La basílica
Aspecte del cor o presbiteri de la basílica.
P. de Palol
Al costat nord del poblat del Bovalar hi ha una basílica amb una estructura i una distribució d’espais litúrgics molt clàssiques dins de la tipologia dels nostres temples del Principat i les Balears. És evident que s’hi endevinen algunes modificacions no sempre fàcils de definir que es van efectuar durant els llargs anys que van des del moment fundacional fins a la destrucció pel gran incendi, en una data posterior al regnat d’Àkhila, a partir dels anys 713-720.
No és fàcil analitzar aquesta evolució, però hi ha elements arquitectònics estructurals i ornamentals del mateix temple que permeten intentar-ho. Alhora, la utilització de l’església com a centre funerari i la relació amb el poblat que la utilitzà fins a la destrucció del conjunt, permeten el que podríem anomenar una certa cronologia horitzontal.
L’església del Bovalar és un temple format per una gran fàbrica rectangular de 26 × 12 m (amb els gruixos de les parets) construïda en un sol moment. L’interior es distribueix en tres espais rectangulars de funció litúrgica concreta. A l’E, hi ha el santuari i el cor. Al centre, l’ampli espai de les tres naus dividides longitudinalment per sis columnes; als extrems, en el que haurien estat les columnes 1 i 8, aquestes han estat substituïdes pel mur del cancell del cor a llevant i pel mur de separació del baptisteri a ponent. Un tercer espai forma l’àmbit baptismal amb la piscina coberta per un magnífic baldaquí.
Planta de la basílica, amb les nombroses tombes situades a l’Interior I al seu entorn immediat.
P. de Palol
La capçalera, de fons exterior rectangular, és dividida en tres espais. Al centre, hi ha el santuari o lloc de l’altar, de la mateixa amplada que la nau central (5 m des del mig de les columnes), i a banda i banda dues cambres laterals funeràries, de 3 m de fons interior, tot amb el mateix ritme de distribució de les tres naus del temple.
Entre les naus i la capçalera hi ha una zona de l’amplada total de l’edifici que no és trencada pel ritme de les columnes de la nau major. És un espai ocupat pel cor o presbiteri, que comunica el santuari amb la nau central, separats per cancells. És un espai a manera de fals transsepte dins l’estructura general del temple, però sense cap mena de diferenciació exterior. En el darrer moment de l’edifici, el presbiteri sembla que s’aïllà de la nau lateral amb un mur, tot constituint una unitat comunicada només amb el santuari a llevant i la nau major a ponent. És interessant l’existència de cancells. Per una part, l’entrada al santuari conservava un cancell a banda i banda, adossats a les pilastres dels costats nord i sud i deixant un petit espai, escassament d’1 m, per entrar-hi. S’havia conservat part del cancell nord (després destruït i robat) tallat en una potent placa de calcari blanc. Els cancells presenten una superfície llisa dividida en faixes separades per un ample llistó que recorda el braç inferior d’una creu. Hi ha 5 espais així a cada cancell. Ho vam poder fotografiar l’any 1967, abans que desapareguès. Suggereix una ornamentació de creus o arcs —pilastres llises que s’obren a la part baixa com si fossin el braç inferior d’una creu—. El Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs conserva restes, molt malmeses, d’un cancell d’un estil totalment diferent. Al centre del santuari es conserva probablement la base de l’altar, amb quatre lloses rectangulars que recolzen en el suport central del cancell a manera de graó per entrar a l’espai sagrat. Sorprèn les dimensions tan reduïdes de tot aquest espai, que feien difícil la circulació. En el pas de comunicació del cor a la nau central hi ha un altre grup de cancells del qual només es conserva una part del costat nord. En aquest punt comença un passadís en direcció a ponent, cap al fons del temple, amb tres graons de desnivell. En aquest costat nord hi ha pilastres cantoneres i entre elles part d’un cancell paral·lel a l’espai i, a l’altre costat, dos blocs en el mateix sentit longitudinal de la nau major. El passadís té 1 m d’amplada al centre de la nau major i només es conserva en una longitud de 2 m cap a ponent.
És interessant per a intentar comprendre les possibles modificacions de l’estructura original, observar que vora la pilastra cantonera del N hi ha una base i l’inici d’una columna d’una sola peça, a la mateixa ratlla del mur de separació entre el santuari i la cambra funerària nord. No sabem si es tancava aquesta part nord del cor, que també fou clarament separat de la nau menor del mateix costat amb un mur, que, a més, en un darrer moment, es va reforçar i engruixir igual que la part corresponent a la paret de la basílica.
Hi ha un fet que fa reflexionar amb relació a aquest àmbit i la corresponent cambra funerària nord de la capçalera i és que en les seves excavacions R. Pita no va trobar el mur de tancament que vam descobrir a certa profunditat durant els nostres treballs, amb la tomba 40 a l’interior. És possible que en un moment tardà es configurés un espai funerari amb la cambra i l’extrem nord del cor. La zona va ser malmesa per les trinxeres de la Guerra Civil Espanyola, que van trencar la part exterior nord del temple precisament en el lloc de la cambra, immediatament abans del bloc de l’angle nord-est de l’edifici. Alhora es va destruir pràcticament tot el mur exterior del santuari i el de separació amb la cambra funerària nord.
És important, per problemes de cronologia amb relació al temple i la necròpoli, el grup de 34-35 tombes que són precisament a l’angle oposat sud de l’espai del presbiteri. Segurament es mantenia la comunicació amb la nau lateral del temple, ja que s’excavaren a un nivell inferior.
Dibuix de dos fragments d’una inscripció, probablement part de l’altar, trobada entre els enderrocs del santuari de l’església.
J. Sarrate i R. Pita
Entre els enderrocs de la part central de l’absis, el santuari, van aparèixer dos fragments d’una inscripció que probablement formava part de l’altar. En un es llegeix:
]DNI REC[
]CC [
que segurament cal reconstruir: IN NOMINE] DOMINI RECIONDITE
i a l’altre:
LISA
La primera inscripció podria fer referència a la col·locació de relíquies per la semblança del seu formulari amb el d’altres inscripcions, com la de San Miguel de la Escalada, a Lleó (Pita-Palol. 1972, pàg. 395).
Les tres naus del temple foren ocupades gairebé totalment per enterraments. Abans de la nostra intervenció del 1967, vam poder fotografiar columnes i basaments (sempre en un sol bloc) de la nau central. No coneixem cap resta de capitells, que R. Pita diu que eren corintis, però és interessant la manera com es lliguen els basaments motllurats amb l’inici de la columna, amb dos plans separats per una aresta que passen del quadrat al cilindre, forma poc corrent en l’arquitectura cristiana i en tot cas més corrent a l’Orient. Malauradament, es conserva molt poc del que es veia el 1967.
No sabem si el passadís iniciat en cancells des del cor al presbiteri seguia fins al centre o el fons de la nau major. R. Pita diu que en el centre de la nau s’han trobat els suports d’un ambó o trona de fusta, que mai no hem pogut comprovar.
Més a ponent hi ha un recinte rectangular adossat al mur del fons de la nau, del qual només es conserva la meitat sud. En el seu angle hi ha la columna 6 de la filera d’aquest costat. Aquestes restes suggereixen que hi havia un contracor, com a les basíliques de les Illes Balears (son Peretó), la de la vil·la Fortunatus de Fraga o altres exemples de la Bètica (Gerena, Sevilla). L’interès d’aquesta estructura per a definir el tipus i model del temple i la seva cronologia és molt gran. Es planteja el dilema de l’origen i la difusió del contracor, si es produí a l’Àfrica o a Hispània. En el cas del Bovalar es comprova que és un element afegit amb posterioritat a la construcció de l’església, com ho demostra la superposició clara d’aquest possible contracor a tres tombes (núms. 11, 12 i 13).
No tenim cap evidència de la continuïtat del passadís central fins al contracor. Només sobre la tomba núm. 20 situada precisament en la línia del cancell, al seu costat nord, s’hi va trobar un lleugeríssim mur d’l m de gruix de calç i palets de riera, que creiem que no tenia cap mena de relació amb els cancells ja destruïts —en cas d’haver arribat fins al centre de la nau— quan es fa l’enterrament núm. 20.
La tercera gran faixa d’espai en què es divideix el conjunt del temple és el baptisteri del peu de l’edifici. Està separat per un mur que deixa un espai interior de 5 m d’amplada per a la piscina baptismal. Tot l’àmbit baptismal està correctament connectat des del punt de vista litúrgic amb les naus laterals del temple mitjançant dues portes amb els muntants i marxapeus ben conservats. R.Pita, en la seva primera anàlisi, creu que el mur de separació és d’un segon moment dins la vida del temple, mentre que seria d’un primer moment l’estadi inicial de la piscina del baptisme. Costa, però, d’explicar un baptisteri al fons de la nau major del temple sense cap mena de separació litúrgica. La construcció del mur no dóna motiu per pensar que sigui d’un segon moment. El que cal assenyalar és que els enterraments de la basílica es fan a certa profunditat del nivell d’ús del temple. L’existència d’una banqueta de fonamentació de l’edifici és evident; sobretot es comprova a l’interior del mur sud de les naus, en el de separació del baptisteri —també per l’interior— i al mur nord de les naus per l’exterior. La fonamentació sobre el desnivell que hi ha vers el riu era de blocs grans i potents. No hem sabut identificar-hi cap mena de porta com escrivia R.Pita (1973, pàg. 52).
El temple té dues entrades als costats sud i nord. La primera, segurament la més important, era la que s’utilitzava habitualment. La nord comunica amb una gran cambra funerària i aprofitava com a llindar d’entrada un gran bloc amb una inscripció funerària dedicada a Luci Licini Argo, possiblement del segle I, on es llegeix (Pita-Palol, 1972, pàg. 389):
L[UCIO].LICINIO.L[UCI]L.[IBERTO]
ARGO
LICINIUS.FELIX
PATR[ONO], OPTIMO.
El temple era cobert per una teulada sostinguda per grans bigues de fusta amb tègules de dimensions reduïdes i imbrex, a la manera tradicional clàssica. En els enderrocs de dins de l’església es van trobar més imbrex i plaques de pissarra que tègules, segurament com a resultat de reparacions de la teulada original. R. Pita assenyala en les seves notes que els capitells llisos que separen les naus anaven lligats en la seva part superior per una gran biga de fusta paral·lela als murs i a l’eix de la basílica. No tenim elements per a fer l’anàlisi d’aquest sistema de suport ni de la realitat d’una coberta a dos vessants per a tota la basílica.
El baptisteri
Restitució hipotètica de la piscina baptismal amb el seu baldaquí.
cedida per P. de Palol
L’espai baptismal té una perfecta unitat estructural, excepte l’emplaçament de la piscina. Resulta un àmbit quadrat amb la coberta seguint la disposició de les línies de la divisió del temple, amb dues columnes a cada costat però col·locades a un ritme concret amb relació als murs est i oest del baptisteri (a 1,5 m d’aquests murs límits). Les bases d’aquestes columnes, l’únic que se’n conserva, eren de dimensions menors que les bases que hi ha a les naus.
El baptisteri presenta una sorprenent piscina. L’anomalia que es fa difícil d’explicar dins la seqüència de superposicions cronològiques és que en un espai tan ben ordenat arquitectònicament, la bellíssima piscina és totalment descentrada i adossada al mur de llevant. En tot cas, cal reflexionar sobre problemes de cronologia posterior que, és clar, no tenen cap relació amb la construcció general de la fàbrica del temple i, naturalment, del mur de separació de la basílica i el baptisteri. La piscina baptismal i els enterraments que hi ha en aquest àmbit fan aparèixer nous interrogants sobre l’ús i la cronologia de tot aquest conjunt.
La piscina amb el seu cimbori és un dels elements més complets i interessants de l’arquitectura cristiana a Catalunya. Té una cavitat de planta quadrada, coberta per un baldaquí sostingut per sis columnes amb els seus capitells, cimacis i arcs. La cavitat té una profunditat de 65 cm i 1,10 m fins al basament de les columnes i un perfil amb graons en la secció nord-sud: dos graons fins al fons al costat nord i un graó a la paret sud. El fons és rectangular i pla. Tot plegat és enlluït de picadís finíssim d’opus signinum. No sabem si cobria la part superior dels murs de la piscina abans de posar-hi les pedres del gran brocal. Per sobre, per tant, s’hi ha posat el brocal o cancell amb pedres irregulars probablement reaprofitades, amb un retall, fent graó, al costat sud com si es volgués utilitzar també l’entrada i la sortida de la cavitat, ja que cal suposar que es feia l’entrada per a rebre el baptisme al costat nord i la sortida al migdia. Els murs del brocal són potents i aguantaven el baldaquí. Els excavadors van fer-ne una restitució completa a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs amb elements originals i altres de reproduïts; avui és muntat altra vegada només amb les peces originals descobertes a l’excavació. En tot cas, es tracta d’un cimbori aguantat per sis columnes, quatre als angles i dues més situades en dos costats, simètricament, entre columnes angulars. Les columnes tenen un fort èntasi, sobre basaments de tipus corinti amb dos tors i una profunda escocia; aguanten capitells corintis molt estilitzats amb una fina talla d’arestes molt pronunciades quasi a la manera del bisell visigòtic. Per sobre dels capitells, hi ha cimacis plans bellament decorats, un amb un vas del qual surten simètricament tiges vegetals; d’altres presenten zones de ratlles paral·leles que cobreixen la superfície. Tot plegat és fet amb un art molt depurat i fi situat entre les modes del Baix Imperi i les tècniques de talla plana amb arestes tan característiques dels obradors de temps visigòtics dels segles VI i VII. Ens trobem, però, encara en formes clarament romanes. No coneixem altra ornamentació escultòrica del temple, ja que el que quedava del cancell del santuari forma part de les formes planes orientals de Bizanci, Sicília o Ravenna dels segles VI i VII.
No hi ha cap element que ens permeti explicar com es cobria el cimbori. Probablement amb volta de mig punt amb la llum dels arcs majors seguint l’eix longitudinal del temple, o bé amb cúpula d’arestes, sempre amb la dificultat que suposa l’espai que restava sobre els arcs menors, que feia necessari un gran arc que els inclogués dintre. De totes maneres, hi ha exemples, sobretot a l’Orient i a l’Adriàtic, de cobertes de cimboris, però sempre de costats iguals. Un cimbori d’aquestes característiques no es repeteix a la nostra arquitectura cristiana. Possiblement només el petit baptisteri rectangular de vil·la Fortunatus tenia baldaquí.
Pita (Pita-Palol, 1972, pàg. 388) va proposar una evolució i transformació del baptisteri en tres fases. En primer lloc. hi hagué la cavitat sense les baranes; en un segon moment es construïren les baranes; i finalment es construí el baldaquí. L’excavació sembla que pot justificar un primer estadi abans del cimbori. La datació s’ha de fer exclusivament a partir dels models d’escultura i per imprecises circumstàncies de construcció dins el conjunt. Només és segur el moment final en què s’utilitzà, al principi del segle VIII.
La necròpoli
Taula tipològica de les tombes localitzades al jaciment del Bovalar.
P. de palol
La basílica del Bovalar fou utilitzada com a lloc d’enterrament del poblat o els poblats successius. La majoria de les tombes es troben a l’interior del temple (42) i algunes altres (24) al seu voltant. Constitueixen un conjunt reduït de 70 enterraments. A les excavacions de l’equip de R. Pita es van obrir pràcticament la major part dels grans sepulcres, especialment de l’interior del temple. En conjunt es van comptabilitzar 65 enterraments. Es fa difícil assenyalar els que s’han anomenat enterraments privilegiats, potser només pel lloc que ocupen dins l’espai litúrgic, ja que la qualitat de les peces és la mateixa dins i fora del recinte. Malauradament, els enterraments de l’interior de l’església foren oberts abans de les nostres excavacions i no se’n coneixen en detall moltes de les circumstàncies arqueològiques. Hi ha, però, prou elements per a intentar una possible cronologia del conjunt, molt especialment pel que fa als exemplars trobats a l’exterior, sempre en nivells inferiors als del poblat tardà, que s’hi superposa i amortitza l’espai funerari.
Hem numerat els enterraments de l’interior de la basílica de l’I al 40, d’acord amb el procés de reexcavació del temple. Cal assenyalar d’entrada que tots els sepulcres de l’interior estan situats sota el nivell d’utilització de l’església. Segons les seves mides la profunditat és diferent. En algun cas, com a la tomba 28, es va poder observar clarament els nivells sobre els quals s’assentava l’edifici, tallats per una fossa per a col·locar-hi el sarcòfag.
A la capçalera, les dues cambres a banda i banda del santuari o absis foren nuclis funeraris. La cambra del S conté quatre enterraments (núms. 36 a 39), un conjunt que es podria pensar que era familiar. Les tombes 37 i 38 són dos sarcòfags d’infant tallats en un sol bloc i coberts amb una gran llosa llisa. El 36 s’adossa al mur sud i cobreix la caixa —feta de lloses— amb una sola pedra ben tallada. L’enterrament 39, al mur oposat, és d’un adult robust i està construït amb grans plaques als costats i una llosa fina com a coberta.
A la cambra situada al N i a més profunditat hi ha un sol enterrament de lloses ben tallades als costats i coberta d’una sola peça llisa i fina. A l’interior es va localitzar un esquelet masculí. Al seu costat hi havia un enterrament de caixa de llosetes destruït per la trinxera de la Guerra Civil Espanyola.
L’espai del cor o presbiteri només conté enterraments a l’extrem sud i en l’amplada de la nau lateral d’aquest costat, tipològicament molt semblants als d’aquesta nau. La profunditat dels enterraments permetia l’ús normal de l’espai del cor. És un grup de quatre enterraments (33, 34, 34b i 35) disposats amb molta cura al costat de la primera columna de la nau i el presbiteri i a l’angle del cancell i del passadís del centre de la nau, avui desapareguts però perfectament conservats al cantó simètric. Són enterraments importants. El núm. 33 és un gran sarcòfag amb el fons tallat pla amb coixí per al cap. cobert per un gran bloc. Pel que fa als tres enterraments restants, el primer —el del centre— és una caixa de grans pedres laterals ben tallades, dues per costat i dues altres com a fons. Al seu costat sud. hi ha un altre enterrament, que aprofita la part del costat de la tomba anterior, també amb una forta coberta. El tercer enterrament, al N, aprofita per a la caixa l’altre costat de la tomba del centre. La fossa d’aquest enterrament arriba fins al lloc de basament de la columna del presbiteri. Tot fa pensar que l’enterrament es va fer quan el temple ja tenia la disposició de cancells del cor i del passadís de la nau. En la resta dels enterraments es pot comprovar que en cap cas les fosses de situació no s’acosten als fonaments de les columnes de les naus, i això vol dir que són posteriors.
És interessant el conjunt de la nau central fins al contracor. Els enterraments 31 (al N) i 32 (al S) estan situats entre la segona columna del temple i l’espai del cancell i el passadís de la nau major. El 31 té plaques al costat de la caixa i una gran coberta; el 32 és un gran sarcòfag amb una coberta tallada a quatre vessants amb pla rectangular a l’aresta superior. Probablement és el més ric de tots els sepulcres.
Continuant a la nau central, cap a ponent, en l’eix del temple i del passadís, hi ha un altre sarcòfag (núm. 27). Al seu costat hi ha un enterrament de caixa de llosetes, més humil, el 26. Més a ponent, en el mateix eix. dos nous enterraments, el 20 i el 21. El 20 és un sarcòfag, cobert amb una llosa molt ben tallada i esquadrada; el 21 és també un sarcòfag amb una coberta a quatre vessants i un fris pla a l’aresta superior. Al seu costal, l’enterrament 22 té una caixa de parets de lloses fines i coberta sense esquadrar.
En aquest punt arribem al mur del contracor que se superposa a tres grans enterraments, els núms. 13. 12 i 11. Els dos primers tenen caixes de grans dimensions, amb lloses ben tallades als costats i una forta coberta d’una sola peça sense esquadrar. Són de grans dimensions i cal suposar que tenen una cronologia antiga dins del cementiri. Hi ha sepulcres tipològicament idèntics als costats corresponents de les naus laterals, el 9 i el 10 a la nau nord i el 14 i el 15 a la nau sud. La caixa és la mateixa, amb parets de plaques grans i ben tallades i capçalera i peus d’una sola peça igual. La coberta també és d’una única llosa sense esquadrar. prou fina perquè es trobi trencada. És interessant que la coberta i les parets laterals d’aquest tipus de caixa vagin protegides per pedres planes al costat i entre la tapa i el sepulcre per tal de fixar-lo a la cavitat que s’havia obert per encabirlo. com es pot veure perfectament al núm. 28. per exemple.
La nau lateral nord conté un grup d’enterraments (16. 17 i 18) del mateix tipus i el núm. 24 al costat de la porta de la cambra funerària nord (que aprofitava una inscripció romana com a llindar). Vora el presbiteri hi ha els enterraments 28, 29 i 30, aquest posat en direcció nord-sud. Només en aquest lloc es van situar dos sepulcres en els intercolumnis 4-5 i 5-6.
A la nau lateral sud, entre els enterraments 15 i 33 descrits, hi ha dues grans tombes: el sarcòfag núm. 23, amb coberta a quatre vessants, i el 27, un dels prototips de sepultura en blocs ben tallats al costat, de la qual no coneixem la coberta.
El recinte baptismal conté vuit enterraments de tipus freqüent, de caixa de lloses ben tallades al costat i coberta sense esquadrar. Són interessants els núms. 4 i 5, fets al costat de la piscina baptismal probablement quan el baptisteri estava en funcionament. Sempre hi ha el dubte de si no va ser al revés, que el baptisteri fos posterior a la necròpoli. La situació de les tombes amb relació al quadrat de la piscina en suggereix l’adaptació a l’espai. Els sarcòfags 7 i 8 estan al nivell d’ús del recinte. Del 7 només en conservem el fons d’un sarcòfag de marbre blanc amb la silueta del cap retallada. Ei 8 és un sarcòfag de pedra calcària amb el fons tallat amb coixí també per al cap. Els enterraments 1, 2, 3 i 5 tenen la caixa formada per una sola llosa lateral en els costats llargs i una de petita en els curts (1 i 5) o bé amb lloses més menudes (1 i 2).
Adossada al mur nord del temple i comunicada per la porta lateral del mateix costat, prop de la tomba 24 ja citada, hi ha una cambra sepulcral amb quatre enterraments, els núms. 44 i 45, de costat, el 46 més al peu del mur cap a ponent i el 47, al seu costal i en la mateixa direcció. Uns murs perpendiculars a la basílica que tanquen el recinte probablement van ser aixecats quan ja hi havia els sepulcres, ja que el mur de ponent passa per sobre de l’enterrament 47. Com és normal. tots els enterraments estan a un nivell inferior del llindar de la porta, al nivell del sòl de la basílica, fet que fa pensar que el llindar es correspon amb els muntants del primer moment de la basílica. Les tombes 44 i 45 estan cobertes per grans lloses de calcari ben tallades; la 46, al peu mateix de la banqueta del mur, amb coberta de lloses més fina. La 47 es troba sota el mur que separa l’àmbit següent. Té a sobre una llosa amb senyals del punxó de picapedrer i un queixal al costat, com si fos una peça aprofitada.
Cap a ponent, adossat al mur. hi ha un enterrament tapat de palets de riera. La terra i les pedres de sobre es van esllavissar cap al riu. La tomba 48 estava tapada per una gran llosa fina, igual que les pedres del costat de la caixa. Es tractava d’un gran sepulcre, en una zona destruïda, coincidint en el punt de desaparició de la basílica i el baptisteri. El mur de la basílica es va esfondrar i s’aguanta només pel pilar nord de la porta de comunicació del baptisteri. Hi ha dues tombes més cap a ponent adossades al mur, molt destruïdes a causa de la inclinació del terreny cap al riu. La darrera, la núm. 50, té una direcció nord-sud.
L’exterior de la basílica pel costat de llevant ha donat poques restes arqueològiques tant del poblat com de la necròpoli. Cal consignar, però, que en alguns casos els sepulcres es troben sota les parets del darrer moment del poblat. Passem ara a descriure aquesta zona funerària des de l’angle exterior nord-est, prop de l’àmbit II, lloc de troballa del primer grup de tremisos visigòtics l’any 1980. Hi ha una gran tomba, la núm. 51, coberta per una única llosa de pissarra. És a més d’1 m de profunditat, en una fossa excavada a la terra ferma que no vam obrir. Al mateix costat, hi passa la trinxera de la Guerra Civil Espanyola que puja des del riu. Sota el mur de l’àmbit II hi ha una altra tomba, la núm. 52, coberta per pissarra. Més a llevant, també sota un altre mur, hi ha una tomba més modesta (núm. 53), feta amb caixa de lloses sense coberta. Darrere mateix de la capçalera es localitza una tomba del mateix tipus (núm. 54), coberta per dos murs del poblat tardà que va ocupar tota aquesta part exterior del sector de llevant del temple. Tot es troba molt malmès per la trinxera de la Guerra Civil Espanyola.
A la zona del costat exterior sud-est del temple hi ha una excel·lent estratigrafía amb tres nivells clarament sobreposats. La tomba núm. 55 cobreix per la meitat una sitja anterior al cementiri que va proporcionar material interessant (entre el material botànic va aparèixer un pinyol de préssec). La tomba va ser coberta per una cambra del darrer moment del poblat. És una caixa humil de llosetes laterals cobertes per plaques planes de calcari.
A la zona del cementiri adossada al mur de migdia del temple hi ha petits grups d’enterraments, tots ells sota les estructures del poblat visigòtic que va ocupar tot l’espai del cementiri exterior. És interessant l’enterrament 56, un gran sarcòfag cobert per una llosa única ben tallada. Es conserva la meitat de la coberta al seu lloc. Més a llevant, a l’àmbit 51 segons la numeració de R. Pita, hi ha un grup de quatre tombes de costat situades a escassament 0,5 m del temple. Les dues més a migdia són grans sarcòfags coberts per una llosa plana ben tallada (núms. 57 i 58). Les dues tombes entre la núm. 58 i la paret del temple foren descobertes per R. Pita i en desconeixem el contingut (núms. 59 i 60).
Sarcòfag amb coberta a quatre vessants, decorada amb una creu de tipus bizantí tallada al sector de ponent.
P. de Palol
Un excel·lent exemplar de sarcòfag es va localitzar adossat al mur sud de la basílica, per sota de la banqueta de fonamentació. Es tracta d’una magnífica caixa ben tallada, amb coberta a quatre vessants on hi ha tallada al sector de ponent una creu de braços a la manera bizantina. El sarcòfag i la coberta van ser traslladats a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida. Probablement és el conjunt —caixa i coberta— més ric del cementiri.
L’enterrament núm. 62 és un altre sarcòfag, també amb coberta a quatre vessants separats per un petit cordó. Estava situat a un nivell força superficial respecte a la cambra núm. 41. Però el fet de la troballa en aquest lloc de plaques de cinturó i un tremís encunyat a Saragossa pel monarca Àkhila confirma l’amortització de la necròpoli en aquest moment. Encara sota les cambres de migdia del poblat hi ha alguna tomba escadussera sense cap relleu rellevant pel que fa a la seva tipologia (tombes núms. 63-65). A la resta del poblat tardà, no es localitzà la presència de la necròpoli.
Malgrat que no es va poder controlar correctament l’excavació dels enterraments, sobretot a l’interior del temple —oberts la major part abans de reemprendre els treballs d’excavació el 1979—, podem dir que generalment són freqüents els enterraments unipersonals. Hi ha pocs casos d’enterraments dobles. Un és el núm. 2, en l’àmbit baptismal, amb dos cranis de costat, a ponent. Un altre és el núm. 27, situat a la nau central i que ha estat batejat com el dels amants. Conté dos esquelets entrellaçats. Un nou cas —únic a la necròpoli— és l’enterrament 58, amb una dona i un nounat. La dona portava arracades de plata. La tomba 23 és un enterrament múltiple i successiu, segurament familiar. S’hi conservava un esquelet, el darrer enterrat, amb el cap a ponent i una posició normal i restes de quatre més als peus. Contenia cinc agulles de bronze.
El doctor Turbon de la Universitat de Barcelona va realitzar un detallat estudi antropològic dels esquelets. És important assenyalar la presència d’esquelets infantils a l’aula sud de la capçalera (núms. 36, 37 i 38) al costat d’un adult gran (núm. 39). L’esquelet més robust era al sarcòfag 32, una de les peces més riques del cementiri.
No hi ha gairebé aixovar al cementiri. Només es localitzaren unes arracades de plata a la tomba 58 i un anell de bronze al sarcòfag núm. 20. Sovint es conserven restes de la caixa de fusta a l’interior dels sepulcres, sobretot en els que no tenen sarcòfag monolític. En un sol cas, l’enterrament 32, es van trobar restes d’un sudari sense caixa de fusta.
En realitat, hi ha una gran uniformitat de ritual i també de tipus de sepulcre. Es poden fer dos grans grups de tombes, amb les seves variants: el grup de sepulcres de caixa de llosa i coberta plana i el conjunt de sarcòfags monolítics amb coberta plana o a quatre vessants.
El tipus predominant, el primer, està construït amb grans plaques de calcari d’un gruix considerable de fins a 25 cm. Les parets laterals solen ser una sola placa de prop de 2 m. Els costats curts solen sobresortir per fora de les parets laterals. L’espai que queda entre la fossa i l’enterrament és reomplert amb pedra menuda. Generalment, els enterraments a l’interior del temple han ocupat una fossa a més de 0,85 m del nivell del sòl de la basílica.
La coberta del primer tipus és sempre una gran llosa de calcari o de pissarra, i en els més ben construïts, d’una sola peça ben esquadrada. En altres la coberta és formada per diverses lloses més petites. El relleu social del mort —lloc d’enterrament, etc.— es comprova en els sepulcres d’aquest tipus de millor factura (núms. 1, 4, 5, 6, 10, 11, 13, 14 i 24). Els enterraments amb llosetes fines al costat de la caixa, en comptes de les grans plaques, són, entre d’altres, els núms. 9, 22, 30 i 39.
El segon grup més ric és format pels sarcòfags de grans caixes monolítiques cobertes algunes vegades només amb una llosa tallada amb molta cura, com als sarcòfags 20, 27, 37, 38, 56, 57 i 58. Un grup privilegiat té una coberta en forma de teulat, de quatre vessants. Les més simples són les del sarcòfag 62, força plana, amb una certa carena a les arestes, i la núm. 21, amb una faixa recta plana entre els vessants laterals. Altres tenen una talla més acurada: la tomba núm. 61, avui a la sala arqueològica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb una creu al costat de ponent i un filet pla que separa els quatre espais de la coberta i deixa un fil vertical de 5 a 10 cm just encaixant amb la part alta del sarcòfag. Sobre la teulada té un espai rectangular en la connexió dels dos espais llargs. Hi ha una singular minuciositat tècnica en la talla. També té un ampli espai pla a la part alta la tomba núm. 32, mentre que la 23 presenta en el seu lloc l’aresta viva dels vessants llargs. És interessant aquesta coberta perquè el seu interior s’ha tallat correctament amb faixes de nivells diferents per encaixar amb precisió a les parets del sarcòfag.
L’interior i el fons dels sepulcres, generalment en els primers tipus, són de lloses planes sovint de pissarra. Els fons dels sarcòfags són plans, excepte en dos casos (núms. 8 i 33), que tenen tallat el coixí a la capçalera.
Una peça excepcional que malauradament ens ha arribat molt destruïda és el fons d’una gran caixa de marbre amb un esquema antropomorf. La capçalera, on hi ha un coixí baix, té un retall al mig del cap. En la tipologia funerària les formes de fons de sarcòfag o tombes amb l’espai per al cap, anomenades antropomorfes, són generalment corresponents a l’alta edat mitjana. Aquesta peça, evidentment anterior als anys 711-720, pot ser un dels exemplars més antics.
Bibliografia
Sobre el baptisteri
- Pita-Palol, 1972: Pita. 1973: Palol. 1989a i 1989c. vol. II. pàgs. 1975-2022.
Sobre la necròpoli
- Pita, 1972, pàgs. 385-401; 1973; Palol. 1989a i 1989c, vol. II. pàgs. 1975-2022.