, a l’interior, de 690 cm i el curt, on s’obria la porta, amb 510 cm. El gruix del mur curt o meridional és de 130 cm, a peu pla; el gruix dels altres murs era de 96 cm. Segurament, l’angle nord d’aquest primer edifici era ja corb. L’alçada d’aquesta construcció primerenca devia ésser d’uns 14 m.
Per tal de reforçar aquests dos murs llargs, que donaven a la part més vulnerable, en un moment posterior a l’original s’hi adossà un altre mur amb un gruix de 82 cm i fet amb uns grans carreus. Els angles d’aquest recobriment són tots roms, fins i tot els que enllaçaven amb la paret meridional, que no fou reforçada. Aquest recobriment s’ha conservat bé quasi en tota la banda occidental, però el del mur oriental, per contra, va caure en bona part, a partir de l’extrem meridional.
Podem distingir diversos pisos a l’interior. A uns 2,8 cm hi ha un relleix que fa uns 20 cm; a l’angle sud, aquest relleix s’estén per tota la punta en una superfície triangular que fa una mica més de 2 m de costat. Aquest relleix coincideix amb la part baixa de la porta. A uns 7 m del sòl hi ha els forats d’un possible segon nivell; uns 2,5 més amunt hi podia haver un tercer trespol, si fa no fa 3 m més enlaire un altre i, després, encara cal sumar-hi uns 2 m dels merlets i de l’acabament superior. Per a pujar fins al terrat de la torre es devien fer servir escales de fusta que permetien d’anar d’un nivell a l’altre; al nivell superior s’endevina l’existència d’un tram d’aquesta escala per les bigues que hi ha clavades al mur (Cabañero, 1987, pàg. 115 i Galtier, 1987, pàgs. 176-177).
Planta de la torre triangular del castell, on es remarca l’estructura primitiva i el revestiment que s’hi va afegir més tardanament.
J. Bolòs
La porta d’aquesta fortificació era situada a la paret sud-oest, a uns 2,8 del terra exterior; a la seva part superior s’acaba amb una biga de fusta, que aguanta un arc de descàrrega. A l’exterior, uns 2 m més amunt de l’arc de la.porta, hi ha una biga horitzontal, que devia fer també de descàrrega, potser per a reduir el pes sobre l’arc de la porta. Sembla, segons Cabañero (1987, pàg. 112), que la porta de fusta es movia damunt d’un eix encastat en unes pollegueres, que encara són visibles.
Coincidint amb el nivell de la porta, hi ha, a banda i banda, sengles finestres. Les parets d’aquestes finestres, que són esbiaixades, a l’interior delimiten un espai de 80 cm d’alt per 50 cm d’ample. El tros que correspon a la primera paret és cobert amb una biga de fusta, el fragment més extern, per una llosa.
Al nivell del segon pis, veiem, al costat de l’angle sud, una obertura, més gran a l’interior, acabada, per dins, amb un arc de mig punt; podria correspondre a una latrina. En el nivell superior, també al costat oriental, hi ha una finestreta quadrada.
Pel que fa a l’aparell constructiu, també cal distingir el primer mur del recobriment posterior. El mur original és fet amb pedres de mida petita col·locades d’una forma irregular, bé que seguint unes filades. Cabañero (1987, pàg. 109) considera que és un encofrat tan ben fet que sembla un carreuat. Per contra, el recobriment és fet amb grans carreus. En especial, als 3 m inferiors, hi ha unes pedres de mida molt considerable (per exemple de 40 cm d’alt per 85 cm de llarg). A la part més alta, els carreus són una mica més petits.
Un fragment del recinte que s’estén a la banda sud-oest de la torre, amb aparell d’opus spicatum a la base.
ECSA - EECG
El segon element d’aquest castell és el recinte que s’estén a la banda sud-oest de la torre. A uns 50 m de la torre, hi havia una nau, orientada de nord-oest a sud-est. Té una amplada interior de 2,9 m i una llargada d’almenys uns 7 m; de fet, la llargada de tot el mur meridional és de 17,4 m. En el sector central d’aquest mur, hi ha una arcada amb una amplada de 2,3 m. El sector més ben conservat és, però, el nord-occidental, on la paret ateny els 4,2 m d’alt; la seva part inferior té un gruix de 90 cm i la superior, una amplada d’uns 70 cm. Aquest sector és fet amb un opus spicatum format a base d’unes pedres menudes i poc treballades, tot i que ben arrenglerades.
Al costat nord de l’extrem occidental d’aquesta nau, hi ha diverses cambres de mida petita, afegides posteriorment al moment en què es construí la nau.
En principi, creiem que es poden establir quatre moments constructius. Un primer moment en què es bastí la torre triangular o primerenca. Un segon moment en el qual es construí la sala o una part de la sala. Un tercer moment en què es féu el recobriment de la torre. I un quart moment en què es feren diverses ampliacions a la nau. Podem afirmar que la primitiva torre triangular és d’abans de l’any 1000 i que segurament es feren ampliacions en la zona de la nau en un moment tardà, fins i tot fora del marc cronològic d’aquesta obra. Resta, però, saber la datació del recobriment i la datació de la nau.
El recobriment de la torre podria ésser fet o bé en un moment molt proper a l’any 1000 o bé ja en un moment més tardà, al final de l’edat mitjana. En principi, hi ha una sèrie d’aspectes que fan pensar més aviat en la primera possibilitat. Això és així, d’una banda, perquè coincideix amb l’època en què es recobrien altres torres de castells, com els de Vallferosa, Ardèvol, Lloberola, Ponts, Orenga, la Força d’Estany, etc. D’altra banda, també ens pot decantar cap a aquesta possibilitat el fet de preferir les formes arrodonides, fins i tot en el recobriment dels angles interns (això és ben visible al caire del sud-oest).
La nau, d’acord amb les característiques de l’aparell constructiu, hauria de pertànyer a una època preromànica. Cal assenyalar, a més, que els seus angles també són arrodonits.
Interior de la torre del castell, on s’aprecia molt bé la seva estructura triangular.
ECSA - J. Bolòs
Per acabar, podem recordar els aspectes més notables d’aquest edifici, que en fan una de les fortificacions més interessants de l’alta edat mitjana catalana. En primer lloc, la seva planta triangular, que és única en les torres dels castells d’aquesta època tal com subratllaren per exemple Cabañero (1987, pàg. 95) o Galtier (1987, pàgs. 176-177). Cal dir, amb tot, que aquest intent, ben adaptat en aquest indret, no fou seguit a l’hora de fer altres castells, que tendiren aviat a les plantes circulars. En segon lloc, la manera com fou feta la porta i l’existència i les característiques de les altres obertures. En tercer lloc, la relació entre torre, recinte o clos, defensat en bona part pel mateix espadat de l’esperó rocós, i una sala, feta segurament en un moment força primerenc, proper als anys en què es feia el castell de Montbui (Anoia) i molt anterior al moment en què es feien les sales del castell de Llordà (Pallars Jussà). (JBM)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàgs. 321 i 328
- Palau, 1912, pàg. 144
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 272, pàgs. 295-296; doc. 274, pàgs. 298-299; doc. 276, pàgs. 301-302; doc. 278, pàgs. 303-304; doc. 291, pàgs. 316-317; doc. 293, pàgs. 318-319; doc. 294, pàgs. 320-321 i doc. 492, pàgs. 524-527
- Fort i Cogul, 1972, pàg. 86
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 327-331
- Araguas, 1979, pàgs. 205-224
- Cabañero. 1987, pàgs. 85-117
- Galtier, 1987, pàgs. 173-198
- Español, 1991, pàgs. 291-306
- Benet, 1993, pàgs. 239-240.