Situació
Aspecte que ofereixen les ruïnes de l’església, enmig d’altres vestigis de la necròpoli.
F. Tur
L’església de Santa Margarida, avui en ruïnes, formava part del conjunt de capelles de la rodalia d’Empúries, situada en un punt amagat del mar, a poc menys d’1 km al sud-oest de l’antiga ciutat i a 2 km a ponent de la vila de l’Escala, a l’indret anomenat Santa Margarida o Pla de Santa Margarida, al qual donà nom.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG095645.
Per arribar-hi cal seguir des de l’Escala la carretera de Viladamat i Figueres. En arribar al trencall amb la carretera que porta al poble de Sant Martí d’Empúries, hi ha, a molt poca distància, les restes de l’església al mig d’uns camps. En aquest mateix paratge, i també ben visibles des de la carretera, hi ha el conjunt de ruïnes de la capella i necròpoli de Santa Magdalena, una mica més a migjorn. Ambdues esglésies són separades només uns 200 m i es troben a cada costat de l’inici de la carretera de Sant Martí d’Empúries i totes dues a llevant de la carretera de Viladamat.
Història
Aquesta és l’església que estigué dedicada a santa Margarida i amb aquest nom han estat conegudes sempre, popularment, les seves ruïnes. Ha estat publicada amb el nom de “Santa Margarida I”, mentre que les restes de l’altra església propera eren designades “Santa Margarida II” pel fet que s’ignorava la dedicació d’aquesta darrera. Hom sap actualment que la dita església propera estigué dedicada a santa Magdalena; ja no cal, doncs, continuar utilitzant aquesta terminologia arqueològica, ja que pot ésser aplicat a cadascun dels edificis llur nom correcte.
La “capella sancte Margarite” apareix documentada l’any 1279 a les Rationes decimarum; curiosament no surt esmentada a les mateixes llistes d’un any més tard.
A l’acta de fundació del monestir de monges benedictines de Santa Maria de Vilanera de l’any 1328 aquesta església és esmentada sota les advocacions de santa Margarida i sant Just, única notícia que tenim d’aquest doble culte: “Sanctae Margaritae et Sancti Justi”. El convent del Puig de Vilanera es trobava a poc més de 500 m més a ponent, al cim d’un turó, on se’n veuen algunes ruïnes.
En altres documents relatius a aquesta casa monàstica, s’hi troben referències a Santa Margarida i al benefici que hi era instituït. Així, l’any 1358 quan un pagès de remença, home propi del monestir de Vilanera, promet de prestar les servituds corresponents, el document és signat pel notari públic “…regentisque scribaniam Castri de Impuriis pro beneficio instituto per comitem de Impuriis in capella Beate Margante dicti Castri…”. En termes pràcticament idèntics, hi hà un nou esment del benefici en la signatura notarial d’un document de l’any 1367.
Als nomenclàtors sinodals de la diòcesi, que daten de cap al final del segle XIV, hi ha l’al·lusió a la “Capella sancte Marguerita, in parrochia Inpuriis”, entre les esglésies no parroquials amb benefici propi i sacerdot adscrit.
L’església mantingué el culte almenys fins al començament del segle XVII. Segons Francesc Monsalvatje, en una visita pastoral de l’any 1601 és consignat que posseïa encara un benefici. Segurament de la mateixa procedència són les notícies aportades per Ramon Font al final del segle XIX, que escrivia que l’any 1601, al terme parroquial de Sant Martí d’Empúries hi havia “tres capillas públicas, la de Santa Margarita, la de Ntra. Sra. de Gracia y la de San Eusebio: ésta tenía fundados dos beneficios y uno cada una de las otras dos”.
Al darrer quart del segle XVIII la capella de Santa Margarida —igual que la seva veïna, que apareix dedicada a santa Magdalena— ja no tenia cuite, ja que figura com a “derruida” en un mapa d’aquests paratges que hom data de l’època esmentada.
L’escalenc Josep Maranjas, a la seva monografia sobre Empúries publicada l’any 1803, escrivia sobre la tradició apòcrifa, segons la qual les esglésies emporitanes de Sant Eusebi, Santa Margarida i Sant Vicenç havien estat fundades per sant Narcís i sant Feliu diaca.
Cap al 1875 fou trobat a Santa Margarida o al seu entorn un fragment de sarcòfag de marbre paleocristià, d’escola septimanoaquitana, potser narbonesa, considerat del segle VI. És un front de caixa de sarcòfag, decorat amb estrigilat i al centre el crismó entre l’alfa i l’omega dins una triple corona de llorer. Josep Pella i Forgas n’havia publicat un dibuix a la seva Historia del Ampurdàn de l’any 1883, però la Peça romania perduda, fins que al començament dels anys setanta l’arqueòleg Miquel Oliva la retrobà a Santa Coloma de Farners. Per la notícia de Pella i Forgas sembla desprendre’s que fou trobat a la immediatesa de Santa Margarida, i això és el més probable. De tota manera, tenint en compte la poca precisió d’aquest text i del plànol de troballes emporitanes que l’acompanyen, potser no es pot descartar del tot que el tros de sarcòfag pugui també procedir del recinte proper de Santa Magdalena, restes que hom ha anomenat també Santa Margarida en algunes obres.
Església
L’església de Santa Margarida, actualment molt enrunada, és un edifici d’una sola nau rectangular, capçada a llevant per un absis de ferradura, de planta en semicircle marcadament passat de radi.
L’observació dels diferents sectors de la construcció sembla indicar que l’absis és una pervivència d’un temple pre-romànic, mentre que els murs de la nau corresponen a una reforma molt tardana, almenys en bona part. Tanmateix els treballs parcials d’excavació que s’hi realitzaren al començament de la dècada de 1960, demostren que concretament la nau es dreça al mateix punt que un edifici primitiu, que probablement tingué la funció de baptisteri.
El mur de l’absis es conserva, bé que en alçada irregular. Era cobert amb una volta de quart d’esfera ultrapassada, com correspon a la planta, de la qual han restat fragments a ambdós costats, al punt de comunicació amb la nau. Se’n conserva només l’arrencada al costat de tramuntana i un fragment força més gran a migdia. Aquesta volta era feta amb pedres escairades, tallades en pedra tova o calcària de travertí. Hi podem veure restes de l’encofratge de llates de fusta a les arrencades i empremtes d’encanyissat més amunt.
Aquest santuari comunicava amb la nau per mitjà d’un arc triomfal, ben destacat, del qual resten vestigis molt minsos, just per comprovar que es dreçava sobre uns pilars adossats i era ultrapassat, i segurament s’iniciava en unes marcades banquetes.
Després dels treballs d’excavació esmentats, hom apuntalà la part més important de la resta de volta absidal “a migdia” amb un pilar d’obra. Anys més tard fou sobrepujat el mur perimetral de l’absis, al sector més enrunat, a llevant i al sud-est, refent un tros important de parament. Aquesta discreta intervenció, feta pels serveis del Museu d’Empúries, ha contribuït a preservar i consolidar les ruïnes i a deturar-ne el procés d’enrunament. Tanmateix, abans de la darrera intervenció, era molt més fàcil observar, al fons del mur de l’absis, la part inferior d’una finestra d’un sol biaix. A l’interior de l’absis i al costat de migdia, hi ha una gran fornícula d’arc de mig punt, fet amb petites dovelles de pedra tova, el qual ha estat, en gran part, reconstruït.
L’absis presenta un tipus d’aparell a base de petits blocs de pedra calcària, trencats bastament, però en general de mides força homogènies, amb tendència a la forma quadrangular, que es disposaren en sedimentació horitzontal sense una clara ordenació en filades uniformes. El ferm morter que els lliga resta visible a les juntures. Al sector meridional resta un curt tram de cornisa, de secció bisellada, feta amb pedra tova.
La nau ha conservat els murs perimetrals fins a alçades considerables. La seva estructura probablement respon a un origen molt vell. No sembla que hagi tingut coberta de volta. A la seva meitat hi ha restes dels pilars d’un arc diafragmàtic. Això no obstant, el seu aparell és d’un tipus molt menys antic que el de l’absis: el formen pedres de totes mides, sense treballar i amb molt morter, i una gran quantitat de rebles de terrissa “en part d’època romana” o de llosetes. Al centre del frontis hi ha l’espai de la porta, també tardana. Cal recordar que l’església tingué culte, almenys, fins al segle XVII. Els murs de la nau són, almenys una part majoritària, d’època postmedieval. Malgrat tot, en alguns punts del basament hi ha rastres d’un parament semblant al de l’absis.
L’interior de l’església actualment és molt ple de bardisses. Es fa difícil distingir-hi els elements que foren descoberts durant els treballs d’excavació, ben visibles anys enrere.
Al centre de l’espai de la nau foren exhumades les restes d’una petita piscina, segurament baptismal; a l’exterior quadrangular, i a l’interior, de forma hexagonal i recoberta amb peces de marbre. Hom afirma que havia estat reformada dues vegades, en una de les quals hom construí un canaló de desguàs. Aquest canaló és un element estrany en una piscina baptismal i fa dubtar de si aquesta era la funció del receptacle; de tota manera hauria estat fet quan ja aquesta funció era obsoleta. Hom ha assenyalat que si, com sembla el més probable, es tracta del vestigi d’un baptisteri, aquest seria d’una tipologia que té els seus orígens al segle VI i que s’estengué poc més tard en terres nord-itàliques i provençals, sobretot.
Un altre element que cal destacar és el basament d’un gros mur transversal vers l’extrem de llevant de la nau, divisori del sector presbiteral respecte a la resta del temple. Aparegueren també els dos graons d’accés al santuari, fets amb grans blocs escairats, de pedra sorrenca.
A l’extrem oriental de la nau, entre el mur transversal i els graons esmentats, hi ha vestigis de paviment en opus signinum.
L’espai presbiteral no ha estat excavat; hi ha restes d’un enrajolat, a un nivell molt enlairat, que cal considerar d’època relativament moderna, i s’hi aprecia el basament d’un tenant d’altar.
La piscina baptismal descoberta a l’excavació sembla indicar que el temple té els precedents en un petit edifici baptismal que podria datar dels segles VI o VII, probablement. El fet que no hagin continuat els treballs arqueològics a la part no explorada de l’interior de l’església i també als encontorns, a l’exterior, motiva que aquesta apreciació s’hagi de deixar com a molt possible, però no plenament provada.
L’absis de ferradura és l’element més antic de l’actual església ruïnosa, que, per les seves característiques formals, ha d’ésser considerada una construcció pre-romànica, molt probablement del segle X. No és arriscat de suposar-li una datació reculada en aquesta centúria, dins el grup de temples de l’Empordà i el Rosselló, en els quals les capçaleres ultrasemicirculars en substitució dels santuaris carrats.
Els murs actuals de la nau pertanyen a alguna reconstrucció important de l’església d’època postmedieval, seguint segurament, en molts aspectes, l’estructura anterior.
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Josep Maranjas De Marimon: Compendio histórico de la antiquísima ciudad de Empurias…, Barcelona 1803, la. ed., Instituto de Prehistoria y Arqueología de la Diputación Provincial de Barcelona, Barcelona 1968 (reedició a cura d’Eduard Ripoll), pàgs. 10-11.
- Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàgs. 202-203 i 274-276.
- Ramon Font: Episcologio ampuritano, Girona 1897, pàgs. 70-71.
- Frances Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas, vol. XVIII, Olot 1910, pàg. 141.
- J. Riusi Serra: Rationes decimarum Hispaniae (1279-1280), vol. I, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1946.
- Josep M. Ponsi Gurí: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XVII, 1964-1965, Girona 1965.
- Miquel Golobardes i Vila: Els remences dins el quadre de la pagesia catalana fins al segle XV, II-Documents, Edicions Biblioteca Palau de Peralada, Peralada 1970, pàgs. 137-138 i 145-146.
- Miquel Oliva i Prat: Presencia de la Diputación de Gerona en Ampurias, “Miscelánea Arqueológica”, XXV Aniversario de los cursos internacionales de Ampurias (1947-71), vol. II, Barcelona 1974, pàgs. 87-100.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 148-149; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 553-555.
- Joan Ainaud i de Lasarte: Les esglésies de Santa Margarida i Santa Magdalena, a Empúries, II Reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica, Institut d’Arqueologia i Prehistòria, Barcelona 1982.
Bibliografia sobre l’església
- Martín Almagro i Perede Palol: Los restos arqueológicos paleocristianos y altomedievales de Ampurias, “Revista de Gerona”, núm. 20, Girona 1962, pàgs. 37-38.
- Pere de Palol: Arqueología cristiana de la España romana (siglos IVVI), Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid-Valladolid 1967, pàgs. 36 i 154-155.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà) Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 148-149 i 157.
- Miquel-Dídac Pinero i Benjamí Bofarull: Les esglésies paleocristianes, visigòtiques i medievals de l’Escala, abril 1979 (inèdit).
- Exposició de fotografies i plantes d’esglésies velles de l’Escala, “Centre d’Estudis Escalencs”, abril 1980. Text de Joan Badia i Homs; plantes de Benjamí Bofarull i Gallofrè.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 202-203.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983, pàgs. 110-112.