Conjunt episcopal de Barcelona

El primer conjunt episcopal

No disposem de gaires dades arqueològiques sobre l’inici del cristianisme a la ciutat de Barcelona i els primers edificis vinculats al culte cristià del segle IV. Tanmateix, podem dir que els orígens de la configuració del conjunt episcopal s’han de cercar en una gran propietat, una important domus situada sota l’actual plaça de Sant Iu, amb una extensa zona artesanal annexa. El propietari, sens dubte pertanyent a I’elit local, hauria donat una part de les seves propietats a la incipient Església, tot possibilitant així la configuració i ampliació d’un nucli urbà cristià a l’angle nord de la ciutat.

El conjunt episcopal de Barcelona tenia al segle V una basílica, un baptisteri, una aula episcopal i una residència del bisbe al NW de la basílica, a l’antiga domus esmentada, de la qual es conserva part del peristylum. L’explotació industrial annexa a la domus continuava en ús i cal destacar la presència d’una important instal·lació vinícola, potser ja en aquests moments propietat del bisbe. És coneguda la importància del celler episcopal dins de la diòcesi i la distribució de vi i altres aliments als pobres per part de la cúria episcopal. Hem de suposar, a més, l’existència d’altres dependències lligades al servei litúrgic, l’administració i la catequesi.

Cap al final del segle VI una important reforma va afectar gran part dels edificis del conjunt episcopal. Es constata un procés de monumentalització, probablement propiciat per la celebració del concili II de Barcelona l’any 599. Al mateix temps, altres edificis de nova planta s’afegiren als existents. Al segle VII el conjunt episcopal ocupava almenys quatre insulae de l’antic parcel·lari urbà. L’espai eclesiàstic quedava limitat per un vallum, el decumanus maximus i el cardo minor, que encara que havia sofert diverses remodelacions durant el Baix Imperi, mantenia la circulació a través d’un carreró relativament estret.

La basílica paleocristiana

Planta general de les edificacions, situades a l’angle nord del recinte murat del Baix Imperi.

M. Berty i E. Revilla a partir de les dades de J. Beltran de Heredia i Ch. Bonnet

Tradicionalment, s’ha identificat la basílica amb un edifici de tres naus descobert el 1944 per Agustí Duran i Sanpere. La hipòtesi, mantinguda durant anys, presenta nombrosos arguments en contra: l’orientació nord-sud no és la idònia per a una catedral; la irregularitat de les naus no és apropiada per a una organització amb un altar central; la posició i les dimensions del baptisteri no són coincidents amb les de la suposada basílica; no existeix una entrada axial amb l’edifici baptismal, l’única porta de comunicació documentada és secundària; la seqüència constructiva d’aquest edifici en relació amb la paret del baptisteri —que serveix de mitgera— indica clarament que es tracta d’un cos posterior; la seva cronologia (segle V) invalida totalment que es tracti de la primera basílica vinculada a un baptisteri del segle IV.

La primera basílica paleocristiana, on el bisbe Pretextat i sant Pacià devien exercir el seu episcopat i on va ser ordenat sacerdot sant Paulí de Nola, s’ha de situar sota la catedral romànica i l’actual catedral gòtica. L’absència d’excavacions arqueològiques impedeix constatar-ho, encara que la continuïtat del lloc de culte, la posició del baptisteri i l’existència d’una porta al mur sud-est de l’edifici baptismal, permeten hipotetitzar una basílica de dimensions coincidents amb les del baptisteri.

L’esmentada porta que comunicava el baptisteri i la basílica se situa a l’angle est de l’edifici baptismal (A). Es pot apreciar amb claredat un dels muntants, i també part del llindar. La resta de la porta està cegada per la fonamentació de la catedral romànica. Suposem que existia una altra porta lateral a l’angle sud de l’edifici baptismal i una de central situada a l’eix de la primera basílica. Aquest tipus de disposició és comú a nombrosos edificis cristians de les antigues províncies de l’Imperi.

El baptisteri

Aquest edifici, descobert el 1968, és una construcció independent de planta quadrangular amb una piscina disposada en posició central. Presenta una seqüència constructiva complexa, amb nombroses transformacions al llarg dels segles. Les seves fases i cronologies encara s’han d’establir.

La primitiva piscina baptismal del segle IV, de la qual només es conserva un angle, devia ser de planta rectangular o en forma de creu, tipologia pròpia de les primeres construccions cristianes. Segurament al segle VI, el baptisteri va ser reformat i es remodelà la piscina, que va passar a tenir una planta octogonal. Al seu voltant, es disposà un paviment d’opus sectile limitat per un cancell, espai que quedava reservat al neòfit i a l’oficiant. Al nivell del paviment es conserva part de la motllura exterior de marbre de la piscina. Els graons interiors es localitzen en sis dels seus cantons, tot deixant lliure l’entrada i la sortida de l’aigua baptismal. Posteriorment, l’estructura interna de la piscina es modificà amb la supressió de dos trams de graons.

Les parets interiors de l’edifici estaven revestides amb pintures, de les quals es conserven testimonis in situ i altres fragments que es van trobar en excavacions antigues. Entre aquests fragments en destaca un que conté una inscripció datada al segle VI que es correspon a una fórmula de renúncia a Satanàs que es pronunciava abans de l’administració del baptisme.

Per altra banda, s’ha d’apuntar que la seqüència de paviments conservats és complexa, com també la seva relació amb els pilars de suport del suposat cimbori. Els talls estratigràfics permeten constatar la presència de diversos nivells d’ús que indiquen una complexitat més gran que les dues fases tradicionalment establertes per a l’organització interior de l’espai baptismal. La manca d’estudis sistemàtics del jaciment i el fet que les excavacions iniciades al final dels anys seixanta no hagin tingut continuïtat —una tercera part del recinte resta encara per excavar— no permeten actualment anar més enllà.

L’aula episcopal

Al segle V es construeix al N del conjunt episcopal una aula de recepció per al bisbe, edifici de planta basilical conegut com la basílica de Barcelona. La planta presenta un desenvolupament oblic, amb una orientació nord-sud i una disposició en tres naus irregulars. L’alineació dels murs laterals en relació amb el mur que tanca el baptisteri al NE presenta un angle de 80° i no l’angle recte que era habitual.

L’interior de l’edifici es troba pavimentat amb opus signinum i la microestratigrafia vertical de les parets perimetrals indica l’existència d’un primer nivell de pintures. La porta principal, d’1,90 m d’amplada, se situa al mur nord-oest (B) i donava pas a l’interior a través d’un espai una mica elevat respecte al paviment de la nau. Actualment, es conserven els dos muntants, el llindar i el rebaix on anaven encaixades les frontisses i l’eix d’una porta de dues fulles.

L’edifici va disposar en origen d’una altra entrada lateral al mur sud-est (C). Així ho indica la situació del paviment d’opus signinum, que sobrepassa el límit del mur perimetral. El pas donava a un espai de la nau lateral que més tard va ser tancat amb un cancell de marbre (D). Se’n conserva una part i les empremtes dels elements verticals d’encaix, com també les rases longitudinals obertes a l’opus signinum per a la seva col·locació. La zona, pavimentada amb grans lloses de marbre, s’aixecà lleugerament respecte del paviment de la nau; un graó i un accés central situat al cancell permetien el pas. Aquest espai noble clarament diferenciat de la resta devia estar, segurament, reservat al bisbe.

L’aula i el baptisteri estaven comunicats a través d’una porta oberta a la paret mitgera (E). Es tracta d’una comunicació secundària que permetia al bisbe una circulació interior des de l’aula cap al baptisteri i la basílica. El desnivell existent entre ambdós edificis se salvava amb uns graons situats a l’aula. Les reformes del baptisteri i les consegüents elevacions dels nivells de circulació comportaren la col·locació d’un nou llindar més elevat i modificacions en el tram de l’escala.

Al segle VI l’aula va rebre una nova decoració parietal. Es tracta d’unes pintures al fresc amb una organització en plafons que imiten formes arquitectòniques i aplacats de marbre.

A l’E de l’aula episcopal es localitzen una sèrie de dependències de funció incerta. S’ha de destacar una sala rectangular —més tard compartimentada— que disposava d’uns bancs correguts adossats a dues de les parets perimetrals (F). La sala, probablement destinada al clergat, estava directament comunicada amb l’aula a través d’una porta situada al mur sud-est (G). Són visibles els negatius, segurament d’uns aplacats de marbre, que constituïen els muntants de la porta. Coincidint amb la nova ornamentació de l’aula, es tancà el pas, s’aparedà l’obertura i s’unificà tot el parament amb la nova decoració pictòrica.

Una mica més al N, se situa una altra estança pavimentada amb opus sectile, que presenta la mateixa alineació que l’aula episcopal (H). Sota el paviment es localitzà un enterrament infantil, la fossa del qual resta in situ.

La monumentalització i ampliació del conjunt episcopal

Al final del segle VI o a l’inici del VII es produeix una ampliació de la part litúrgica i palatina del conjunt episcopal, amb la incorporació de nous edificis que s’afegeixen als ja existents. Alhora, es constata un procés de monumentalització, amb la construcció de passatges porticats i importants reformes en altres edificis, que s’han emmarcat cronològicament al segle VI, com la nova decoració pictòrica de l’aula episcopal, les transformacions del baptisteri ja esmentades o l’ornamentació de l’espai lateral de l’aula, que nosaltres vinculem igualment a aquest moment.

Les recents intervencions arqueològiques fetes al subsòl arqueològic del Museu d’Història de la Ciutat han posat al descobert l’existència d’una església en planta de creu, ràpidament transformada en un edifici de caràcter monumental, i una sèrie de dependències lligades a aquest edifici religiós.

La primera fase de l’església d’època visigòtica

Planta de les dues fases constructives de l’església d’època visigòtica.

M. Berty i E. Revilla a partir de les dades de J. Beltran de Heredia i Ch. Bonnet

Sobre una instal·lació vinícola i una factoria de salsamenta i garum —situades sota l’actual plaça del Rei i la sala del Palau Reial (saló del Tinell)—, s’aixecà al final del segle VI un edifici ex novo que va ser transformat al cap de pocs anys. Es tracta d’una església en planta de creu, de la qual únicament es conserva part de la capçalera rectangular i del braç nord. Al centre del creuer hi havia un altar amb reliquiari, la situació del qual es mantingué en una reforma posterior o segona església. A les terres aportades per aixecar els nivells de circulació va aparèixer la forma Hayes 91D de terra sigil·lada africana.

Al SE es localitzen dues entances de planta rectangular comunicades entre elles i amb accés directe des del cardo minor. La seva construcció va suposar l’ocupació definitiva de l’espai porticat del cardo minor (núm. 1), que va quedar totalment integrat en la nova construcció. A l’E, al costat de la capçalera de l’església, hi havia un espai obert, limitat per dos murs i un petit pòrtic al NE, del qual es conserven dos fusts de columnes (núm. 2). Aquest espai, segurament un jardí reservat al clergat, es convertí més tard en una necròpoli lligada a l’edifici de culte.

Aquesta església constitueix el punt de partida d’una altra de molt més monumental, que fou concebuda com una reforma de la primera. Per contra, la fàbrica d’ambdós edificis és totalment diferent. La maçoneria de l’església de la primera fase és senzilla. Les fonamentacions es constitueixen únicament a partir de la cara oculta dels murs, que s’aixequen amb pedra petita desbastada i fragments ceràmics de material constructiu lligat amb un morter pobre de calç.

La segona fase de l’església d’època visigòtica

No devien passar gaires anys entre la construcció de la primera església i l’inici de les obres de la segona. El material arqueològic aportat per l’excavació proporciona un marc cronològic semblant, que podem situar cap al final del segle VI o principi del segle VII. Es tracta de la forma Hayes 105-tipus Waage 1948 de terra sigil·lada africana (570/580-660) i un nummus de la seca de Mèrida encunyat a partir de Leovigild, que foren trobats en el sondeig practicat al farciment de la trinxera de fundació de l’església.

La nova construcció presenta uns potents fonaments de més de 2 m de profunditat, de vegades amb banquetes escalonades, que superen els 80 cm d’amplada en tots els casos. L’aparell és de grans pedres disposades en filades i unides amb un morter de gran consistència. Els angles són reforçats a partir de carreus superposats. Característic d’aquest edifici són unes bases quadrangulars que suporten pilars integrats als fonaments, la tècnica dels quals recorda l’opus africanum. Es tracta de potents sabates construïdes per evitar problemes d’estabilitat, sobre les quals s’assenten blocs monolítics rectangulars i fusts de columnes. La seva situació en planta a espais regulars i la construcció —a priori de la resta— de les banquetes de fonamentació permeten assegurar que es tracta d’una construcció perfectament programada, la monumentalitat de la qual es manifestava en la gran alçada que devia tenir l’edifici i les seves vastes dimensions en planta, que superaven els 35 m de longitud.

La nova planta manté la forma de creu i una part fou executada mantenint drets la paret nord-est de la capçalera i part del braç nord, ja que els nous murs van ser aixecats per l’exterior. La paret sud-est de la capçalera (núm. 3) es conservà, segurament en funció de les dues estances que, encara que abandonades aviat, estaven en ús en aquell moment. Això explicaria la construcció de dues sabates adossades al mur (núm. 4), les quals podrien haver rebut el pes de l’elevació i la coberta. En una d’elles es reaprofità un capitell del segle I aC i un fust de columna amb canaletes.

L’edifici s’articula a través dels esmentats suports per a grans pilars. La capçalera està delimitada per dues filades de tres suports i presenta un mur de tancament al costat del creuer (núm. 5), únic vestigi que s’ha conservat de l’aixecament de l’edifici per sobre dels fonaments.

Al centre del creuer, la base de l’altar relacionada amb la primera església va ser reforçada i transformada (núm. 6). Es crea un bloc massís de les mateixes característiques que els suports que distribueixen el pes de l’edifici, encara que en aquest cas presenta menys potència. Solidària amb l’esmentat bloc es va localitzar una caixa realitzada amb pedres i calç i posteriorment estucada per l’interior, sobre la qual s’alça un fust de columna que supera en uns 60 cm la cota del paviment. Es tracta d’un fust per a suportar una mesa d’altar, amb una caixa on es col·locaven les relíquies. Aquesta mena d’altars amb reliquiari han estat estudiats a la Caríntia i al Tirol i se’n coneixen altres exemplars a la Mediterrània.

La planta d’aquesta segona església presenta una complexitat més gran. Al costat nord de la nau central es desenvolupa una ala que disposa d’una porta (núm. 7) orientada al pòrtic que es crea entre la muralla i la necròpoli. Als peus, sobre l’antiga instal·lació de vi, una sèrie d’estructures defineixen un cos rectangular que devia tenir un important paper en el conjunt eclesiàstic (núm. 8). A l’angle oest d’aquest cos, al costat del punt d’unió del palau episcopal i l’església, en el moment de l’excavació va aparèixer una estructura de la qual gairebé no es conserven restes actualment (núm. 9). L’anàlisi de la documentació fotogràfica permet identificar una estructura de planta quadrangular, amb les parets estucades i dues obertures oposades, presumiblement per a l’entrada i sortida de l’aigua. Sobre les parets perimetrals, d’uns 2,5 m de costat aproximadament, als quatre angles, destaquen uns negatius que podrien correspondre a columnes. A manca de més dades de camp, podem suposar que es tractava de la piscina d’un baptisteri amb baldaquí. Es coneixen altres exemples amb el baptisteri als peus, com és el cas del Bovalar.

Una àrea cemeterial a l’interior de la ciutat: la necròpoli de la plaça del Rei

Planta de les estructures arqueològiques conservades a la plaça del Rei.

M. Berty i E. Revilla a partir de les dades de J. Bertrán de Heredia i Ch. Bonnet

A tocar de la capçalera de l’església de planta de creu se situà una petita necròpoli. Es tracta de la coneguda necròpoli de la plaça del Rei, que es justifica per l’existència d’un edifici de culte. L’àrea cemeterial va acollir com a mínim 22 enterraments, tot i que en el moment del seu descobriment només se’n van donar a conèixer 16. La resta van restar inèdits. La localització de nombroses sitges, obertes amb posterioritat a tota la zona i la presència d’ossos i materials dispersos, fa pensar que el nombre d’inhumacions potser va ser una mica més alt. En alguns casos, segons els seus excavadors, s’identificaren restes interpretades com a baiards o civeres de fusta per al transport de les àmfores i el difunt.

Dels enterraments coneguts, set van ser en àmfora i quinze en tègules. La concentració més gran de tombes és a l’angle nord-est del recinte cemeterial, mentre que al SW es localitzen solament dues tombes. L’espai correspon a les dues sales situades rere la capçalera de l’església (núm. I). La seva amortització i utilització com a necròpoli potser coincidí amb la mort d’un eclesiàstic i la voluntat de part dels fidels de ser enterrats al mateix lloc. Dos pilars suportaven una coberta quan les sales ja havien estat amortitzades.

L’estudi de les àmfores utilitzades als enterraments (Keay LX, LXI, LXIII, LRA 4) situa la necròpoli entre el final del segle VI i un moment poc avançat de la primera meitat del segle VII. Tenim constància de la localització d’un paviment d’opus signinum sobre algunes de les tombes, que podria correspondre al moment d’amortització del cementiri o bé es pot tractar —com en el cas de València— del paviment de circulació de l’àrea funerària.

Desconeixem qui va ser enterrat en aquest petit però privilegiat cementiri intramurs, en una època en què les àrees funeràries eren fora de les muralles. L’escàs material associat a les tombes, una fíbula femenina de llautó amb cel·les de pasta de vidre, una sivella de cinyell de ferro i unes arracades de plata, datades als segles VI i VII, permeten, en principi, vincular-lo a una població visigòtica.

El palau episcopal d’època visigòtica

La identificació de l’església en planta de creu ha posat de relleu l’articulació dels diferents edificis del conjunt episcopal. L’orientació i organització, les tècniques constructives utilitzades, els morters i els nivells de circulació vinculen clarament l’església i els seus annexos amb el palau situat sota la plaça de Sant Iu. Es pot dir que els dos edificis responen a una concepció única i que, per tant, són del mateix moment cronològic. La tècnica constructiva usada per a aixecar el palau té un paral·lel molt proper en l’edifici cruciforme de València conegut com la Presó de Sant Vicenç, datat al segle VII, tot i que l’organització del palau recorda la de Pla de Nadal.

Així, doncs, entre el final del segle VI i el principi del segle VII, es construeix un nou palau episcopal sobre l’antiga domus, segurament ja utilitzada com a residència del bisbe. El palau disposava de tres cossos, un espai central de circulació —més tard porticat— i probablement dues ales laterals al NE. A la mateixa fase d’obres, un pòrtic monumentalitzà el passatge situat al NW que donava a una porta lateral de la basílica (I). Els set pilars conservats que se succeeixen al llarg de 22 m són de grans dimensions —0, 75 × 1.10 m—, fet que indica que l’espai de circulació porticat s’aixecava a gran alçada. El pòrtic és travessat per un passatge situat a l’eix del palau episcopal (J). Dos murs solidaris amb els pilars delimiten un corredor amb bancs adossats en un dels seus cantons que travessa les dependències annexes i dóna a l’espai noble de l’aula episcopal. El passatge devia conduir el bisbe des del palau fins a l’aula major i des de la nau lateral cap al baptisteri i la basílica.

Conclusions: un nou marc interpretatiu

El conjunt episcopal de Barcelona, amb tots els elements descrits, ha estat recentment remodelat i forma part de les restes arqueològiques obertes al públic al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. En ocasió d’aquesta remodelació, un equip del MHCB ha realitzat una recerca que ha permès identificar la important fase de monumentalització i ampliació del conjunt episcopal al final del segle VI. tal com ja s’ha explicat. Aquests treballs. però, també han contribuït a replantejar les funcions, tipologies i cronologies de bona part de les restes que fins ara eren mal conegudes. Aquesta investigació ha possibilitat constatar les relacions existents entre els diferents edificis i ha aportat dades que permeten donar coherència al funcionament i l’articulació del conjunt episcopal.

La troballa d’una església justifica i dóna sentit a la coneguda necròpoli de la plaça del Rei i fa valorar de nou la importància de les restes arqueològiques que daten del període visigòtic. La importància d’aquest edifici es manifesta en la continuïtat de les alineacions que es poden constatar. L’estructura del palau comtal i més tard la gran sala del Palau Reial (saló del Tinell) vénen condicionades, al NE, pel tancament de l’edifici i al SE pel límit del creuer i la nau. Encara avui es pot observar una part de l’angle nord de l’església remuntada per l’obra romànica i més tard per la gòtica. La sensació de monumentalitat és encara un fet palpable actualment.

El conjunt episcopal de Barcelona se’ns presenta, ja des del seu inici però sobretot a partir del segle VII, com un ample complex d’edificis i espais que desplaçaren el centre de la ciutat cap al quadrant nord-est i que són una mostra de l’apogeu que Bàrcino va assolir a partir del segle IV. Una ciutat que, encara que per un breu període, fou escollida com a seu de la cort dels visigots, amb un bisbat que exercia una influència cada cop més important en una àmplia zona del que avui és Catalunya, tal com indica el document De fisco Barcinonensi. La monumentalització i ampliació del conjunt episcopal al final del segle VI. coincidint amb la celebració del segon concili de Barcelona l’any 599, havia de respondre a una ciutat amb una elevada capacitat econòmica i iniciativa política, extrem que queda corroborat per excavacions recents a la ciutat que ens han mostrat domus senyorials d’àmplies dimensions.

Bibliografia

• Bonnet-Beltrán De Heredia, e.p.a, i e.p.b.; Verrié i altres. 1967. pàgs. 43-82; Duran i Sanpere. 1972-75: Verrié. 1972. vol. I. pàgs. 605-610 i 1975, vol. II, pàgs. 599-600: Granados, 1978.I. pàgs. 107-108; Verrié. Granados, Pradell. 1980. pàgs. 14-19; Ribera-Soriano. 1996. 46. pàgs. 195-230; Bonnet-Beltrán De Heredia. 1997; Fabre, Mayer, Rodà, 1997. vol. IV: Martín. 1997: Beltrán De Heredia. 1999. pàgs. 277-282.