Vista aèria de les ruïnes de l’església.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries
Planta general de les estructures de l’església.
Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries/Universitat de Girona
Situada a l’extrem meridional del turó d’Empúries (l’Escala, Alt Empordà) gairebé a tocar de la carretera de Viladamat-l’Escala, davant del turó de les Corts, l’església de Santa Magdalena i les estructures relacionades amb ella, formen part d’un dels assentaments suburbans que es van articular a l’entorn de la ciutat romana tardana i altmedieval d’Empúries. El conjunt va ser excavat, gairebé del tot, per M. Almagro i P. de Palol entre els anys 1954 i 1957, i posà al descobert un entramat de complexes estructures i d’enterraments de difícil interpretació; s’adscriví l’edificació de l’església a l’època altmedieval.
Recents treballs de recerca portats a terme pel Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries i la Universitat de Girona, han permès determinar l’evolució del conjunt arquitectònic, tot i que manquen datacions estratigràfiques segures per a concretar la cronologia de les diverses fases constructives detectades.
Tot i això, sembla clar que cal relacionar la primera ocupació de l’espai amb la construcció d’un recinte funerari de forma gairebé quadrada (19, 30 × 16 m), a l’interior del qual es va bastir un mausoleu. El recinte es troba tancat per un mur perimetral, de 0, 50 m d’amplada, construït amb un doble parament extern de petits blocs de pedra i un reble interior de morter i pedruscall, que recorda la tècnica de l’opus vittatum. L’accés al recinte es produïa a través d’una porta en el mur meridional del recinte. Al seu interior, es va bastir un mausoleu de planta octogonal, adossat contra la paret de tancament sud, com també altres dependències de funcionalitat indeterminada. L’estructura octogonal va ser relacionada per M. Almagro i P. de Palol amb un martyrium. Cal situar la seva cronologia relativa dins dels segles IV o V. Es devia tractar, per tant, d’una important estructura funerària relacionada amb l’extensa necròpoli d’inhumació romana tardana d’Estruch (segles IV iV), situada al S del turó d’Empúries.
Amb posterioritat, es detecta la transformació d’aquest espai funerari amb la construcció d’una petita església, d’una sola nau amb santuari i una sagristia al sector sud-oriental, pavimentats amb un terra d’opus signinum. Al voltant de l’església, s’articula un ampli cementiri, amb enterraments de tipologies diverses, però principalment de tombes de lloses, de forma rectangular, amb coberta de pedra i, fins i tot, amb coberta d’opus signinum amb una creu en relleu. Cal fixar la cronologia d’aquesta fase dins del segle VI agafant com a base la seqüència constructiva i la presència dels enterraments amb coberta d’opus signinum que es troben documentats en necròpolis d’aquesta època, com ara a la de la basílica de ses Salines, a Fornells (Menorca) o al cementiri de l’Almoina (València).
Establerta la construcció d’aquesta església amb la seva àrea de cementiri, que caldrà relacionar amb un nucli de població d’època romana tardana no localitzat encara entre el sector meridional del turó d’Empúries i el turó de les Corts, es produeixen una sèrie de remodelacions i transformacions de l’edifici de culte que s’han de situar ja dins de l’època altmedieval. Es detecta, en primer lloc, la construcció d’un absis, cobert amb volta de canó, a l’extrem oriental de la nau, fet que comporta també la construcció de l’arc triomfal que devia comunicar el presbiteri amb la capçalera. Així mateix, es basteix un nou àmbit al N de la nau, contraposat a la sagristia meridional de la primera fase, de manera que l’església adoptà una planta de creu llatina. Ambdues habitacions presenten al seu interior sepultures d’inhumació.
Al segle X s’aixeca una torre campanar a l’espai de la intersecció del transsepte, com demostra el paredat de les obertures que comunicaven amb les cambres funeràries laterals i la construcció d’un doble mur de reforç interior. Finalment, es detecta la construcció d’estructures molt febles vinculades amb l’ampliació o adequació dels espais funeraris, ocupats per tombes de lloses. El moment final d’utilització d’aquesta església i el seu cementiri és difícil de precisar, però la manca de tombes antropomorfes fa pensar en una cronologia final situable a la segona meitat del segle X. Aquest abandonament primerenc explicaria el fet de la pèrdua de memòria històrica de l’advocació de l’església, recuperada gràcies a la troballa d’un document del segle XVIII.
Bibliografia
- Almagro, 1955b; 1964; Ainaud, 1982, pàgs. 347-349; Nolla i altres, 1996, pàgs. 225-241.