Casa del carrer del Bisbe Caçador (Barcelona)

La domus

Vista d’un sector de la casa poc després de l’excavació.

Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona - A. Martín i L. Gonzálvez

Aquesta casa romana va ser localitzada en un solar de l’illa de cases delimitada pels actuals carrers del Bisbe Caçador, Sotstinent Navarro, Baixada del Bisbe Caçador i Lledó. Concretament, correspon a l’edifici que té la seva entrada principal al carrer del Bisbe Caçador, núm. 4, just al costat del Palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Aquest carrer és una fossilització d’un dels cardines de la colònia, la claveguera del qual ha pogut ser estudiada en el curs dels treballs d’excavació, l’any 1994.

Situat a tocar de les antigues muralles de la colònia Bàrcino, per la seva cara interna, es tracta d’un dels solars més interessants per a la recerca arqueològica ja que sembla que ha estat ocupat al llarg de tota la vida de la ciutat, des de la fundació en època de l’emperador August fins a l’actualitat.

Les recerques arqueològiques han documentat diversos moments d’ocupació del solar, que conservava una estratigrafia que supera en alguns indrets els 5 m de potència. De l’antiguitat tardana, hi trobem bona part d’una residència urbana, la més representativa de les que coneixem a Bàrcino.

La casa és coneguda d’ençà de l’any 1990, quan l’Ajuntament de Barcelona va iniciar els treballs de recerca arqueològica com a pas previ a les obres de construcció de la nova seu de l’Arxiu Municipal Administratiu. El gruix de les excavacions, però, s’ha dut a terme els anys 1994 i 1998(*).

El solar presenta una forma prou regular dins de la topografia de la ciutat, només trencada per la presència, a la zona, del carrer del Sotstinent Navarro, de la muralla i d’un dels seus angles de xamfrà que se situa a l’E de la torre núm 24(*). Aquest és el motiu que algunes de les estructures que s’hi van edificar presentin alguna alineació irregular.

Tal com mostrava l’estratigrafia estudiada, el solar fou ocupat en el primer moment de vida de la ciutat per una construcció de la qual ignorem bastants trets i la funcionalitat, ja que o bé es troba sota de les estructures de les fases posteriors, o bé va ser parcialment desmuntada, reutilitzada o reestructurada. Cal preveure, però, que ens trobem en un indret ocupat inicialment per edificacions de caràcter domèstic de la ciutat altimperial.

No és clar que, inicialment, la part immediata a la muralla hagués estat ocupada per l’intervallum localitzat en altres punts de la ciutat. Diverses estructures semblen indicar, si més no, una utilització molt precoç de l’espai proper al mur fundacional per a altres usos diferents al de vial de ronda interior. Caldrà aprofundir en els treballs de recerca per resoldre aquesta incògnita.

Les restes arqueològiques que corresponen a la fase que ens ocupa, malauradament conservades de manera parcial, formen part d’un gran edifici d’ús domèstic que es construeix en un moment que podríem situar, mentre esperem els estudis més aprofundits de les dades extretes, al segle IV. Com ja hem dit, reutilitza estructures anteriors, però cal entendre la nova edificació com un conjunt amb una concepció unitària, global i clara.

Es tracta d’un model de casa articulada al voltant d’un jardí porticat o perystilum de notables dimensions, amb columnes de maó de secció circular. El corredor que l’envolta, del qual s’ha pogut estudiar el tram més occidental, era pavimentat amb un mosaic de tema geomètric amb sanefa de flors policromes enllaçades. Les seves parets eren decorades amb pintures murals figuratives d’una factura excel·lent. Així ho indica el plafó localitzat, desprès de la paret i fragmentat, on es representa un aequites i que s’estudia més endavant. Es tracta, per la seva qualitat, d’una peça excepcional dins de les pintures de l’antiguitat tardana al nostre país. Actualment s’exposa al Museu d’Història de la Ciutat.

El corredor donava accés a diverses habitacions d’ús encara indeterminat, entre les quals destaquem una, de dimensions més grans, pavimentada amb un opus sectile de marbres i pissarres formant un escaquer irregular, i que presentava les parets pintades imitant marbrejats. La seva funcionalitat sembla correspondre a un dels àmbits principals de la mansió, sigui l’oecus o bé el tablinum.

Malgrat l’estat fragmentari del conjunt, sobretot en la part situada entre el peristil i la muralla, hom ha pogut estudiar diverses habitacions amb paviments de mosaics de dos colors o d’opus signinum amb incrustació de trossos de marbres o bé tessel·les formant dibuixos geomètrics, alguns dels quals sembla que corresponen a una reutilització d’àmbits de l’edifici anterior. L’ús que tenien encara és indeterminat.

Destaquem com a conjunt de funcionalitat coneguda i en un raonable estat de conservació(*) les diverses estances que corresponen als banys privats de la casa, formats per sis àmbits, que podríem interpretar de la manera següent:

L’apodytherium o sala amb funció de vestidor, pavimentada amb opus signinum amb tessel·les incrustades formant una retícula amb floretes centrals. Aquesta sala dóna accés al frigidarium, o sala de banys freds, el qual és pavimentat amb un mosaic policromat de gran qualitat d’execució, amb tessel·les de dimensions reduïdes, alguns colors de les quals són realitzats amb pasta vítria. Malauradament es trobà bastant malmès, la qual cosa impedeix una lectura global del conjunt. Representa temes marins centrats al voltant del cap d’una divinitat, amb seguretat Oceanos, flanquejat per figures femenines que cavalquen dofins i envoltat d’altres mostres de fauna marina. En l’extrem més proper al carrer del Bisbe Caçador hi trobem la piscina amb graonada d’accés, fornícules planes laterals, absis semicircular i recoberta d’opus signinum.

Una tercera sala, molt malmesa per fonamentacions del segle XVIII, correspon a una estança amb absis, amb paviment sobre hypocaustum que no sembla que hagi tingut cap banyera. Creiem encertat d’interpretar-la com a tepidarium o sala tèbia, per la seva situació contigua a la sala de banys freds, i immediatament abans de la quarta sala, que correspon al caldarium o sala de banys calents. Presenta també sistema de calefacció d’hypocaustum amb part de les pilae, o pilarets de suspensió del paviment, conservats. En el seu extrem hi trobem la banyera d’aigua calenta, també amb hypocaustum i en forma d’absis, que conserva al bell mig una fornícula encastada. S’ignora el tipus de pavimentació inicial ja que no se n’ha conservat cap fragment.

Aquesta sala i l’anterior es troben comunicades amb relació a l’hypocaustum per diverses obertures realitzades amb arquets de maons, que comuniquen amb una zona de serveis corresponent al praefurnium o zona de forn on hi devia haver la caldera per escalfar l’aigua i el sistema de calefacció de subsòl.

Des de l’apodytherium hom devia accedir a una sala de notables dimensions, però de difícil interpretació, pavimentada amb mosaic de dos colors formant retícula, que servia d’accés, potser, a la sala més reduïda i irregular del conjunt, situada a tocar de la muralla, i que, per la presència d’un canaló obert adossat a la paret, recobert amb opus signinum, sembla que pot interpretar-se com a latrina. El seu paviment és del mateix material.

Aquest conjunt de banys privat, amb la seva complexitat, els materials utilitzats en la construcció de la casa, les decoracions murals i els mosaics, juntament amb els altres elements decoratius del conjunt i els objectes apareguts en el procés d’excavació procedents pràcticament de tot l’Imperi, ens indiquen el grau de sofisticació i de riquesa del propietari de la casa, sens dubte lligat a l’oligarquia o elit més influent de la colònia en aquest moment històric.

Caldrà tenir en compte aquest fet, juntament amb altres renovacions urbanístiques, l’exemple més evident de les quals és la muralla mateixa de la ciutat, per tal de sospesar la importància de la reestructuració de la vida urbana a Bàrcino en aquest moment històric, quan en altres indrets és evident un desplaçament dels notables, dels domini amb una economia més puixant, des de les ciutats cap a àrees rurals. (FPV)

La pintura mural

L’any 1994, durant les excavacions d’aquesta casa o domus, es posà al descobert, com ja s’ha esmentat, un fragment de pintura mural en un passadís probablement del peristil de la casa. El passadís dóna pas a un grup de cambres pavimentades amb mosaic, amb uns banys privats a l’extrem nord-est, on hi ha un bellíssim mosaic d’Oceà flanquejat, heràldicament, per puti que cavalquen dofins.

Fragment de pintura mural descobert el 1994 al passadís del peristil de la casa, amb la representació d’un cavaller.

cedida per P. de Palol

La pintura s’havia desprès del mur i havia relliscat sobre el mosaic del passadís. Només fou recuperada la part alta de la decoració del mur, on es conserva fragmentàriament la representació d’un cavaller que es dirigeix amb el cavall cap a la dreta de l’espectador. Porta la mà dreta alçada i oberta, gest de dignitat o de triomf de cacera després d’haver llançat la javelina. La imatge només es conserva fins a la cintura del genet, amb restes també del coll del cavall. El cavaller vesteix túnica amb escot quadrat vorejat per una cinta fosca brodada, que baixa cap als peus, a cada costat del pit. Recorda els clavi de les túniques romanes tardanes que es portaven juntament amb els orbiculi, grans cercles que el cavaller llueix sobre cadascun dels braços. És una pintura molt fina. El cap, d’un home jove, mira quasi de front en el sentit de la marxa del cavall. Porta els cabells curts pentinats a la moda constantiniana, si bé ens falta el detall del front, amb serrell o llis; tot de molt bona factura amb un suau clarobscur. Les ratlles de les celles acaben al nas sobre una cara rodona i neta que mira una mica enlaire. No sabem si la representació era només de la figura del dominus de la casa, com podria fer pensar el gest de la mà dreta enlaire i oberta. El cicle del personatge victoriós és preeminent en els temes honorífics i fins i tot funeraris, com en els grans sarcòfags tetràrquics. Les escenes profanes, de gènere de caceres, les venationes clàssiques, ens donen els models de la pintura. Els seus trets es relacionen amb un ampli repertori, en aquest cas nord-africà, més que no pas romà o oriental. El tema de les venationes fou àmpliament utilitzat tant a l’Orient com a Roma i a l’Àfrica en època tardana, sobretot el cicle dels grans possessores romans, i menys en els àmbits urbans, com a Mèrida.

La pintura venia emmarcada, a sobre i a sota del genet, amb faixes grises, negres i filets rosats. S’han conservat restes d’inscripció corresponents a dos textos diferents. Sobre el fons blau del genet, damunt el cavall, hom pot llegir les lletres .I.CC (?), potser amb una L abans de la I. Dins la faixa negra sobre el cavall, es conserven només fragments d’una "NI"(?). És evident el sentit representatiu del genet, amb la seva corresponent inscripció, avui ininterpretable.

La forma plàstica, sobretot la cara, el vestit i la inscripció porten a situar el conjunt, probablement, a la segona meitat del segle IV, en temps postconstantinians.

Bibliografia

• Palol, 1996, 2/7, pàgs. 163-175.