Basament de la capçalera de la basílica d’època visigòtica, integrada dins la nau de l’església romànica posterior.
ECSA - F. Tur
El complex cristià construït sobre l’arena de l’amfiteatre de Tàrraco és un dels monuments més excepcionals de l’antiguitat tardana d’Hispània. La importància d’aquest conjunt rau en el fet que no solament podem considerar l’església erigida sobre el lloc on van patir martiri els màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, sinó que inclou, també, les ruïnes de l’edifici d’espectacles, que, desafectat de la seva funció primigènia, passà a formar part de tot el complex cristià, com un triomf contundent del cristianisme sobre un escenari força significatiu. Amb l’arribada del poder sarraí, el monument devia quedar abandonat, però no així la seva memòria, ja que durant la repoblació de Tarragona es va erigir a l’arena de l’amfiteatre una església romànica, dedicada a Santa Maria del Miracle. Des de llavors, aquest indret va ser objecte de moltes remodelacions, des de la instal·lació d’un monestir de monjos trinitaris fins a convertir-se en un penal al segle XVIII.
La construcció d’una església a l’amfiteatre romà de Tarragona s’ha de posar en relació, sense cap mena de dubte, amb la sacralització de l’escenari de la passió i mort dels màrtirs tarragonins. Tota la documentació escrita de què disposem assenyala l’amfiteatre com a lloc del sacrifici. Les actes del martiri del bisbe Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, gaudeixen d’una excepcional credibilitat enmig de les actes martirials en particular, i, en general, entre els textos hagiogràfics conservats d’època paleocristiana i visigòtica.
Planta de la basílica, amb l’àrea cemeterial d’època visigòtica i lesglésia romànica de Santa Maria del Miracle.
TED’A
Pel que fa a l’església pròpiament dita, el seu descobriment es va produir l’any 1948 en el decurs d’una campanya d’excavacions, sota els auspicis de la Fundació Bryant. Malauradament, aquella intervenció no va ser objecte d’una publicació en tota regla, sinó que se’n van donar notícies disperses que són de difícil interpretació a l’hora de proposar una datació per a la construcció d’aquest edifici de culte. Cap als anys setanta es va dur a terme una ingent obra de reconstrucció de l’amfiteatre que li donà el seu aspecte actual. La darrera intervenció en el monument es deu al Taller Escola d’Arqueologia de Tarragona (TED’A). que, el 1987, va engegar un projecte de neteja, excavació, aixecament planimètric i enjardinament del jaciment, els resultats del qual van ser publicats l’any 1990.
Resulta força sorprenent la disposició de l’església sobre l’arena de l’amfiteatre. Els enginyers que la van projectar es van decidir per una situació un xic complicada, si tenim en compte l’espai lliure que queda als quatre quadres en què està dividida l’arena per les dues fosses que la travessen longitudinalment i transversalment. En comptes de situar-la sobre un dels quatre quadrants, van optar per un projecte molt més complicat, i de ben segur més costós, de tal manera que l’edifici basilical —situat sobre el quadre sud-est— inclogués un tram de la fossa transversal nord-sud als peus de l’església. Per a la construcció de l’edifici va caldre cimentar la façana nord i la façana oest sobre les fosses de l’amfiteatre, bo i aprofitant els murs d’aquestes com a fonaments de l’església. Aquest projecte, al nostre entendre, perseguia dos objectius: d’una banda aconseguir una orientació aproximada EW a l’edifici de culte —l’única que permetia l’edifici romà— i, en segon lloc, incloure dins la construcció cristiana el lloc precís de la fossa. Sens dubte, aquest complicat projecte arquitectònic obeïa a raons molt poderoses, segurament la inclusió del lloc exacte on la memòria popular creia —i les fonts escrites ho corroboren— que havien patit martiri Fructuós i els seus dos diaques.
L’accés a l’església es feia pel seu costat nord. pel costat de l’arena sense edificar que conferia un accés viable. En la seva construcció van ser reaprofitats molts materials de l’edifici romà d’espectacles, la qual cosa demostra que ja era desafectat de la seva funció com a amfiteatre. La capçalera és semicircular ultrapassada i presenta una cambra al seu costat nord, en la qual van aparèixer enterraments. L’església devia atraure molts altres enterraments ad sanctos que es disposen per l’arena —tot respectant-ne el traçat— entorn de la seva capçalera i, sobretot, en unes areae delimitades a la seva banda sud, just al costat de la porta secundària. L’accés a l’església de l’amfiteatre es feia per les mateixes portes de l’edifici romà d’espectacles, que es convertiren, d’aquesta manera, en les del nou conjunt monumental cristià.
Després de la intervenció del TED’A, que va posar al descobert la fonamentació de l’església damunt de les fosses romanes, es pot apreciar l’existència d’una porta que condueix a l’interior dels peus de l’edifici de culte des de la mateixa fossa, com si hi hagués hagut una mena de cripta, amb un petit passadís i un altre accés més menut i més recòndit a la seva esquerra. Al mateix temps, es pot apreciar una monumentalització de l’accés des de la porta secundària que conduïa a la fossa des del mar, l’única fores de l’amfiteatre tarragoní, per on, segons la Passio Fructuosi, van ser conduïts els tres màrtirs al seu suplici. També es poden apreciar sengles obertures, com si fossin finestres, als costats nord i sud, a la façana dels peus de l’església i a una alçada molt petita, segurament perquè servien per a il·luminar l’interior de la cripta.
Tota aquesta curiosa i característica disposició de l’església fa pensar que la intenció dels arquitectes era propiciar la pietat privada en un recorregut de pelegrinatge que permetia als fidels refer el mateix camí que havien seguit Fructuós, Auguri i Eulogi, quan van ser conduïts al martiri. Així, la fores o porta que esmenta la Passio fou la porta per la qual segurament van accedir els esmentats màrtirs a l’amfiteatre. Entrant per aquesta porta, els fidels arribaven a la fossa on també es devien haver esperat els sants màrtirs abans de ser portats a l’arena on van ser executats; de la mateixa manera, els cristians devien poder accedir a l’arena mitjançant l’entrada a la cripta que, amb aquesta finalitat, s’havia disposat sota els peus de l’església.
Pel que fa a la inclusió d’aquest lloc sagrat de martiri als peus de l’església i no a la capçalera, creiem que la basílica de l’amfiteatre representa un prototip molt corrent a les esglésies hispàniques en l’organització del seu espai litúrgic i que justament reserva els peus de l’església com a lloc de commemoració martirial. La complicació mateixa del projecte constructiu per tal d’incloure l’escenari del martiri al costat oest de l’església és una prova fefaent d’aquests esquemes de la disposició dels espais litúrgics a les esglésies hispàniques.
Quant a la datació de la construcció d’aquest edifici de culte a l’arena de l’amfiteatre, les dades arqueològiques són esparses i de difícil interpretació. P. de Palol datava l’església, per criteris estilístics de la forma de l’absis de ferradura, entre els segles VI i VII. Aquest mateix argument va ser esgrimit per H. Schlunk i T. Hauschild, sense gaires precisions. Per la seva banda, el TED’A. tenint present que havien recuperat una petita zona que presentava una seqüència estratigràfica amb molt pocs materials ceràmics de mitjan segle V, proposaven una data de final del segle VI. L’argument que adduïen per endarrerir tant el moment de la construcció era el silenci que els epitafis dels bisbes Sergi i Joan feien sobre l’esmentada església; això, a més de la forma en ferradura de l’absis, els duia a datar l’església després de la mort del bisbe Sergi l’any 555, sense poder precisar res sobre la data del seu abandonament, ja que havia desaparegut l’estratigrafia en les intervencions anteriors. Per la nostra part, vam criticar aquestes propostes de datació perquè ens va semblar que els arguments eren molt fràgils; i, atès que la informació aportada per la ceràmica fina —encara que molt escadussera— donava un terminus post quem 450, plantejàrem la possibilitat que la construcció de la basílica pogués datar-se entre el 450 i el 470, any de l’inici de l’episcopat del bisbe Joan, sobretot tenint en compte que l’escenari del martiri de Fructuós i els seus diaques s’havia mantingut viu en la memòria col·lectiva, com demostra la documentació escrita. Doncs bé, un recentíssim estudi sobre la ceràmica comuna de Tarragona ha aportat una altra dada interessant que assenyala un terminus post quem de final del segle V i primer quart del segle VI per a la construcció d’aquesta església.
Bibliografia
- Ventura, S.D.; Capdevila, 1924; Gaiffier, 1954, 72, pàgs. 378-396; Ventura, 1954, XXVII, pàgs. 259-280; Sánchez Real, 1955, 49-52, pàgs. 131-135; Ventura, 1955; Franchi Di Cavaliere, 1959; Palol, 1967; Bryant, 1972; Schlunk-Hauschild, 1978; Ortega-Rodríguez, 1981; Ruiz Bueno, 1987; Ted’a, 1990; Godoy, 1994, 16, pàgs. 181-210; 1995; Macias, 1998.