Situació
Vista de conjunt de l’església des del costat sud-est, després d’haver estat restaurada.
J. Todó-TAVISA
L’església de Santa Bàrbara de Pruneres o Santa Bàrbara de Prunera es troba al poble homònim, actualment deshabitat, damunt la serra de Santa Bàrbara, la qual tanca la vall d’Oix pel costat sud-est, al cantó de migjorn del terme, i que domina, pel costat dret, les rieres de Llierca i d’Oix, al sector de la seva confluència.
Mapa: 257M781. Situació: 31TDG637807.
El lloc on fou edificada l’ermita és, certament, privilegiat. Per anar-hi, cal agafar la carretera que va de Castellfollit de la Roca a Oix. En arribar al petit coll de Camporiol, a uns 7 km de Castellfollit, cal deixar la carretera i agafar, a mà dreta, una pista de muntanya, que amb uns 5 km porta a l’església, després de seguir pel llom de la carena i arribar al mas de la Sala. (JVV)
Història
Tot i que l’alou de “Prunarios” apareix en el testament del comte Sunifred de Besalú i Cerdanya, el 966, segons el qual aquest alou era deixat pel comte a Sant Pere de Camprodon, i, més tard, el 1017, en la butlla atorgada pel papa Benet VIII a l’abat Bonfill d’aquest monestir, confirmant-ne les seves possessions, la història de l’església de Santa Bàrbara de Pruneres, aixecada en època romànica, és pràcticament desconeguda, ja que les dades conservades són molt escasses i, majoritàriament, tardanes.
L’única data certa que tenim per a tota l’època medieval és que al segle XIV, concretament el 1334, i, possiblement, des del segle XIII, Santa Bàrbara de Pruneres va pertànyer al priorat de Santa Maria del Coll de Panissars, situació que es devia mantenir, com a mínim, fins al començament del segle XVII. Aquest fet explica l’actuació dels priors de Panissars com a senyors de la parròquia de Pruneres i dels seus habitants, els quals apareixen retent-los homenatge o essent establerts per ells. Un dels priors de Panissars, Bernat ça Sala, era descendent de la casa de Santa Bàrbara de Pruneres.
A partir del segle XVII, les notícies s’incrementen, tot i que sempre són proporcionades per les visites pastorals que els bisbes de Girona, o llurs vicaris en el seu nom, feien a Santa Bàrbara de Pruneres. D’aquesta manera, és constatat que, el 1600, hi havia a l’església el benefici de Santa Caterina, que Santa Bàrbara fou unida a la parròquia de Sant Llorenç d’Oix l’any 1617, i que, durant la segona meitat del segle XVII, hi visqueren alguns eremites.
Des del segle XVIII, però, Santa Bàrbara de Pruneres veié empitjorar la seva situació, la qual, d’altra banda, mai no havia estat gaire bona; així, es deixà de dir missa als altars de Santa Caterina i de Sant Bartomeu, malgrat que el culte continuès celebrant-se regularment a l’altar major, és a dir, al dedicat a santa Bàrbara. Tanmateix, el 1747, la visita realitzada pel bisbe de Girona informa de l’existència d’un reliquiari d’argent que contenia algunes relíquies de santa Bàrbara, dissortadament avui desaparegut.
L’església de Santa Bàrbara de Pruneres no pogué deslliurarse de les violències que tingueren lloc durant la guerra civil de 1936-39, i així, per exemple, desaparegué una làpida sepulcral esculpida a la façana quan aquesta fou cremada el primer any de contesa. (JFC)
Els llinatges rossellonesos dels Blau i dels Barutell, senyors de Bestracà, tingueren una predilecció especial per l’església de Santa Bàrbara, la qual convertiren en mausoleu familiar. la famosa làpida, de la qual només ha pervingut una reproducció en guix, que es conserva al Museu d’Olot, és un símbol d’aquella religiositat. la làpida, que era una peça d’alabastre del segle XIV, representava l’enterrament d’una dama noble. Potser es tractava d’alguna persona de la família dels Bestracà. Un mitrat presideix la cerimònia. Els acòlits porten la creu alçada, el bàcul, els canelobres i d’altres utensilis litúrgics. Hi havia diversos testimonis de la inhumació: un cavaller, a mà esquerra, amb una gran espasa, a més d’altres detalls que contrastaven menys. Era una làpida que recordava la de Sant Andreu del Coll, talment com si les dues fossin obra d’un mateix autor. En qualsevol cas devien ésser de vers els voltants de l’any 1334, del moment en què Santa Bàrbara de Pruneres pertangué a Santa Maria de Panissars. (JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, la qual, vers el cantó de llevant, forma un eixamplament, capçada per un absis semicircular que s’obre a l’est i amb un porxo afegit al mur de migdia, on hi ha la porta d’entrada.
I. Sala
L’església de Santa Bàrbara de Pruneres és un edifici senzill d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, amb un porxo adossat al mur de migjorn, el qual serveix de protecció a l’entrada de l’edifici. No té transsepte, tot i que a l’altura del presbiteri la nau forma un eixamplament que no és visible a l’exterior, el qual permeté en altre temps la col·locació de dos altars, a cada costat de l’altar major, dedicats l’un a santa Caterina i l’altre a sant Bartomeu.
La nau és coberta amb una volta de mig punt apuntada, feta amb grans pedres treballades i col·locadesen filades regulars. Al segle XVIII la coberta original fou substituïda per una altra de més tosca, segurament a causa del mal estat de l’original.
L’única ornamentació de l’interior és una cornisa que recorre la part alta dels murs. A l’exterior no hi ha cap resta d’ornamentació, però s’observa la bona presència del parament, amb grans blocs ben tallats, bé que de mides diverses, i que tendeixen a unes filades regulars d’altura. A la part inferior aquesta filades minven llur altura, tal com era habitual en el procés constructiu.
Vista exterior de la capçalera de l’església, amb l’absis.
J. M. Melció
Vista exterior de l’església des del costat de migjorn, durant una de les campanyes de restauració.
J. M. Melció
L’accés s’efectua pel cantó de migjorn, a través d’una senzilla porta dovellada, sense llinda ni arquivolta i sense ornamentació escultòrica, a la qual precedeix la galeria coberta que hem esmentat abans. Aquesta galeria és l’element més notable de l’edifici. Tot i que és poc freqüent a la Garrotxa, la podem trobar també a les esglésies de Santa Maria d’Escales, Sant Sepulcre de Palera, al costat de ponent, i Sant Llorenç d’Oix, en aquest dos temples desaparegudes. També tenia un porxo l’església de Sant Cristòfol de Beget, que era anterior al que s’espondrà no fa gaires anys.
A Santa Bàrbara de Pruneres aquest porxo és format per cinc arcs de mig punt. Sobre aquest arcs hi ha una coberta de fusta, cobriment habitual d’aquest elements, recentment reconstruït. Aquest tipus de construccions tenien diverses funcions, des de les estrictament funcionals, com protegir de les inclemències del temps, a les litúrgiques, sense oblidar, dintre l’ampli ventall de possibilitats, les funeràries. En el cas concret de Santa Bàrbara de Pruneres consta que al començament de segle encara hi havia un ossari, avui ja desaparegut, i una làpida sepulcral al costat de la porta.
L’església es conservà en un relatiu bon estat fins a l’any 1936, moment en el qual sofrí greus desperfectes. Amb posterioritat fou retornada al culte. Així, hi deien missa el dia de l’Ascensió i el dia de Santa Bàrbara.
A partir de l’any 1972 començaren diverses campanyes de restauració, encaminades a eliminar l’ampliació que hom féu sobre la volta original de mig punt. L’any 1976 hom continuà les obres de consolidació de la galeria i eliminà definitivament les estructures afegides a l’edifici principal. El campanar fou restaurat l’any 1978. Hom hi retornà la seva forma original d’espadanya, actualment del tot refeta. (JLAV)
Talla
Imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és inventariada amb el núm. 4 386. És un exemplar del final del segle XII.
Rambol
Procedent de l’església de Santa Bàrbara de Pruneres, hi ha una imatge de la Mare de Déu, tallada en fusta, asseguda damunt un setial i amb el Fill a la falda. Actualment es conserva al Museu d’Art de Catalunya, de Barcelona, on és inventariada amb el núm. 4.386.
No es conserven els braços drets de cap de les dues figures com tampoc els peus, que han estat destruïts. Tots dos vesteixen túnica, de coll rodó la Mare de Déu i mantell, que en el cas de Maria li cobreix el cap abans de baixar per tot el cos; a la part superior de les dues figures unes línies longitudinals volen representar els plecs de la roba. Tant la Mare com el Fill són portadors de corones sobre el cap i, a més, Jesús sosté un llibre amb la seva mà esquerra, mentre que la posició de les mans de Maria era evidentment de protecció envers el seu Fill. Tota l’escultura presenta restes de policromia.
Però si alguna cosa crida fort l’atenció són les línies que marquen els ulls dels dos personatges, molt més acusades en el cas de la Mare: dues línies donen forma a les celles, mentre que una altra ho fa amb el globus ocular; finalment, una nova incisió representa la nina de l’ull. Tot plegat li dóna un aire com primitiu que fa recordar les suposades relacions existents entre el culte a la Mare de Déu i a les antigues deesses mediterrànies(*).
La trona presenta unes columnes en helicoïdal, amb un anell a mitja alçada, coronades per un pom en forma de pinya. Aquest tipus de columna apareix en altres peces, com, per exemple, a les imatges de Matamala i de Roda de Ter (totes dues al Museu Episcopal de Vic), i a les de Cornellà de Conflent i Odelló, per citar punts geogràfics distants.
Una vegada vista la imatge tal com és pervinguda avui, cal fer referència a una altra peça que podem veure reproduïda en el llibre d’A. Noguera i Massa (1977; pàg. 173). El canvi d’aspecte és total; mentre a la imatge del llibre citat encara apareixen uns enguixats en relleu que imiten brodats i orfebreria, actualment tot això s’ha perdut. Fent una comparació entre les dues, hom pot veure com als ulls no eren visibles les incisions ja esmentades; també el mantell sobre el pit era diferent; finalment, la corona de la Mare de Déu era acabada amb unes grans flors de lis que semblen haver estat escapçades en la imatge que avui conservem.
El seu aspecte actual s’acosta molt més a allò que durant molts anys hom ha entès per art romànic i que dissortadament ha contribuït a la pèrdua de moltes obres o una errònia restauració d’altres. En casos com el present els enguixats i les grans corones no són pas una cosa estranya en aquest tipus d’imatges: la Mare de Déu d’Olot, que es troba al Museu d’Art de Girona, és un exemple del primer cas, i la de la col·lecció Jaume Espona o la de Veciana (Museu Episcopal de Vic) ho poden ésser del segon, per esmentar només un parell d’exemples.
La imatge respon a la figura de Maria com a tron del Nen (Sedes Sapientiae), que és, d’altra banda, la representació més freqüent en el món del romànic. El seu origen és bizantí, i, segons A. Grabar, se sitúa en la culminació d’un procés que hauria de donar com a resultat la creació dels diferents tipus d’imatges(*); aquesta en qüestió es correspondria amb la Kyriotissa bizantina.
Estilísticament, i malgrat els canvis soferts, la imatge es presenta, com moltes d’altres, amb uns trets estilístics força simples (llevat dels ulls) i uns rostres d’una qualitat no gaire bona; així mateix els cossos també tenen unes dimensions no gaire ben proporcionades a les seves diferents parts. Compositivament pertany al tipus d’imatge frontal i totalment simètrica, ja que el Nen es troba assegut just al centre de la falda de Maria.
Així doncs, malgrat que ens trobem davant una obra que tingué una llarga tradició al darrere, sobretot en ambients rurals, hom la pot incloure dintre la gran producció que tingué lloc a Catalunya en època romànica, amb “una gran varietat de matisos i qualitats”, com comenta J. Ainaud (1973; pàg. 142), i donar també per bona la datació que ja establí Antoni Noguera, situant-la dintre les dues últimes décades del segle XII. (JST)
Bibliografia
Bibliografia general
- Ramon Sala i Canadell: Santa Bàrbara de Pruneres, “Annals. 1978”, Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, Olot 1979, pàgs. 225-238.
- Ramon Sala i Canadell i Narcís Puigdevall i Diumé: El romànic de l’Alta Garrotxa, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1977. pàg. 76.
Bibliografia sobre l’església
- Ramon Sala i Canadell: Santa Bàrbara de Pruneres, Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, Olot 1979.
- Josep Murlà i Giralt: Guia del romànic de la Garrotxa, Olot 1983.
Bibliografia sobre la talla
- Joan Ainaud i de Lasarte: Art romànic. Guia., Barcelona 1973, pàg. 142.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, col·l. Art Romànic, núm. 5, Barcelona 1977, pàgs. 171-173.