Castell de Rocabertí (la Jonquera)

Situació

Les restes del castell de Rocabertí són situades uns 3 km al nord-est de la població de la Jonquera, al cim d’una penya granítica que té una forma cònica. Des d’aquest indret, hom pot albirar i controlar els colls de l’Albera i els camins que hi menen.

Una vista de les ruïnes del castell.

J. Todó-TAVISA

Una vista de les ruïnes del castell des del costat de tramuntana.

F. Tur

Mapa: 220M781. Situació: 31TDG905986.

Per arribar al castell de Rocabertí, des de la Jonquera, cal agafar el camí que porta al mas Brugat, un gran casal que hi ha als peus i al nord-oest del puig on s’alça el castell, en una fondalada ombrívola. Des del mas Brugat, un corriol s’enfila, costerut, per l’aiguavés de llevant del turó de la fortalesa medieval, fins a atènyer el cim. (JBM)

Història

Els Rocabertí.

AFE

En un diploma concedit per Lluís el d’Ultramar al monestir de Sant Pere de Rodes, l’any 948, surt esmentada una església, situada en relació amb el castell de Rocabertí (ecclesia Sancti Michaelis iuxta castrum Bertini).

Segons Armand de Fluvià l’any 971 ja hi ha documentat un vescomte Dalmau (“Dalmatius vicecomes”), que devia ésser vescomte de Peralada i potser tenia alguns drets a Rocabertí.

Entre els anys 1010 i 1017 visqué un Dalmau, que fou vescomte de Peralada i que probablement és el mateix que un Dalmau de Rocabertí esmentat en un document de l’any 1015. J. Pella i Forgas considera què aquest vescomte fou el fundador del llinatge dels Rocabertí, fet que Santiago Sobrequés, d’acord amb el que hom coneix actualment, no creu pas que pugui ésser assegurat.

El castell de Rocabertí (castellum de Rochaberti) surt esmentat també en el testament del comte Ponç I d’Empúries, que morí el 1078, com a bé seu, sobre el qual tenia la jurisdicció superior. De fet, és molt interessant un document una mica anterior a aquest, de l’època d’aquest comte Ponç I (1040-78), on són esmentats uns greuges contra els comtes de Rosselló i també el castell de Rocabertí i una vescomtessa d’aquest lloc (vicecomitissa qui erat de Roccabirtini), vídua, segons parer d’Armand de Fluvià, del vescomte Guillem, la qual sembla que sofrí els atacs del comte rossellonès. Aquest Guillem potser era fill del vescomte Dalmau.

En un conveni entre el comte Hug II d’Empúries i el comte Guislabert de Rosselló, signat l’any 1085, és consignat el castellde Rocabertí amb les seves pertinences.

En documents d’aquesta època, figura un Ramon Guillem, vescomte, que és esmentat entre els anys 1085 i 1091 i que, per exemple, l’any 1086 participà en la consagració de l’església de Panissars. És possible que fos fill del vescomte Guillem.

Segons Santiago Sobrequés, sembla que en aquestes dates Ponç Guerau tenia uns drets sobre aquest castell. Aquest Ponç Gueraus egurament era el vescomte de Girona, de la família dels Cabrera. Així, en una data compresa entre els anys 1074 i 1106, Ponç Guerau jurà fidelitat al comte Guislabert de Rosselló pel castell de Rocabertí (castro Rochabertino).

Dalmau Berenguer, que algun cop rep el títol de vescomte de Quermançó, és documentat com a vescomte entre els anys 1099 i 1137. Fou senyor de Peralada, de Rocabertí i de Quermançó. Segons Santiago Sobrequés, era fill de Berenguer, el qual era fill segon del comte Ponç I d’Empúries. Hom pot creure, com a hipòtesi lògica, que aquest comte deixà una part del seu patrimoni a aquest fill cavaller en morir. Dalmau I abandonà el títol de vescomte de Peralada per adoptar el de vescomte de Rocabertí cap a l’any 1109.

A partir d’aquesta data ja hi ha nombrosos documents on apareix esmentat el vescomte de Rocabertí. Durant el segon decenni del segle XII, en una convinença o pacte conservat al Liber Feudorum Maior, apareix un Dalmau “vicecomes Rochabertinensis”, fill d’Arsenda, que jurà fidelitat pel castell de Ceret al comte de Bernat Guillem de Cerdanya.

Per acabar-ho d’embolicar, en el testament de la vescomtessa Ermessenda de Bas és consignat també el castell de Rocabertí entre les seves pertinences; segurament hi devia tenir algunsdrets.

Aquest Dalmau Berenguer degué ésser pare del Berenguer Renard que el comte Ponç Hug I pretenia de desposseir.

Encara durant el segle XII els comtes d’Empúries no renunciaren pas a tenir una jurisdicció superior sobre el castell de Rocabertí. En un conveni signat l’any 1121 entre el comte Ponç II d’Empúries i Gausfred III de Rosselló, val a dir que molt semblant al signat el 1085 —de fet en una bona part copiat—, surten esmentats novament el castell de Rocabertí, el castell de Quermançó i nombroses altres fortificacions.

Berenguer Renard morí molt jove, vers l’any 1130, i sembla que cedí Peralada o el domini superior d’aquest lloc al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III.

L’any 1147, figura en un document un Gausfred o Jofre de Rocabertí, que és anomenat “vicecomes Rochaberti”. Aquest vescomte s’alià amb el comte de Rosselló contra el comte d’Empúries, Ponç II. S. Sobrequés creu que aquest Jofre podia ésser germà o cunyat de Berenguer Renard.

Jofre I es casà amb Ermessenda de Vilademuls. L’any 1138 lluità al costat del comte de Barcelona contra el comte d’Empúries. El 1137, davant una revolta del comte Ponç d’Empúries, sembla que el comte Ramon Berenguer IV prengué el castell de Rocabertí. Davant aquesta reacció decidida del comte de Barcelona, el comte empordanès signà el 5 de març de 1138 un nou conveni amb el comte barceloní, pel qual el comte d’Empúries es comprometia a enderrocar el castell de Quermançó, mentre queel comte de Barcelona s’obligava a tirar a terra el castell de Rocabertí (“depopulari et funditus erradicare castrum Rochabertini”).

Cap a l’any 1147, segons és consignat en el Liber feudorum maior, hi hagué un enfrontament entre el comte Ponç II d’Empúries i Jofre I de Rocabertí (“Gausfredus de Rochabertini”) i el comte de Rosselló, Gausfred, amb relació al castell de Requesens. En aquesta data, el vescomte de Rocabertí es comprometé a donar suport al comte de Rosselló, si aquest entrava en guerra (“si tu habueris guerram in tua terra”).

L’any 1154, hi hagué un nou conveni entre els comtes d’Empúries i de Rosselló, on s’esmenta, malgrat el que ha estat dit suara, novament el castell de Rocabertí; aquest pacte fou gairebé igual al signat el 1121 i al del 1085.

Jofre I de Rocabertí morí l’any 1166 i fou succeït pel seu fill Dalmau. Dalmau I es casà amb Arnalda de Castellet i fou succeït per un altre Jofre. En aquesta època, els Rocabertí eren uns senyors importants a Catalunya, que apareixen sovint lluitant al costat dels reis catalans. Dalmau morí a Occitània lluitant al costat del rei, i el seu fill Jofre II morí fent la guerra als musulmans. Dalmau II (1212-29) morí en la conquesta de Mallorca.

Jofre III (1229-82) en un moment inicial s’enfrontà amb el comte d’Empúries. L’any 1248, aquest, però, li proposà de participar en la restauració de l’antiga capital del comtat, Empúries, fet que no es dugué a terme. Durant molts anys fou un home de confiança del rei Jaume I, tot i que al final del seu regnat s’hi enfrontà i es posà al costat de la noblesa.

Dalmau III (1282-1304) es casà l’any 1249 amb Ermessenda de Navata, que era senyora d’una bona part de la població de Peralada, vila que després esdevingué la capital del vescomtat. L’any 1272 bescanvià amb l’infant Pere, en nom del seu pare, la vila i el terme de Torroella de Montgrí en canvi de les baronies de Vilademuls i de Sant Llorenç de la Muga; Vilademuls havia estat cedida tres anys abans en canvi, precisament, de Torroella de Montgrí. Dalmau III participà en les campanyes de Sicília alcostat del rei i després hagué de sofrir la invasió francesa de l’any 1285. Com esmenta la Crònica de Ramon Muntaner, en aquest moment Dalmau de Rocabertí rebé l’ordre del rei d’enfortir elseu castell per tal de fer cara al setge francès.

Jofre IV (1304-09) participà en les campanyes de Menorca i segurament també en la de Múrcia. Es casà amb Cecília, filla del comte Àlvar d’Urgell.

Dalmau IV (1309-24) participà en la conquesta de Sardenya de l’any 1323, on morí. S’havia casat amb Beatriu, filla de Bernat Hug de Cabrenys; la baronia de Cabrenys, al Vallespir, restà lligada al vescomtat de Rocabertí.

Jofre V (1324-42) sovint actuà com a diplomàtic al costat dels reis catalano-aragonesos, per exemple amb relació als conflictes amb el rei de Mallorca. Prengué part en la campanya de Granada l’any 1331.

Felip Dalmau (1343-92), inicialment, participà en la guerra amb Castella al costat del rei català, Pere III. Més endavant, estiguét ambé un temps a Castella, al costat d’Enric de Trastàmara. Després fou molt amic del rei Joan I, que li donà el càrrec de veguer general dels ducats d’Atenes i Neopàtria. Fou un dels principals consellers d’aquest rei i participà en la defensa del Rosselló i de l’Empordà davant els Armanyac, els anys 1389 i 1390.

Jofre VI (1392-1403) fou també conseller del rei Joan I i participà en una campanya al nord d’Àfrica.

Dalmau V (1403-54) participà en diverses campanyes militars fora de Catalunya (Còrsega, Itàlia, Gerba); s’enfrontà, però, amb el rei en la vida parlamentària. Amb tot, el 1416 rebé Requesens, Vinçà, la baronia de Verges, etc., en canvi de renunciar a les pretensions que podia tenir sobre el comtat d’Empúries.

Jofre VII (1454-79) participà en la guerra civil catalana dels anys 1462-72 al costat del bàndol enemic del rei Joan II, i hagué de lluitar contra parents seus que eren partidaris del rei. Fou derrotat a la batalla de Calaf i fou fet presoner. Fou succeït el 1479 pel seu fill Felip Dalmau II. (JBM)

Castell

Planta, a escala 1:200, del conjunt del castell.

B. Bofarull

El cimal del turó granític de Rocabertí és un petit espai més o menys triangular. És molt irregular, amb desnivells marcats; té un sector més anivellat a migdia que, en part, fou aplanat artificialment en construir la fortalesa. A tot el costat de tramuntana s’enlairen unes penyes voluminoses. És acinglerat per migdia, ponent i tramuntana, costats on resta pràcticament inaccessible. El camí d’accés i l’entrada del castell es troben, forçosament, a llevant, on així i tot el vessant és abrupte i costerut. Hom hagué d’excavar graons a la roca i fer un accés amb giragonses, protegit per ferms murs.

A la part superior del penyal hi ha una diversitat de restes arquitectòniques del castell que constituïen un conjunt que, tot i ésser forçosament apinyat, tenia una complexitat marcada. S’adaptà a les irregularitats del terreny, malgrat que aquest fou en una bona part modificat. Les restes de construcció presenten sectors i elements d’èpoques diverses. La superfície del castell és d’uns 1000 m2, a la qual cal afegir el sector d’accés, d’uns 440 m2.

Un cop superat el costerut camí d’accés, amb rastres de diferents murs de defensa i protecció a banda i banda, hom arriba al’entrada del recinte castrense. Era un punt defensat per tota una sèrie de construccions que protegien i cloïen aquesta entrada, a l’únic costat accessible de la fortalesa. Hi ha, després d’una entrada estreta, dues estances defenses, allargades i de murs no ben paral·lels, que eren cobertes amb voltes de canó. A l’extrem de tramuntana hi ha un curt tram de volta conservat en tot el seuperfil.

Aquesta edificació limita a ponent amb un mur, al centre del qual hi ha un portal encara enterament conservat. Aquest mur és d’un gruix extraordinari, de 240 cm. Cal tenir en compte que el gruix de tots els altres llenços observables al conjunt del castell és sempre molt inferior; varia entre els 120 cm i els 60 cm. El portal, d’una amplada de 200 cm, al cantó de llevant, i de 160 cm a ponent, perfora el mur per mitjà d’una volta de canó acabada en arcs de mig punt fets amb dovelles estretes i tallades bastament.

A l’extrem meridional d’aquest sector, formant l’angle sud-est del castell, es dreça un basament de grans proporcions i alçada, amb aparell de carreus, assentat de manera molt ferma sobre el rocam desnivellat i just al caire del cingle. Té una planta que pren la forma d’un triangle isósceles que devia tenir 9 m d’altura i 7 m de base, mides que donen una idea de les dimensions. És un basament completament massís; cal suposar que fonamentava una gran torre angular, de característiques singulars. Actualment ésencara l’element més visible de la silueta de les ruïnes.

El mur perimetral del recinte es pot seguir en part a migdia i totalment al llarg costat occidental. Es dreça just al caire del cingle i s’ha conservat en una alçada irregular, sempre força reduïda. El traçat s’adapta al del cingle i forma unes lleus inflexions en angles oberts. No sembla que a tramuntana hi hagués el dit mur perimetral, innecesari ja que les altes penyes d’aquest costat ja realitzaven la funció defensiva.

A l’interior del castell, entre els esmentats llenços perimetrals i el rocam de tramuntana, hi ha dues esplanades. La més àmpliaés a llevant. L’altra, a ponent, és molt més reduïda i en un nivell una mica més alt, que uns graons tallats a la roca fan accesible.

Una vista de les ruïnes del castell des del costat nord-oest. Hom hi pot veure, a mà esquerra, els vestigis de la capella, amb un fragment del mur semicircular de l’absis, i, a mà dreta, una estanca rectangular.

F. Tur

A l’esplanada de llevant, que es troba en passar el portal abans esmentat, hi ha restes molt desfetes d’estances de planta rectangular al costat de migdia, adossades a la roca on hi ha un rengle d’encaixos per a embigat. Es distingeixen murs d’època diversa. A l’extrem sud-oest, a tocar del mur del recinte, hi ha altres estances, poligonals, totes amb els murs de poca alçada. Al costat de tramuntana, adossada i en part excavada al vessant de la penya, hi ha una cisterna de planta quadrangular, de 4 m de costat. La volta és enfonsada, però s’han conservat fragments de les arrencades, a cada costat, amb empremtes de les llates de fusta utilitzades en construir-la. Aquesta cisterna, hom li pot calcular una capacitat aproximada de 30 000 l.

A l’esplanada de ponent, molt reduïda entre el cingle i el rocam, hi ha dos edificis clarament identificables. Una construcció de planta rectangular s’integra al mur perimetral del recinte amb el qual coincideix el seu costat de ponent. Aquest edifici té 13 m de llargada i 6,40 m d’amplada (mides exteriors). No s’hi veuen rastres de compartimentació. Hi ha dues portes molt estretes.

Al costat de tramuntana, i gairebé a tocar de l’esmentada construcció, hi ha els vestigis de la capella del castell.

El conjunt de les ruïnes presenta, doncs, una marcada complexitat. Sens dubte s’han perdut elements que ajudarien a comprendre’n la distribució. S’hi comprova fàcilment una diversitat de tècnica constructiva i l’existència de testimonis materials dereformes i reconstruccions de diferents èpoques. Aquestes reconstruccions són, per exemple, ben evidents a les estructures que es troben un cop traspassat el portal conservat, al costat de migdia. Hi ha murs de diferent gruix i factura amb elements tallatsa la roca que també s’evidencien en les estructures que es troben a la punta meridional del castell o l’angle sud-oest.

Alguns vestigis minsos de fonamentació de pedra i fang que s’observen a l’esplanada de llevant poden fer pensar que pertanyen a una fortificació molt primitiva. Com ha estat indicat en la introducció històrica d’aquests volums, al penyal de Rocabertí pogué haver una obra de guaita i defensa lligada al conjunt de l’Esquerda de la Bastida, que és a la serra situada més a llevant. Són unes fortificacions considerades d’època immediatament anterior al començament de l’edat mitjana. La hipòtesi precedent només es podria confirmar o desmentir amb un treball d’excavació al castell de Rocabertí, que, d’altra banda, seria d’un gran interès en tots els sentits.

Als murs que encara avui s’aguanten hi ha, bàsicament, dos tipus d’aparells, si bé entre ells també s’observa alguna diferència segons els llocs. Arreu del castell fou utilitzat el granit de la mateixa contrada.

Hi ha paraments fets amb blocs de pedra de mida mitjana i petita lligades amb abundant morter. Les pedres han estat només escantonades, però amb tendència a donar-los formes rectangulars, de petit carreu imperfecte. Solen afilerar-se, però això no sempre s’aconseguí. Aquest aparell és present sobretot al sector de llevant de les ruïnes; hi pertany el gros mur on hi ha el portal i les sales de cada costat, com també diverses estructures situades més a migdia, a l’espai anomenat esplanada de llevant.

Les altres edificacions —el basament triangular, el mur perimetral, la cisterna, l’edifici rectangular de ponent i l’esglesiola— foren construïdes amb un aparell regular, a base de grossos carreus ben escairats i polits, col·locats a trencajunt. Aquest tipus deconstrucció de carreu és, doncs, àmpliament majoritària en l’àmbit actual de les ruïnes.

És molt difícil apuntar una datació per a les diferents parts de les restes. En principi, i com a hipòtesi, hom pot pensar que el sectors bastits amb l’aparell més irregular, de pedres mal tallades, data del segle XI. La important reconstrucció bastida amb filades de carreus ben escairats pot ésser situada als segles XII i XIII. L’any 1138, en què fou signat el conveni entre els comtes d’Empúries i Barcelona, segons el qual havia d’ésser derruït el castell,és també una data a tenir en compte. La construcció de carreus pot pertànyer a la reconstrucció d’època posterior. Per alguns aspectes, aquestes parts de la fortalesa recorden alguns castells roquers occitans del segle XIII. (JBH-BBG-ECV-MDPC)

Relleus

Al punt més alt del rocam granític que s’enlaira al costat de tramuntana del cimal on hi ha el castell, s’hi veu actualment una creu de ferro clavada. En aquest lloc hi ha dues petites creus inscrites a la roca. Una d’elles fa aproximadament 9 × 6 cm; l’altra té unes mides semblants, però és difícil precisar-ho, a causa de l’erosió. És probable que hi hagués altres elements gravats, perduts pel desgast de la pedra. (JBH-BBG-ECV-MDPC)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Santiago Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens Vives, Barcelona 1957, pàg. 47-50, 120-124 i 221-240.
• Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat, Miquel Brasó i Armand de Fluvià i Escorsa: Castell de Rocabertí, dins Els castells catalans, vol. 2, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1969, pàgs. 435-447.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 206-207. (JBH)

Bibliografia sobre els relleus

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 206-207 i 216.