Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-oest. Hom pot apreciar les importants modificacions que ha sofert l’estructura original al llarg dels anys.
J. M. Melció
L’església de Sant Miquel de Pera és l’església del poble del mateix nom, situat a 800 m d’altitud, format per cases disseminades, el qual s’esglaona al contrafort del cantó sud-occidental de la serra de Bestracà, prop del Coll de Pera, aigua amunt de la vall d’Oix, al seu vessant esquerre, entre aquesta vall i la de Salarsa.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG585817.
Hom hi pot anar per la carretera de Castellfollit de la Roca a Oix. Abans d’entrar en aquesta població, a mà esquerra hi ha una pista de muntanya que hi porta. (JVV)
Història
Malgrat ésser esmentada, el 959, “ipsa villa que dicunt Pera” en la donació de dos alous que féu Miró Bonfill, que més tard fou comte de Besalú i bisbe de Girona, al monestir de Sant Joan de les Abadesses, no apareix la primera referència documental que constati l’existència de l’església de Sant Miquel de Pera fins al 1228, quan Alamanda de Sales donà els delmes d’aquesta parròquia a la capella de Santa Maria Magdalena de Montpalau, que tenia en feu del bisbe de Girona. Un segle després, aquests delmes passaren a Ponç de Rocabertí, que a canvi féu homenatge al bisbe gironí (1324).
Durant la baixa edat mitjana, l’església de Sant Miquel de Pera fou coneguda com a “ecclesia de Piru”, nom amb el que és esmentada en les Rationes decimarum de la diòcesi de Girona dels anys 1279 i 1280, o “Sancti Michaelis de Piru”, com apareix en el testament de Guillermina, de la parròquia de Beget (1348), i al Llibre verd del capítol de Girona (1362); cal esperar el 1691 per a trobar-la com a “Sancti Michaelis de Pera”, en els Sinodials de la diòcesi de Girona, nom que ha perdurat fins a l’actualitat.
L’any 1722, la parròquia de Pera tenia com a sufragànies les esglésies de Bestracà i Monars, motiu pel qual el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d’Ardena, ordenà al rector de Pera que digués missa tots els dies festius a Pera i Bestracà i s’encarregués que un altre capellà ho fes a Monars. Les visites pastorals realitzades a aquesta parròquia els anys 1826 i 1851 mostren la bona situació en què es trobava durant el segle XIX. (JFC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular que originàriament devia tenir un absis semicircular que no ens ha pervingut.
J. Marguí-G. Anglada
La planta de l’església de Sant Miquel de Pera ha estat transformada com a conseqüència de modificacions i ampliacions posteriors a la fase de construcció primitiva. Originàriament era constituïda per una nau que devia acabar amb un absis que no ha arribat fins als nostres dies, i que fou substituït modernament per una sagristia. A més, hi foren afegits uns cossos adossats a les façanes de migdia i de tramuntana.
S’accedeix al temple a través d’una porta emplaçada a la façana meridional i que actualment és protegida per un porxo. Al costat de ponent s’aixeca un campanar de torre que, segons R. Sala i N. Puigdevall, fou construït en substitució d’un campanar d’espadanya.
La nau és coberta a l’interior per una volta apuntada. Al llarg dels murs laterals hi ha dos bancs seguits.
L’única part de l’aparell exterior que no resta tapada per edificacions posteriors és la corresponent al cos de ponent. Aquí, el parament és format per carreus de mida semblant i ben escairats, ordenats en filades horitzontals. Als murs laterals de la torre, una mica per sota on arrenca el ràfec de la teulada que cobreix la nau, hi ha quatre mènsules que marquen el límit superior on arribava anteriorment la façana de ponent. La línia horitzontal de mènsules segueix pel mur de la nau.
Els autors anteriorment esmentats daten aquest edifici al segle XII. Creiem que el tipus d’aparell confirma aquesta datació aproximada. (EBC)
Escultura
Un arc de l’església, amb les dovelles decorades amb mitges esferes esculpides adossades.
F. Tur
En un arc de l’església de Sant Miquel de Pera hi ha a la cara frontal una decoració a base de mitges esferes que ocupen cadascuna el centre de la respectiva dovella.
Són diversos els motius utilitzats pels constructors romànics per tal d’ornamentar o bé ordenar els murs de les esglésies; així, hom pot veure sanefes amb dents de serra, cordats, arquets cecs, escacats, opus spicatum, etc. A vegades es tracta de motius molt senzills que, com aquest exemple, contribueixen a realçar l’element arquitectònic que els conté.
A la comarca de la Garrotxa podem veure altres monuments que presenten aquest mateix tema a Sant Esteve de Llémena i Sant Cristòfol de Beget, on apareix al llarg d’una arquivolta de la porta d’accés al temple. (JST)
Bibliografia
Bibliografia general
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vols. XII, XV i XVII, Imprenta y Librería de Juan Bonet. Olot 1889-1908.
- Josep Rius i Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-80), vol. I (Cataluña, Mallorca y Valencia), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946, pàgs. 76 i 88.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977, pàg. 74.
- Josep Murlà i Giralt: Notícia dels temples de l’Ardiaconat de Besalú a través d’un document del bisbe Josep de Taverner i d’Ardena, “IV Assemblea d’Estudis sobre el Comtat de Besalú”, vol. I, Olot 1980, pàgs 155-194.
Bibliografia sobre l’església
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977.
- Josep M Urlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.