Basílica de Santa Maria de Roses (Alt Empordà)

La basílica

Vista del sector de llevant del monestir de Santa Maria de Roses, on van aparèixer les restes d’una església paleocristiana i d’una altra de preromànica, successora de l’anterior.

ECSA - M. Casanovas

Durant la recerca arqueològica de la Rhode grega es van descobrir els vestigis d’una església paleocristiana, refeta en època preromànica al subsòl de l’absis i el transsepte de migdia de l’església romànica del monestir de Santa Maria de Roses (Roses, Alt Empordà). El primer que va topar amb aquestes restes va ser l’afeccionat de Roses F. Cufí, l’any 1934, el qual va realitzar algunes cales a l’interior del temple romànic continuant la tasca que P. Bosch i Gimpera, l’any 1916, i J. Folch i Torres, l’any següent, havien començat dins el recinte de la ciutadella per tal de trobar indicis de la colònia ròdia. F. Cufí obrí un sondeig a l’extrem de migdia de l’esmentat absis, però les condicions del lloc i les dificultats dels treballs, possiblement a conseqüència de l’acumulació d’enderrocs de l’església, li impediren finalitzar l’excavació.

La Guerra Civil Espanyola no impedí que el mateix F. Cufí, l’any 1938, juntament amb F. Riuró, reemprenguessin els treballs a la zona de l’absis, ampliant l’anterior excavació més al N. En aquesta ocasió es va poder arribar fins a 2,35 m de profunditat per sota del nivell de l’església romànica i es van posar al descobert diverses estructures associades al vell temple, com també restes de ceràmiques gregues de datació reculada. Aquestes troballes foren anotades en una mena de diari i no es publicaren fins quasi vint-icinc anys després(*). L’interès de les restes va fer que es tornés a intervenir en el lloc el 1945, a instàncies de L. Pericot i de la Comisaría General de Excavaciones Arqueológicas. Aquest i altres treballs en el jaciment es van integrar en el Plan Nacional de Excavaciones de España i foren encarregats a F. Riuró, ja nomenat delegat local a Roses de la Comisaría Provincial. Absent de Girona, F. Riuró traspassà l’encàrrec a M. Oliva, el qual col·laborà més tard amb P. de Palol. Aquest darrer fou el primer que s’adonà de la magnitud de les restes i immediatament va publicar unes primeres notícies, tot i que la major part de la informació restà inèdita en el diari d’excavació(*).

La interpretació de les restes que han aparegut al llarg d’aquestes tres intervencions en l’espai de l’absis i del transsepte de l’església romànica es fa relativament difícil, ja que les notes que es conserven sobre els treballs efectuats són parcials i confuses. A més, tal com mostren els diaris, tampoc no es va arribar a excavar de manera completa tota la superfície en qüestió, a causa de les dificultats que imposaven els importants amuntegaments de runa procedents de l’enderroc de l’església. No obstant això, proposem una nova lectura de les restes, hipotètica i subjecta a revisió, que caldria confirmar a partir d’una nova excavació a l’àrea de Santa Maria.

La zona de l’absis es va excavar de manera puntual en cadascuna de les tres campanyes, tot provocant que la informació es trobi de forma dispersa i inconnexa. Tanmateix, va proporcionar una seqüència estratigràfica que ens informa de les diverses fases d’evolució de l’edifici. Prèviament es van documentar uns nivells inferiors, disposats sobre el sòl natural, que haurien d’atribuir-se, pel material recollit, a l’ocupació grega del turó sobre el qual s’aixeca el monestir. Ja per damunt d’aquests es va localitzar un sòlid paviment d’opus signinum, d’uns 11 cm de gruix, que ocupava l’espai interior d’una estructura semicircular, interpretada com l’absis de l’antic temple. El paviment hauria estat afectat, posteriorment, per dues tombes, obertes en aquest sòl, el qual s’hauria reparat amb lloses(*). La tomba que va aparèixer sobre l’eix de l’absis estava construïda amb murets d’obra i coberta de lloses de pissarra; la segona, pràcticament adossada al S de l’anterior, també era feta amb murets d’obra i conservava una única gran llosa a dos vessants com a coberta. Aquest conjunt de restes s’ha d’atribuir al primitiu edifici, la datació del qual es podria haver concretat si s’haguessin estudiat adequadament els materials que apareixien associats al paviment d’opus signinum i la seva preparació. Ja posteriorment, per damunt del nivell d’aquest paviment, es construí un mur doble, d’una amplada total de prop d’1 m, que reduí l’absis pel costat nord. Alhora es disposà un estrat de runes, probablement d’enderroc, i un nou paviment d’opus signinum, de menys qualitat, a uns 40 cm per sobre de l’anterior(*). Tampoc no se’n va concretar la datació, tot i el material que es va recuperar.

Aquesta successió de fases i reformes també es donà en l’àmbit del creuer. Igual que a l’absis, la fase més antiga es correspon a uns nivells amb ceràmica grega documentats únicament en l’espai d’una cala feta al centre del transsepte, a una profunditat de 3 m, fins arribar al sòl natural de sorres i graves, estèril. Les primeres estructures de l’edifici corresponen, però, a un mur de 4 m de llargada, orientat d’E a W, que queda tancat en ambdós extrems per altres murs perpendiculars, parcialment descoberts. Amb relació a aquestes estructures sembla que també devia funcionar un paviment d’opus signinum, que només es conservava en un petit fragment(*). Amb posterioritat a aquestes construccions, hom observa en els diaris l’existència d’uns altres murs, revestits amb morter bast, conservats a l’extrem sud-oest de l’anterior estructura, que queden arrasats just al nivell del paviment de rajols modern de l’església.

Tot aquest conjunt d’estructures permet de fer una interpretació de l’evolució de l’edifici d’acord amb dues fases constructives, que anomenem A i B. La primera, sens dubte, es correspon a l’església paleocristiana, edifici que fou bastit, segons P. de Palol, entre els segles IV i V i al qual s’ha d’atribuir l’ara que s’estudia més endavant. L’absis relacionat amb aquesta construcció és relativament gran, amb una llum de poc més de 3,5 m per 2,5 m de llargada. El que semblen les restes de la nau és una estructura de planta quadrangular, de 4 m de llargada per encara no 3 m d’amplada, que resulta petita en relació amb l’absis. Aquestes proporcions fan pensar en la possibilitat que la planta de l’església fos més complexa, potser amb altres cambres adossades, de les quals no tenim cap indici cert. Pel que fa a l’absis en forma de ferradura, les dades conservades apunten que aquesta fou realment la seva forma original, ja que el mur que separa la línia del presbiteri sobrepassa la línia del radi de l’absis.

Aquesta planta sembla reestructurar-se en una segona fase, posterior, la fase B. Com es veu a la figura, la línia del presbiteri s’avança i l’amplada de la nau s’eixampla pràcticament l m. Amb les reformes, l’absis esdevé de planta semicircular, més curt, i la nau guanya en llargada fins arribar als 5 m. Suggerim la hipòtesi que aquest edifici pugui ser atribuït a l’església que el comte Sunyer I de Barcelona encomanà de restaurar des dels fonaments a mitjan segle X, segurament en substitució de la vella església paleocristiana que es trobava enderrocada. Com a resultat d’aquesta destrucció, en devia sortir afectada també la seva ara, element singular que es devia aprofitar en temps del comte Sunyer per a inscriure el text commemoratiu de les obres de restauració

L’ara d’altar

L’any 1938, durant els treballs d’excavació dirigits per l’arqueòleg F. Riuró i en col·laboracio amb F. Cufí, es van recuperar les restes d’una ara de marbre entre les runes del temple romànic de Santa Maria de Roses. La peça, fragmentada, havia estat aprofitada com a dovella en un dels arcs torals del costat nord de l’església i fou descoberta en desprendre’s algunes de les peces que la tapaven. En el moment de la troballa no es va donar ressò a aquest interessant element de mobiliari litúrgic. El primer a ressaltar el relleu de la peça fou P. de Palol, el qual, uns anys després, en publicà unes primeres dades, relacionant-la amb el conjunt d’estructures que s’estaven posant al descobert al subsòl de l’absidiola sud del temple, identificades amb una primitiva església paleocristiana i amb una necròpoli annexa. El mateix autor també fou el primer, juntament amb J. Vives, a transcriure la inscripció medieval que es trobava gravada en el revers de la peça.

L’ara, trencada en sis fragments(*), només es conserva parcialment; de fet, en falta aproximadament la meitat. La peça, d’uns 62 cm d’amplada i un màxim de 46 cm de llargada, originalment hauria estat de forma rectangular i devia fer entre 80 cm i 1 m de llargada. El gruix de la placa és d’uns 8 cm, excepte en la part de la vora motllurada, que és d’11 cm. L’ara no es trencà pas quan s’usà com a material constructiu sinó que ja era fragmentada quan es reutilitzà com a suport d’una inscripció del segle X. Hem de suposar que es devia partir a conseqüència de la destrucció o l’enderroc de l’església paleocristiana en la qual es trobava; és probable que l’altra meitat també fos reaprofitada com a element arquitectònic.

Tot i que l’ara va aparèixer fora de context, en aquests moments ningú no dubta de la seva atribució a l’antiga església paleocristiana que es va localitzar al subsòl del temple romànic. Devia estar situada a l’absis semicircular d’aquella església i hom suposa que, com és corrent, devia anar aguantada sobre columnetes o sobre un podi central. Segons M. Oliva, entre les runes va aparèixer un fragment de pilar que podria pertànyer al peu de l’ara. Tampoc no manquen notícies de troballes d’altres fragments epigràfics i arquitectònics, també en marbre, recuperats durant els treballs posteriors a la mateixa zona, atribuïbles al vell temple.

Pel que fa a la seva tipologia, aquesta ara, de forma rectangular, llisa, amb una simple motllura de mitja canya en tot el contorn, respon a un model corrent i estès a tota l’àrea de la Mediterrània europea, especialment a la zona del migdia francès i de la qual tenim un paral·lel molt proper a Empúries. La seva datació, segons P. de Palol, s’ha de fer entre el final del segle IV i el segle V o, segons S. Alavedra, al segle V(*).

No podem finalitzar el comentari sobre l’ara de Roses sense fer referència a la inscripció medieval que hi ha al seu revers. El text. incís sobre la pedra, consta de deu línies, en les quals es commemora la reconstrucció d’una església per ordre del comte Sunyer I de Barcelona. Segons la inscripció, el comte fa l’encàrrec a la seva muller i fills, en un moment en què ja es trobava retirat a la vida monàstica; fou executor de l’obra el clergue Argibad. Aquests detalls han servit per a datar la inscripció a mitjan segle X, però els historiadors no s’han posat d’acord pel que fa a la data: Pere de Palol estableix la data entre els anys 948 i 951 —anys entre els quals trobem el comte Sunyer intervenint en el plet per la independència del monestir de Sant Pere de Rodes i la seva mort— i A. Manuel Mundó fixa la inscripció entre els anys 951 i 955, sense més arguments.

Darrerament, Hug Palou, després d’un estudi paleogràfic exhaustiu i d’una anàlisi documental paral·lela, fa una revisió del que s’havia dit fins ara i en proposa una nova lectura. L’autor considera que el text té dues parts clarament diferenciades, tant en l’àmbit paleogràfic com en l’estilístic. La primera part, escrita en tercera persona, en versos hexàmetres llatins poc reeixits, fa referència a l’encàrrec de la reconstrucció, que s’hauria de datar entre l’hivern i la primavera de l’any 950, temps en què el comte es trobava retirat del seu càrrec, fent vida monacal, i abans del 15 d’octubre, dia de la seva mort. En la segona part del text, escrita en un mòdul de lletra diferent i en primera persona, el clergue Argibad dóna per acabat l’encàrrec rebut; segons H. Palou aquesta part del text és més tardana i s’hauria de datar entre la mort de Sunyer i l’any 954, quan mor Riquilda, esposa de Sunyer(*).

És interessant ressaltar l’aprofitament d’aquesta ara paleocristiana com a suport d’una inscripció posterior, precisament la de la commemoració de la reconstrucció de l’església. No sabem amb seguretat si aquesta església, que es refà des dels fonaments (reparari a fundamentis), és el vell temple paleocristià o bé és una obra posterior, que va ser donada al monestir de Sant Pere de Rodes per part d’un personatge de nom Gausfred, possiblement el comte, entre els anys 931 i 934, possessió que es va confirmar l’any 944. Possiblement la utilització de l’ara per a escriure el text de la reconstrucció ens està indicant que el temple enrunat d’on es va extreure aquest element és la vella església paleocristiana. L’ara s’hauria convertit en un símbol de continuïtat. La transcripció del text de l’ara (PALOU, 1991, pàg. 53) és la següent:

1. CELEB(RI)S COM(ES) SUNIARIUS CELIBE(M)
2. ELIGENS VITA(M) SP(ER)N[EN]Sq(UE)XP(IST)IP(RO) AMORE CADUCA P(RO)PRIO
3. MERCATUS E(ST) CO[R]PORE EETERNA NA(M) SUO TU(MULA)TU IUSSIT RE-
4. PARARI A FUNDAMENTIS ECCL(ESI)A CONIUSq(UE) EI(US) CU(M)
5. FILIIS EI(US) SEqUENTES P(RE)CEPTA STUDIOSE HOC ADIMPLE-
6. RE CURAVERU(NT) STATUENTES QUE(N)DAM P(RO)bU(M) DIGNUMq(UE) XP(IST)I
7. MINISTRU(M) ARGIBADU(M) VIDELICET SACER(DOS) ET
8. OPERIS(*) HUIUS PERFECTOR IUSSI IGITUR
9. SUNIARII PRINCIPIS ALMI QUI VOCOR
10. HOC OPUS EXPLEVIT ARGIBADUS

Bibliografia

Sobre la basílica

• Oliva-Palol, 1945-46; Palol, 1946, XIX, pàgs. 273-278; Pericot i altres, 1952a, pàgs. 134-145; Riuró-Cufí, 1961-62, XV, pàgs. 203-224; Palol, 1965, XXXI, pàgs. 19-33; Riuró, 1965, 31, pàgs. 45-53; Palol, 1967; Oliva. 1972, 61, pàgs. 32-43; Palou. 1991, 24, pàgs. 33-53; Puig i altres, 1995, 28, pàgs. 43-69; Riuró, 1995, 8, pàg. 87; Nolla, 1997, 30, pàgs. 107-146.

Sobre l'ara

• Palol, 1946, XIX, pàgs. 273-278 i 1957-58, XIX-XX, pàgs. 81-102; Mundó, 1965, vol. 1, pàgs. 293-307; Palol, 1967; Oliva. 1972, 61, pàgs. 32-43; Alavedra, 1979, vol. II, pàgs. 111-114; Palou, 1991. 24, pàgs. 33-53; Puig i altres, 1995, 28, pàgs. 45 i 53; Ruiró, 1995, 8, pàg. 87.