Situació
Aquesta església, un dels pocs edificis del gòtic rural, amb elements de tradició romànica, presideix juntament amb el castell el petit nucli de Rubió.
ECSA - M. Sagarra
Tant la seva situació com l’itinerari que cal seguir per arribar-hi són els mateixos que hem descrit anteriorment en l’apartat referent al castell de Rubió. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG809115.
Història
Aquesta església era situada dins de l’antic terme del castell de Rubió. Inicialment tingué funcions parroquials, i encara les conserva en l’actualitat.
El castell de Rubió es documenta a partir de l’any 1069; en la donació que féu Ramon Guadall de Calders i la seva muller Arsenda a la canònica de la Santa Creu de Barcelona d’uns béns situats a Sant Pere des Vim, aquests afrontaven amb el castell de Rubió.
Les primeres notícies sobre l’església són de l’any 1082, en què es jurà el testament de Bernat Ramon, el qual deixà 10 unces d’or a Santa Maria de Rubió. Això no obstant, es coneix l’existència de l’església entre els anys 1025 i 1050, quan ja exercia funcions parroquials, ja que en una llista de parròquies del bisbat de Vic d’aquesta data figura Rubiono.
En l’actualitat continua tenint culte com a parròquia del terme de Rubió i es troba en bon estat després de les darreres restauracions realitzades per la Diputació de Barcelona. (ABC)
Portada
Porta d’accés oberta al mur nord que conserva alguns elements de factura romànica.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A la portada nord de l’església de Santa Maria es conserven, integrats en la seva estructura, alguns elements de factura romànica. La porta és formada per tres arquivoltes que emmarquen un arc de mig punt adovellat. L’arc descansa damunt la línia d’imposta, les dues arquivoltes centrals ho fan damunt de dos capitells i la més exterior damunt una mènsula.
Les dues arquivoltes centrals presenten una decoració geomètrica a base de puntes de diamant i bordons, intercalant les motllures còncaves i convexes.
La línia d’impostes segueix tot el muntant, a manera de fris, i continua en l’àbac dels capitells i de les mènsules. Està esculpida amb una decoració floral de tradició romànica, consistent en una tija ondulada que es cargola i encercla tres folíols a la banda dreta de la porta i quatre a l’esquerra. L’únic element figuratiu que es representa en les impostes és un paó que apareix en la polsera o muntant intern de la porta. Aquest símbol cristològic, tipificat a partir dels cercles que ornen les plomes de la cua, apareix en una posició gairebé horitzontal per tal d’adaptar-se al marc.
Capitells i línia d’impostes dels brancals esquerre i dret (des del punt de vista de l’espectador), decorats amb alguns relleus de tradició romànica i altres ja gòtics.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Els capitells, de factura més gòtica que romànica, estan ornamentats amb una decoració vegetal que alterna amb petits elements figuratius. Els dos capitells de la dreta de la porta presenten una decoració vegetal idèntica. El tambor s’organitza en dos nivells de decoració: en l’inferior hi ha tres palmeres amb folíols oberts en forma de ventall; la central és més petita que les laterals i coincideix amb el centre i els angles del capitell. Aquest nivell se separa del superior mitjançant una sanefa perlejada a manera de garlanda, la qual dibuixa semicercles que en els angles coincideixen tant amb les palmetes inferiors com amb els daus del capitell. La garlanda emmarca a la part superior una mena de fulles que s’adapten a la forma del marc. El capitell exterior està molt més ben conservat que l’interior, la qual cosa pot fer interpretar que es tracta d’una reproducció(*). Els capitells del costat esquerre de la porta organitzen el tambor amb el mateix tema i fins i tot amb la mateixa disposició, si bé hi ha diferències en la tipologia de l’element vegetal. El capitell intern s’omple amb fulles de parra que sorgeixen de dues tiges; a l’angle i a la part superior es disposa una cara que sembla respondre a les característiques canines. El capitell extern també es decora amb dues tiges, de les quals sorgeixen tres folíols profusament nervats, i ocupa l’angle una altra faç d’animal.
Les mènsules que suporten l’arquivolta exterior tenen secció poligonal i estan encastades en el mur. La de la dreta de la porta es decora amb fulles de figuera, la tija de les quals sorgeix d’un floró disposat a la base de la mènsula. La de l’esquerra presenta tres fulles amb forma de cor, de dos folíols la lateral i de quatre la central, sorgint també d’un floró que omple la base.
Els fusts de les columnes són llisos i descansen damunt unes bases de tipologia àtica decorades amb uns gafets que simulen unir la base amb el plint(*).
A la clau de l’extradós de l’arquivolta exterior senyoreja l’escut de la família Castellolí: damunt el camper un castell de tres torres.
Detall de la decoració de la línia d’imposta, a l’intradós de l’arc i en el sector del brancal esquerre (des del punt de vista de l’espectador), consistent en una au disposada horitzontalment i en actitud de mossegar amb el bec la tija que ornamenta la part exterior de la imposta.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Quant a l’estil, aquest portal ha estat inclòs dins l’anomenada escola lleidatana (Martí i Figueras, 1982, pàg. 424), caracteritzada pel seu arrelament a la tradició romànica, per l’absència de timpà i per solucionar la decoració de les arquivoltes amb motius geomètrics. Cal remarcar que aquest portal barreja elements que són plenament gòtics amb altres que palesen la pervivència de la tradició romànica. Així, la sanefa de la línia d’impostes i dels àbacs presenta un motiu decoratiu propi del romànic que en els segles XII i XIII tingué una gran extensió per tota la geografia catalana. En canvi els capitells, malgrat ésser una producció local, són molt més propers a la manera de fer del gòtic.
L’església ha estat considerada fins fa poc com un edifici de mitjan segle XIV, la qual cosa gairebé obligava a interpretar la decoració de la línia d’imposta com un element reaprofitat de l’antiga església romànica.
Darrerament s’ha pogut comprovar que la construcció de l’església data del 1300 (Juan Verdejo-López Muñoz, 1989, pàg. 45), amb la qual cosa queda clarificada la hipòtesi del reaprofitament dels cimacis i les impostes de l’antiga església romànica (Martí i Figueras, 1982, pàg. 424). El portal és contemporani a la resta de l’edifici i per tant cal datar-lo del mateix temps, i més tenint en compte que la clau de l’arquivolta exterior és presidida per l’escut dels Castellolí, senyors del castell de Rubió durant el primer quart del segle XIV.
La convivència d’elements inspirats en la tradició romànica amb els que són producte de les innovacions gòtiques és usual en molts conjunts i obres del final del segle XIII i principi del XIV, i el portal de l’església de Rubió n’és un exemple més. (MMG)
Portada
El portal de la façana sud presenta una estructura molt simple que consisteix en un sol arc de mig punt adovellat, amb un bordó a l’intradós que és extradossat amb una arquivolta que retorna en imposta. A desgrat de la seva tipologia romànica, hi ha la possibilitat que fos realitzat en un moment ja força tardà que podria coincidir, fins i tot, amb el de la renovació del temple. (FJM-AMB)
Excavacions arqueològiques
Aspecte de l’interior de l’església un cop acabada la campanya d’excavació feta entre els anys 1985-86.
J. Soler
En el bienni 1985-86 la Diputació de Barcelona va dur a terme una campanya arqueològica a l’església de Santa Maria de Rubió, pas previ a la restauració de l’edifici. Entre els descobriments d’aquesta intervenció cal destacar un camp de sitges amb dues etapes d’utilització datables dels segles X i XI, la fonamentació de l’església romànica primitiva, coneguda per la documentació, però de la qual s’ignorava el traçat, i nombroses tombes, principalment dels segles XI-XIII. També cal fer esment de la localització de les trinxeres de fundació de tots els murs perimètrics de la construcció actual, el rebliment d’una de les quals va servir per a fixar definitivament, al final del segle XIII, la data de la portada septentrional del temple, solidària de la resta de la fàbrica i sobre la qual s’havien fet algunes especulacions.
Com a conseqüència dels treballs descrits s’ha pogut saber que molt abans de bastir-se l’església actual, en el pujol de Rubió ja hi va haver una ocupació humana de la qual resten un conjunt de sitges. Aquests dipòsits van ser retallats en la roca natural i per això no és fàcil d’esbrinar-ne la data de fundació. de tota manera coneixen molt bé la cronologia dels rebliments que s’hi van col·locar per amortitzar-los, gràcies a la ceràmica medieval grisa i oxidada que contenien. D’aquesta manera, podem aventurar que les instal·lacions es van abandonar cap al darrer quart del segle X, i que a sobre es va sedimentar una capa de cendres. La presència d’un estrat d’aquesta mena bé podria indicar un esdeveniment bèl·lic, tenint en compte que l’indret es trobava en plena frontera amb els musulmans.
Malgrat tot, el poblament a Rubió no es va aturar. Després de l’abandó esmentat es van tornar a obrir unes altres sitges, algunes de les quals tallaven les precedents, totes elles ja reblertes i fora d’ús. És molt probable que tant aquests dipòsits com els altres estiguessin associats a estructures d’habitació que no han aparegut en la superfície excavada, la qual cosa no vol dir que no estiguin en un altre lloc del turó. La utilització d’aquest segon camp de sitges s’ha documentat com a mínim des del darrer quart del segle X, datació de l’amortització del primer, fins al tercer quart del segle XI. Aquesta darrera data s’obté mitjançant l’anàlisi de les ceràmiques grises medievals que contenien els estrats de rebliment de les estructures, i també a través d’una moneda trobada en una d’elles (estudiada, com la resta del numerari, per la senyora Maria Clua), encunyada pel rei Sancho Ramírez d’Aragó (1063-94). Aleshores, els dipòsits de gra es van tornar a abandonar, però aquest cop sense violència, ja que la causa va ser la construcció d’un temple romànic.
Al llarg de l’excavació s’ha trobat part del perímetre d’aquesta església, la qual molt probablement va ser de nau única coberta amb volta. Així ho va palesar el descobriment de les ruïnes de les parets laterals d’una bona part de l’aula que, en la cara interior, presentaven els estreps d’un arc faixó. Aquest edifici, compost per murs de bona factura alçats amb carreus i pavimentat amb terra batuda, es va utilitzar sense solució de continuïtat fins a la construcció de la fàbrica actual. Precisament en alçar-se aquesta darrera església, tot envoltant les restes de l’anterior, és possible que continués en ús el temple romànic fins a un moment molt avançat de les obres. Aquest procés va permetre la conservació dels vestigis que s’han trobat. Malgrat tot, l’explanació de l’àrea interior de l’edifici gòtic per tal de formar el paviment, va ocasionar la pèrdua de la capçalera del segle XI.
Es coneixen algunes zones de la sagrera romànica, a causa que un sector molt proper al temple, situat entre el mur septentrional de la primera església i la paret nord de l’actual, va aparèixer en l’excavació segellat pels estrats baix-medievals i moderns. Contenia nombroses tombes, bona part de les quals havien estat tallades per la fonamentació del llenç gòtic. La majoria corresponia a sepultures infantils, el·lipsoïdals o rectangulars, retallades en les argiles naturals i generalment amb l’inhumat col·locat en posició fetal; en cap d’elles no hi ha aixovar. A més, es va trobar una estela discoidal, fora de context, en el rebliment de la trinxera de fundació del mur nord actual; aquesta peça es pot datar de la darrera etapa del cementiri i, en tot cas, se li pot aplicar un terminus ante quem de cap al 1300, datació de la construcció del temple que ha arribat fins a nosaltres. En el sondatge realitzat prop del contrafort central de la façana sud, a ponent de la porta, va aparèixer una cista que contenia un individu adult, la qual estava tallada per l’element de descàrrega esmentat. El tipus d’enterrament suggereix una datació dels segles XII-XIII, la qual es pot matisar amb el mateix terminus ante quem al·ludit abans.
La data de fundació de l’església gòtica actual es pot conèixer força bé gràcies a l’aparició de materials en una sèrie d’indrets aclaridors: les trinxeres de fundació de les parets perimètriques, l’estrat d’amortització del temple anterior i la preparació del primer paviment. Bàsicament es tracta de ceràmiques i monedes; les primeres procedeixen de ben segur de la terrisseria de Cabrera d’Anoia i les segones consisteixen en un bon nombre de peces encunyades durant el regnat de Jaume I. Tot això proporciona una datació de cap al 1300. A més, posseïm un interessant terminus ante quem per aquesta etapa del jaciment. Es tracta d’una moneda de Jaume II (1291-1327) apareguda en una sepultura situada extramurs de l’església d’ara, paral·lela al parament nord. Un altre element que confirma aquesta datació és la decoració de les mènsules sobre les quals recolzen les traceries de les voltes de l’edifici; en aquests elements es troba esculpit l’escut de la família Castellolí, feudatària dels Cardona, la primera menció de la qual associada a la jurisdicció del lloc de Rubió data del 1308. (ALM-MJV)
Pica
A l’exterior de l’església, davant el portal nord, hi ha una pica baptismal de grans proporcions i sense cap mena d’ornamentació. Per ara sembla difícil establir-ne la cronologia i més encara atribuir-li una filiació romànica (vegeu annex en aquest volum). (FJM-AMB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Puig i Cadafalch, (1909-18) 1983, vol. III. 2, pàgs. 787-788
- Buron, 1980, pàg. 90
- Martí i Figueras, 1982, pàg. 424
- Asarta Ferraz, 1989, pàgs. 37-44
- Verdejo-López Mullor, 1989, pàgs. 44-47
- González, Lacuesta, López, 1990, pàgs. 251–260
Bibliografia sobre la portada
- Buron, 1980, pàg. 90
- Pladevall, 1971-72, pàg. 283–304
Bibliografia sobre les excavacions arqueològiques
- Asarta Ferraz, 1989
- González, Lacuesta, López Mullor, 1990