Situació
El castell de Gurb és situat al centre de la Plana de Vic, dalt un turó que es troba darrere el petit nucli que forma la parròquia.
Per arribar-hi, cal situar-se a l’església de Sant Andreu, des d’on cal dirigir-se al cementiri, punt d’arrencada d’un camí petit que porta al turó que s’aixeca darrere l’església.
També s’hi pot accedir pel costat de migjorn, agafant la carretera de Vic a Prats de Lluçanès. Entre els punts quilomètrics 3 i 4 hi ha, a mà dreta, un camí de carro que porta al Mas Romeu, des d’on es pot pujar al castell. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei Geogràfic de l’Exèrcit 1:50.000, full 37-13 (332): x 34,6 —y 44,9 (31 TDG 346449) (JVV)
Història
El castell de Gurb era termenat, defensava un territori que comprenia els actuals termes municipals de Gurb i de Sant Bartomeu de Gurb, a més d’actuar com a un important punt de guaita que dominava una gran part de la Plana de Vic.
La primera notícia de l’existència del castell de Gurb es constata el 886, quan un matrimoni format per Joamir i Egila vengueren a Sunifred i a la seva muller Adabrada, diversos béns, dels quals un camp estava situat en terme del castell de Gurb. A partir d’aquesta data, el terme del castell de Gurb segueix repetint-se entre la documentació vigatana.
El domini eminent del castell estava en mans dels comtes de Barcelona que hagueren de pledejar amb la família feudatària que pretenia tenir-lo en alou en virtut d’un empenyorament. La família de vicaris comtals que governà el castell de Gurb fou la que primerament prengué aquest nom per canviar-lo a la segona meitat de segle XII pel de Queralt, que era un altre important castell propietat de la família.
Els Gurb (després Queralt).
Armand de Fluvià i Escorsa
Per diferenciar-la bé de la família de castlans del castell de Gurb que portaven també el nom del castell com a cognom i de la dels feudataris del castell de Queralt, anomenem la família principal amb el cognom de Gurb-Queralt. El primer membre d’aquesta família que de cert sabem que era vicari del castell de Gurb, és Ansulf de Gurb, encara que mai no portà aquest cognom. Per altra banda és possible que algun dels personatges que apareixen entre la documentació de la catedral de Vic comprant terres al terme del castell de Gurb, no fossin el pare o avantpassats d’aquest primer vicari comtal conegut. El més antic és un tal Adalfred o Adaldred, el qual entre els anys 941 i 950 féu, sol o amb la seva muller Iquilona, sis compres al terme del castell de Gurb, la major part d’elles a la vila de Ros, si bé mai no se li donà cap títol o tractament especial. L’any 960 un tal Arnau, actuant tot sol, feu quatre compres al mateix terme i a la vila de Ros. Després apareix un altre personatge anomenat Guifré, que actua sempre tot sol, el qual feu cinc compres entre el 960 i el 965 també al terme del castell de Gurb i totes a la vila de Ros, amb la particularitat que en la darrera, del 965, és anomenat vicari. Són aquests tres personatges avantpassats d’Ansulf de Gurb? Sobretot el darrer, Guifré, vicari, semblaria ser-ho.
Les actuacions d’aquests personatges es devien inscriure en la tendència de les famílies de vicaris comtals d’ampliar el patrimoni particular amb compres de béns territorials al terme que governaven en nom dels comtes, cosa que Ansulf de Gurb continuà fent, igual com els seus pressumptes avantpassats. Així el 961 el comte Borrellvengué al seu fidel Ansulf un alou situat a l’apèndix de Gurb, a Sant Julià Sassorba. Més tard, el 972, el mateix comte Borrell amb la seva muller Ledgarda vengué al mateix Ansulf un alou compost de l’església de Sant Esteve de Granollers, situat al terme del castell de Gurb. És en aquesta darrera venda on hi ha la confirmació que Ansulf és vicari comtal del castell de Gurb, ja que el comte li diu que l’alou que li ven “es tracta de l’església de Sant Esteve que està en el puig de Granollers que tu, Ansulf, tens per feu comtal i per feu del castell de Gurb”. Ansulf encara feu altres compres importants a particulars com l’adquisició que feu per compra el 974 de diversos béns situats al terme del castell de Gurb, a la vila Quadres, pels quals pagà cent sous.
Durant el govern del successor d’Ansulf, el seu fill Sendred, que el 1011 ja és anomenat Sendred de Gurb, no tingué lloc cap fet important relatiu al domini del castell de Gurb; únicament que amb aquest personatge s’iniciaren els conflictes entre els senyors del castell de Gurb i els bisbes de Vic, primerament per unes disputes generades per motius desconeguts i solucionades el 990 i posteriorment pel domini de les esglésies del terme del castell de Gurb; aquestes disputes arribaren a enfrontaments violents. Un fet que hauria estat intrascendent donà un canvi important en el domini del castell de Gurb, car en un moment indeterminat, però abans del 1018, el comte Ramon Borrell prometé a Sendred de Gurb que li donaria o infeudaria el castell de Vilademàger, si bé aquesta promesa no es convertí en realitat.
Fou durant el govern del fill de Sendred, Bernat Sendred de Gurb, que aquest reclamà el compliment de la promesa, però en aquell moment la casa comtal barcelonina es trobava en una situació conflictiva; el fill del comte Ramon Borrell, Berenguer Ramon I havia arribat a la majoria d’edat i reclamava tota l’herència paterna a la seva mare, la comtessa Ermessenda, que havia actuat de tutora durant la seva minoria d’edat; però la comtessa retenia una sèrie de castells que deia tenir en concepte del dot matrimonial que li havia fet el seu marit, i entre aquests castells figurava precisament el de Vilademàger. Davant la insistència de Bernat Sendred de Gurb, el 12 d’abril del 1022 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer empenyoraren a Bernat Sendred de Gurb el castell de Gurb i el feu que li pertanyia, amb l’església de Sant Esteve de Granollers i els seus delmes i primícies, amb la condició que, si abans de la festivitat de Sant Feliu de l’u d’agost vinent no li havien donat el castell de Vilademàger, tingués el castell de Gurb en propi alou per a fer-ne el que volgués i tingués la ferma potestat del castell. Els comtes feren a Bernat Sendred un empenyorament semblant redactat en dues escriptures pel castell de Sallent, també com a garantia de la donació del castell de Vilademàger. Però la pau entre mare i fill no arribà fins l’onze d’octubre del 1023; per tant Bernat Sendred podia posseir els castells de Gurb i de Sallent en propi alou, podia fer-ne el que volgués, i no havia de donar la potestat als comtes quan aquests ho requerissin. Malgrat tot si la donació del castell de Vilademàger no es féu en el termini previst en l’empenyorament, es realitzà posteriorment ja que en una data compresa entre el 1041 i el 1049 Bernat Sendred de Gurb jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Elisabet pel castell de Vilademàger. Malgrat el compliment de la promesa, encara que fora de termini, Bernat Sendred no retornà les escriptures de l’empenyorament i pretengué disposar dels castells de Gurb i de Sallent en propi alou.
Durant força anys la situació fou aquesta, segurament pels problemes que el comte Ramon Berenguer I tenia amb la seva àvia, la comtessa Ermessenda, que seguia retenint el dot nupcial. El conflicte s’arranjà el 1057 però el comte trigà encara alguns anys a sotmetre el seu vassall a control; al final el 1066 el sotmeté al tribunal comtal i Guillem Bernat de Gurb-Queralt, que havia succeït el seu pare, en tres documents hagué de reconèixer que els castells de Gurb i de Sallent no els posseïa en alou sinó en feu comtal i per aquest motiu li reté jurament de fidelitat, mentre jurava i perjurava que cercaria les cartes d’empenyorament i les retornaria al comte abans de la festa de Sant Feliu, l’u d’agost. De tot el compromís només se’n complí una part i només durant un temps, és a dir el fet deconsiderar la possessió dels castells de Gurb i de Sallent en feu comtal, car el 1121 Berenguer Bernat de Queralt feu jurament de fidelitat al comte Ramon Berenguer III per diversos castells, entre els quals figuraven aquests dos. Posteriorment no consta cap més reconeixement de vassallatge per aquests castells. L’altre pacte incomplert és el de retornar les escriptures de l’empenyorament ja que apareguer en en el moment de venda d’ambdós castells amb la pretensió de vendre’ls en alou.
La família Gurb-Queralt al final del segle XI i principi del XII tingué la seva etapa d’esplendor que aconseguí durant la possessió, en alou o en feu, d’una quinzena de castells. L’inici d’aquesta expansió es donà en temps de Bernat Guillem de Queralt, que tingué una decidida participació en el conflicte produït arran de l’assassinat de Ramon Berenguer II pel seu germà Berenguer Ramon II. Bernat Guillem actuà primerament com a aliat del vescomte de Cardona i després de la mort del vescomte com a capdavanter, exercint la tutela del petit Ramon Berenguer III. Aquesta fidelitat fou recompensada amb el càrrec de senescal per Berenguer Bernat de Queralt, fill de Bernat Guillem, juntament amb un lot de castells, format pels de Gurb, Meda, Manlleu, Voltregà, Orís i Solterra a Osona. Aquesta situació els convertí en els personatges més importants de la contrada, sobrepassats únicament pels Montcada.
Després d’aquesta etapa d’esplendor els Gurb-Queralt es reclogueren en els dominis i no participaren, almenys no consta, en les campanyes de conquesta de Tortosa i de Lleida i aviat s’inicià la davallada que es comença a constatar al final del segle XII, quan Berenguer II de Gurb-Queralt ja tenia empenyorat el castell de Gurb, primerament amb petites quantitats però vers el 1203 l’empenyorà al rei Pere el Catòlic per 13 000 sous; aquest al seu torn traspassà l’empenyorament i el 1217 Berenguer III de Gurb-Queralt el redimí. Això no obstant, anteriorment s’havia venut el castell de Sallent per 21.000 sous, el de Queralt per 25 000 i havia empenyorat els seus drets en el d’Oló per 1.000, que no redimí. Tot això sumat a d’altres petites vendes i empenyoraments suma un total d’uns 74 000 sous, sense comptar-hi un segon empenyorament del castell de Gurb. Així, doncs, la situació econòmica de la família Gurb-Queralt no aconseguia sortir d’una crisi, els motius de la qual ignorem totalment. Aquesta situació feu que a Berenguer IV de Gurb-Queralt, fill de l’anterior, no li restés altra solució que vendre’s el castell de Gurb.
Un cop adquirit el castell de Gurb pel rei Jaume I l’administració del castell passà a mans del veguer d’Osona que s’intitulava batlle de Gurb. El rei, d’altra banda, aprofità el canvi de domini per a fer certes concessions als nous vassalls; així el 1249 eximí els habitants del castell de Gurb d’alguns mal usos, i el 1251 el rei reconegué els diversos feus que els bisbes de Vic tenien en el terme del castell de Gurb. Malgrat el canvi de domini superior, els castlans majors seguiren essent els mateixos que portaven el cognom de Gurb i descendien dels feudataris principals, els Gurb-Queralt.
A partir d’aquesta incorporació a la corona, el castell de Gurb només sortí escadusserament en els documents. Així el 1274 el rei Jaume I permutà amb Guilleuma de Cabrera el castell i la vila de Terrassa pel castell i la vila de Gurb, més de dos mil morabatins alfonsins, uns drets reials a Vic i altres coses. Al cap d’un any, el 1275, el mateix rei donà a la nora de Guilleuma de Cabrera, Sibil·la de Saga, amistançada del rei, els castells de Gurb, Tagamanent, Terrassa i Tàrbena. Aquestes alienacions no eren a perpetuïtat, així que el castell de Gurb retornà a la corona per ésser de nou cedit el 1300 pel rei Jaume II a la dama Guilleuma de Montcada. Tampoc la casa Montcada no perdurà en el domini del castell de Gurb, el qual fou novament cedit el 1356 pel rei Pere el Cerimoniós a Bernat III de Cabrera en crear el comtat d’Osona. El 1358 el propi Bernat III declara que posseïa el castell de Gurb, en feu del duc de Girona, que el tenia en feu pel rei, el qual tenia la potestat del castell mentre que Bernat tenia la jurisdicció alta i baixa. Després de ser-li confiscat el comtat el 1364, el rei Pere el Cerimoniós restituí al seu fill Bernat IV de Cabrera diversos béns confiscats, cedint-li una part del castell de Gurb, de la qual cosa el 1373 es queixaven els síndics de la ciutat de Vic al rei.
Després hi hagué alguna convinença o venda ja que el castell de Gurb passà de les mans de la família Cabrera a la mitra vigatana fins que el 1385 els mateixos homes del castell de Gurb es redimiren comprant a l’església de Vic el terme del castell de Gurb per dos mil florins d’or, i l’infant Joan uní el terme a la corona com a carrer de Vic. No obstant això no donava una garantia total als homes de Gurb que el 1433 hagueren de redimir la penyora que el rei Alfons el Magnànim havia fet a Bernat-Joan de Cabrera del castell de Gurb per 3 500 florins d’or, el rei confirmà i jurà de nou que el terme del castell de Gurb no es podia separar de la corona a la qual quedava perpètuament unit com a carrer de Vic. Encara hi hagueren de tornar el 1493 redimint-se, creiem, de mans de Llorenç d’Alta-riba que el tenia en penyora del rei. Aquesta vegada la incorporació fou definitiva i el terme del castell de Gurb fou considerat carrer de Barcelona pel rei Ferran el Catòlic. Malgrat tot una notícia, no sabem si correcta, informa que vers el 1831 depenia dels ducs de Medinaceli com a comtes d’Osona.
Els castlans
Els Gurb (castlans).
Armand de Fluvià i Escorsa
El castell de Gurb tingué com molts castells una família de castlans que prengué com a cognom el del castell, la qual cosa els confongué històricament amb els senyors principals que fins al final del segle XI portaren també aquest cognom fins que no predominà el de Queralt. Aquesta família la podem considerar com a castlans majors, ja que hi hagueren altres castlans. L’origen d’aquesta família no havia estat desentrellat fins ara, ja que creiem veure en un dels seus primers membres, Bernat Bernat de Gurb que apareix documentat a partir del 1086 com a un fill segon de Bernat Sendred de Gurb-Queralt. També podria ser fill de Bernat Guillem de Queralt, el qual degué cedir al seu fill Bernat Bernat el castell de Gurb en feu de l’hereu, Guillem Bernat de Gurb-Queralt. Una relació semblant s’establí al castell de Queralt amb Berenguer Guillem de Queralt i el seu germà gran Bernat Guillem de Gurb-Queralt.
Podem establir la llista dels castlans majors del castell de Gurb de la següent manera: Bernat I de Gurb, casat amb Ermengarda, vers l’any 1100. Ramon I de Gurb, casat amb Saurina, fill dels anteriors. Bernat II de Gurb, mort després del 1183, casat amb Arsenda, fill de l’anterior. Ramon II de Gurb, fill de l’anterior, casat amb Adelaida de Mont-ral, senyora de Mont-ral i de Granollers de la Plana (d. 1183 - d. 1204). Bernat III de Mont-ral, fill de l’anterior, senyor de Mont-ral i de Granollers de la Plana, casat amb Mília (d. 1204 - d. 1248). Ferrer de Mont-ral, senyor de Mont-ral i de Solterra, casat amb Francesca de Requesens (d. 1248 - 1280). Bernat IV de Gurb, fill de l’anterior, senyor de Mont-ral i de Solterra, casat amb Fineta (1280-1310).
Com acostuma a donar-se en les relacions senyors-castlans, sorgiren conflictes entre ells. Així el 1240 Berenguer IV de Gurb-Queralt pretenia que Bernat de Gurb li donés la potestat de domus de Mont-ral que els Gurb havien construït en terme del castell de Gurb; el conflicte fou resolt a favor de Bernat de Gurb, que dedicà aquest casal a residència particular.
Els Gurb-Queralt el 1242 tingueren conflictes amb Beatriu d’Olost, vídua d’Arnau Pere de Gurb, a causa d’unes bregues, mentre que el 1244 els tingueren amb l’esmentat Bernat de Gurb sobre una part dels rèdits de Mont-ral i una llarga sèrie de reconeixements sobre drets.
Al mateix temps que els Gurb-Queralt dequeien econòmicament, els castlans s’enfortien adquirint béns dins el terme de Gurb propietat dels seus senyors. Així el 1248 Bernat de Gurb posseïa una penyora de dos-cents morabatins sobre la domus de Granollers. Els castlans de Gurb seguiren en l’exercici de les seves funcions sota el domini reial i en els segles següents tingueren una gran importància. Després de diversos entroncaments s’anomenaren Sarriera-Gurb i a més de la castlania major de Gurb, senyorejaren en diversos castells de la comarca.
Sota els Gurb hi hagué encara dues famílies castlanes, la Vilagelans, documentada el 1188, que devien ésser els castlans mitjans, i la família Malla, que és documentada com a castlans menors.
De l’edifici del castell, avui enrunat, se’n coneixen algunes dades històriques sobre la construcció. En una relació de greuges, datable entre el 1076 i el 1080, el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà es queixà de diverses malifetes dels Gurb-Queralt al castell de Gurb i a Vic mateix, una d’elles la d’haver-se emportat un mul del Prat de Vic i retenir-lo al seu poder més d’un mes, fent-lo carretejar pedra i calç. Creiem que aquesta pedra i calç transportada durant un mes devia ésser per a reconstruir el castell de Gurb, encara que no ho diu explícitament.
En aquest mateix castell al principi de l’any 1369 hom hi duia a terme unes obres imprecises. Però la construcció d’una domus al puig de Granollers documentada el 1183 on residien els Gurb-Queralt (els quals tingueren també un casal o palau a la sagrera de Sant Andreu de Gurb, els segles XII-XIII), la de Mont-ral, coneguda com a existent des del 1180, que construïren els cavallers Mont-ral, aviat emparentats amb la família dels castlans de Gurb i que des del segle XIII fou la seva residència habitual, i la domus patrimonial de Vilagelans, (també dins el terme del castell de Gurb), on residien els castlans mitjans feu que el castell de Gurb perdés interès com a residència senyorial, i així l’alterós edifici començà la seva ruïna total. (ABC)
Castell
El castell de Gurb era situat al turó que domina l’església parroquial de Sant Andreu pel cantó de ponent. D’aquest edifici avui no resta pràcticament res, llevat d’algunes pedres carejades i restes d’estructures semiexplorades que assenyalen el lloc on se situava però que no permeten cap lectura dels fragments de mur i altres elements que ens han pervingut i esperen una important campanya arqueològica. (JAA)