Vista general de les cases excavades de la vila medieval, amb el temple romànic de Santa Maria al fons.
ECSA - M. Casanovas
D’ençà del 1916, any en què els arqueòlegs començaren a dirigir la seva atenció vers el solar de la Ciutadella de Roses, tot iniciant la recerca de la colònia grega de Rhode, la investigació al jaci-ment ha demostrat la seva riquesa arqueològica, i també la múltiple ocupació humana que s’ha succeït en el lloc de manera quasi ininterrompuda al llarg de vint-icinc segles. Els primers anys de recerca es limitaren exclusivament a localitzar la fundació ròdia que, segons s’entreveia en els textos dels historiadors grecs Escimne de Quíos i Estrabó, podia remuntar-se al segle VIII aC. Aquestes dades, per cert poc sòlides, animaren a començar les excavacions en un dels punts més elevats del solar de la Ciutadella, l’anomenat turó de Santa Maria, on suposadament podien aparèixer les restes de la que havia de ser, amb aquesta datació tan reculada, la primera colònia grega a occident, molt anterior a la navegació focea, responsable de la fundació de Massàlia i Empòrion. S’anaren succeint els treballs sense obtenir resultats en aquest punt, fet que descoratjà els investigadors i va frenar l’interès pel jaciment. Malgrat tot, es començaren a posar les bases del que més endavant s’ha considerat un dels jaciments més interessants del NE de Catalunya.
A pesar de la contínua interrupció dels treballs i el difícil moment pel qual va passar el jaciment al començament dels anys seixanta —quan es va emprendre l’enderroc d’una part de les muralles de la Ciutadella en un intent d’urbanitzar el solar—, actualment disposem de prou dades per a traçar la línia evolutiva de l’ocupació humana del lloc, amb dos moments destacables, l’època hel·lenística i l’època visigòtica. Pel que fa al primer, la colònia grega, que no podem fer recular més enllà del segle V aC, viu un moment de creixement i d’esplendor econòmica a partir de la segona meitat del segle IV aC, el qual es reflecteix en l’expansió de la població des del nucli del turó cap a la zona del port, que crea el barri hel·lenístic. És en aquest marc que Rhode encunya la seva pròpia moneda, la dracma, i quan produeix l’anomenada ceràmica de vernís negre del taller de les tres palmetes radials, amb una àmplia expansió des del Llenguadoc fins a Cartagena. Aquesta situació es veurà frenada amb la segona guerra Púnica, a la fi de la qual, i durant la campanya del general romà Cató, l’any 195 aC, Roses viurà el seu cop final en negar-se a acceptar la imposició del nou poder de Roma. El castellum de Rhode serà desallotjat i no tornarem a trobar indicis de freqüentació en el lloc fins al segle II. L’ombra de la veïna Empúries, aliada i afavorida pels romans, pesarà molt i Roses no tornarà a recuperar-se fins ben entrat el segle IV, a partir del qual es dóna a la Ciutadella una ocupació similar, en extensió, i potser en relleu, al que havia tingut en època hel·lenística.
Plànol del perímetre emmurallat de la Ciutadella de Roses, amb indicació de l’emplaçament de les diverses restes arqueològiques de la ciutat antiga i la vila medieval excavades fins avui dia.
A.M. Puig
Va tenir molt de pes en l’emplaçament i evolució de la població d’època visigòtica la peculiar topografia del lloc, la qual ja havia condicionat també l’establiment grec i que ho va continuar fent fins a època medieval. Poc ens queda avui d’aquesta antiga topografia, ja que la construcció de la ciutadella militar al segle XVI, just al damunt de la vila medieval i les restes d’anteriors ocupacions, la va desfigurar molt. És important que fem un incís sobre aquesta ciutadella, ja que ens ajuda a emmarcar les restes constructives que les excavacions ens han posat al descobert al llarg de les successives campanyes al jaciment. En primer terme cal ressaltar la situació estratègica del lloc, immediat al mar, en un punt de la costa des del qual es podia controlar l’entrada a la badia, i amb un port natural d’excel·lents condicions, arrecerat per la serra de Rodes. Així mateix, l’emplaçament quedava en els marges elevats a llevant de l’estany de Castelló, àrea rica en caça i pesca, prou apartat dels aiguamolls poc salubres immediats a l’estany. A més, disposava d’un drenatge natural gràcies a les cinc rieres que, baixant dels vessants de la serra de Rodes, travessaven el terreny fins arribar al mar.
L’espai de més superfície entre la línia de costa i la serra, suficientment apartat de l’estany i prop del mar, era precisament el terreny entre les rieres anomenades la Trencada i el Rec Fondo, rieres que envolten la ciutadella, situades a ponent de l’actual vila de Roses(*). En aquest punt, l’espai susceptible de ser ocupat consistia en una estreta i llarga llengua de terreny, d’una amplada de poc més de 300 m, en la qual destacava un petit turó, elevat uns 10 m sobre el nivell del mar. Segons que sembla, és sobre aquest turó on es va establir la primera colònia grega, i on, aprofitant la seva condició dominant, es van construir els centres de culte antic fins arribar al temple romànic de Santa Maria, el qual ha donat nom al turó. Les característiques d’aquest lloc, emmarcat per dues rieres, va condicionar el creixement de la població, que en el moment de màxima expansió degué superar el límit de la riera de llevant i construir en el seu marge oposat. En la desembocadura d’aquesta riera, segons que s’ha comprovat en les darreres campanyes d’excavació, se situaria el port antic, bo i definint el tipus d’ocupació existent en les seves immediacions.
La definició d’aquest espai físic ens ha permès de relacionar i associar les diverses restes constructives del poblament d’època visigòtica, el qual es manifesta extens i important a la ciutadella des del segle V al VII. Les darreres campanyes al jaciment han estat decisives per a reconèixer l’evolució d’aquest poblament, del qual ja coneixíem algunes dades gràcies a antigues excavacions. Els treballs a l’església i a la necròpoli paleocristianes, als anys quaranta, i a la vil·la de salaons, entre els anys setanta i vuitanta, evidenciaven la possibilitat de descobrir altres restes d’aquesta època en zones no explorades del jaciment. Totes aquestes dades s’afegeixen ara a les obtingudes durant les recents excavacions, a partir de les quals s’han posat al descobert noves restes, tant pel que fa a les zones d’hàbitat com a les funeràries.
Avui sabem que el solar de la Ciutadella, i molt probablement fora dels límits que imposa el seu perímetre emmurallat, es trobava extensament ocupat en aquesta època. Arreu on s’ha intervingut, s’han posat de manifest restes constructives i nivells que denoten una intensa ocupació, tant en l’espai entre les dues rieres com més a llevant, a l’altre marge del Rec Fondo. A la zona entre aquestes dues rieres, espai que més tard va estar ocupat per la vila medieval, les construccions descobertes es troben a la base del vessant oest del turó, amb una fase inicial en un moment indeterminat a partir del segle IV, una fase expansiva al segle VI i un abandonament definitiu al segle VII, grosso modo. Tot i que no s’ha pogut excavar àmpliament en més llocs, és molt probable que la població també s’estengués per la resta de vessants de turó, tot i que el cim i la cara est i sud-est es reservaren a l’església i necròpoli annexa, respectivament. Aquesta necròpoli, però, un cop abandonat el poblat, envairà les runes de les cases i, de manera dispersa, ocuparà una zona molt més àmplia.
A l’altre marge del Rec Fondo, on anteriorment s’havia estès el barri hel·lenístic, les estructures descobertes presenten les mateixes característiques constructives i seqüència ocupacional que les excavades al subsòl de la vila medieval. Aquí, però, l’hàbitat present sembla que té una funció específica, relacionada amb el port que es troba a la desembocadura de l’esmentada riera. L’existència d’un mur dic que engloba aquestes construccions, algunes d’elles aixecades fins i tot sobre la platja, confereix a aquest espai una unitat d’hàbitat diferenciada i separada de la del turó. No obstant això, creiem que forma part del mateix grup humà, i que aquesta zona estava reservada potser a les activitats portuàries. A partir del segle VII, igual que a l’altre marge de la riera, aquest espai també s’abandonarà, i passarà a ser ocupat per una nova àrea funerària, que col·loca les inhumacions entre les ruïnes dels edificis. La necròpoli d’aquest lloc, anomenada necròpoli del port antic, presenta una certa concentració al voltant d’un edifici, aparentment de caràcter cultual funerari, que podria funcionar com a element aglutinador.
La no-recuperació del lloc com a hàbitat fins a època altmedieval i la conversió del solar com a zona de necròpoli al segle VII ens indiquen de forma fefaent que aquest solar situat a la plana fou abandonat. Certes restes, com ara els nivells d’incendi que determinen el moment final de l’hàbitat i la sobtada utilització de les runes de les cases per a enquibir un cementiri dispers, poden ser indicis d’una destrucció versemblantment violenta. No sabem els motius concrets que provocaren l’abandonament d’aquesta població propera al mar, però la inseguretat del moment devia fer progressar l’hàbitat a la muntanya, i n’és un exponent important el poblat de Puig Rom. En tot cas, és possible que la plana no fos del tot desocupada; el lloc s’utilitzarà com a cementiri, i hi ha indicis que el port continuarà funcionant, ja que hi arriben productes durant tot el segle VII. És possible que el centre de culte tampoc no s’abandonés totalment i que un cop passada l’època d’inestabilitat a la fi del regne visigòtic i la invasió musulmana, la nova administració comtal decidís reorganitzar la població al voltant de la vella església paleocristiana, bo i posant les bases del futur monestir benedictí de Santa Maria de Roses. En època altmedieval, aquest element polaritzarà al seu voltant una població de nova fundació, creada amb un urbanisme ordenat i planificat, ben defensada per les seves muralles.
Bibliografia
- Puig, e.p.a; e.p.b; e.p.c; Puig i altres, e.p; Oliva-Pericot, 1946, I, pàgs. 294-297; Oliva-Palol, 1952, pàgs. 134-145; Riuró-Cufí, 1961-62, XV, pàgs. 203-224; Palol, 1965, XXXI, pàgs. 19-33; Martín, Nieto, Nolla, 1979; Nieto, 1993; Puig i altres, 1994, 27, pàgs. 17-41; 1995, 28, pàgs. 41-69; 1997, XXXVI, pàgs. 1011-1 026.