Basílica de Santa Margarida (Martorell)

Capçalera de l’església de tradició paleocristiana, amb restes dels graons afegits sota el paviment d’opus signinum.

Centre d’Estudis Martorellencs

L’església de Santa Margarida és situada al municipi de Martorell, a molt poca distància del nucli urbà antic i gairebé a tocar de l’actual cementiri municipal, en una zona de suau pendent a la riba esquerra de l’Anoia.

La recerca arqueològica de l’església va ser realitzada pel Centre d’Estudis Martorellencs (CEM) des de l’any 1987 fins al 1995, tot donant continuïtat a les actuacions iniciades el 1972. Anteriorment, cap al començament de segle, altres intervencions afectaren un seguit de punts de l’interior i l’exterior de l’església.

Part del perímetre de l’edifici està englobat dins d’un altre temple d’estil romànic del final del segle XII. Mentre la capçalera i els peus antics foren terraplenats i superats pels corresponents d’època romànica en configurar-se una nau de més longitud, les parets nord i sud antigues, encara conservades en una bona alçada, foren reutilitzades, bo i determinant així l’amplada de l’edifici romànic. Aquesta nova construcció va destruir i ocupar amb els seus potents fonaments la major part de la superfície de les dues cambres laterals de la capçalera paleocristiana, com també altres punts dels paviments i les estructures de l’edifici antic.

Planta de l’església i de les estructures adossades.

A. Mauri i R. Navarro

L’església de Santa Margarida es caracteritza per una capçalera tripartida, de planta en forma de T, nau única i porta lateral establerta al S. Fa 15,25 m de llargada per 9 m d’amplada. Està orientada lleugerament cap al NE. Paral·lel al mur meridional s’estén per fora un recinte rectangular, a manera de vestíbul o pòrtic de funció funerària, que enllaça amb l’angle sud-est de la capçalera. Fa 15,25 m de longitud per 3,75 m d’amplada màxima.

L’absis, en forma d’arc de ferradura (3,10-3,80 m de diàmetre), està enquadrat per una estructura de planta trapezoidal, a partir de la qual es configuren, a banda i banda, dues cambres quadrangulars de mida desigual, la meridional més gran i ben conservada, que sobresurten del cos de l’edifici. Aquests ambients, que només comunicaven vers la nau, degueren complir la funció prioritària de sagristies, com ho palesen dues fornícules de forma cúbica, que es devien fer servir com a armariets per a custodiar els objectes litúrgics. Es troben rere l’absis, en la confluència amb la paret de tanca de la capçalera, a uns 0.60 m per damunt del paviment.

La tècnica constructiva aplicada a l’església consisteix bàsicament en una obra irregular de pedres de mida desigual i diversa, amb tendència a l’ús de les petites, que alterna, de manera discontínua, amb una o dues filades d’opus spicatum, tot lligat amb morter de calç i revestit per un enlluït groller de color blanc groguenc. Per regularitzar la disposició horitzontal de les pedres i marcar el nivell, com per exemple l’alçat pel damunt dels fonaments, de vegades s’utilitza una estreta filera de pedra llicorella. A les cantonades de l’edifici i en el buit de la porta lateral, l’aparell és reforçat per grans carreus, en bona part escairats, segurament reaprofitats de l’època romana. La porta, que fa 1,40 m d’amplada per 2,30 m d’alçada conservada, devia estar coronada per un arc de ferradura, segons fotografia i referències bibliogràfiques de l inici d’aquest segle. Les parets es conserven en diversos trams fins a 1 m d’alçada. Els fonaments que són visibles a la capçalera, l’absis, la cambra sud, i als peus, assoleixen una profunditat de fins 0,50 m. Consisteixen en dues o tres fileres d’opus spicatum, de pedres menudes sense lligar, pel damunt de les quals es crea una plataforma de morter de calç, que serveix de base a altres dues o tres rengleres de pedres, aquestes lligades amb calç. A la part externa de la capçalera els fonaments són reforçats amb pedres irregulars de mida més gran (entre 0.30 i 0, 50 m de llargada), disposades sense ordre en dues filades pel damunt de l’esmentada plataforma.

Dins l’església, les excavacions arqueològiques realitzades fins l’any 1995 han permès constatar una llarguíssima seqüència estratigràfica que, limitada al temps de l’antiguitat tardana, es podria resumir en dues fases, la cronologia absoluta de cadascuna de les quals no és possible, ara per ara, precisar. La presència d’uns pocs fragments de ceràmica comuna del romà tardà, grollera i reduïda, i d’altres minúsculs bocins informes de sigil·lada africana D, a la trinxera de fonamentació de la paret oest, no ens ajuden, com tampoc una moneda constantiniana tipus AE3, en circulació fins als segles V i VI, trobada damunt d’una tomba de tègules a doble vessant, situada fora i a tocar del recinte funerari. De tota manera, abans de la construcció de l’església, l’indret de Santa Margarida testimonia signes clars de vida i ocupació que denoten, molt probablement, el seu caràcter de mansio, l’ Ad fines de les fonts literàries. La localització d’un mil·liari de l’emperador Magenci (350-353) i l’aparició d’àmfores i sigil·lada africana D de la primera meitat del segle marcarien les fases immediates anteriors.

Entre totes les estructures implicades en l’església antiga tardana, la més evident i referencial és un paviment d’opus signinum de la segona fase, que revestia tota l’església i el vestíbul. Les restes que se’n conserven priven de reconèixer en extensió les característiques del primer paviment. Malgrat això, s’han documentat a sota vestigis molt puntuals d’estructures i elements anteriors:

  • 1.- A uns 0,30 m de profunditat apareix el paviment més antic. Consisteix en una fina capa de morter de calç que es pot distingir a la zona de l’absis (en el tall causat per l’antiga excavació), a les fosses de tot un seguit de sitges, tombes i un forn d’època preromànica, i a la línia de separació que hi haurà a la segona fase entre el cor i la nau. La troballa d’un parell de lloses horitzontals, juntament amb certes empremtes, observades en aquest últim punt, permeten suggerir que el morter fou en realitat el llit d’un enllosat.
  • 2.- Al centre de la nau s’ha excavat una petitissima tomba construïda amb caixa quadrangular de lloses, que gairebé toca la que sembla una altra tomba del mateix tipus i mida. A la cambra nord hi havia, així mateix, una inhumació d’adult dins de caixa de tègules. Aquests indicis apunten cap a un possible origen funerari de l’església de Santa Margarida o, en tot cas, que aquest aspecte anés associat a la seva primera funció litúrgica. La funció funerària sí que queda ben explicitada des de l’origen en el recinte que es troba fora, al S de l’església.
  • 3.- Perpendicular a la paret occidental o peus de l’església es localitzen dues parets paral·leles, de conservació desigual, que configuren un petit ambient quadrangular, que es pot interpretar com a contracor. La situada al N és la més completa, construïda amb l’habitual tècnica de l’opus spicatum.

No sabem la configuració mobiliar del possible santuari de la primera fase i menys si va estar dotat de cor, com en canvi succeirà a la segona. En contra del que fins ara havíem publicat, avui no sembla segur defensar l’existència d’un primer tipus d’altar a base de columnetes. El descobriment recent de l’empremta quadrada d’una d’aquestes bases in situ demostra que formà part del segon paviment. De totes maneres, la troballa, abans de l’any 1981. de dues de les columnetes a sota del paviment mateix d’opus signinum de l’absis no facilita més la comprensió d’aquest fet.

Poc després de fundar-se l’església degué aixecar-se el vestíbul o recinte funerari que hi ha paral·lel al costat sud. Ho proven tot un seguit de raons: la fondària de les tombes i la relació de cotes respecte del paviment d’opus signinum de la segona fase, la precisa situació espacial, i sobretot, el fet que s’hagi conservat un tros del ruc/us o capa inferior de preparació de l’esmentat paviment, damunt de les teules corbes de coronament d’una tomba situada al costat oest, a l’esquerra de la porta del temple.

El vestíbul, de forma rectangular (15,3 m de longitud per 3,75 m d’amplada), està fabricat amb morter de calç, amb doble parament de petits blocs quadrangulars de pedra, de gres vermell, disposats amb certa regularitat en fileres horitzontals. Per la cara interna del mur sud es conserven fins a cinc fileres. La porta es troba al S (2,10 m), davant mateix de la corresponent a l’església. És molt versemblant que n’hi haguessin dues més de petites al N dels costats menors, la qual cosa crearia un itinerari o eix de circulació est-oest, que comunicaria exteriorment amb la capçalera i els peus de l’església, al voltant de les quals es generen altres inhumacions. Les tombes del vestíbul pertanyen a individus adults, llevat d’una d’encaixada a l’angle meridional, que té caixa d’obra de forma de banyera i coberta, presumiblement, de lloses, del tipus de teula plana a doble vessant, dins de fossa. Com és preceptiu, estan orientades cap a l’E. Fora del vestíbul, els enterraments prossegueixen al seu voltant.

De la segona fase de l’antiguitat tardana el referent més explícit és el citat paviment d’opus signinum que s’estén, en desnivell progressiu (0, 20 m), des de l’absis fins als peus de l’església. A les cambres laterals restava igualment molt més baix.

La capçalera es compon de santuari i cor. El santuari va estar dotat d’un primer altar de marbre de Carrara, del tipus de stipites o columnetes múltiples. L’existència in situ, cap al centre de l’absis, d’una empremta quadrada que retalla el paviment d’opus signinum, de les mateixes mides que les peces de marbre (0,17 m de costat) trobades a sota, ho corrobora. L’empremta aparegué dins d’un forat ovalat, reblert de calç i perfectament allisat en connexió amb l’opus signinum, la qual cosa denota el moment en què l’altar de bases múltiples fou substituït per un de monolític. Les dues bases són idèntiques i tenen el fust trencat gairebé arran de la base mateixa. Una presenta un petit loculus o foradet quadrangular en un cantó (0,17 m de costat, 0,145 m de diàmetre i 0,065 m d’alçada conservada).

Entre el santuari i la nau s’ha pogut apreciar, a través del retall del paviment i d’algunes restes d’obra, un espai quadrat (3,5 m E-W per 3,4 m N-S) que correspon en sentit litúrgic al cor. Tot i que està limitat per cancells no trobats (però sí que s’han trobat les corresponents fossetes rectilínies, d’uns 0,30 m d’amplada), tenia una porta al N. En aquest costat s’ha conservat part d’un basament de morter de calç (l m de longitud per 0,30 m d’amplada), que lliga amb un nou sector d’opus signinum, de cota descendent vers el N, que presenta una revora molt ben acabada, pròpia de llindar (0,10 m d’ample), i a continuació, en disposició simètrica, els forats d’unes pollegueres. La porta havia de permetre al clergat la comunicació amb la sagristia immediata, al N, pel tram més estret de la nau.

Molt recentment, s’han trobat fora de l’església una sèrie de fragments de marbre de Carrara que creiem que s’han de relacionar amb aquesta segona fase de monumentalització de l’edifici, sens dubte una església. S’ha identificat una columneta (0,12 m de diàmetre), perforada pel centre i amb encaixos laterals rectilinis molt estrets, com per anar adossada a una altra peça. No sabem encara si podria haver format part d’un baldaquí o del cancell mateix. Un altre tros sembla que pertany a la taula d’altar. Els fragments aparegueren enmig d’una potent capa de runa (UE 3006), possiblement datable al segle IX, que a més contenia material ceràmic residual del segle V.

Als peus de la nau, ara sense contracor, es va obrir una altra porteta, a prop de l’angle sud-oest (1,37 m d’amplada) que comunicava cap a occident amb un nou àmbit, que ha estat interpretat, per la seva situació, com a baptisteri. Segons el procés d’excavació únicament s’han pogut documentar, per ara, els fonaments d’un mur de pedra i calç, situat al N, que segueix la mateixa alineació que el corresponent a l’església. No podrem saber mai com, quan i de quina manera connectava aquest mur amb el parament exterior del mur occidental de l’església, perquè els fonaments i la paret de la façana del temple romànic s’interfereixen en aquest punt, NW, bo i trencant així la relació estratigràfica. D’altra banda, els estrats més profunds excavats representen fases posteriors, que s’han de situar, aproximadament, en l’època preromànica. En conseqüència, resta en un interrogant, ara per ara, la cronologia inicial d’aquest àmbit, el seu perímetre i obertures possibles, i sobretot en resta per confirmar la funcionalitat.

EI vestíbul és revestit també per un paviment d’opus signinum que s’estén més enllà del recinte mateix, cap al S. La porta meridional en dóna testimoni després d’haver estat reduït el seu llindar. El paviment, en estar realçat, devia cobrir les tombes de la primera fase, com ja s’ha dit abans. Només dues tombes, i probablement una tercera, paral·leles, situades a la dreta de la porta de l’església, assoleixen el seu nivell, sense tocar-lo directament. A partir de la tomba gairebé adossada a l’església, podem suposar que són del tipus de caixa de teula a doble vessant, però significativament cobertes per un túmul de maçoneria, a diferència de la resta de tombes. És molt possible que es construïssin en un moment immediatament anterior a la pavimentació del recinte, si no és que acceptem el fet contrari, que es trenqués l’opus signinum per fer-les, la qual cosa no sembla gaire viable.

Després d’aquestes dues fases es constaten dins del temple tot un seguit de modificacions, difícils d’interpretar i datar, però que en tot cas són anteriors a l’església romànica. Les més notòries són un conjunt de quatre estructures quadrades, formades per una filera de grans carreus de pedra, alguns de mida semblant i col·locats a la mateixa distancia, que apareixen alineats al llarg de l’eix longitudinal de l’església, des del cor fins als peus. S’alcen per damunt de l’ opus signinum, el qual perforen, fins a recolzar en el primer paviment, llevat de la més cèntrica, que se superposa a una petita tomba de cista. La funció arquitectònica sembla que hauria d’ésser la més plausible per a aquesta mena de pilars, que devien actuar com a basament o suport d’una possible tribuna o pis superior, si bé no es pot excloure un possible ús funerari. A continuació, una renglera de petitíssimes tombes infantils s’alineen adossades al costat nord dels pilars centrals i als peus de l’església. Posteriorment, un seguit d’estructures s’originen per adossament als peus de l’església, inclosa la tanca del portal i l’anul·lació del pilar corresponent. D’altra banda, al costat de la paret nord s’adossen a certa distància entre si sengles banquetes de tàpia i pedra menuda; així mateix, un muret adossat engrandeix el pilar central pels cantons est i sud. A part, s’aixeca un potent mur de pedra i morter de calç i un altre de paral·lel i en sec, més estret, a la meitat nord-occidental del cor, és a dir, a la línia de separació entre la nau i el cor. Al llarg d’aquest procés, el paviment d’opus signinum ha continuat en ple ús, si bé en algun punt de la seva superfície, propera a la paret nord, deixa veure palpables restitucions a base de còdols disposats en sec, la qual cosa es degué realitzar en un moment immediatament anterior a l’excavació d’un seguit de sitges i un forn metal·lúrgic, amb una cronologia que necessàriament cal situar abans de la construcció de l’església romànica.

Bibliografia

  • Castellet, 1884: Barral, 1981, pàg. 243; pagès, 1983, pàgs. 44-46; Navarro-Mauri. 1991. pàgs. 53-62; 1992b, pàgs. 123-128: 1994, pàgs. 74-76; Godoy, 1995, pàgs. 219-223.