Situació
Capçalera de l’església, decorada amb arcuacions cegues que ressegueixen la part superior de l’absis.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església, alçada al costat del cementiri, és situada a l’entrada de Vilamajor, petit agregat estès a la banda meridional del municipi, prop de l’Astor.
Mapa: 34-14(361). Situació: 31TCG692153.
Des de Pujalt s’hi arriba per una pista asfaltada que comença a l’esplanada on s’alça l’església de Sant Andreu. A uns 2 km de l’Astor, a mà dreta, hi ha el trencall que hi mena. També s’hi pot anar per la carretera de Sant Guim de Freixenet. Després d’haver passat per Sant Martí de Sesgueioles, a mà dreta s’inicia la pista que hem descrit abans, la qual desemboca a Pujalt. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava situada dins de l’antic terme del castell de Vilamajor. No sobrepassà les funcions d’església sufragània de la parròquia de Santa Maria de Segur. Depengué de la canònica de Santa Maria de l’Estany per donació del bisbe de Vic.
El lloc i l’església es documenten per primera vegada l’any 1157, quan el bisbe de Vic Pere de Redorta donà a la canònica de l’Estany l’església de Santa Maria de Segur amb les seves sufragànies, entre les quals figurava la de Vilamajor. Aquest domini s’amplià l’any 1176, quan Ponç de Fals i la seva muller Ramona i llurs fills Ponç i Pere, donaren al monestir de Santa Maria de l’Estany la seva tercera part de les esglésies de la parròquia de Santa Maria de Segur, entre les quals es trobava l’església de Vilamajor.
L’antiga situació de sufragània de la parròquia de Santa Maria de Segur, que encara es mantenia en el segle XVII, va canviar i va passar a dependre de la sufragània de Santa Magdalena de l’Astor com a simple capella, que és la seva situació actual. (ABC)
Església
L’edifici, d’aspecte rústec i senzill, és format per una única nau que és ampliada amb un absis semicircular desplegat a llevant, connectat interiorment amb la nau mitjançant uns simples ressalts desdoblats un a cada costat.
La coberta de la nau, que s’havia esfondrat parcialment, ha estat refeta seguint l’estructura de la primitiva, resolta amb una volta de mig punt. L’absis, per la seva banda, atès el seu pla semicircular, admet una volta d’un quart d’esfera.
Entre les finestres que il·luminen la capella, l’única que és solidària amb l’obra romànica és la del centre de l’absis, la qual s’obre amb doble esqueixada i és rematada amb un arc de mig punt adovellat.
Hom accedeix a l’interior de la capella a través d’una porta oberta a la façana de ponent. Seguint uns esquemes força comuns dins la datació que li correspon, és constituïda per un arc de mig punt, format per àmplies dovelles, que és extradossat per una arquivolta que retorna en imposta a cada banda servint de punt d’arrencada de l’arc i de la mateixa arquivolta. Els muntants són delimitats exteriorment per unes estretes lloses del mateix gruix de l’arquivolta i de les impostes, la qual cosa li confereix un millor acabat i alhora harmonitzen tot el conjunt.
L’edifici és ampliat al cantó sud amb una capella afegida posteriorment, que fa de sagristia, i amb un cos de nínxols, ja que en aquest indret hi ha emplaçat el fossar del poble. Altrament, l’edifici és reforçat amb uns contraforts atalussats situats als murs laterals, que devien ser-hi encastats en un moment en què la integritat de l’edifici devia perillar.
EI campanar, format per una espadanya de dues obertures, corona el mur de ponent.
L’únic element decoratiu que es constata és un fris d’arcuacions cegues, força rudimentàries, que, encaixonat en un lleuger desgruixament del mur, recorre la part superior de l’absis sota el ràfec de la teulada.
L’aparell d’aquesta construcció s’ha fet a partir de carreus de mides irregulars, amb predomini de les formes allargassades, els quals, només escantonats, es disposen en filades horitzontals poc definides.
A desgrat de les reformes i els adobs de què ha estat objecte, a grans trets es mostra com una obra romànica força unitària, concebuda des del primer moment seguint els corrents estilístics que imperaven al món rural, els quals, malgrat la data de construcció, probablement dins el segle XII, cenyien obres rústegues i poc evolucionades, i incloïen, fins i tot, elements anteriors.
L’estat de conservació d’aquesta capella és força bo, tot i que s’hi podrien introduir algunes millores, especialment a l’interior, on s’observa una gran deixadesa. (FJM-AMB)
Portada
Dovella de l’arc de la porta d’entrada amb un relleu esculpit que representa la figura de sant Miquel matant el drac.
ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán
Una de les dovelles que flanquegen la clau de l’arc d’entrada, concretament la de la dreta de l’espectador, presenta una figura en relleu força esquemàtica però prou definida. Representa un personatge dret que clava una llança dins la gola d’un animal monstruós, el qual segons la seva forma es pot identificar amb un drac. (FJM-AMB)
Es tracta, sens dubte, de la imatge de sant Miquel matant el drac. La representació d’aquest tema és molt usual dins l’ampli repertori iconogràfic medieval, però sobretot a partir del període romànic. Normalment, sol anar acompanyat del tema de la psicòstasi (pes de les ànimes) o formulat en una sola composició amb aquest tema, de tal manera que la figura del sant mata el drac i alhora sosté les balances. Sigui quina sigui la fórmula que es faci servir, el tema de l’enfrontament entre el sant i l’animal sol respondre al concepte de la lluita entre el bé i el mal, lligat al de redempció. Per això és més freqüent trobar aquest tema en contextos funeraris, relacionats amb la celebració del Judici Final, ja sigui aquest col·lectiu (ocupant normalment els timpans) o individual (representacions d’aquest motiu en sepulcres o arcosolis).
La figuració d’aquest tema a la portada de Sant Joan de Vilamajor, isolat i, per tant, deslligat de qualsevol programa iconogràfic que ofereixi una lectura més complexa, ha de respondre a la idea exposada, en primer lloc, és a dir, a l’enfrontament entre el bé i el mal i a la victòria del primer sobre el segon.
Quant a la factura del relleu, val a dir que el tema ha estat resolt de manera gairebé esquemàtica i com si es tractés d’un recordatori, lluny de cap intent de naturalisme. La seva datació pot correspondre al segle XII, en consonància amb la construcció de la portada i de bona part de l’edifici. (LCV)
Bibliografia
- Pladevall, 1987, pàgs. 100-101
- Pladevall, 1982, vol. V, pàgs. 457-458