Sant Pere de Vilamarics (Monistrol de Montserrat)

Situació

Aspecte que ofereix l’església des de llevant, amb la capçalera, llisa, i amb una finestra a l’absis, que és l’element que més s’ha conservat.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La capella s’alça vora un bosc que limita amb un planell conreat, en un indret després del terme, situat entre els municipis de Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Long. 1°49’04” - Lat. 41°39’12”.

Hom hi va per la carretera de Castellbell a Marganell, al quilòmetre 3,1, de la qual surt un camí, situat a mà dreta, que en un breu recorregut mena a la capella, la qual, tot i que és emboscada, és visible des del camí (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Marganell, al lloc de Vilamarics. No degué TAT passar de capella rural. Depengué del monestir de Santa Maria de Montserrat per donació comtal.

El lloc i l’església apareixen documentats el 921 quan el comte Sunyer de Barcelona i la seva muller, Riquilda, donaren al monestir de Santa Maria de Ripoll diversos béns i objectes, entre els quals figurava l’alou situat al comtat de Manresa, a l’apèndix de Montserrat a Villa de Milech. Posteriorment, el 925, el bisbe Jordi de Vic feu donació al monestir de Ripoll, entre altres coses, dels delmes de l’alou de Vila Milech, que ja havia donat el comte Sunyer al monestir.

Creiem, com és tradicional, que aquesta Vila Milech ha de correspondre a l’actual enclavament del municipi de Monistrol de Montserrat, entre els de Sant Vicenç de Castellet, Marganell i Castellbell i el Vilar, anomenat Vilamarics, encara que l’evolució del nom hagi estat molt profunda. I encara que l’església de Sant Pere no és esmentada explícitament pel fet de fer donació dels delmes el bisbe de Vic, creiem que ja era construïda.

Quan s’organitzà un priorat a l’església de Santa Maria de Montserrat aquesta església i el seu alou passaren a formar part del seu patrimoni, com ho indica el fet que els documents citats es trobaven al seu arxiu. Segurament que fou unit administrativament a la vila de Monistrol de Montserrat. No sabem si tingué mai caràcter parroquial, ja que l’existència d’un cementiri i d’uns delmes no són suficients, i com que el priorat primer i el monestir després de Santa Maria de Montserrat estaven exempts de les visites pastorals, no sabem gairebé res de la seva existència posterior a les donacions esmentades, fins que el 1924 fou unida a Sant Cristòfol de Castellbell.

L’edifici no degué sofrir grans reformes fins al 1834, que hom hi dugué a terme diverses obres, durant les quals es van trobar unes tombes antigues pels voltants. Actualment es troba sense culte i en runes, amb la coberta esfondrada.(ABC)

Església

Perspectiva exterior de l’església amb el mur de migjorn i la porta d’entrada, simple i amb un arc de mig punt.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Es tracta d’una església romànica bastida al mateix indret on anteriorment hom havia aixecat un petit temple preromànic. L’edifici, que ha pervingut fins als nostres dies i que correspon a la renovació, consta d’una sola nau capçada per un absis semicircular, dirigit a llevant, al centre del qual s’obre una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt monolític.

La nau havia estat soplujada amb una volta de pedra, ara totalment esfondrada, que arrencava d’una simple cornisa aixamfranada, la qual, llevat del mur de ponent, ressegueix tot l’edifici, bo i estenent-se també a l’interior de l’absis que, a diferència de la nau, encara conserva la cobertura, resolta amb un quart d’esfera. Aquesta capçalera és precedida per un plec de reducció.

L’ingrés al temple es feia a través d’una porta situada al capdavall del mur de migdia, la qual és rematada amb un arc de mig punt fet amb grosses dovelles, que són emmarcades per una simple motllura. El mur de ponent és coronat per un petit campanar d’espadanya, d’una sola obertura, amb el cimal trossejat.

En refer-se l’edifici l’any 1834, els paraments interiors foren enguixats, alhora que s’obria una altra porta al cantó de ponent, de la qual només resta l’obertura practicada a la paret. També deu ésser d’aquesta època el contrafort que apuntala un dels murs laterals de la nau.

Els murs externs, tret d’una simple cornisa que giravolta l’absis, sota el ràfec de la teulada, no mostra cap més element decoratiu, i ofereix un aspecte molt sobri i auster.

L’aparell, força matusser, és fet amb blocs de pedra escairats a cops de martell, disposats en filades paral·leles i distribuïts a trencajunt.

Segons X. Sitjes, aquesta esglesiola romànica encara conserva alguns vestigis preromànics, consistents en un tros de paret del costat sud i un fragment de l’arc triomfal, que era de ferradura. Per bé que no descartem totalment la seva existència, tanmateix aquests elements cal considerar-los dubtosos, per tal com, en examinar-los, hom no hi troba uns trets suficientment remarcats per a afirmar-ho amb una certa garantia. Per altra banda, sembla molt probable que l’actual edifici, deixant a part les reformes modernes, sigui el resultat d’una renovació total, portada a terme en temps romànics.

Malauradament, aquest interessant edifici, des que fou abandonat l’any 1936, roman desabrigallat, descurat i desatès de tothom, cosa que, si continua així, només pot propiciar la seva ruïna total. El seu estat de conservació, doncs, cal considerar-lo ruïnós.(FJM-AMB)

Bibliografia

  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 281.
  • Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, a “Hoja Parroquial”, núm. 47, Vic 20 de novembre de 1949.
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàg. 175. (FJM-AMB)