Plànol de la ciutat i dels seus suburbis a l’antiguitat tardana i en època altmedieval.
J.M. Nolla i J. Sagrera
Els primers anys del darrer terç del segle III, entre el govern de Claudi II el Gòtic (268-270) i d’Aurelià (270-275), es va cloure un llarg i espectacular procés d’adaptació de la ciutat d’Empòrion a unes noves circumstàncies econòmiques, socials i polítiques de gran abast, que la van dur, per tal de sobreviure, a la necessitat de deixar anar el llast, que, com plom a les ales, amenaçava de col·lapsar la supervivència mateixa de la ciutat. Primerament s’abandonà el barri més pròxim al mar —la Neàpolis— en un procés certament ràpid que s’havia complert al principi del segle II, i després àmplies àrees de la ciutat regular del turó occidental, que va esdevenir finalment un espai mort. Tanmateix, aquest fet no significà, ni de bon tros, la fi de la ciutat, que s’adaptà de manera admirable a una situació diferent, que fou capaç de renéixer i continuar ocupant un lloc privilegiat en l’organització política (o eclesiàstica) d’aquest territori, i que adoptà un model absolutament oposat al de la veïna Gerunda amb resultats excel·lents.
Aquest nou patró de ciutat no incloïa l’existència d’una urbs ben definida i omnipresent, d’una estructura urbana de característiques clàssiques, sinó un conjunt d’elements juxtaposats, relativament pròxims els uns als altres, cadascun dels quals tenia un paper i una importància diferents. Caldria destacar-ne tres: el port, punt d’unió del territori amb el “món”, que es devia localitzar a la fondalada que hi ha entre l’antiga illa de Sant Martí —al N—, els penya-segats que delimiten el turó de la ciutat regular —a ponent—, el barri de la Neàpolis —a migdia—, i el mar —a l’E—, ben protegit per un enorme espigó d’opus caementicium interiorment i d’opus quadratum per fora, bastit en època republicana tardana; l’àrea fortificada de Sant Martí, la força o castell del port, punt clau de contacte amb l’exterior i lloc de refugi de la gent del rodal en cas de necessitat; i el conjunt episcopal, amb la basílica, el baptisteri, l’episcopium i totes les dependències corresponents —el bisbat és documentat d’ençà del 516—. el nucli central de tota civitas romana tardana. Aquest nucli central s’ha situat tradicionalment a Sant Martí d’Empúries, tot i que les excavacions arqueològiques efectuades fins a l’actualitat no han proporcionat evidències d’estructures arquitectòniques d’entitat. Contràriament, al sector de l’església de Santa Margarida, al SW del turó on es va situar la ciutat romana, les exploracions recents i la fotografia aèria han permès d’identificar un conjunt d’estructures imposants de cronologia antiga tardana, amb l’existència d’una piscina baptismal i altres troballes que, si bé no són encara definitives, fan pensar en la possibilitat que el conjunt episcopal estigués situat en aquesta zona. Caldrà, però, ser prudents fins que no es disposi de més informació.
Aquest model de ciutat comportà l’existència d’establiments dispersos, de tipus suburbà, que s’han de localitzar, sempre, a redós del turó que ocuparien, ara, les ruïnes de la ciutat regular. Aquests establiments, algun dels quals podria correspondre a un cenobi, només els coneixem, de moment —si deixem de banda el sector més oriental de Santa Margarida— a través de diversos cementiris prou allunyats els uns dels altres i prou ben definits, per suposar que funcionaven lligats a àrees d’habitació (llogarets, vil·les, cenobis, etc.).
Dels cementiris detectats, el més gran documentat fins ara i possiblement el més important és el que ocupa l’àrea septentrional de la Neàpolis, lligat directament i preferentment amb el port i amb la fortalesa de Sant Martí, a l’altra banda, amb quasi 500 inhumacions, amb l’espai clos per un mur de pedra i amb un temple com a element definidor i regulador, almenys amb dues tombes “santes”. Més cap al S, a tocar, per fora, de les antigues muralles, detectem una petita necròpoli tardana que caldria relacionar amb alguna mena d’establiment, potser de vocació marinera, no localitzat, com passa amb el cementiri de l’Hort de la Palanca, més cap a migdia, i amb les troballes més disperses de la necròpoli Bonjoan.
A l’altre costat del turó, s’ha produït la localització puntual de tombes tardanes al cementiri altimperial Rubert i hi ha les grans concentracions de tombes de ca n’Estruc, que es lliguen, pel SW, amb les sepultures localitzades a la perifèria de Santa Margarida. Ben definit, amb uns excel·lents murs de petit carreuat i morter, quedava el cementiri del Castellet, que aprofità com a punt central de referència una gran torre d’opus caementicium, folrada des d’antic amb grans blocs de gres regulars, situada dalt del turó de les Corts. També cal fer esment de les troballes més difícil per ara de definir que s’han localitzat en l’exploració arqueològica de l’església de Sant Vicenç, al SE de Santa Margarida, on a partir d’una tomba monumental, closa per un mur ben delimitat, es bastí, més endavant, una església i una necròpoli que, amb modificacions, perdurà fins a mitjan segle X o poc més enllà.
La crisi de la invasió sarraïna i la conquesta carolíngia comportà canvis substancials en aquesta situació, en part com a conseqüència d’aquest model d’hàbitat dispers i singular. El bisbat devia quedar directament afectat per la conquesta musulmana, de tal manera que no fou restituït o, més aviat, ho fou en la persona del bisbe de Girona i d’aquesta forma s’integrà en aquesta diòcesi. L’antic nucli de Santa Margarida es reformà considerablement amb l’abandonament de la major part de la gran àrea que ocupava. Restà dempeus, però, el sector del baptisteri, que patí diverses modificacions al llarg dels anys. El conjunt funerari de Santa Magdalena continuà funcionant, amb reformes significatives del temple, en època carolíngia. gia, dimensió i estat de conservació. Es tracta sens dubte de l’element monumental identificador dels orígens de la ciutat. Aquest mur defensiu es troba delimitat pels carrers següents: Plaça Nova, avinguda de la Catedral, Tapineria, places de Ramon Berenguer el Gran i de l’Àngel, Sotstinent Navarro, plaça dels Traginers, Correu Vell, Regomir, Gignàs, Avinyó, Banys Nous i Palla. Engloba a l’interior d’aquest perímetre, des del seu origen, les diferents seus del poder polític i religiós de la ciutat.
El monument ha estat des de fa segles reconegut com a antic i important, malgrat que la història de la ciutat el va fer desaparèixer visualment, gairebé en la seva totalitat, envoltant-lo d’edificis, i aprofitant la seva solidesa com a paret mestra de construccions medievals i modernes. Bona part de l’estructura va desaparèixer a la meitat del segle XIX (Palau Reial Menor, convent de l’Ensenyança, plaça de l’Àngel, Regomir) encara que en alguns casos, com és el del Pla de la Seu o d’altres actuacions més puntuals, la destrucció és anterior. La seva recuperació i restauració és lligada a l’actuació sobretot d’A. Duran i Sanpere, J. Serra i Ràfols i l’arquitecte A. Florensa entre els anys trenta i seixanta del nostre segle.
La seva filiació a moments cronològics diversos a partir del segle XVI —muralla púnica, romana, musulmana, comtal, etc.— va restar definitivament resolta, com a construcció romana, al final del segle passat, malgrat que a hores d’ara encara queden per resoldre alguns detalls pel que fa a la seva cronologia i motius de construcció.
Hom ha establert, i la recerca arqueològica ho confirma, que la ciutat de Barcelona fou fundada pocs anys abans de la nostra era1, aprofitant un petit turó que s’enlairava una desena de metres de la plana quaternària: el Mont Tàber esmentat en època medieval. El seu punt més alt fou ocupat pel temple i les construccions del fòrum cívic. Els límits físics de la ciutat, és a dir, el vallum que delimitava i donava coherència urbana al nucli es va haver d’adaptar a la forma més o menys ovalada del turó i de les rieres que el vorejaven. Malgrat això, no podem parlar d’una forma irregular, conjunt de dependències van patir diverses remodelacions, la més important de les quals va ser la inutilització de part de la via pública. La darrera fase d’aquestes reformes, que es pot situar al final del segle V o començament del VI, consistí en el reompliment i l’anivellament d’aquesta zona amb la finalitat de regularitzar el terreny per tal de fonamentar-hi noves estructures, murs i paviments encara de difícil interpretació, ja que algunes es troben molt malmeses a causa de la pobresa del material utilitzat en la seva construcció, i pel fet que han estat arrasades per rebaixos efectuats en època moderna. No obstant això, tenen una gran importància, ja que són les úniques estructures tardanes documentades estratigràficament al jaciment, i constitueixen la prova d’una existència d’hàbitat en aquesta zona central de la ciutat. S’ha de destacar una estructura semicircular conservada en una alçada d’1,30 m, i amb un diàmetre de 3, 20 m, dividida interiorment en dos espais d’1,80 m de llargada per 0,40 m d’amplada, revestits amb opus signinum
En aquests moments, el nucli central del poder comtal, el palau i el castell, s’instal·là dins de les muralles de Sant Martí. Suposem que fou aleshores que es bastí o es monumentalitzà el temple dedicat a sant Martí, que sabem que ja existia el 843 i on hi havia dipositades relíquies del sant confessor. Aquest temple fou reconstruït pel comte Gausbert, segons informa una làpida de marbre datada el 926. Aquest conjunt és considerat, en els textos coetanis, una civitas, un tractament que, en aquest territori, només rebia Gerunda.
El port continuà essent un element fonamental de la ciutat, la qual endegà una política marinera activa que ha fet pensar a alguns estudiosos que en aquesta etapa històrica el port d’Empúries esdevingué el port principal de la marina de guerra carolíngia del sector oriental de la Marca. Un text àrab excepcional, d’Ibn Hayyàn, del 933, on es narra una expedició de càstig del califat contra l’activitat de pirateria dels comtes d’Empúries, constata l’existència del port, d’unes actives drassanes, de la sòlida muralla que protegia l’illa de Sant Martí, d’origen romà, i de la densitat d’una població dispersa prop del port i de la cort comtal. Aquesta atzagaiada potser marcà l’inici d’un canvi, que propicià, al segle XI, el trasllat de la capital comtal a Castelló, indret amb molts avantatges i menys inconvenients.
Bibliografia
- Almagro, 1951; Almagro-Palol, 1962, 20, pàgs. 27-41: Nolla, 1993a, 66, pàgs. 207-224; Nolla-Sagrera, 1995; Llinàs i altres, 1997; Diversos autors. 1998.