Mapa de la situació dels jaciments d’època romana localitzats prop del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa.
A.A. Moro
Els únics testimonis documentals del municipi romà d’Ègara corresponen a dues inscripcions epigràfiques conservades en sengles pedestals de pedra calcària, reaprofitats i encastats en l’obra romànica de l’església de Santa Maria de Terrassa.
El primer pedestal es troba situat a la paret esquerra de la nau, abans del creuer. Presenta una dedicatòria a l’emperador Antoni Pius, i es pot datar de l’any 139. El seu interès rau en el fet que permet conèixer l’estatus jurídic d’Ègara: D(ecreto) D(ecurionum) M(unicipium) F(lavium) EGARA. La concessió de l’estatut de municipi a Ègara cal relacionar-la amb les reformes introduïdes a Hispània per l’emperador Vespasià (69-79). EI segon pedestal es troba encastat en el creuer nord i correspon a una dedicatòria al magistrat Quint Grani Optat, duumvir d’Ègara. La seva datació l’hem de situar entre els anys 120 i 140.
Llevat d’aquestes dues inscripcions epigràfiques, no tenim cap constància física de l’existència d’un municipi romà, ni per troballes arquitectòniques ni arqueològiques. Ara per ara, totes les descobertes d’època romana localitzades dins l’actual terme de Terrassa, tant en el sòl urbà com en el sòl no urbà, es relacionen amb establiments de tipus rural, les vil·les, i només alguns dels materials de pedra reaprofitats per a la construcció de les esglésies del conjunt episcopal d’Egara, especialment els exemples epigràfics, poden associar-se al municipi romà.
La configuració del bisbat d’Egara, disgregat del bisbat de Barcelona entorn de l’any 450, i la seva presència en els concilis posteriors, permeten constatar la seva pervivència toponímica fins al segle XIII, ja sense atribucions episcopals. La confirmació geogràfica del topònim Ègara ens és indicada per l’acta de consagració de l’església romànica de Santa Maria de Terrassa el 2 de gener de l’any 1112: in termino Terracie, iuxta ecclesiam parrochialem Sancti Petri, in loco eodem, ubi antiquitus Egarensis sedes erat constructa.
No hi ha dubte que el nom d’Egara és preromà. La pervivència del topònim en l’indret actual del conjunt de les esglésies de Sant Pere de Terrassa, i les troballes d’un poblat d’època ibèrica, entorn de l’any 400 aC fins a la romanització, ens poden permetre d’identificar aquestes restes de l’assentament ibèric de l’esperó de Sant Pere de Terrassa amb el nom d’Egara.
Malgrat això, després de les recents intervencions arqueològiques dins el conjunt de les esglésies, les restes d’època romana localitzades no semblen correspondre a una ciutat, sinó a una vil·la romana que deixarà pas al centre religiós cap al segle IV.
Ara per ara, només l’aportació epigràfica dels dos pedestals esmentats ens permet confirmar l’existència del municipi flavi d’Ègara i conèixer-ne la constitució municipal, que no devia ser gaire diferent dels altres centres urbans. L’epigrafia ens diu que Ègara era regit pel senat local, un consell de decurions format per cent membres d’entre els quals s’elegien uns magistrats, duumvirs en el cas del municipi egarenc.
També l’epigrafia egarenca relacionada amb el poblament rural ens permet de conèixer l’estament social dels lliberts i dels esclaus.
Finalment, cal destacar el testimoni de la consolidació de la romanització d’Egara durant la República. Una placa funerària dedicada a Titínia Bastogaunin per part del seu marit Licini Neitinbeles, datable d’època d’August, mostra una barreja onomàstica, indígena i romana d’arrel republicana.
Bibliografia
- Cardús, 1964; Morral, Nuix, Martín, 1980; Fabre i altres, 1981; Mayer-Rodà, 1984; Casas i altres, 1986, pàgs. 69-74; Casanovas, 1987; Moro, 1987, pàgs. 95-108; Moro, 1988, 3, pàgs. 21-26; Moro, 1991, 6, pàgs. 9-10; Diversos autors, 1993, 3, pàgs. 9-28; Barrasetas, Martín, Palet, 1994; Garcia i altres, 1994, 9, pàgs. 14-18; Malgosa, 1994, 9, pàgs. 8-13; Moro, 1995, 10, pàgs. 11-12; Alavedra i altres, 1996, 11, pàgs. 19-23.