Detall del paviment de mosaic de l’edifici que havia estat situat davant l’actual església de Santa Maria.
ECSA - F. Bedmar
A mitjan segle V el bisbe de Barcelona Nundinari divideix la seva diòcesi i crea el bisbat d’Ègara, i nomena Ireneu bisbe. La relació d’altres bisbes egarencs la coneixem a través dels concilis en què eren presents. Entre els bisbes d’Ègara destaca Nebridi (516-540), germà de sant Just d’Urgell, de sant Justinià de València i de sant Elpici d’Osca. L’últim bisbe conegut és Joan, entre els anys 683 i 693. Cal destacar la data del 13 de gener de l’any 615, quan, presidit pel bisbe de Tarragona, Eusebi, es reuneixen a Ègara 12 bisbes i dos procuradors episcopals per signar les actes d’un concili celebrat a Osca l’any 598.
Després de la invasió islàmica, en els capitulars carolingis ja no apareix citat el bisbat d’Ègara. Tots els documents ja indiquen la pertinença de les esglésies de Terrassa al bisbat de Barcelona. La confirmació geogràfica de l’indret on hi havia hagut l’antiga seu d’Ègara és indicada clarament a l’acta de consagració de l’església romànica de Santa Maria de Terrassa del 2 de gener de 1112: in terminio Terracie, iuxta ecclesiam parrochialem Sancti Petri, in loco eodem ubi antiquitus Egarensis sedes erat constructa.
L’actual conjunt de les esglésies de Terrassa, l’església parroquial de Sant Pere, l’església de Sant Miquel i l’església de Santa Maria, a més de l’edifici de la rectoria, configuren un espai d’estructures arquitectòniques que són el resultat d’una evolució constructiva en el temps, motivada per reformes, reparacions, ampliacions, canvis d’ús, etc., que han transformat del tot aquella primera composició d’edificis religiosos. La complexitat arquitectònica amb la qual ens han arribat els actuals edificis ha generat una discrepància en els intents de definició del monument.
Les campanyes arqueològiques dels anys 1995 i 1996-97 han permès obrir les expectatives d’investigació, amb la premissa urgent de reemprendre una excavació continuada i en extensió. Aquestes dues últimes campanyes arqueològiques han permès concretar la seqüència cronològica de quatre edificis de culte cristià sota l’actual església romànica de Santa Maria. La conservació d’un estrat arqueològic concret ha fet possible situar els quatre edificis entre el final del segle IV i l’època de construcció de l’església romànica, consagrada el 1112. Es obvi ressaltar que, ara per ara, no hi ha cap indici per a relacionar un d’aquests edificis amb la seu episcopal d’Ègara.
El que es desprèn dels últims resultats de la investigació arqueològica és que les esglésies de Sant Pere de Terrassa conserven i són hereves d’un conjunt episcopal complex, entorn del qual s’han configurat sengles espais determinats, amb un nucli important, el lloc de culte, l’església.
Primeres construccions cristianes
Evolució constructiva de les quatre fases anteriors a l’obra romànica.
A.A. Moro i F. Tuset
A la fi del segle IV o al principi del segle V hem observat un anivellament general, concretament entre les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel, on es van construir uns edificis amb un ús funerari, ja que s’han localitzat enterraments en fossa i en tègules, bé que sempre coberts per lloses. Paral·lelament al mur nord de l’església de Santa Maria, i més concretament sota el braç nord del creuer, apareix la fonamentació d’un gran mur —d’E a W— de construcció semblant als anteriors, que es perllonga i s’endinsa sota l’actual façana nord de l’edifici de la rectoria.
Edifici pavimentat amb mosaic
Les construccions anteriors són substituïdes per un nou edifici pavimentat amb mosaic i conservat actualment davant l’església de Santa Maria. Les restes definides fins ara detarminen una estructura de planta rectangular, amb un possible absis amb criptes a l’E. Presenta també una absidiala original, de planta rectangular al N, amb tres enterraments en tégula. Al mur sud, oposat a l’anterior, hi ha una altra absidiala, semicircular, de construccio posterior i amb un enterrament infantil al centre, També observem altres construccions adossades i pavimentades en opus signinum, on es troben enterraments en tegules. Les restes de fonamentació sota la línia de perllongació del mur nord cop a l’edific de la rectoria semblen indicar que no es tracta d’un sol edifici sinó que l’estructura pavimentada correspon a l’estanca principal del conjunt religiós, que és considerada la primera catedral d’Ègara. El possible baptisteri relacionat amb aquesta basílica es devia Trobor a l’E, actualment dins l’ésglesia de Santa Maria.
Edifici d’una sola nau amb contraforts
Una nova construcció va substituir l’anterior. La parcialitat de les excavacions no permet completar-ne la planta, però l’estructura descoberta fins ara correspon a una construcció d’una sola nau amb contraforts disposats regularment al llarg dels murs nord i sud. La perllongació sota l’actual rectoria i sota l’església de Santa Maria no permet conèixer-ne la planta definitiva.
Edifici de tres naus
Aquesta nova construcció correspon a un gran edifici de tres naus, amb contraforts, i una capçalera tripartida, conservada sota l’actual absis de l’església de Santa Maria. Cap a l’W, l’edifici es perllonga sota l’actual rectoria. Sense que hi hagi cap relació estratigràfica, sembla que l’actual església de Sant Miquel formava part d’aquesta nova estructura. Sota la pavimentació exterior de Sant Miquel, d’opus signinum, es van descobrir enterraments construïts en obra, amb el terra de tègules i cobertes per grans lloses.
Bibliografia
- Moro-Tuset, S.D.: Ainaud, 1990; Simposi internacional, 1992; Moro, Rigo, Tuset, 1996a i 1996b, 11. pàgs. 17-18: Moro-Tuset, 1997, 12, pàgs. 12-14, i 1998.