Situació
Capella del cementiri del poble de Calladrons, modificada al segle XVIII.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Justa és al fossar de la població de Calladrons.
Mapa: 32-12 (289). Situació: 31TBG952609.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JAA)
Història
Aquesta església feia les funcions de capella del fossar, però, segons l’única referència que s’ha localitzat del seu passat medieval, és molt probable que hagués estat en origen una església castellera. Consta que l’any 1091 atorgà el seu testament Bonadona, castlana del castell de Calladrons, la qual deixà ad Sanctam Justam ipsam vineam de Cannellas, integriter i, així mateix, dues unces d’or dels seus béns mobles. L’església de Santa Justa formà part integrant del bisbat d’Urgell fins al conveni del 1956, pel qual passà a formar part del bisbat de Lleida. (JBP)
Església
Planta de l’església, on són perfectament visibles les dues etapes constructives de l’edifici.
J.A. Adell
És que presenta una estructura complexa, fruit d’almenys dues etapes constructives d’època altmedieval, reformades posteriorment, potser a partir del 1705, quan es refeu la coberta de la nau, amb embigat, i s’emblanquinà tot l’interior, segons la data que consta en un dels seus murs.
L’estructura és d’una sola nau coberta amb embigat, que possiblement havia estat coberta amb volta de canó, suportada per dos arcs formers a cada banda i reforçada per dos arcs torals (que ara suporten l’embigat). Tots els arcs arrenquen d’unes impostes prismàtiques, a penes treballades i recobertes de morter de calç. Aquesta nau correspon a una primera església, que devia tenir una capçalera avui desapareguda (potser un absis semicircular?), la qual fou substituïda per un tram que allarga la nau cap a llevant, depassant-la en amplada pel costat nord i coberta amb volta de canó de perfil apuntat que arrenca d’una imposta bisellada. Aquesta nau és capçada a llevant per un absis semicircular, obert directament a la nau, bé que en alçat hi ha traces d’un tímid arc presbiteral.
Al mur nord, prop de l’obertura absidal, hi ha un arcosoli buidat en el gruix del mur; és fet amb un arc acusadament apuntat, que es manifesta en la façana, com si aquest arc, més que un arcosoli, fos un pas de comunicació amb l’exterior, molt anòmal, per la seva forma i situació.
La porta d’arc de mig punt fet en obra ceràmica s’obre en la façana de ponent i respon a una reforma o substitució de la porta original. En el mur nord, paredada, és visible la traça d’una porta resolta en arc de mig punt, situada en el primer arc former; no es pot precisar si a més d’aquesta porta, encarada al nord, existia una altra porta, a ponent, substituïda per l’actual.
En el tram de nau primitiu només hi ha una finestra, molt refeta, en la façana de ponent, i en l’ampliació de llevant, se’n conserven dues, paredades, una en el mur sud i l’altra al centre de l’absis, totes dues de doble esqueixada.
Totes les façanes són mancades d’ornamentació, i la nua geometria de l’edifici només es trenca amb un petit campanar d’espadanya, d’un sol ull, d’obra ceràmica, construït sobre l’arc d’obertura absidal.
L’estructura paramental palesa clarament els processos constructius que ha tingut l’edifici, i així, en el sector de llevant, els murs són construïts amb carreus ben tallats disposats molt ordenadament, que contrasten amb l’aparell de carreuó irregular i reble del tram de ponent, on cal assenyalar la presència de carreus irregulars i sense polir, en la formació dels pilars dels arcs interiors.
Tot i que aquesta diferència en la tecnologia constructiva del tram de ponent no té, necessàriament, implicacions cronològiques, no es pot excloure la hipòtesi que aquest sector fos construït també en dues fases diferents; una primera correspondria als murs perimetrals d’un edifici cobert amb embigat, que foren reforçats interiorment amb els arcs formers i torals, per tal de suportar una volta.
En qualsevol cas, fos en una o dues fases, sembla clar que el tram de ponent correspon a una obra construïda dins el segle XI, no mancada d’un cert primitivisme, i allunyada dels models llombards, mentre que la reforma i ampliació de llevant correspon clarament a una obra de datació avançada, ja dins el segle XIII o potser posterior, però dins les formes pròpiament romàniques. (JAA)
Bibliografia
- Chesé, 1972, doc. 145
- Iglesias, 1985-88, vol. 1/3, pàg. 269