Basílica de la necròpoli del Francolí (Tarragona)

Restes del basament de I’absis de la basílica en el moment de la seva descoberta per J. Serra i Vilaró.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Reconstrucció de la planta de la basílica i hipòtesis sobre la disposició de la capçalera i del baptisteri.

M.D. del Amo

Les ruïnes d’aquesta basílica són situades al costat de la fàbrica de la Tabacalera, a ponent de la ciutat de Tarragona, a la riba esquerra del Francolí. Va ser excavada per J. Serra i Vilaró als anys trenta. L’edifici tenia les seves parets nord, sud i oest fonamentades sobre sarcòfags i restes de construccions anteriors, de la qual cosa es dedueix que l’esmentada basílica és posterior a alguns enterraments del cementiri paleocristià i també a una vil·la, anterior a la necròpoli tardana, de la qual aprofitava alguns murs de la part sud. L’absis, en canvi, es fonamentava sobre una filera de pedres dipositades sobre el terra verge. Aquest tipus de fonament, segons veiem en els mausoleus de la mateixa necròpoli del Francolí, podia comportar tres tipus de mur:

  • 1.- La filera de pedres no tindria ni morter ni fang per travar-les i, per la banda exterior, a una certa distància, hi hauria la paret del fossat excavat al terra verge fins arribar al nivell d’aquelles pedres. Entre les pedres i el fossat es diposità una barreja de pedra i morter. El resultat seria un mur de pedra i argamassa revestit de pedra tallada per la part interna.
  • 2.- Les pedres serien travades amb fang i, a sobre, hi hauria la paret de pedra i morter.
  • 3.- Igual que el sistema descrit anteriorment, amb l’única diferència que les pedres anirien travades amb argamassa.

Per les restes conservades, sembla que el primer tipus de mur descrit és el més probable. La paret nord del temple es devia fer mitjançant una tècnica semblant, utilitzant caixes de fusta com a motlles de la barreja de pedra i morter, en lloc de carreus i fossat. Pel que fa a la paret sud, que era construïda sobre murs anteriors, podia haver estat feta de pedra i fang, com apuntava J. Serra i Vilaró, però el més probable és que també fos de pedra i morter, de baixa qualitat, ja que alguns còdols tenien restes de calç. Totes les parets devien anar pintades amb franges de colors sobre fons clar.

D’altra banda, la capçalera de la basílica podia haver estat de dues maneres: o bé un absis semicircular al costat de llevant, a la manera constantiniana i romana; o bé un absis, també semicircular i orientat a l’E, amb una sagristia o diaconicon situat al SE, a la manera de les basíliques siríaques.

Aquestes solucions i les seves variants depenen de la interpretació que donem a dos murs; el D (variant de capçalera 4), que era de còdols en sec i s’assentava sobre el terra verge, i el fragment de mur sud de la basílica que connectava amb la paret meridional del mausoleu adossat al temple, les parets A, B i C del qual es trobaven a 0, 70 m del terra, per tant, per damunt del nivell de l’absis de la basílica.

Si el fragment de mur del temple, immediatament anterior al mur de còdols, es trobava sobre el terra verge i connectava només en aparença amb el mur sud del mausoleu, tindríem un temple amb una sagristia al costat sud-est de la qual la paret de còdols seria el mur de fons. Aquest diaconicó podria estar separat de la nau mitjançant un altre mur (capçalera de tipus l), o, simplement, per una restricció de la seva obertura a la nau per mitjà de pilastres o altres elements (capçalera de tipus 2). Les altres estances o mausoleus de la capçalera s’hi degueren adossar posteriorment.

Si el fragment del mur meridional era a la mateixa alçada de les parets del mausoleu, és a dir 0, 70 m per sobre del terra verge, podem optar per:

  • 1.- Prescindir de la paret de còdols i obtenir així una capçalera romana amb absis semicircular, a la qual es devien adossar posteriorment dos mausoleus (capçalera de tipus 3).
  • 2.- No prescindir de cap paret i suposar que els constructors de la basílica començaren, com és habitual, per l’absis. Després bastiren les parets nord, oest i sud, que foren aixecades sobre els enterraments i els murs preexistents, els quals devien formar una base de 0,70 m d’alçada; en arribar la construcció al tram final, vora la unió amb la paret sud-est de la capçalera (mur de còdols), s’adonaren que no hi havia ni sarcòfags ni murs on assentar-la. També s’adonaren que només restava un tram de 2,5 m per acabar l’obra i decidiren continuar la construcció del mur per sobre del terra, sense fer fonaments (capçalera de tipus 4).

La basílica de la necròpoli del Francolí, ja fos amb capçalera d’absis semicircular únicament, o amb absis semicircular i sagristia, devia tenir, en origen, un paviment de morter de calç barrejat amb picadís de ceràmica (opus signinum); aquest paviment vorejava les lloses de marbre d’alguns enterraments i els mosaics de diversos sepulcres. Un d’aquests mosaics és el dit d’Òptim, un altre és el del Bon Pastor, i un tercer, que no s’ha conservat, constituïa una làpida formada per dos requadres, un d’opus tesellatum i l’altre d’opus signinum. Aquests mosaics donen una datació compresa entre la segona meitat del segle IV i mitjan segle V. Si a això hi afegim que les parets de la basílica passaven per damunt de les inscripcions funeràries dels sarcòfags d’Aurèlia Emília, de la segona meitat del segle IV. i de Pompeia, segle V, podem deduir que la primera fase constructiva de l’església de la necròpoli se situaria a mitjan segle V aproximadament, ja que seria posterior a la inscripció i al mosaic més tardans.

Planta general de l’important conjunt paleocristià del Francolí, amb la basílica propera a la fàbrica de tabacs i, més al N, la del Parc Central.

Ò. Curulla

El temple primitiu devia constar de tres naus separades entre elles per dues fileres de set columnes, una de les quals es troba in situ; de les altres, en resten uns cippus que devien constituir els fonaments. Els intercolumnis devien fer uns 3 m, a excepció dels de més a ponent, que devien ser més curts. Desconeixem si hi havia arquitraus sobre les columnes, a l’estil constantinià, o arcs, a l’estil siríac, ja que si bé J. Serra i Vilaró va trobar restes enderrocades dels elements sustentadors, no els interpretà pas com a arcs fins alguns anys després. La teulada devia ser construïda a dos vessants, fet que també ens faria mirar cap a Síria, mentre que el nombre de set columnes ens portaria a relacionar la basílica que estudiem amb la del Santo Spirito de Ravenna (segles V-VI). Si prescindíssim del primer possible mur de tancament situat a l’W, tindríem una basílica de nou columnes, bastant més freqüent.

Als peus de la basílica de la necròpoli del Francolí hi devia haver un nàrtex o galilea, que també devia tenir dos espais laterals columnats i un recinte sepulcral construït en el mateix moment que el temple; aquest nàrtex devia donar-li un aspecte molt semblant a la basílica de Corint (segle V), la qual també devia tenir diaconicon. Davant de l’absis hi havia, ocupant tota l’amplada del recinte, una plataforma d’uns 30 cm d’alçada que acabava davant d’un mur situat a l’W; aquest mur devia fer uns 0,44 m d’amplada i formava un encaix on devia anar una barana o cancell que, per la datació del temple, podia ser el que tenia gravada la inscripció dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi. Aquest presbiteri sobrealçat és un altre element freqüent en els temples de Síria —com el de Bamuqqa, construït vers el 600—, com també ho són les portes d’accés situades al S i al SE, encara que sovint hi trobem més d’una porta. Ambdues circumstàncies —porta al SE i més d’una porta— es donaven també a la basílica del Francolí. La porta situada al SE tenia la seva lògica, ja que almenys un dels accessos al temple s’havia de situar prop del camí que passava per darrere de l’absis.

El temple del Francolí devia tenir diversos recintes sepulcrals comunicats amb les seves naus o nàrtex, dels quals són coetanis o anteriors a la basílica, el mausoleu del nàrtex, que tenia una forma rectangular i una sola planta, i el de la paret nord, de planta de creu inscrita. Tots els altres van ser adossats a la basílica amb posterioritat a la seva construcció: el rectangular amb una sola planta del costat nord; el rectangular de dues plantes, de les quals la inferior estava coberta amb volta, del costat nord-est de la capçalera; i el rectangular d’una sola planta del costat sud-est de la capçalera. Els dos últims recintes devien ser afegits al temple abans del 469, ja. que en les seves tombes hi trobem sarcòfags i mosaics funeraris.

Cal suposar que en la mateixa època es degué construir un baptisteri, situat al SE, les parets del qual es troben a la mateixa alçada que les del mausoleu de l’angle sud-est de la basílica. Aquesta edificació devia ser de planta quadrada o quasi quadrada, i devia tenir una piscina rectangular igual que la dels baptisteris D’Eleona (Palestina, segle IV), Hissa (Bulgària, segle V) i Sila Bas I (Alger, segle VI). De tota manera la piscina, de 2,70 × 2,35 × 0,69 m, amb dos graons d’accés al N i al S, recorda, per la seva cavitat reduïda i per la manca de conducció d’entrada i sortida d’aigües, la piscina de Cimiez, el buidatge de la qual es feia a mà. El nivell de l’aigua no devia passar del primer graó, per tant, el baptisme era per infusió i no per immersió; aquest fet ens torna a portar a la zona del N de Síria, on des d’època molt antiga els bateigs no es feien per immersió completa, sinó parcial o d’aspersió.

Per la seva situació al costat sud del temple, el baptisteri ens recorda exemples del N de Síria, però pel fet de ser situat al costat de l’Epístola, ens recorda també exemples peninsulars (Aljezares, La Vega del Mar); d’altra banda, per la seva situació un xic endarrerida respecte de l’absis, el baptisteri del temple paleocristià del Francolí ens evoca alguns exemples africans. La seva comunicació amb la basílica es devia fer pel costat sud, però també tenia un accés des de l’exterior, el qual podia ser precedit d’un vestíbul (baptisteri del tipus 1) o tenir una estança annexa destinada a desvestir-se o a consignatorium (baptisteri del tipus 2). També és possible que l’esmentada estança tingués ambdues funcions alhora.

La piscina baptismal va ser amortitzada i coberta per una capa d’opus testaceum en una data indeterminada que podria coincidir amb la col·locació al temple d’un mosaic de grans tessel·les blanques, que devia arribar tan sols fins al presbiteri. A aquesta fase constructiva del temple, relacionable amb l’activitat restauradora del bisbe Sergi (520-555), podrien pertànyer les restes de la policandela, de la patena, la creu de pedra i els cancells amb decoració vegetal estudiats per P. de Palol.

La basílica paleocristiana del Francolí es degué abandonar a la darreria del segle VI o l’inici del VII, i el sòl interior de les seves naus fou utilitzat a partir de llavors com a espai cemeterial. El culte a sant Fructuós degué passar a l’església de l’amfiteatre.

Finalment, voldríem afegir que la identificació, feta per J. Serra i Vilaró, del sepulcre núm. 24 com la tomba on eren dipositades les relíquies dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, no és segura per diversos motius, entre els quals destaquem:

  • 1.- La posició centrada respecte de l’absis de l’esmentat enterrament també la té el sepulcre núm. 32, el qual contenia les despulles d’un nen.
  • 2.- La descripció del Peristephaneon de Prudenci de la tomba dels esmentats sants concorda amb molts altres enterraments, ja que l’únic que diu és que les relíquies es trobaven in cavo mannore, és a dir, en una fossa amb parets de maçoneria recoberta amb lloses de marbre. Segurament, a més, aquest tampoc no devia ser ei sepulcre originari dels esmentats màrtirs, ja que la tomba amb parets de maçoneria, recoberta o no amb lloses, és un tipus d’enterrament que s’utilitzà, com a molt aviat, des de la primera meitat del segle IV fins al final del segle VI o primera meitat del VII; en aquest punt cal recordar que el bisbe Fructuós i els seus diaques, Auguri i Eulogi, foren immolats l’any 259, i això pressuposa una sepultura d’època anterior, i per tant, d’una altra tipologia.
  • 3.-Les lloses de marbre, que J. Serra i Vilaró suposà que havien estat arrencades en el mateix moment del trasllat de les despulles dels màrtirs per raons devocionals, podien haver-ho estat per molts altres motius, com. per exemple, per ser reaprofitades en una altra mena de construcció o, fins i tot, en altres sepultures.

En resum, si gairebé és segur que la basílica de la necròpoli del Francolí era dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi, i, per tant, les seves relíquies eren allí mentre el temple era en ús, dissortadament no hi ha cap element que ens permeti identificar amb seguretat el lloc de deposició de les restes d’aquests màrtirs.

Bibliografia

  • Amo, 1979-89, pàgs. 219-251 i 270-277; 1982. pàgs. 33-43; Ted’a, 1990, pàg. 90; López i Vilar, 1997, 197, pàgs. 58-63.