Traçat de la muralla de l’antiguitat tardana, superposada al teixit urbà actual, amb indicació dels eixos viaris principals i la situació de les restes constructives localitzades d’aquest període.
Centre d’Arqueologia de la Ciutat de Barcelona
Un dels monuments més impressionants que ens ha arribat de la fase més antiga de la ciutat de Barcelona és la seva fortificació. Les muralles de Bàrcino són un conjunt únic per la seva morfologia, dimensió i estat de conservació. Es tracta sens dubte de l’element monumental identificador dels orígens de la ciutat. Aquest mur defensiu es troba delimitat pels carrers següents: Plaça Nova, avinguda de la Catedral, Tapineria, places de Ramon Berenguer el Gran i de l’Àngel, Sotstinent Navarro, plaça dels Traginers, Correu Vell, Regomir, Gignàs, Avinyó, Banys Nous i Palla. Engloba a l’interior d’aquest perímetre, des del seu origen, les diferents seus del poder polític i religiós de la ciutat.
El monument ha estat des de fa segles reconegut com a antic i important, malgrat que la història de la ciutat el va fer desaparèixer visualment, gairebé en la seva totalitat, envoltant-lo d’edificis, i aprofitant la seva solidesa com a paret mestra de construccions medievals i modernes. Bona part de l’estructura va desaparèixer a la meitat del segle XIX (Palau Reial Menor, convent de l’Ensenyança, plaça de l’Àngel, Regomir, ...) encara que en alguns casos, com és el del Pla de la Seu o d’altres actuacions més puntuals, la destrucció és anterior. La seva recuperació i restauració és lligada a l’actuació sobretot d’A. Duran i Sanpere, J. Serra i Ràfols i l’arquitecte A. Florensa entre els anys trenta i seixanta del nostre segle.
La seva filiació a moments cronològics diversos a partir del segle XVI —muralla púnica, romana, musulmana, comtal, etc.— va restar definitivament resolta, com a construcció romana, al final del segle passat, malgrat que a hores d’ara encara queden per resoldre alguns detalls pel que fa a la seva cronologia i motius de construcció.
Hom ha establert, i la recerca arqueològica ho confirma, que la ciutat de Barcelona fou fundada pocs anys abans de la nostra era(*), aprofitant un petit turó que s’enlairava una desena de metres de la plana quaternària: el Mont Tàber esmentat en època medieval. El seu punt més alt fou ocupat pel temple i les construccions del fòrum cívic. Els límits físics de la ciutat, és a dir, el vallum que delimitava i donava coherència urbana al nucli es va haver d’adaptar a la forma més o menys ovalada del turó i de les rieres que el vorejaven. Malgrat això, no podem parlar d’una forma irregular, sinó d’un octàgon allargat, derivat de la planta rectangular dels campaments militars romans, però amb els angles retallats. Aquest polígon pràcticament regular es veu modificat en el seu costat de mar per la presència d’un cos quadrangular o castellum d’ús indeterminat i de datació, a hores d’ara, difícil de concretar.
El traçat en retícula regular dels seus carrers ha estat demostrat arqueològicament i en molts casos ha perdurat amb lleugeres modificacions al llarg dels anys. Destaquem per la seva importància els eixos formats pels carrers Bisbe-Ciutat i Llibreteria-Call, que corresponen al decumanus i el cardo principals, respectivament, que menaven a les quatre portes de la ciutat.
La ciutat, d’unes 12, 5 hectàrees, era delimitada per un mur defensiu de menys de 2 m de gruix i més de 8 d’alçada, fonamentat sobre una base de pedres irregulars de notables dimensions col·locades en sec. Just al damunt d’aquest fonament s’aixecava la muralla pròpiament dita, construïda amb una tècnica d’obra de carreuó (opus certum) lligada amb morter de sorra i calç de bona qualitat, tant a la cara externa com a la interna. En alguns punts del parament extern i, sobretot, en els angles, tant externs com interns, i a la zona de les portes s’utilitza un bon opus quaclratum amb encoixinats. El rebliment intern d’aquesta obra és fet d’opus caementicium amb trossos de pedra irregulars i bon morter. La defensa es completava, almenys en la zona de l’actual avinguda de la Catedral, amb un gran retall o fossat d’uns 6 m de fondària i amb una amplada irregular que arribava als 18 m, la funcionalitat del qual sembla que també incloïa la conducció d’aigües brutes i pluvials.
Dues de les quatre portes de la ciutat altimperial són conegudes arqueològicament encara que van patir, com veurem, reformes en la fase més tardana. Ens referim a les portes localitzades a la Plaça Nova i al carrer de Regomir, situades als extrems del decumanus. Es tracta de portes triforades, és a dir, amb tres obertures; la central, de dimensions més grans i apta per al trànsit rodat, i les laterals, més petites, per a ús de vianants(*). De les portes del cardo no en tenim coneixement arqueològic ja que van ser enderrocades i el subsòl dels seus solars no ha estat objecte de recerca extensiva.
Porta de vianants del carrer de Regomir, on s’observa part del tancament, datable a l’època tardana.
Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona - J. Calafell i R. Feliu
En un moment indeterminat del segle IV, data en què la majoria d’investigadors coincideixen, el conjunt de la muralla es transforma radicalment. No es tracta d’una reforma sectorial o estètica, sinó que comporta una nova concepció de la muralla. Perviu, però, la forma de la ciutat fundacional(*) pel que fa al perímetre inicial. Aquesta reforma és d’una magnitud important ja que afecta altres aspectes urbans de la colònia. Així, la ciutat sembla que es reclogui dins del seu espai urbà inicial; els carrers perden en molts casos les seves dimensions originals i s’estrenyen quan les construccions privades ocupen parcialment els vials, les portes urbanes es reformen, s’inutilitza probablement un dels aqüeductes, les domus o zones industrials es redistribueixen interiorment, es defineix el conjunt episcopal, etc. La revisió de les diferents intervencions arqueològiques, que s’està duent a terme des de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona, haurà d’ajudar a entendre l’abast d’aquesta operació.
El cas de la muralla, però, és el més evident. No es tracta tan sols d’un reforçament, sinó que es construeix un nou cinturó defensiu que es juxtaposa exteriorment a la muralla inicial, al llarg de més de 1 200 m, doblant el gruix de la muralla, que passa a situar-se al voltant dels 4 m de gruix, i, sobretot, s’hi afegeix un nombre altíssim de torres, concretament 78.
La tècnica constructiva emprada és clara. En primer lloc es va bastir una fonamentació d’opus caementicium, al damunt de la qual es construeix un massís del mateix material, acabat externament amb un opus quadratum que utilitza, en molts casos, carreus i altres materials procedents d’edificacions d’èpoques anteriors, bàsicament dels grans monuments funeraris de les necròpolis de la ciutat. L’acabat exterior és de qualitat però amb una disposició de fileres prou irregular, atès el caràcter del material de construcció. Els panys de muralla llisos, d’entre 8,5 i 10 m d’alçada, normalment no presenten cap element per a destacar, i probablement eren coronats amb merlets que protegien el pas de ronda, el qual era ben pavimentat, pel que se sap, amb opus signinum(*).
Pel que fa a les torres, cal distingir-ne almenys de tres tipus: de forma cilíndrica, situades a banda i banda de les portes —si més no en les dues conegudes— i als angles principals de la ciutat, almenys pel que fa al costat de mar, incloent-hi l’anomenat castellum; de forma polièdrica, de les quals únicament tenim l’exemple de la torre de la Pia Almoina, corresponent a l’angle septentrional, la qual, però, té una base circular; i finalment, les de planta quadrangular, que corresponen a la majoria restant.
Pany de muralla i torre cilíndrica de la plaça dels Traginers.
Arxiu de la Secció d’Arqueologia Urbana de l’Ajuntament de Barcelona - d. Calafell i R. Feliu
Les dimensions de les torres són variables depenent del tipus i de la situació. Mentre que les torres de planta quadrangular, és a dir, la majoria, corresponen a un paral·lelepípede d’uns 6 m de front per 7 de fons, les de planta circular presenten diverses dimensions. Així, les torres de la porta de la Plaça Nova tenen una forma cilíndrica amb un diàmetre d’uns 7 m(*), mentre que la torre conservada al portal de Regomir presenta un diàmetre lleugerament superior. La torre cilíndrica de la plaça dels Traginers és de diàmetre inferior (uns 6 m), similar, pel que es desprèn de les dades que hom pot extreure de la documentació planimétrica del segle XIX, a les torres que se situaven als angles del castellum. Finalment, la torre polièdrica de la Pia Almoina és de dimensions superiors a les altres (8 m).
Formalment, les torres presenten algunes característiques diferents de la del pany de muralla. En primer lloc l’alçada, que gairebé dobla la de la muralla. La part baixa, massissa i amb parament extern d’opus quadratum com la muralla, és construïda damunt d’un sòcol motllurat. Aquest cos baix és coronat també per motllures. A partir del pas de ronda, les torres s’enlairen amb un cos practicable amb dos nivells de forjat, construït amb una tècnica de carreuons de dimensions modestes amb disposició en fileres regulars. En cadascun dels nivells s’obren quatre finestres, dues a la part frontal, d’arc de mig punt amb dovelles estretes.
La característica principal de la muralla barcelonina, en definitiva, és la seva solidesa, la presència d’un gran nombre de torres, que sobresurten de la muralla i que són situades a poca distància entre elles —entre 9 i 14 m—, amb grans finestres similars a les de la muralla aureliana de Roma i amb unes portes de caràcter monumental emmarcades per torres semicirculars.
Tot això ens fa concloure que la muralla de Bàrcino és un projecte unitari de qualitat, malgrat la reutilització de materials constructius, que constitueix una obra pública de primera magnitud, lligada de ben segur a uns mandats més generals que no pas a una iniciativa local. Aquest fet, cronològicament situable dins de la romanitat tardana, potser en un moment avançat del segle IV, és més evident si tenim en compte que altres ciutats de l’Imperi, o d’Hispània, com per exemple Lleó o Lugo, segueixen el mateix procés de refortificació(*).