Detall del presbiteri de l’església.
F. Tuset
La validesa estructural dels ambients litúrgics del tipus de la basílica del Bovalar feu adaptar com a basílica —amb el mateix esquema— una part de la vil·la tardana coneguda amb el nom de vil·la Fortunatus, pel nom d’un dels seus propietaris, segurament del segle IV. Aquesta vil·la és situada prop de la ciutat de Fraga, al Baix Cinca.
Planta de la basílica amb el baptisteri als peus.
F. Tuset
Les noves excavacions han canviat totalment la descripció del temple que vam donar basant-nos en la publicació de J. de C. Serra i Ràfols (1943), que també seguia J. Fontaine (1973), malgrat la nova planimetria de R. Puertas Tricas (1972) feta sense cap mena de comprovació arqueològica, excepte l’excavació del baptisteri que vam publicar a les Actes del Congrés Internacional de Barcelona de l’any 1969. També s’invalida la interpretació de gabinet feta per N. Duval després del col·loqui celebrat a Montserrat al mes de novembre del 1978.
L’estudi de superposició d’estructures i de la modulació de l’edifici, fet per F. Tuset, posa en relació força convincent l’edifici de Fraga —en la seva primera adaptació litúrgica cristiana— amb els esquemes de son Peretó i del Bovalar aquí, però com a resultat de la transformació d’un edifici romà anterior, originàriament de planta central.
És un gran rectangle de 26,50 m de llargada i 17,30 m d’amplada. Té un àmbit central quadrat cobert, obert lateralment a dues cambres rectangulars, separades del quadrat central per mitjà de dos arcs per costat, amb una columna al mig, de la qual es conserva la base al centre del que seria aquesta separació. Això ja configura una estructura d’un temple de tres naus. Al NE. hi ha un ampli espai que ocupa tota l’amplada del conjunt i que comunica pel seu costat est amb el peristil de la vil·la. És l’únic pas de comunicació de tot el conjunt amb la resta de la casa en temps romans. Així, aquesta habitació núm. 2 és un gran vestíbul de capçalera que, si bé forma un únic ambient, és dividit en tres zones assenyalades amb petits contraforts o pilastres adossades i al S assenyalant la mateixa línia de configuració del gran quadrat central. L’àmbit 2 és cobert amb un paviment de mosaic seguit en les seves tres parts, i només diferenciat per la temàtica de cadascuna d’aquestes parts. L’excavació ha posat en clara evidència aquest fet i l’existència dels caps de murs o petits contraforts que són del moment del mosaic. Aquestes pilastres o contraforts seran els punts de suport dels murs en els quals es dividirà l’espai en la primera adaptació cristiana de l’edifici. Simètricament a aquest vestíbul romà hi ha un altre àmbit als peus del conjunt, que en un moment cristià s’unirà en part amb la nau del temple. Encara més al S, el rectangle d’aquesta construcció s’allarga i cobrirà un baptisteri tardà.
Tres moments de l’evolució de la basílica: fase romana anterior al temple, del segle IV; primera transformació i última transformació.
F. Tuset
Tota l’estructura és pavimentada amb mosaics, dels quals queden restes tocant als murs. Donen unitat a l’edifici. Ja hem citat el gran paviment al vestíbul de capçalera. És interessant el mosaic semicircular de l’àmbit 4 (i cal pensar que també hi fou en el simètric 5). El centre del cercle és el basament de la columna que separa el quadrat central. És evident, doncs, una organització centralitzada, a manera d’un gran i majestuós triclini, perfectament tancat, ja que les portes dels costats est i oest foren obertes en temps cristians, com veurem.
El conjunt s’adapta a una distribució de temple cristià en un primer moment que, per les ceràmiques trobades estratigràficament durant l’excavació, cal situar abans dels anys 420-430. Desapareix l’esquema centralitzat i es passa al basilical amb predomini de l’eix longitudinal.
La transformació s’aconsegueix, a la capçalera —el primitiu vestíbul romà—, amb la divisió tripartida seguint les diferències temàtiques del mosaic romà i les pilastres contraforts de l’estructura arquitectònica. L’espai que queda a l’E es tanca i se separa del peristil, bo i amortitzant la vella porta de pas. L’àmbit central es divideix transversalment en dues parts de nivell diferent. La més al N. per sobre d’una petita cripta o reliquiari, amb cancell d’entrada i tres graons, té planta rectangular que arriba fins al mur exterior nord del conjunt romà. El primer altar devia estar situat damunt d’aquest reliquiari cripta.
A l’altre extrem del conjunt, és a dir al S, es concreta l’espai del mig potser per a un contracor, utilitzat, en un moment imprecís, com a cambra funerària.
Cal organitzar la circulació en el conjunt. La nova funció obliga a tancar la porta de comunicació amb el peristil —com he assenyalat—. Se supleix amb dues noves entrades laterals, la primera des de fora i la segona cap al peristil. Mentrestant, als peus, es fa impossible una entrada al temple per la presència del baptisteri pràcticament sobre el riu.
L’esquema dels tres ambients definits —capçalera tripartida, nau i baptisteri als peus— reprodueix el que hem vist a son Peretó i al Bovalar, i el que hi hagué a sa Carrotxa, avui destruït.
Entre les restes trobades d’antic —i no en sabem el lloc—, hi ha un cancell decorat amb arcs, molt clàssic encara, avui al Museo de Zaragoza, probablement obra del segle V.
Un darrer moment veu modificat aquest conjunt, de manera que s’afegeix un absis al mur nord. És de planta rectangular per l’exterior i semicircular per dintre, tot a nivell alt per damunt de la cripta. L’afegit és clar perquè els blocs de base no lliguen amb el mur romà aprofitat en la primera adaptació. És important el fet que aquest absis és enllosat i conserva un peu d’altar únic, cilíndric, i la taula rectangular un xic basta però totalment recuperada. No coneixem, de moment, la cronologia d’aquest espai. Caldria excavar l’interior —cosa que no s’ha fet— i veure quina mena de materials hi ha en el rebliment de la construcció. De tota manera, es pot tractar d’una estructura del segle VI avançat. Tampoc no podem situar cronològicament el baptisteri.
El fet important és que aquí tenim, d’una manera indiscutible, el lloc del sanctuarium a l’absis.
Les afinitats dels temples de les Balears amb el grup del Bovalar i Fraga són evidents, la funcionalitat litúrgica i la circulació pel temple són idèntiques, si bé cal pensar en el darrer moment dels edificis, és a dir, allò que coneixem per les excavacions, encara que s’hi hagi pogut arribar a través d’una evolució no sempre coincident. Pensem, ara, en l’evolució de les capçaleres de son Peretó o el Bovalar i la seva relació cronològica amb els contracors respectius, entre d’altres observacions.
Bibliografia
- Serra i Ràfols. 1943, V, pàgs. 6-35: Palol. 1967. pàgs. 88-90; 1972. pàg. 183, figs. 10-11; Puertas, 1972. pàgs. 71-81: Fontaine. 1973, I. pàg. 395; Duval, 1979, XXV, pàg. 383. fig.3.