Santa Maria de Montserrat o Monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat)

Situació

Vista de conjunt de la portalada romànica del monestir.

A. Lajarín

El monestir de Montserrat es dreça sobre un relleix situat a 720 m d’altitud i afaiçonat, enmig dels espadats, al vessant oriental de la muntanya.

Tant la portada com la imatge de la Mare de Déu, únics exemplars que resten d’època romànica, es troben al monestir. Long. 1°50’19” - Lat. 41°35’37”. Hom puja a Montserrat per la carretera que surt de Monistrol i que hi arriba en 8 quilòmetres. (FJM-AMB)

Història

El monestir de Santa Maria de Montserrat, d’uns orígens humils, ha esdevingut el santuari marià de Catalunya i la seva Mare de Déu ha estat reconeguda com a patrona de les terres catalanes. Malgrat els estudis i monografies que se li han dedicat, per al període romànic no trobem gaire informació sobre aquest monestir. La causa principal n’és la manca de documentació i després el fet d’ésser el període menys brillant de la seva història. Amb tot, el monestir de Santa Maria de Montserrat té la magnífica monografia històrica que li dedicà el pare Anselm M. Albareda, que fou la culminació de diversos treballs científics sobre diversos aspectes de la història montserratina, i el qual seguim en aquest estudi amb algunes petites aportacions en els primers anys de l’existència de l’església de Santa Maria de Montserrat com a petit monestir de tradició visigòtica.

Els orígens

En parlar dels monestirs de tradició visigòtica hem posat de relleu com a exemple el cas de Montserrat, ja que creiem que les quatre esglésies montserratines que formaven part del patrimoni del monestir de Ripoll, Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, eren, juntament amb la de Santa Cecília, petits monestirs de tradició visigòtica que s’havien mantingut al marge dels esdeveniments polítics.

A més d’aquesta continuïtat en la vida monàstica, poc o gens documentada, tenim un punt fosc que només ha estat estudiat parcialment. Fins ara, hom ha acceptat que les esglésies de Montserrat foren donades pel comte Guifré abans, en el moment o després de l’acte d’oblació del seu fill Radulf al monestir de Santa Maria de Ripoll, efectuat el 888, però s’ha reconegut per Valls i Taberner i per Ramon d’Abadal que aquest document, anomenat Gesta per la utilització d’aquest mot en els inicis del document, era fictici, elaborat al final del segle (abans del 982, creu Ramon d’Abadal), com a minuta del precepte del rei Lotari d’aquest any. Malgrat el reconeixement d’una elaboració posterior, cap dels dos historiadors no impugnà la donació de les esglésies montserratines, tot i que coneixien la donació del comte Sunyer posterior al 888, sense que esmentés la del seu pare, el comte Guifré. Car si hom analitza la donació del comte Sunyer es comprova que no s’esmenta cap donació anterior, ni cap dret del monestir, inclusivament les afrontacions són les mateixes, si bé no foren calcades d’un document a l’altre. Naturalment no es poden prendre en consideració les paraules del comte Berenguer Ramon I, que el 1023 digué que l’alou de Montserrat l’havia donat el comte Guifré després d’haverlo pres als agarens, i el comte Sunyer l’havia confirmat. El que veié el comte Berenguer fou la Gesta i la donació del comte Sunyer i devia interpretar el que diu, però creiem que no fou així, sinó que els drets de Ripoll emanen exclusivament de la donació del comte Sunyer, que el 933 donà al monestir de Santa Maria de Ripoll les esglésies fundades al comtat d’Osona, a Montserrat, que eren les de Santa Maria, de Sant Iscle, de Sant Martí i de Sant Pere, que una part la tenia per compra i l’altra per l’aprisió que havia fet el seu pare el comte Guifré. En la donació no s’esmenta cap donació del comte Guifré i sí uns drets que havien passat al donant. Per tant, creiem que amb aquesta donació comencen els drets del monestir de Ripoll a la muntanya de Montserrat i, per ésser inclosa aquesta donació en la Gesta, aviat es confongué el donant.

El monestir de Ripoll de moment només es preocupà de fer incloure les esglésies entre les propietats del monestir; així, quan el 951 el papa Agapet II confirmà els béns de Ripoll, en una butlla figura l’expressió: In Minorisa quantum ibidem habent monasteriola cum sua pertinentia, que correspon a les quatre esglésies considerades aquí com a monestirs de tradició visigòtica. Després aparegueren en el precepte que el 982 el rei Lotari concedí al monestir de Ripoll, col·locant les de Sant Pere i de Sant Martí als peus de la muntanya de Montserrat i les de Santa Maria i de Sant Iscle al cim. En canvi les esglésies montserratines no figuren en el precepte del 938 que el rei Lluís Ultramarí atorgà al monestir de Ripoll.

De moment no sembla que Ripoll es preocupés gaire pels conjunts d’esglésies de Montserrat, la qual cosa feu que la devoció dels pobladors dels contorns se centrés en el monestir de Santa Cecília, que acaparà totes les donacions dels fidels mentre que Santa Maria no aplegava cap donació de terres que hagi deixat constància. La desídia de Ripoll fou aprofitada pels monjos de Santa Cecília per a fer-se amb el domini de les esglésies montserratines de Ripoll. Al final, però, els monjos ripollesos reaccionaren i d’aquí sorgí la revitalització de l’església de Santa Maria que no trigà a ésser transformada en un priorat.

El cas és que davant la usurpació del monestir de Santa Maria, l’abat Oliba acudí al palau comtal de Barcelona a demanar justícia al comte Berenguer Ramon I, que en aquell moment es trobava en conflictes amb la seva mare sobre el govern dels comtats i ajornà la resolució; però el 1023 acudí al monestir de Ripoll per solucionar un conflicte amb el seu parent, el comte Guifré de Cerdanya; aleshores l’abat tornà a insistir i no pogué dilatar més la resolució. Presentaren al comte la “donació” del comte Guifré i la del comte Sunyer, i juntament amb la seva mare, la comtessa Ermessenda, i la seva muller, la comtessa Sança, fallà a favor del monestir de Ripoll, tot afirmant que el monestir de Santa Cecília de Montserrat era propietat de Santa Maria de Ripoll. Però no creiem que la sentència fos concretament aquesta, ja que el que es disputava era l’alou de Montserrat amb les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, i no el monestir de Santa Cecília, que no constava en cap de les donacions esmentades. Per tant, creiem que es tracta d’alguna interpolació amb la finalitat de reclamar algun dia el domini sobre el monestir de Santa Cecília, que no sabem si es realitzà. Els fets demostren que el monestir de Santa Cecília es mantingué independent i Ripoll feu ús del domini sobre la zona que el comte Sunyer havia donat, exercint el riu Sec o Riusec com a separació d’ambdues propietats, respectant-la escrupolosament en tot temps.

La fundació del priorat de Santa Maria de Montserrat

La fundació del priorat de Santa Maria de Montserrat ha estat estudiada pel pare Albareda, el qual, sense que sapiguem el motiu, posa la fundació després del 1023, un cop resolta la usurpació de Santa Cecília; però creiem que és probable que no es produís tal fundació, ja que la primera escriptura que parla de Santa Maria de Montserrat ja funcionant és del 1019, quan un matrimoni donà a la casa de Santa Maria una vinya situada a Vacarisses. I encara que no diu on era la casa de Santa Maria, només pot ésser a Montserrat, per tal com és en aquest arxiu on es guardà el document de donació. Aquest detall també el notà l’arxiver del monestir, el pare Rivas. Després, el 1025, començaren les donacions amb més abundor a Santa Maria de Montserrat. Creiem que en aquest moment només s’havia aclarit la propietat de l’església i l’alou, però no s’havia canviat l’estatut jurídic, ni tenia una comunitat i un cap que la presidís i funcionés de manera autònoma; només era una església monàstica on s’aplegaven uns monjos que volien fer vida eremítica tot seguint, això sí, la regla de sant Benet. Hi havia una comunitat, però no era un priorat autònom, per això no se cita mai un prior, i quan Santa Maria hagué de protagonitzar un acte jurídic important com és ara una compra, com feu el 1036, la protagonitzaren el monestir de Santa Maria i el bisbe Oliba com a abat de Ripoll. Tampoc no diu res el títol de monestir, car Santa Maria ja ho era i mai no degué deixar de ser-ho. Aquesta situació es mantingué amb el successor de l’abat Oliba, Pere Guillem, que protagonitzà diversos actes del monestir. No fou fins després del 1070, quan el monestir de Ripoll passà a dependre del de Sant Víctor de Marsella, que Montserrat obtingué la consideració de priorat. Així, en una escriptura del 1082 es feu una donació a l’església de Santa Maria de Montserrat, al senyor Bernat (era l’abat de Ripoll) i a Ramon, prior. A partir d’aquí els monjos de Santa Maria i el prior Ramon actuaren autònomament, encara que algun cop reaparegués l’abat de Ripoll intervenint en els afers montserratins, potser per manca de prior, però el priorat continuà conservant la seva forma de vida. Segurament que en aquest moment ja se li havia traspassat l’administració dels béns que el monestir de Ripoll tenia als voltants de Montserrat, sobretot cap a ponent, que degueren constituir la seva dotació com a priorat.

L’ascens del priorat (segles XII-XIII)

El priorat de Santa Maria de Montserrat en els primers segles no es veié pertorbat per problemes de dependència o de govern, la qual cosa li permeté de concentrar els seus esforços a augmentar el patrimoni i a atreure la pietat dels fidels. Aviat s’estengueren els miracles produïts per la Mare de Déu montserratina, que incrementaren enormement el fervor al monestir i les deixes piadoses, juntament amb els desigs dels fidels d’ésser enterrats al monestir. Això feu que el monestir de Santa Maria aplegués diversos béns territorials que han deixat constància escrita, però hom ha de tenir en compte que els segles XII-XIII les deixes piadoses ja es feien predominantment en metàl·lic i això permeté l’engrandiment de l’església i l’adquisició del domini dels castells que envoltaven la muntanya de Montserrat, esmerçant grans quantitats de diners, producte, sens dubte, de les almoines dels fidels. El monestir també aconseguí atreure’s la protecció de les autoritats eclesiàstiques i civils; els bisbes, els arquebisbes i els papes concediren indulgències als pelegrins que acudissin a Montserrat, mentre que els reis concedien la seva protecció, fent de Montserrat el monestir més visitat per la família reial, i en moments de malaltia o perill sol·licitaren la intervenció de la Mare de Déu de Montserrat per sobrepassar la contrarietat.

Un dels problemes que tenia el priorat montserratí era la manca d’independència, sobretot en l’aspecte de l’elecció de prior, que era nomenat per l’abat de Ripoll, sense cap mena d’intervenció de la comunitat montserratina. També havien d’admetre tota mena de persones que els enviaven des de Ripoll, generalment conflictives. Sovint els afectaven les lluites pel poder que es donaven a Ripoll, ja que normalment el càrrec de prior de Montserrat era el pas previ a l’abadiat de Ripoll. Així, el priorat montserratí es veié immers en una situació conflictiva al final del segle XIII, sense tenir-hi cap culpa. En una disputa que es produí entre el 1280 i el 1290 per l’abadiat de Ripoll entre el prior de Montserrat i el prior de Ripoll, motivà que per la mort del prior montserratí, a mig conflicte, el càrrec quedés vacant, la qual cosa permeté a l’autoritat civil d’intervenir en l’administració del priorat montserratí; així el 1284 el rei Pere I nomenà dos procuradors civils que administressin els béns del priorat, però els monjos ripollesos enviaren un delegat seu que foragità els procuradors reials; encara que el rei Alfons II pretengué que es retornés el domini als procuradors reials, no sembla que tingués èxit la seva petició, ja que el priorat fou governat per un monjo ripollès com a procurador del monestir de Ripoll, fins que el 1287 començà a actuar un prior nomenat pel papa, Bernat Salvador, que era monjo de la Grassa, salvant així el conflicte entre el poder civil i el domini ripollès; aquest fet, però, que creà el precedent d’una elecció de prior sense la intervenció de l’abat de Ripoll, era una incitació cap al camí de la independència.

El llarg camí de la independència (segles XIV-XV)

El fet que el prior Bernat Salvador procedís d’un monestir aliè a la relació Montserrat-Ripoll motivà que s’intentés d’obtenir, si no una independència completa, almenys una certa autonomia en l’elecció de prior pels monjos montserratins i d’eliminar les imposicions de la casa mare. En un principi hom aconseguí que el rei es fes ressò de les peticions d’autonomia i les presentés al papa com a seves, tot demanant la desaparició del dret de presentació del càrrec de prior que ostentaven els abats ripollesos, a més d’altres greuges.

Però no fou aquest el moment decisiu d’obtenció de la independència, ja que, quan morí el prior Bernat Salvador, l’abat de Ripoll en nomenà un altre, mentre que el papa nomenava un segon prior. El conflicte dels dos priors es discutí davant l’arquebisbe de Tarragona, que fallà a favor del prior ripollès, tot corregint alguns dels abusos de què s’acusava la casa mare. Més tard el papa confirmà la decisió arquebisbal i pràcticament tot quedà com estava en un principi.

Aviat recomençà la lluita tot utilitzant com a valedors els reis catalans, en aquest moment Pere III, que demanà al papa reiteradament l’erecció del priorat de Montserrat en abadia independent. Però aquest rei era molt voluble i, tot d’un plegat, el 1345, canvià d’opinió i demanà l’annexió del càrrec de prior de Montserrat al d’abat de Ripoll, quedant novament frustrades les esperances d’independència de la comunitat montserratina.

La resta del segle XIV no es produeix cap canvi, ni el sol·licitat, sinó que cada cop que es preveia la mort d’un prior montserratí s’iniciava una lluita per la seva successió entre Ripoll i Roma. Però un fet canvià la vida del monestir: el seu prior, Vicenç de Ribes, el 19 de setembre del 1408 fou nomenat cardenal i degué ser a instàncies seves que el 10 de març de 1409 el papa Benet XIII erigia Montserrat com a abadia independent, però mantenint certs lligams amb Ripoll, com una participació en l’elecció de l’abat amb un nombre determinat de vots, o atorgant a l’abat ripollès el dret de visita. Els papes Martí V i Eugeni IV eliminaren totalment les reminiscències de la dependència ripollesa i el monestir de Montserrat esdevingué lliure de tot domini de Ripoll i restà subjecte a la Santa Seu.

La nova abadia no gaudí gaire temps de la seva independència sense intromissions externes. El rei Alfons IV obligà el monestir montserratí a acollir sis monjos procedents del monestir de Montecassino, que tenien la missió de reformar la vida comunitària del cenobi. El 1443 aquests monjos començaren la seva actuació reformadora, la qual no obtingué el beneplàcit dels monjos autòctons, que no pararen fins que el 1455 obtingueren del papa Calixt III l’expulsió d’aquells. Aquest fet motivà que l’abat Ferrer presentés unes noves constitucions per al funcionament del monestir, les quals foren acceptades i reglamentaren la vida monàstica dels anys següents. Però aquesta renovació no significà un redreçament del monestir, que vers el 1470 es trobava greument faltat de comunitaris, car només tenia set monjos, tres ermitans, dos donats, dos escolans i un servent. Sembla que la crisi demogràfica, conseqüència de la guerra civil, també afectà Montserrat.

Els desigs de reforma no mancaven i l’abat Peralta, nomenat el 1483, pretengué introduir monjos del monestir de la Congregació de Santa Justina de Pàdua, però no reeixí en aquests seus intents. Aleshores l’abat intentà de portar monjos de la Congregació de Valladolid, la qual exigí a canvi la subjecció de Montserrat a la Congregació vallisoletana, a la qual s’oposava l’abat. Finalment el rei Ferran el Catòlic, amb l’oposició de l’abat, nomenat bisbe de Vic per facilitar l’operació, i la dels monjos, subjectà el monestir de Montserrat a la Congregació de Valladolid i obtingué del papa Alexandre VI la butlla d’annexió. D’aquesta manera el 28 de juny del 1493 catorze monjos presidits pel prior de Valladolid i per García de Cisneros, que més tard fou prior de Montserrat, prenien possessió del monestir de Montserrat; el 13 de juliol del mateix any els monjos vallisoletans es reuniren en capítol i elegiren García de Cisneros com a prior, tot quedant vinculat el monestir a la Congregació de Valladolid, que era presidida pel prior de Sant Benet de Valladolid. El 1497, per una butlla del papa Alexandre VI, hom recuperà el títol d’abat per als presidents de la comunitat montserratina.

Aquesta nova reforma tingué la sort de comptar amb la persona idònia que calia en aquell moment, car l’abat-prior García de Cisneros fou capaç de portar a cap els canvis necessaris amb el tacte i l’energia idonis. L’èxit de la seva acció reformadora fa que hom el consideri un segon fundador, un revitalitzador de les energies perdudes o un salvador del naufragi a què estava abocada la comunitat, tot sense canviar les particularitats del monestir, que el feien diferent de la resta dels cenobis benedictins. Per al bon funcionament del monestir redactà unes detallades constitucions, i d’altres obres d’espiritualitat.

L’existència de dues comunitats, la castellana i la catalana, que no es refonien mai, havia de portar a la llarga conflictes interns. El motiu que feu esclatar el conflicte fou l’admissió de molts novicis catalans, mentre que els procedents de la Congregació de Valladolid eren refusats durant els abadiats de Cisneros i del seu successor Burgos, cosa que donà un gran pes al sector català; després, però, s’actuà a la inversa, rebutjant les peticions de novicis catalans i de la resta de la Corona d’Aragó, la qual cosa motivà que el 1583 el rei Felip II sol·licités al papa Gregori XIII que enviés a Montserrat un visitador apostòlic per solucionar el conflicte que havia esclatat entre les dues comunitats. Els monjos catalans demanaven que els castellans se’n tornessin a casa seva i es creés una província que comprengués les cases que depenien de Montserrat. Les postures independentistes del sector català toparen amb la ferrenya actitud obstruccionista del rei Felip II, que no volia que Montserrat deixés la Congregació de Valladolid. Mentrestant el conflicte s’endurí quan els monjos catalans expulsaren els castellans amb l’ajut d’uns bandolers contractats al Pirineu.

Després de l’actuació de tres visitadors apostòlics el 22 de juny de 1586 es decretà que Montserrat continués depenent de la Congregació de Valladolid, però que els seus abats havien de pertànyer alternativament a la Corona de Castella i a la Corona d’Aragó.

Aquesta situació ja fou la definitiva; només durant la Guerra dels Segadors s’expulsaren els monjos castellans i s’obtingué una efímera independència que es perdé un cop finida la guerra; la Congregació de Valladolid fou de nou la senyora del monestir de Santa Maria de Montserrat fins al 1811, que fou cremat i el 1812 volat pels francesos per la fortificació que s’havia fet del monestir. Els monjos supervivents començaren tot seguit la restauració del monestir. Però els treballs quedaren aturats per l’actuació dels governants durant el Trienni Liberal, que motivà la dispersió dels monjos, ja que quedaren sense recursos de subsistència. El 1824 els monjos retornaren al monestir, que trobaren totalment espoliat, i es recomençà de nou la restauració del santuari, però aquesta tasca es veié novament obstaculitzada per l’obra desamortitzadora dels béns eclesiàstics, promoguda pels governs liberals. Les experiències passades havien ensenyat que el monestir no podia quedar a mercè dels espoliadors i per això s’aparedaren les portes i el monestir se salvà. Un cop passada la febrada desamortitzadora, el 1844 s’obrí de nou el monestir i la imatge de la Mare de Déu fou novament entronitzada al seu altar amb el concurs d’un gran romiatge procedent de tots els indrets de Catalunya. Després d’uns anys d’existència sense reconeixement oficial, el 1862 el papa nomenà abat de Montserrat el pare Miquel Muntades, sense cap vinculació amb la Congregació de Valladolid, que ja no existia. A partir d’aquest moment s’inicià l’etapa de la història moderna de Montserrat que només tornà a estroncar-se durant el període de la guerra civil de 1936-39, per tornar a continuar de nou, amb més esplendor si cap.

Les diverses fases de construcció del monestir

El monestir de Montserrat ha tingut la sort que els estudis que des del segle XVI s’han fet sobre ell donen notícies de les construccions hagudes en època gòtica, però no parlen de les construccions romàniques; no obstant això, hem pogut recollir algunes dades sobre aquesta època. Deixant a part l’existència d’un temple en època preromànica, direm que els anys 1036 i 1038 es feren dues donacions per a l’obra de Santa Maria de Montserrat. Devia ésser el moment que el monestir de Ripoll començà a dotar el montserratí amb les rendes que tenia pels voltants i veia que per a atreure la pietat dels fidels, calia un temple nou. Les prospeccions arqueològiques que feu Puig i Cadafalch quan restaurà el monestir confirmaren que l’església romànica montserratina era una obra del segle XI, sense que se sàpiga si l’església anterior s’aixecava en el mateix lloc. Però el fet que el portal que s’ha conservat no correspongui a una construcció del segle XI, fa pensar en una refecció o una ampliació de l’església romànica el segle XII, si bé al final del segle XIII, els anys 1292 i 1293, es documenten altres donacions per a l’obra de Santa Maria de Montserrat sense que hom especifiqui si eren per a l’església o el claustre.

Ja dins el segle XIV, durant el priorat de Gallard de Balaguer s’iniciaren les obres per a la construcció d’un cor, d’uns claustres nous i l’eixamplament de l’església, que foren contractades abans del 1328; el 1341 ja eren acabades. L’arquebisbe de Tarragona consagrà el nou altar de Santa Maria en presència de l’infant Jaume, comte d’Urgell.

En època de la dependència de Valladolid i durant l’abadiat de Pere de Burgos (1512-36), s’acabà la construcció del refectori i una nova ala del dormitori dels monjos i foren edificades les ermites de Sant Benet, Sant Onofre i Sant Dimes. Però l’església romànica, malgrat les ampliacions que havia sofert, resultava insuficient per a encabir els fidels que en dies senyalats visitaven el monestir i ja no eren possibles més ampliacions. Fou el 1560 quan l’abat Garriga posà la primera pedra de la nova església montserratina que havia de substituir l’antiga. El nou temple d’estil gòtic fou consagrat el 2 de febrer de 1592 pel bisbe de Vic i en presència dels de Barcelona, Girona, Urgell, Elna i Tortosa.

Després de les destruccions que sofrí el monestir durant la Guerra del Francès s’iniciaren les obres de reconstrucció, que quedaren deturades durant el Trienni Liberal i definitivament es paralitzaren el 1834; no fou fins el 1844 quan recomençà la vida monàstica a Montserrat, que primerament de manera lenta i, a partir del 1862, de manera decidida, gràcies a l’energia de l’abat Muntades, es recomençaren les obres de reconstrucció del monestir. Fou a instàncies de l’abat Marcet que el 1923 l’arquitecte Puig i Cadafalch dirigí les obres de restauració i de reconstrucció que donaren al monestir la fesomia actual. (ABC)

Abaciologi de Santa Maria de Montserrat

ABATS DE RIPOLL, SUPERIORS
Oliba	1023-1046
Pere	1046-1080
PRIORS
Ramon	1082-1094
Gervasi	1088, 1101-1113/19
Bernat	1089, 1095/96-1098
Ramon (II) (?)	1105
Berenguer Bernat	1114/19-1124
Guillem	1131
Ponç	1136
Andreu	1139-1144
Bertran	1141
Guillem (II) (?)	1144-1147
Ponç (Il) (?)	1151-1154
Pere de Sesguinyoles	1156-1166
Arnau	1159
(priorat vacant)	1169-1170
Bertran de Maçans	1171-1202
Ramon de Quer, administrador	(1203
Guillem Adalbert	1204-1207
Amau d’Olivella	1208-1221
Ramon de Montlleó	1215
Bernat de Peramola	1217
Ramon (de Montlleó?)	1219
Ramon de Quer, administrador	1222
Berenguer de Bac	1223-1236
Ramon	1227-1228
Guillem de Bellver	1236-1246
Bertran de Bac (elegit abat de Ripoll el 1258)	1247-1272/73
Ramon de Calonge (prior claustral?)	1269-1271
Pere de Bac	1273-1280
(priorat vacant, administrat per procuradors reials)	1281-1284
Bernat Salvador	12847-1299
Bernat Esquerrer (o Es carrer)	1300-1321/22
Gallard de Balaguer	1322-1328
Joan d’Aragó, administrador	1328-1334
Ramon de Vilaragut	1334-1348
Jaume de Vivers	1348-1375
Rigalt de Vergne	1375-1384
Vicenç de Ribes	1384-1408
ABATS
Marc de Vilalba	1409-1439
Antoni d’Avinyó	1440-1450
Antoni Pere Ferrer	1450-1471
Giuliano Della Rovere	1472-1483
Joan de Peralta	1483-1493
García Jiménez de Cisneros (prior en 1493-1499)	1499-1510
Pedro Muñoz	1510-1512
Pedro de Burgos	1512-1536
Miguel Pedroche	1536-1541
Miquel Forner	1541-1544
Alonso de Toro	1544-1545
Miquel Forner	1546-1553
Diego de Lerma	1553-1556
Benedetto di Tocco	1556-1559
Bartomeu Garriga	1559-1562
Benedetto di Tocco	1562-1564
Felipe de Santiago	1564-1568
Bartomeu Garriga	1568-1570
Andrés de San Román	1570-1576
Felipe de Santiago	1576-1578
Andrés de Intriago	1578-1584
Jaume Forner, president	1585
Jaume Campmany, president	1585-1586
Jaume Campmany	1586-1590
Plácido Salinas	1590-1592
Jaume Forner	1592-1595
Antonio de Córdoba	1595
Lorenzo Nieto	1596-1598
Joaquim Bonanat	1598-1601
Lorenzo Nieto	1601-1604
Antoni Jutge	1604-1607
Juan de Valenzuela	1607-1610
Antoni Jutge	1610-1613
Andrés Correa	1613-1614
Juan de Valenzuela	1615-1617
Josep Costa	1617-1621
Alonso Gómez	1621-1625
Beda Pi	1625-1629
Pedro de Burgos	1629-1633
Josep Porrassa	1633-1636
Francesc Veïls	1636-1637
Juan Manuel de Espinosa	1637-1641
Joan Marc, president	1641
Francesc Batlle	1641-1645
Jaume Martí	1645-1649
Francesc Batlle	1649-1653
Jaume Martí	1645-1649
Francesc Batlle	1649-1653
Francisco Crespo	1653
Millán de Miranda	1653-1657
Jaume Saragossa	1657-1661
Esteban Velázquez	1661-1665
Plàcid Riquer	1665-1668
Lluís Montserrat	1668-1669
Esteban Velázquez	1669-1673
Josep Ferran	1673-1677
Plàcido de la Reguera	1677-1681
Francesc Albià	1681
Benet de Sala i de Caramany	1682-1684
Miquel Pujol	1684-1685
Juan Jiménez	1685-1689
Francesc de Cordel les	1689-1693
Juan Jiménez	1693-1697
Josep Ferrer	1697-1701
Gaspar Paredes	1701-1705
Fèlix Ramoneda	1705-1709
Pedro Cañada	1709-1713
Pedro Arnedo	1713
Manuel Marrón	1713-1717
José Benito	1717-1721
Esteban Rotalde	1721-1725
Benito Tizón	1725-1729
Agustí Novell	1729-1733
Benito Tizón	1733-1737
Plàcid Cortada	1737-1741
José Romero	1741-1745
Carles Corts	1745-1749
Mauro Salcedo	1749-1753
Benet Argeric	1753-1757
Mauro Salcedo	1757-1761
Benet Argeric	1761-1764
Antoni Burguès	1764
Josep Morata	1765-1766
Plàcid Regidor	1766-1769
Antoni Burguès	1769-1773
Isidoro González	1773-1777
Pere Viver	1777-1781
Ildefonso Escudero	1781-1785
Pere Viver	1785-1789
José Arredondo	1789-1793
Pere Viver	1793-1796
Maur Llampuig	1796
Bernardo Ruiz	1797-1801
Bernat Sastre	1801-1805
Domingo Filgueira	1805-1809
Francesc Burguès	1810-1814
Simó de Guardiola	1814-1818
Bernardo Bretón	1818-1824
Josep Blanc	1824-1828
Benito Varoja	1828-1832
Josep Blanc	1832-1851
Ramon Torrents, president	1852-1853
Ignasi Corrons, president	1853-1855
Miquel Muntadas, president	1855-1858
Miquel Muntadas, president	1858-1885
Josep Deàs	1885-1921
Antoni M. Marcet	1921-1946
Aureli M. Escarré	1946-1966
Gabriel M. Brasó, abat coadjutor	1961-1966
Cassià M. Just i Riba	1966-1989
Sebastià Bardolet i Pujol	1989-2000
Josep Maria Soler i Canals	2000-2021
Manel Gasch i Hurios	2021-

Cronologia del monestir de Montserrat

~875	És conquerida als sarraïns la muntanya de Montserrat.
933	El comte Sunyer dóna una part de la muntanya de Montserrat al monestir de Ripoll.
982	Precepte del rei franc Lotari a favor del monestir.
1011	Una butlla del papa Sergi IV en la qual, igual com en els documents anteriors, consta que l’alou del monestir de Montserrat comprenia quatre capelles: Sant Pere i Sant Martí, al peu de la muntanya, i Sant Iscle i Santa Maria a la part alta.
1025	Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll, transforma l’església de Santa Maria en una cel·la o petit cenobi, que durant els primers anys fou regit pels monjos de Ripoll.
1070	Santa Maria de Ripoll passa a ésser un priorat dependent de Sant Víctor de Marsella, amb la qual cosa Santa Maria de Montserrat esdevé un priorat dependent a la vegada d’aquells dos monestirs.
1082	Comença el mandat del primer prior conegut, Ramon. Fins aleshores el superior de Montserrat era l’abat de Ripoll.
1285	El rei Pere el Gran, abans d’anar a combatre amb el rei Felip de França, que envaïa Catalunya, passa una nit en vetlla a Montserrat.
s. XIII	La comunitat és formada per cinc estaments: monjos, ermitans, preveres, donats i escolans, que al final del segle XIV eren uns dotze a cada grup.
1291	El monestir havia obtingut innombrables deixes, una d’elles del comte d’Urgell. Ermengol X fa donació de deu llànties que han de cremar nit i dia davant l’altar.
f.s. XIII	El prior Bernat Salvador proposa que el nombre de monjos pugui ésser augmentat a dotze, amb la qual cosa el monestir pot ésser convertit en abadia.
1300	Comença el priorat de Bernat Esquerrer, nomenat, com tots els priors que els succeïren, per la Santa Seu.
1334-48	Regnat del prior Ramon de Vilaragut, famós per la seva activitat constructora en l’ampliació del santuari amb la construcció d’una nau lateral i l’acolliment dels pelegrins.
1348-75	Regnat del prior Jaume de Vivers, que compra castells i viles de la rodalia (Esparreguera, Espases, Olesa, sant Pere Sacama, la Guàrdia, parròquia del Bruc) i crea el domini feudal del monestir.
1384-1408	Regnat del prior Vicenç de Ribes, el qual, durant el Cisma d’Occident, a desgrat de la postura que havia pres el país, es manté fidel a Roma, cosa que li valgué la porpra cardenalicia concedida pel papa Gregori XII el 1408.
1409	Després de morir el prior Vicenç de Ribes, el darrer papa d’Avinyó Benet XIII el dia 10 de març eleva el priorat a abadia.
1419	El papa Martí V confirma la decisió de Benet XIII que el monestir sigui abadia.
1431	El papa Eugeni IV aprova la decisió de Benet XIII i, igual com Martí V, eximeix el monestir de tota dependència de Ripoll i el declara dependent de la Santa Seu.
1441	Arriben a Montserrat sis monjos de Montecassino, cridats per la reina Maria, amb 1a Intenció d’introduir al monestir l’observança del monestir italià, cosa que aconsegueixen només en part.
1450-71	Abadiat d’Antoni Pere Ferrer, que promulga una nova constitució i es destaca en la revolta catalana contra Joan II.
1476	Acabada la guerra, comença la construcció del claustre gòtic amb el beneplàcit del prelat comendatari Giuliano delia Rovere (1472-83), futur papa Juli II, que l’any anterior havia concedit un jubileu al monestir.
1493	Perduda la independència, a petició del rei Ferran II de Catalunya- Aragó, el papa Alexandre VI annexa el monestir a la Congregación de San Benito el Real de Valladolid, tot separant-lo de la Congregació Claustral Tarraconense, a la qual havia pertangut des del segle XIII. Fou expulsat l’abat Joan de Peralta i els seus monjos i hi foren introduïts 14 monjos de Valladolid. S’inicia així un període de gran conflictivitat a causa de les intervencions externes de caire polític en la vida del monestir i la difícil convivència entre els monjos catalans i els castellans, que exercien el predomini.
1499	És elegit abat el que havia estat prior García Jiménez de Cisneros, cosí germà del cardenal castellà, el qual, a desgrat de la seva tendència uniformista, aconsegueix de conservar les peculiaritats del monestir: oposant-se al general de Valladolid, restaurà a Montserrat la dignitat abacial, creà escoles al monestir, reestructurà els ermitans i els donats, redactà noves constitucions, etc. i en la part material reemprengué la reconstrucció d’edificis monàstics.
~1500	La impremta de Montserrat passa per un període de gran apogeu.
1560	Comença la construcció de l’església actual sota l’abat Bartomeu Garriga, que havia estat donat al monestir pel seu pare ja de petit.
m.s. XVII	En ple període d’expansió (el monestir s’havia annexat Santa Cecília de Montserrat, Sant Genis de Fontanes i Sant Benet de Bages), és creada una congregació benedictina de Montserrat a Àustria i a Bohèmia i són establerts priorats a Mèxic i al Perú.
1755	Comença la construcció del nou edifici dels monjos sota l’abadiat de Benet Argeric.
f.s. XVIII	La biblioteca té 8.500 volums, 158 incunables i 322 manuscrits de gran valor, constituint, després de la de Santa Caterina, de Barcelona, la biblioteca més important de Catalunya.
1811-12	Durant la Guerra del Francès, el monestir és incendiat i destruït, la qual cosa comporta la desaparició de les obres d’art que s’havien acumulat durant segles, la biblioteca i l’arxiu. Amb l’abolició del feudalisme són suprimits els drets senyorials del monestir i les seves propietats són subhastades.
1823	En ple Trienni Constitucional els monjos retornen al monestir i intenten refer la vida comunitària.
1835	Amb l’exclaustració el monestir és tancat.
1844	El dia 7 de setembre, amb l’entronització novament de la imatge, cerimònia a la qual assisteixen 40 000 persones, el cenobi és reobert per l’abat Josep Blanc (1832-51) amb els monjos supervivents dels tràgics esdeveniments polítics, que resideixen com a capellans guardians del santuari.
1851	És restablerta definitivament l’escolania.
1862	El monestir de Montserrat és unit a la Congregació de Subiaco, a la qual encara pertany, amb la qual cosa és restaurada definitivament la vida monàstica.
1862-85	Sota l’abadiat de Miquel Muntadas comencen les obres de reconstrucció del monestir.
1881	El papa Lleó XII l’11 de setembre proclama la Mare de Déu de Montserrat Patrona de Catalunya.
1895	És duta a terme una fundació a Manila.
1901	El monestir fa una fundació al Miracle.
1915	Se celebra el I Congrés Litúrgic, que obté una gran ressonància al país.
1918	És restaurada la impremta del monestir.
1931	Té lloc el II Congrés Litúrgic de Montserrat, que assoleix un gran predicament a Catalunya i fora.
1944	Se celebra amb molt d’èxit el centenari de la reapertura del monestir.
1946	Comença l’abadiat d’Aureli Escarré, el qual es converteix en una figura senyera per a Catalunya, en el paper de defensor dels valors cívics i culturals del país.
1947	És ofert un nou tron a la Mare de Déu.
1954	És duta a terme una fundació a Medellín.
1965	Un grup de monjos crea una comunitat a Sant Miquel de Cuixà.
1970	És fundat un centre ecumènic a Deir et-Tantur (Jerusalem). (JVV)

Portalada

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portalada del monestir.

A. Baraut

Del temple romànic de Santa Maria de Montserrat, erigit cap a les darreries del segle XI, i principis del XII, només ens ha pervingut la portada (obrada el segle XII), que ara és situada, entrant a l’església, al començament del lateral dret del claustre de l’abat Argeric, construït en atri de la basílica. Aquesta portalada havia estat engalanada, inicialment, amb una gran profusió d’elements decoratius, però ara, a causa de la corrosió i de les inclemències del temps, mostra molts desperfectes, de tal manera que una bona part de les seves esculturacions presenten greus mutilacions o bé, fins i tot, han estat esborrades totalment. Aquest fet priva de fer-ne una descripció ben detallada, bé que la seva estructura, encara ben patent, deixa entreveure una ponderada sumptuositat.

Així que aquest bell portal s’endinsa en el gruix del mur mitjançant cinc arquivoltes en degradació, quatre de les quals es recolzen alternativament sobre muntants aixamfranats i columnes, originant-se sobre una imposta, restaurada en part, que recorre tota la portalada i que s’estén un bon tros vers els costats on, al dessota, es desenrotllen uns plafons ornamentats amb elements vegetals, delimitats inferiorment per un nervi, de mides idèntiques al collarí dels capitells externs i que arriba als capitells interiors.

L’altra arquivolta, és a dir, la cinquena, arrenca de la imposta adossada als plafons emmarcats i protegint el portal. A mitja alçada de les arcades i a cada flanc del portal hi ha encastades a la paret dues figures, de les quals la de l’esquerra, que és de formes estilitzades, representa un cavaller que cavalca a la gropa d’un cavall (aquest quadrúpede també podria representar la figura d'un lleó i, en aquest cas, hom podria identificar el genet amb Samsó, que així tindria dominat l'animal), mentre que la de la dreta, pel seu mal estat, ja no es pot identificar. La darrera arquivolta, que emmarca un espai semicircular a manera de timpà, era decorada, tal com es veu en la primera dovella, amb elements decoratius helicoïdals. Per la seva part, la tercera arquivolta o central era embellida amb elements historiats o figuratius, com evidencia el primer bloc de pedra, on hi ha dues figures que sostenen una creu.

Detall de la portalada romànica amb els capitells del costat dret, mirant la porta, un dels quals, a l’interior, presenta dues escenes referents al pecat original d’Adam i Eva.

A. Lajarín

Pel que fa a l’esculturació dels capitells, aquesta mostra una temàtica on es barregen els temes historiats amb d’altres de fauna fantàstica. En el capitell intern de la dreta hi ha dues escenes referents al pecat original, on apareix Eva a les dues cares del capitell. En la primera, conscient del pecat comès, es tapa el sexe amb la mà davant l’arbre del fruit prohibit, mentre que en la segona és amonestada per Jahveh per tal com ha induït Adam al pecat. Dos lleons o llops amb el cap comú fan el pas amb el segon capitell, ornat amb fauna fantàstica, tema que es repeteix en el capitell extern de l’altra banda, que és separat de l’intern, restituït, amb elements faunístics. Al centre del semicercle que ocupa el lloc del timpà hi ha col·locada la Mare de Déu, que presideix el portal, col·locada posteriorment. (FJM-AMB)

El portal romànic de Santa Maria de Montserrat no ha cridat pas tant l’atenció com hauria merescut. El seu estat de conservació i el fet de no anar acompanyat d’una església encara dempeus han fet que hom hagi oblidat aquest conjunt. Però, a desgrat d’això, hom es pot atrevir a afirmar que és un monument clau per a comprendre l’escultura del Bages i creiem que és vàlida una separació lleugera de les opinions exposades fins al present.

J. Puig i Cadafalch, una vegada més, va entendre l’interès d’aquest monument i li va consagrar un estudi, previ a la seva restauració durant l’any 1931 o 1932, estudi que encara era inèdit a l’arxiu del Monestir de Montserrat fins fa poc temps. Després, ell mateix utilitzà les seves observacions en un curt capítol del seu llibre sobre l’escultura romànica a Catalunya. Aquest estudi ha quedat molt envellit i cal intentar de situar el portal de Montserrat dins el seu marc cronològic i estilístic, una mica excepcional al Bages.

Per entendre quina és la meva posició enfront del portal de Montserrat, cal recordar en primer lloc que el monestir de Santa Maria de Montserrat mantingué, durant tot el segle XII, relacions íntimes amb el que esdevingué en aquell moment un dels principals centres religiosos del país, el monestir de Ripoll, del qual Santa Maria de Montserrat fou priorat. El capítol històric que hom ha llegit més amunt i els estudis d’A.M. Albareda, il·lustren aquests lligams.

La façana romànica de Santa Maria, car més que un portal es tracta d’una façana, ha estat muntada en el lloc on es troba avui, tot seguint el projecte de restauració proposat per J. Puig i Cadafalch en l’estudi citat. En les fotocòpies conservades de la façana abans del trasllat i de la restauració, aquesta presenta únicament les arquivoltes i els muntants però, en canvi, no s’hi veu cap element de timpà. En aquest punt creiem que l’opinió de Puig fou influenciada pel fet de trobar tants timpans decorats a la regió, mentre que, com tots sabem, aquest element no és gaire freqüent en general dins el romànic català.

Cal imaginar la façana de Santa Maria de Montserrat, com la de Ripoll tant des del punt de vista cronològic com estructural. Com Ripoll, una façana s’afegeix durant el segle XII a l’església del segle XI. Com a Ripoll, però de manera molt més modesta, el portal presenta arquivoltes historiades i s’estén cap a la façana.

La iconografia de la façana de Montserrat és força interessant, malgrat les dificultats de lectura que resulten de l’aspecte molt esborrat dels relleus. A cada banda de la portalada un fris decorat amb elements vegetals separa la façana en dos nivells. Mentre a la part baixa, la paret, almenys en els elements conservats, és nua, a la part alta dos alts relleus s’enfronten. A la dreta, un monstre lluitant amb un personatge s’ha perdut pràcticament, mentre a l’esquerra es veu encara prou clarament la lluita de Samsó amb el lleó. Samsó, assegut sobre l’animal com un cavaller, per a tenir més força, obre la gola del lleó. Aquest element iconogràfic, és bastant freqüent en l’art romànic, la qual cosa ens estalvia de parlar-ne ací.

Al portal pròpiament dit, junt amb els elements vegetals, queden encara força indicis per a poder suggerir la presència d’un programa iconogràfic coherent. Les arquivoltes proposen diverses sèries narratives que J. Puig i Cadafalch atribuïa a escenes de la vida de la Mare de Déu a la qual està dedicada l’església: Anunciació, Visitació i escenes associades a la vida de Jesús infant.

Tot intentant de completar aquesta iconografia hi trobem un tema freqüent en altres portals de la regió. S’hi veuen Adam i Eva, al costat de l’episodi de l’Expulsió del Paradís.

Així ens trobem davant una iconografia que oposa l’Antic i el Nou Testament amb Samsó i Eva d’una banda i Maria i la vida de Jesús infant d’una altra. Oposició que trobem tant a la façana de Ripoll com als diferents portals decorats amb timpà del Bages.

Els animals i monstres que constitueixen la fauna de la façana són molt variats: felins d’angle mossegant llurs ales, animals dins de ramatges, dragons alats, bèsties amb dos cossos i un cap únic que devoren un altre animal, etc.

Si l’estructura del portal ja permet d’acostar-se a l’art de Ripoll, també els detalls de les arquivoltes historiades o dels temes decoratius com els fullams de l’arcada exterior, ens hi porten. El primer capitell de l’esquerra, amb els felins alats, constitueix un element típic del repertori de Ripoll. A aquesta observació de procedència estilística o iconogràfica s’ha d’oposar l’esperit del capitell historiat de la dreta que sembla referir-se més particularment a l’art bagenc.

Aquests elements de referència permeten, alhora que lamentem no haver conservat un monument tan interessant per a la història de l’art, de situar cronològicament aquest portal dins el darrer quart del segle XII. (XBA)

Talla

Imatge romànica de la Mare de Déu. Aquesta imatge és l’autèntica, guardada a l’interior del monestir.

Arxiu ECSA

A l’interior del monestir i en un lloc privat és guardada la imatge romànica de la Mare de Déu, molt famosa i que ha esdevingut un símbol per al poble de Catalunya. És anomenada popularment la Moreneta.

La Mare de Déu sosté el Fill al centre de la falda. Tots dos han estat representats en posició frontal. La Mare va vestida amb una túnica, un mantell i una toca que li cau fins a mitja espatlla. Damunt la toca porta la corona. La túnica i el mantell són daurats i la toca és policromada, amb motius ornamentals geomètrics. Les vores de les mànigues de la túnica i el seu extrem inferior també han estat decorats, aquí amb bandes paral·leles i un puntejat fi. El Fill, també coronat, porta túnica i mantell. El tron damunt el qual seu la Mare és de proporcions rectangulars, més alt que ample i constituït per quatre muntants cilíndrics, rematats per un pom en forma de pinya. El dors del setial presenta un respatller arquejat.

Els peus del Nen són nus i els de la Mare, calçats i acabats en punta, descansen damunt un coixí que fa la funció d’escambell. A la mà dreta la Mare porta una bola i amb l’esquerra aguanta el Fill, que beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra sosté una pinya. Aquest mateix motiu apareix flanquejant la tarima-suport del tron. Les carnacions tant de la Mare com del Fill són negres.

La imatge té unes proporcions estilitzades. Fa 95 cm d’alt i la seva amplada, bé que aproximada, no deu depassar els 35 cm.

La policromia i el material recobrent tapen del tot la fusta en què fou esculpida aquesta talla, que sota la pintura porta un entelat.

Les condicions de seguretat i conservació són acceptables. La peça, en el seu conjunt, ha sofert diversos retocs. La restauració més important tingué lloc durant la primera meitat del segle XIX, que fou refet totalment el Fill i les mans de la Mare.

Segons F.P. Verrié és el segle XIV, vers l’any 1327 i al Llibre Vermell, quan apareix esmentada per primera vegada l’existència d’aquesta peça. L’any 1599 la imatge passà de la capella antiga a la nova basílica. En un incendi de l’altar major ocorregut l’any 1691 la imatge pogué ésser rescatada del foc. Ja el segle XIX, l’any 1809, a causa de la invasió dels francesos, la imatge fou amagada, i el 1810 retornà al seu altar major, d’on tornà a sortir per a la seva salvaguarda dos anys més tard. L’any 1822 la imatge fou traslladada a Martorell i a Barcelona, on romangué un any i mig. El seu culte es restableix a Montserrat fins a l’any 1835, que torna a deixar el seu altar per a no tornar-hi fins al 1844. Aquest any és firmat el reial decret pel qual es concedia la reapertura del santuari i la reposició de la imatge, la qual, exceptuant la Setmana Tràgica del 1909, ja no es mogué de l’altar fins a l’actualitat, on encara es venera.

Val a dir que la imatge que avui és exposada al públic per a la seva veneració és una còpia de l’original, la qual és guardada a l’interior del monestir.

Aquesta imatge respon al tipus de Mare de Déu en Majestat d’acord amb un model occidental derivat d’un tipus anterior bizantí l’arrel de concepte del qual és anomenada Panagia o Theotokos, nom genèric atribuït a la Mare de Déu; d’una variant d’aquesta, la Nikopoia o Kyriotissa, l’art occidental prengué la representació-tipus per a la Mare de Déu en Majestat. Amb caràcter estàtic, en posició sedent, aguanta el Fill a la falda en actitud rigorosament frontal.

El fet que la Mare de Déu de Montserrat tingui un color negrós no suposa cap diferència amb el tipus habitual de les marededéus en majestat o, si es vol, entronitzades.

Hom diria que es tracta d’un tipus mixt, bizantí, però, potser, influït per la manera de fer de Ripoll, monestir amb el qual mantingué relació i del qual depenia el de Santa Maria de Montserrat; conserva uns trets propis de la tipologia ripollesa, dintre la classificació establerta per A. Noguera i Massa.

Un tret característic de l’anomenat tipus bizantí fóra restricta frontalitat i simetria de la imatge i, sobretot, la seva proporció estilitzada, pràcticament 3:1. L’ornamentació pictòrica daurada encara la integra més en aquest grup. Amb tot, si els caràcters de gest, postura i proporció la inclouen dins un cànon bizantí, no és pas menys cert que el modelat de la cara és més amable, de caire clàssic i més d’acord amb els tipus ripollesos com els de la Mare de Déu del Tura, d’Olot i d’Olopte, a la Cerdanya. Comparable també a aquest tipus estilístic, bé que potser un xic posterior, és la marededéu procedent d’All, a la Cerdanya, bé que salvant algunes diferències de tipus formal.

La forma de la caiguda dels plecs de la túnica, en una V àmplia, coincideix amb la de la imatge de Matadars i amb la de Sant Vicenç de Castellet, aquestes dues últimes de proporcions força menys esveltes i, com la primera, de la mateixa comarca del Bages.

Al Museu Episcopal de Vic hi ha diverses imatges que tenen un mateix tipus iconogràfic que la de Montserrat, sobretot pel que fa a trets formals i d’estil. Una d’elles és la de Matamala, al Ripollès, i l’altra, també de la comarca del Ripollès, procedent de Llaers. Les similituds són també evidents en trets formals i estilístics amb la marededéu entronizada que procedeix del poble osonenc de Roda de Ter. Bé que de procedència desconeguda, amb el número d’inventari 969 també al Museu Episcopal de Vic hi ha una imatge que porta una túnica daurada, amb mantell i toca; coronada, sosté amb la mà dreta una bola i a la falda, en posició simètrica, porta el Fill, coronat i beneint. Els plecs de la seva túnica cauen en V, i la seva mà esquerra, igual com la de Montserrat, es recolza damunt l’espatlla del Fill. El tron, amb ornamentació floral als seus laterals, té quatre barrots cilíndrics i un respatller arquejat. Tanmateix en totes les que hem enumerat com a possibles paral·lels hi ha una diferència: el cànon és més allargat en la imatge de Montserrat que no pas en aquestes peces, la relació existent en les quals és de 2:1. L’angle oval de la cara és també més allargat i refinat en la de Montserrat.

Si hem prescindit fins ara del to negrós de les carnacions ha estat pel fet que aquesta no és pas una premissa per a determinar un tipus estilístic.

Hem constatat que totes les imatges de la Mare de Déu negres pertanyien a rutes de pelegrinatge medieval i totes tenien una estreta relació amb abadies benedictines, cistercenques o cases de templers. Una d’aquestes rutes era la que anava des de Perpinyà, per la vora del Tec, per Arles i d’aquí, pel Coll d’Ares, fins a Ripoll, tot estirant-se fins a Montserrat. Una altra de les rutes seguides feia travessar el Pirineu pel Coll de Panissars i entrava a l’Empordà, des d’on seguia el curs del Fluvià fins a arribar a Besalú i continuar fins a Olot. Des d’aquí anava a Ripoll o a Vic, Manresa i Montserrat.

Hi ha, o hi ha hagut, moltes imatges negres a França: la del Puèg, avui desapareguda, i la d’Orcival, a l’Alvèrnia. A Catalunya podem esmentar la del Tura, a Olot, o la de Núria, al Ripollès. També són freqüents a l’Europa central.

Diverses són les teories que intenten d’explicar el perquè del color negre de la marededéu. Des dels estudis específics de E. Saillens (Nos vierges noires, leurs origines, París 1945) fins a les justificacions en treballs d’escultura o de pintura romàniques de caràcter general; sovint s’interpreten com una dependència de les icones bizantines pel seu color fosc en les carnacions que destaquen sobre els fons daurats on es pinten les imatges; d’altres busquen com a font literària d’aquestes imatges el Càntic dels Càntics, concretament el poema I; d’altres des d’un punt de vista simbòlic busquen els seus antecedents en la deessa mare, en Gea, per exemple. De tota manera, de moment no podem generalitzar.

Tot i les similituds establertes amb les peces que hem anomenat abans, i que encara podríem esmentar d’altres trets comuns a d’altres exemplars, sobretot de la Cerdanya, la imatge de Montserrat constitueix un cas aïllat i peculiar no pas només per la seva proporció estilitzada, sinó per la seva talla perfecta i per la policromia. En una paraula, per la seva tècnica acurada i la qualitat artística que l’acompanya sense que se surti dels marges estrictes del tipus romànic de les imatges de la Mare de Déu en Majestat.

La cronologia que podem establir per a aquesta imatge oscil·la, segons els autors que l’han estudiada, entre el final del segle XI i el segle XII. Els estudis més recents la situen de ple al segle XII, en la seva primera o segona meitat. És difícil precisar en quin període d’aquest segle pogué ésser treballada aquesta peça, i més encara si hem de deixar de banda les restauracions que sofrí al llarg dels anys. No obstant això, atesa la qualitat tècnica del seu treball i el seu refinament artístic, sembla una obra tardana, en qualsevol cas posterior a les talles de la seva mateixa tipologia procedents de la catedral de Girona i de Cornellà de Conflent, per a les quals hom ha establert la data de mitjan segle XII per a la primera i del començament del mateix segle per a la segona. (CLU)

Bibliografia

• Àlbum de Montserrat, Publicaciones de la Abadía de Montserrat, N.Poncell, Igualada s.f.
• Àlbum Meravella, vol. I, Ed. Ibérica, Barcelona s.f., pàgs. 13-14.
• Anselm M. Albareda: Historia de Montserrat, Publicacions del Monestir de Montserrat 1931, pàgs. 141-152.
• Juan Baldomà Alós: Montserrat, montaña santa, Ed. Borrás, Barcelona 1945, pàgs. 15-22, en pàgs. 5, 16 i 17.
• Eduard Carbonell: L’art romànic a Catalunya, segle XII, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1975, pàg. 49.
• Walter, W. Cook i Gudil Ricart, J.: Pintura románica. Imaginería románica, a Ars Hispaniae, vol. VI, Ed. Plus Ultra, Madrid 1950, pàg. 307, fig. a la pàg. 304.
• Cayetano Cornet y Mas: Tres días en Montserrat. Guía histórico descriptiva, Plus Ultra, Barcelona 1858.
• Francisco de Paula Crusellas: Nueva historia del monasterio y santuario de Montserrat, Ed. Tipografía Católica, Barcelona 1896.
• Maties Delcor: Les verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la historia i en l’art, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1970.
• Joaquim Folch i Torres: L’art català, Ed. Aymà, Barcelona 1955, pàgs. 191-204.
• José Gudiol, J. Regla i J. Vilà Valentí: Cataluña, Col. Tierras de España, Ed. Noguer, Madrid 1974, pàgs. 197-204.
• Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. 2, Col. Zodiaque, Yonne 1961, pàg. 212, a la 95.
• Vierges romanes, Sainte Marie de la Pierre qui Vire, Yonne 1961. Miguel Muntadas: Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir, Ed. Imprenta Roca, Manresa 1871.
• Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Barcelona 1977, pàg. 154.
• Antoni Pladevall i Font i Francesc Català i Roca: Els monestirs catalans, Edicions Destino, Barcelona 1970, pàgs. 258-267.
• José M. de Sagarra: Montserrat, Ed. Noguer, Barcelona 1952, pàgs. 24-25.
• Xavier Sities i Molins: El arte antiguo en la Comarca de Bages. La iglesia románica de Montserrat, a “Bages”, núm. 85, Manresa, març de 1960, pàg. 7.
• Manuel Trens: María. Iconografía de la Virgen en el arte español, Ed. Plus Ultra, Madrid 1946, pàg. 528, fig. 312.
• Fredric P. Verrié: Los monumentos cardinales de España, IX, Montserrat, Plus Ultra, Madrid s.f., pàgs. 80-92.
• José Villanueva: Viaje literario a las iglesias de España, vol. 7, València 1821, pàgs. 136-157.
• Joaquín Yarza: Arte y Arquitectura en España 500-1250, Ed.Cátedra, Madrid 1979, pàg. 309.
• Joaquín Yarza: Historia del Arte Hispánico. La Edad Media, Ed. Alhambra, Madrid 1980, pàg. 194. (CLU)