Via, vil·la i basílica del Parc Central (Tarragona)

L’any 1994 es van descobrir i excavar al solar del centre comercial del Parc Central (Tarragona) una basílica cristiana i d’altres restes a banda i banda d’una via romana que segueix el traçat de la que ja va descobrir J. Serra i Vilaró a la necròpoli paleocristiana del Francolí. A l’W de la via romana va aparèixer una vil·la organitzada al voltant d’un pati porticat. A l’E es documentà un conjunt molt més complex format per una basílica cristiana, una explotació agrària i un edifici de dependències poc definides funcionalment. Aquests tres edificis segueixen a grans trets la mateixa directriu en el seu traçat i s’articulen tangencialment a la via, al voltant d’un gran espai descobert.

La calçada

S’ha pogut precisar la cronologia de la via romana a partir de l’excavació dels farciments de preparació del seu paviment. La via va ser oberta en època republicana tardana, probablement dins de la lògica d’explotació agrària d’aquest sector perifèric de la ciutat. Durant els segles I i II se succeeixen les explotacions agràries: apareixen restes arquitectòniques anteriors a l’establiment cristià, que confirmen la situació documentada a la veïna necròpoli del Francolí. Aquesta situació topogràfica es va anar alterant amb el progressiu creixement del cementiri martirial. Així, a la segona meitat del segle IV, es va construir una luxosa residència a l’W de la via romana (una vil·la palau), un edifici que topogràficament es presenta amb continuïtat amb les dependències i els annexos de la gran basílica de la necròpoli del Francolí. Aquesta posició topogràfica fa difícil pensar que estiguem davant d’una simple vil·la privada. La presència d’una gran sala cerimonial (sala absidiada), en eix amb el pati, permet intuir que aquest edifici tenia una funció de caràcter representatiu.

En aquesta evolució s’ha documentat un procés de concentració de propietats agràries a les mans eclesiàstiques, que s’accentuarà al segle V. A la zona est de la via, davant de la vil·la palau, es construeix a la meitat del segle V un gran complex compost d’una basílica amb atri, les instal·lacions d’una explotació agrària i les seves dependències. Tot això organitzat al voltant d’un gran espai central descobert. La dinàmica històrica ens mostra, en definitiva, el fenomen de la urbanització d’un dels suburbis de l’antiga Tarraco; un procés topogràfic que coneixem en altres ciutats d’Occident i on l’exemple de Roma se’ns presenta com un autèntic model. En el nostre cas, la coincidència cronològica, constructiva i topogràfica entre els edificis apareguts en l’excavació, permet afirmar que a mitjan segle V s’instituí una fundació eclesiàstica, centrada en una important basílica amb atri, dotada segurament d’un important fundus, com mostren les instal·lacions agràries, i que convertí definitivament aquest suburbium de Tàrraco en un petit nucli urbanitzat.

La vil·la

Les estructures que presenten el millor estat de conservació corresponen a una luxosa vil·la palau, que podríem definir com una domus suburbana, situada gairebé davant de la basílica. Es tracta d’un tipus conegut de residència que incorpora patrons arquitectònics associats a la tipologia de palatium. L’àrea excavada correspon a una sèrie d’habitacions i dependències organitzades al voltant d’un pati amb columnes. S’ha pogut identificar sense cap tipus de dubte un petit balneum privat i una sala de banquets dotada d’un absis axial que ordena la composició en planta de l’edifici, probablement un stibadium associat amb les funcions convivencials i representatives de la casa. El terraplè del carrer de Ramón y Cajal cobreix part de les restes, probablement la zona domèstica i el sector d’entrada de tot el conjunt.

Els murs foren construïts a partir d’una cimentado de còdols lligats amb fang, sobre la qual s’assenta un nucli d’opus caementicium reforçat amb carreus en els punts més significatius de l’estructura. A l’ala est, la més ben conservada, es pot apreciar en alguns casos part dels revestiments de pintura mural i part dels paviments. Una part de la resta de dependències ha conservat una pavimentació en opus signinum de bona qualitat.

El petit conjunt termal ocupa l’ala de l’edifici que flanqueja la via romana. És accessible des de l’interior del pati i consta dels elements normals en aquest tipus d’establiments. S’hi accedeix des d’un petit vestíbul de planta aproximadament quadrada, flanquejat al N pel frigidarium i al S pel caldarium. Aquest es troba decorat amb un ric mosaic policrom i disposa al seu extrem final d’ una banyera pavimentada amb un mosaic de rombes, accessible des del caldarium a través d’un graó revestit de marbre. La banyera s’escalfa gràcies a un hipocaustum alimentat a través d’un praefurnium que s’obre en la dependència següent. Aquesta és utilitzada com a cuina i se situa en un cota d’1 m per sota del paviment del pati de l’edifici.

El conjunt convivencial se situa a l’eix de l’edifici de tal manera que el seu absis correspon a la façana interna del pati. Es tracta d’un espai central en què s’obren dues furniculae laterals i un absis frontal. Probablement el conjunt està preparat per a acollir dos triclinia laterals i un stibadium frontal. L’absis, per la seva posició jeràrquica dins de la planta de l’edifici, devia recollir, a més, les eventuals funcions representatives que pogués necessitar el dominus de la casa.

Els conjunts ceràmics apareguts a l’estratigrafia de la cuina permeten situar la construcció d’aquest edifici dins el segle IV.

La basílica

L’edifici

Planta del conjunt, amb indicació dels diferents edificis que el componen.

O. Curulla

Les nostres excavacions han documentat una segona basílica cristiana més petita que l’excavada per J. Serra i Vilaró però amb elements arquitectònics tan rellevants com un atri envoltat de dependències. Es tracta d’un edifici de tres naus, amb un absis rectangular, precedit per un atri possiblement amb una font central. És orientat a l’E i les seves mides bàsiques, sense l’atri, són de 22 m de llargada per 15 m d’amplada.

Anteriorment a la seva edificació, existia en aquest mateix lloc alguna construcció datable entre els segles I i II. Tanmateix, la interpretació funcional d’aquestes restes precedents és impossible, atès que es tracta solament d’alguns trams de murs i restes de paviments. En un moment de la primera meitat del segle V es procedí a la construcció de l’edifici cristià.

A l’extrem més oriental de l’edifici de culte hi ha l’absis. La seva planta és rectangular i és formada per un doble anell de murs de cimentació. Tenint en compte l’estat de destrucció de l’edifici és difícil interpretar categòricament aquesta situació. Una primera hipòtesi fa suposar que es tracta de dues fases constructives diferents. El traçat interior, construït amb còdols units amb fang, devia correspondre a la primera fase de l’edifici. El traçat exterior, fet amb opus caementicium abocat en encofrats de fusta, devia correspondre a una segona fase, interpretable com una ampliació de l’absis. Una segona possibilitat és que l’anell interior correspongui a la cimentació d’un element perimetral construït adossat a les parets de l’absis.

S’han localitzat les restes de dos enterraments situats a l’interior de l’absis (T.55 i T.56) que interrompen la cimentació de l’anell interior.

Al N de l’absis han aparegut dues estances auxiliars. D’estructura rectangular i amb unes dimensions de 3,5 m i 2,1 m, només se’n conserven, com a la majoria de l’edifici, les cimentacions. Es corresponen probablement amb un diaconicon o una prothesis, sales amb funcions de sagristia i de lloc de conservació dels objectes relacionats amb el culte. Aquestes habitacions foren afegides en un tercer moment de l’edifici, amb posterioritat a l’ampliació de l’absis.

Un altre dels elements que sembla que es dibuixen en l’estructura d’aquest edifici és el transsepte o presbiteri, situat entre l’absis i les tres naus. Quatre arguments ens permeten parlar d’aquest important element arquitectònic. En primer lloc la conservació d’un mur de cimentació que tanca una de les naus laterals. Desgraciadament aquesta dada no es pot verificar a l’altra nau lateral, ja que la zona simètrica a aquest mur coincideix amb una fossa de destrucció. En segon lloc, resulta significativa la conservació de dos blocs motllurats, basaments d’estàtues reutilitzats, al costat dels extrems de la cimentació que suportava les columnates de la nau central. Tot i que els dos blocs han aparegut moguts, corresponen sens dubte als basaments de recolzament d’un arc triomfal que acabava la nau central, tot donant accés a un espai jeràrquicament diferenciat. El tercer argument que ens permet pensar en la presència d’un transsepte definit arquitectònicament és la cota del fons de les tombes situades immediatament davant de la capçalera. El fons d’aquestes tombes, i per tant també la seva coberta originària, es trobava mig metre per damunt de les tombes de la nau central. Aquest argument prova l’existència d’un espai diferenciat davant de la capçalera. Finalment hem de citar un argument negatiu: la fossa de cimentació saquejada que tancava la nau principal. Es tracta molt probablement del buit que contenia el muret de recolzament dels graons que donaven accés al transsepte.

El cos de la basílica es troba dividit en tres naus, amb una longitud de 18 m. És en aquest espai, juntament amb la zona del presbiteri, on s’han localitzat la majoria d’enterraments. Dels recolzaments de les columnates laterals només se n’ha conservat la cimentació. Això fa difícil restituir la posició de les columnes que suportaven els arcs de les naus laterals. Cal que recorrem a una dada indirecta: la posició d’alguns enterraments realitzats en l’espai corresponent als arcs. La posició d’aquests arcs permet deduir per exclusió la posició de les columnes. Apareix així un intercolumni d’una mica menys de 3 m, assimilable a una longitud de 2, 96 m, distància que equival a una mida de 10 peus romans. La importància d’aquesta dada es reforça amb una sèrie de coincidències significatives a la planta de l’edifici. Sobretot si considerem les amplades de les naus. La nau central fa d’amplada el doble de la longitud de l’intercolumni de la columnata. Les naus laterals, en canvi, tenen d’amplada la mateixa longitud de l’intercolumni. Apareix així una retícula que modula el traçat de l’edifici quant a projecte. Amb això es mostra amb claredat la importància del projecte d’una obra que va ser concebuda amb un alt grau d’elaboració arquitectònica.

L’atri que precedeix l’edifici basilical constitueix sens dubte un element d’interès particular. Destaca en primer lloc l’existència d’estances adossades a dos dels costats de la galeria que envolta el pati central (costats nord i sud). En segon lloc, hem de citar l’existència d’un enterrament singular que interromp la continuïtat de la galeria.

Com a la resta de l’edifici, solament es conserven les cimentacions dels murs que devien formar l’estructura de l’atri i de les estances que el flanquegen. Els tres trams conservats de la galeria que envolta l’atri tenen una amplada de 2 m els costats nord i oriental i 2,5 m el costat sud, mentre que el pati central fa 7 m d’amplada i gairebé 12 de llargada. Al centre d’aquest espai s’ha localitzat una acumulació de pedres que conserven certa forma rectangular i que podria correspondre a la cimentació d’una font central, encara que no s’han trobat restes de canalitzacions o conduccions d’aigua que així ho indiquin.

Quant a les estances esmentades, annexades al costat nord tenim una habitació gran, en posició central, de 8,5 × 2,5 m i dues de més petites, una a cada costat, de 3 × 2,5 m cadascuna. En canvi, al costat del tram sud es localitzen quatre habitacions, totes elles amb unes dimensions molt semblants de 2,5 × 2,5 m, aproximadament, cadascuna.

Als peus de la nau central i interrompent el tram oriental de la galeria que envolta l’atri, hi ha una estructura feta amb opus caementicium que va ser realitzada en una fase posterior a la construcció de l’edifici basilical. Les seves dimensions són de 4 m de llargada i 3,9 m d’amplada, és a dir, gairebé de forma quadrangular. Es tracta d’un mausoleu singular situat dins una capella que s’obria a l’eix de la nau central, cap a l’interior de l’espai litúrgic. La restitució arquitectònica que podem realitzar en permet la descripció com un contraabsis afegit en un segon moment a l’edifici original.

L’ampliació de l’absis de la basílica i la capella mausoleu construïda als peus de la nau central estan realitzats utilitzant una mateixa tècnica constructiva (opus caementicium abocat en encofrat), molt diferent de la utilitzada en el projecte inicial de l’edifici (fonaments de còdols units amb fang). D’acord amb aquesta dada. és possible considerar l’existència d’una segona fase en aquest edifici, en la qual s’amplià l’absis principal i s’hi afegí un contraabsis per a situar-hi un enterrament excepcional. No disposem de dades estratigràfiques per proposar una cronologia d’aquesta segona fase. Tampoc no coneixem els elements de mobiliari, cancells o bancs correguts, que podrien relacionar els dos nous absis. A pesar d’això, creiem possible suposar que una modificació tan important en l’estructura de la basílica va haver d’implicar una significativa reordenació dels espais litúrgics a l’interior de l’edifici.

La restitució de la planta del contraabsis ens obliga a plantejarnos el tema dels accessos. La solució més freqüent que permet solucionar els accessos a les naus quan la porta principal és cancel·lada per la construcció d’un segon absis és la utilització de les portes laterals de la façana. Com a alternativa, de vegades l’accés principal se situa en un dels costats llargs de l’edifici. També és possible que tots els accessos siguin utilitzats alhora, tant els de la façana com els dels laterals llargs.

El caràcter funerari del contraabsis és segur ja que es construí amb un enterrament singular al fons de la cambra. Els murets que delimitaven aquesta tomba principal sota el paviment (no conservat) de l’absis són constructivament solidaris amb les parets de l’absis i foren construïts simultàniament. Malauradament, no s’han conservat restes a l’interior de l’enterrament, ni òssies ni d’aixovar. La cavitat estava farcida amb materials procedents del nivell d’abandonament i destrucció de l’edifici. En canvi, sí que s’ha trobat l’esquelet d’un individu enterrat dins d’aquest mausoleu en una posició secundària. Tampoc aquesta vegada no s’han localitzat restes de l’aixovar funerari.

Les dependències

Ens referim a dos edificis de tipus rural que estan arrasats en gran part. El primer és una construcció de planta quadrangular que es prolonga sota el terraplè del carrer de Ramón y Cajal. Està format per una sèrie de sis habitacions que s’obren a un pati central. El tipus de paviment conservat en una d’elles (paviment rústic de còdols) permet suposar algun tipus de funció agrària.

El segon edifici de dependències està constituït per tres estructures que tenien una funció agrària: un gran dipòsit reforçat amb contraforts que conservava el fons de pavimentació en opus signinum, un pou d’extracció d’aigua i dos àmbits annexos, de planta simètrica, on hi havia dues premses.

La possible vida comunitària

Als terrenys circumdants de la basílica pràcticament no es documenta cap enterrament, fet que posa de manifest que el conjunt es trobava fora dels límits de la necròpoli paleocristiana del Francolí. En canvi, tota la superfície de l’església —les naus, tant laterals com centrals, el transsepte, l’absis i l’atri— està coberta d’enterraments, un total aproximat de 150. Aquesta profusió de tombes indica una dinàmica funerària diferenciada respecte a la veïna necròpoli. Els destinataris d’aquests enterraments es podrien correspondre a un col·lectiu particular vinculat directament a l’església. En aquest sentit la presència de cambres laterals en l’àmbit de l’atri pot estar indicant la possibilitat que ens trobem davant d’un centre cultual dedicat a la vida comunitària.

D’altres indicis corroboren aquesta suposició. A l’excavació de la basílica i de les zones immediates van localitzar-se diversos fragments epigràfics, molt fragmentats, i només va aparèixer una inscripció sencera. Es tracta d’una inscripció sepulcral dedicada a una dona santa de nom Tecla, monja d’origen egipci que va morir a l’edat de 77 anys: Haec hic beata Thecla virgo Christi ei patria Aegypt ann LXXVII ut meruit in pace requievit Domini.

El monacat urbà està documentat a la Tarraconense a partir del concili de Saragossa del 380 i pel decretal de Sirici del 385. La referència explícita més antiga a Tàrraco és la carta que adreçà Consenci a sant Agustí l’any 419, on s’esmenta la construcció d’un monestir. La difusió d’un monacat molt pròxim a les ciutats és una constant durant aquest període i de manera general aquests monestirs urbans exercien funcions eclesiàstiques, com la custòdia de les tombes dels màrtirs, fenomen que obeeix a la importància del culte a les relíquies. Tàrraco podria respondre a aquest model, encara que no es pot assegurar amb tota certesa, ja que es podria tractar d’una construcció promoguda pel bisbe de la ciutat, sigui com a monestir o com a segona església episcopal vinculada a la principal, la basílica de la necròpoli paleocristiana del Francolí.

Segons sabem pels versos de la seva inscripció funerària transmesos a partir d’un recull poètic hispànic del segle VIII—, el bisbe Sergi de Tarragona va construir un monestir per als sants no gaire lluny de la ciutat (haud procul ab urbe construxit cenobium sanctis). En aquest context ei terme sanctis s’ha d’interpretar com “els monjos” i no pas com una referència als màrtirs de Tàrraco.

Bibliografia

• Foguet-Vilaseca, l. pàgs. 151-171; Godoy, 1995; Salom, 1996.