Els heteròpters: bernats i xinxes o escarabats xinesos

Característiques del grup

Els heteròpters són insectes hemimetàbols proveïts d’un aparell bucal picador-xuclador en forma de rostre (o bec) lliure i situat gairebé sempre davant del cap, i amb el cos de forma variable i acolorit diversament. És característica la pudor que desprenen algunes espècies com a estratègies advertidores i de defensa. Dins del grup, hi ha, tanmateix, una gran varietat de morfologies.

Actualment hom coneix unes 40 000 espècies d’heteròpters a tot el món, distribuïdes especialment per les regions càlides del planeta. Al voltant d’unes 1200 espècies habiten als Països Catalans. Entre ells hi ha grups d’espècies perfectament adaptades a la vida aquàtica. Juntament amb els homòpters, constitueixen l’antic grup dels hemípters.

Morfologia

Aspecte general extern d’un heteròpter de la família dels corèids (× 12) en visió dorsal (A) i ventral (B), i detalls del segment genital femení en visió ventral (B’) i masculí (B") i del cap, en visió lateral (C). Hom ha indicat a l’esquema: 1 tilus, 2 gena, 3 tubercle antenífer, 4 antena, 5 front, 6 ull compost, 7 ocel·le, 8 vèrtex, 9 pronot, 10 escutel·la, 11 còria de l’hemèlitre (11’ clavus, 11" mesocòria, 11’" exocòria), 12 comissura, 13 connexiu, 14 membrana de l’hemèlitre, 15 templa, 16 labre, 17 búcula, 18 gula, 19 rostre fet de quatre artells, 20 prostèrnum, 21 mesostèrnum, 22 metastèrnum, 23 obertura odorífera, 24 estermtes abdominals, 25 estigma, 26 gonocoxita, VIII, 27 laterotergita VIII, 28 conus anal, 29 laterotergita IX, 30 gonocoxita IX, 31 pigòfor.

Amadeu Blasco, del natural.

Quant a la morfologia dels nostres representants cal dir que el cap és lliure, però normalment poc movible. Vist per damunt, la seva part anterior mitjana inclou el tilus (o clipi) que, en general, se separa de les genes (o galtes) per un solc a cada costat; al centre hi ha el front i a la part posterior el vèrtex. Genes, front i vèrtex no es delimiten entre ells. Tots dos ulls són compostos, de grandària i forma molt variables, i s’arrangen lateralment amb relació al front. Entre els ulls i ja sobre el vèrtex de vegades hi ha un parell d’ocel·les. Vist de costat hom troba al cap el tilus i les genes esmentats; sota el tilus hi ha el labre, que cobreix sovint part del primer artell del rostre el qual, moltes vegades, queda també lateralment cobert per una búcula (o làmina rostral) a tots dos costats. De cada gena surt un tubercle antenífer. Determinades famílies, com és el cas dels mírids, tenen també una altra peça, més o menys triangular, anomenada brida (o lora) que es troba darrere la gena. La part ventral del cap rep el nom de gula i les superfícies laterals de darrere els ulls són les temples. L’amplada màxima del cap, els ulls inclosos, s’anomena diatone i la distància interocular sinlipsi. El rostre és força variable, molt curt o bé tan llarg com el mateix insecte, prim o gruixut, dret o corbat i de 3 o 4 artells, més rarament d’un de sol (coríxids). Les antenes tenen 4 o 5 artells, en alguns grups 3 (certs aquàtics) i algun cop s’hi intercalen nòduls addicionals. De vegades, en estat de repòs, es dobleguen sota el cos. En tots els aquàtics estrictes són molt petites i no es veuen per sobre.

Els segments toràcics generalment són enters. El protòrax és molt palès dorsalment, on forma el pronot, que esdevé variable, i a la seva vora anterior es troba sovint un anell cervical (o coll). El mesotòrax, per la part de sobre, constitueix l’escutel·la (o escudet) que és normalment triangular, però cobreix tot o gairebé tot el dors de l’abdomen dels platàspids, els tireocòrids, els escutel·lèrids i alguns pentatòmids. Contràriament, l’escutel·la pot ésser coberta completament per una expansió posterior del pronot, com és el cas dels tíngids, els gèrrids, els vèlids macròpters, molts coríxids, etc. El metatòrax, en general, no és visible dorsalment i en la seva part ventral posseeix gairebé sempre a cada costat, entre les coxes del mig i les posteriors, una glàndula odorífera l’obertura de la qual, de vegades, es prolonga enfora en un canal d’evaporació.

Tipus d’hemèlitres dels heteròpters, que es caracteritzen per la diferenciació en dues parts: una de membranosa (membrana) i una altra d’esclerificada (còria) Els esquemes corresponen a: A el pentatòmid Aelia klugi, B el nèpid Nepa cinerea i C el gèrrid Gerris costai. Hom situa en l’esquema: 1 clavus, 2 mesocòria, 3 exocòria, les quals, totes tres juntes, constitueixen la còria, 4 membrana. Noteu en C l’absència de part membranosa.

Amadeu Blasco, del natural.

Les ales anteriors o hemèlitres, en estat de repòs, es disposen horitzontalment sobre el dors i només en comptats casos en sentit oblic (plèids, notonèctids). Es divideixen generalment en dues parts principals: una de basal, coriàcia, que rep el nom de còria i una altra d’apical, transparent, dita membrana. La còria, al seu torn, s’acostuma a subdividir, de dins a fora, en endocòria (o clavus), mesocòria i exocòria (o emboli). En els antocòrids, els mírids, els microfísids, etc., darrere la mesocòria i l’exocòria hi ha una peça anomenada cuni, que és més o menys triangular. De la línia mitjana de contacte entre totes dues endocòries se’n diu comissura. Ocasionalment algunes parts dels hemèlitres estan fusionades i, aleshores, esdevenen uniformement coriacis, reticulats o membranosos. Si els hemèlitres són complets (formes macròpteres) llurs membranes se superposen gairebé del tot. Hi ha espècies, però, amb hemèlitres reduïts, adés en llur totalitat, adés en una part dels individus i sovint només en les femelles (formes braquípteres, micròpteres i àpteres); els individus amb aquestes reduccions poden diferir dels macròpters conspecífics principalment en el desenvolupament menor dels segments toràcics. Les ales posteriors són membranoses i resten cobertes pels hemèlitres, però si aquests es redueixen, aleshores, les ales esdevenen rudimentàries o bé manquen.

Esquema de l’estructura del pretars en la família dels mírids. L’esmentada estructura caracteriza les subfamílies: A mirms, B haitians, C hal·lodapins, D isometopins, E piloforms, F filins, G dicifins, H briocorins, I ortotilins, J dereocorins. Hom hi consigna les parts següents: 1 empodi, o placa unguitractora, 2 ungla, 3 pulvil·le o pseudoaroli, 4 paraempodi o aroli.

Amadeu Blasco, a partir de fonts diverses

Les potes són usualment ambulatòries però, de vegades, les anteriors són raptores (molts aquàtics, alguns redúvids, etc.) o cavadores (determinats cídnids) i les posteriors són natatòries (força aquàtics) o adaptades al salt (sàldids). El darrer segment de les potes o tars és compost de 2 o 3 artells, rarament d’un de sol, i d’un parell d’ungles apicals sovint proveïdes d’apèndixs (empodi, paraempodis o arolis i pseudarolis o pulvil·les).

L’abdomen conté 11 segments; d’aquests el primer només es veu com una tergita estreta i, per tant, la primera esternita visible és sempre la del segon segment. Els segments novè i desè, i de vegades el vuitè, formen la genitàlia. L’onzè és molt reduït o bé atrofiat. El marge lateral de l’abdomen, ben individualitzat, rep el nom de connexiu, i la zona dels segments que el constitueixen el de paratergites, en visió dorsal, i parasternites si són vistos ventralment. El segment genital dels mascles hi ha cops que ocupa la punta de l’abdomen, com en els nàbids, els mírids, etc., d’altres és invaginat dins els segments precedents i només se’n veu la vora posterior, com és el cas de força pentatomoïdeus, coreoïdeus, etc.; fins i tot pot restar invisible per fora en molts aquàtics. L’obertura genital és a la part dorsal o bé a l’àpex del segment genital. Un parell de paràmers se situen en ambdós costats de l’esmentada obertura; sovint són simètrics, però en certs grups (coríxids, mírids, etc.) són asimètrics, i algun cop sols n’hi ha un (cimícids, molts antocòrids, algun mírid, etc.). Cada paràmer consta de base, cos, tubercle sensorial i hipòfisi. El penis és dins el segment genital i té un vas deferent que surt de la fal·lobase i desemboca en el gonoporus secundari. La regió penial destinada a la copulació s’anomena edeagus (o vesica) i generalment és membranosa i tova; alguns cops posseeix estructures quitinitzades denominades espícules; de vegades l’edeagus és força esclerotitzat (bastants aquàtics, cídnids, etc.). Ja sigui tot l’edeagus, o bé només el seu àpex, són coberts per una membrana ferma dita fal·loteca (o simplement teca). El segment genital de les femelles consta d’un ovipositor o bé de tres parells de plaques genitals si aquell és reduït, i normalment les femelles se separen dels mascles perquè posseeixen una ranura mitjana que aquests no tenen.

Biologia

La reproducció sexual és la normal, amb l’excepció del mírid Campyloneura virgula que té els mascles —d’altra banda, raríssims—, amb la genitàlia atrofiada, per la qual cosa es considera una espècie partenogenètica. L’acoblament d’ambdós sexes es fa per oposició a la majoria d’espècies, però algunes vegades també per superposició i rarament en angle agut. En uns pocs grups (els cimícids, els antocòrids, certs nàbids) s’esdevé la copulació extragenital traumàtica, cas insòlit entre els insectes, per la qual el mascle perfora la paret abdominal de la femella i així els espermatozoides injectats, abans de fecundar els ous, segueixen una via altra que la genital.

La posta es fa dins els teixits vegetals (en els nàbids, els mírids); de vegades, però, els ous es fixen sobre tiges, fulles, troncs, sota pedres, fullaraca, etc., o resten mig enterrats. Això pel que es refereix als heteròpters terrestres. Els aquàtics i semiaquàtics fan si fa no fa el mateix dintre llur medi. Cal esmentar el cas curiós del corèíd Phyllomorpha laciniata, les femelles del qual ponen sobre el dors d’un individu de la mateixa espècie, on romanen els ous fins a llur eclosió. Els ous són molt variables de forma i de color i en els casos més complexos hi ha un dispositiu de fixació, un altre de pneumàtic, un aparell micropilar i un opercle d’eclosió.

Els estadis preimaginals, en nombre de cinc, rarament sis, són anomenats larves per uns autors i nimfes per uns altres i presenten la major part de caràcters dels adults, però els hemèlitres no són desenvolupats, no contacten a llur comissura i no es diferencien bé de l’escutel·la. El seu dors abdominal té, en general, d’un a tres parells d’obertures de glàndules odoríferes. No hi ha mai ocel·les. Els tarsos no tenen mai més de dos artells i les antenes mai més de quatre.

Tenen una o més generacions cada any i hivernen ja sigui com a adults o bé com a ous i, en zones climàticament favorables, fins i tot com a larves.

Ecologia

Els heteròpters viuen pertot però, com passa en d’altres ordres, són molt més abundants a les zones càlides. En línies generals, doncs, hi ha un empobriment progressiu d’espècies a mesura que hom es dirigeix cap al N al nostre hemisferi septentrional i cap al S a l’hemisferi meridional. L’ecologia d’aquest ordre és enormement variada. Així, hi ha algunes espècies eurioiques que es troben arreu, des del nivell del mar fins a 2500 m d’altitud, tant en indrets secs com en llocs humits. L’extrem oposat són les espècies estenoiques que només colonitzen determinats biòtops, com és el cas de força elements sabulícoles, corticícoles, lapidícoles, dendròfils, graminícoles, muscícoles, oròfils i un llarg etcètera. Potser un especial interès el tenen els halòfils, atès que a les estacions amb vegetació halofítica hom troba un mosaic d’espècies considerable, el grau d’halofília de les quals pot ésser molt variat.

Els heteròpters comprenen formes aquàtiques, semiaquàtiques i terrestres. Els coríxids es nodreixen d’algues i petits organismes vius i els altres aquàtics i semiaquàtics són usualment depredadors. També ho són els terrestres reduvíids, els nàbids, els antocòrids i els microfísids. Els cimícids són ectoparàsits de l’home, de rates-pinyades i d’ocells. Els pentatomoïdeus, els coreoïdeus, els tíngids i els mírids són fitòfags i, de vegades, sapròfags, però inclouen blocs d’espècies depredadores o zoofitòfagües. Bastants tíngids i mírids tenen una especialització alimentària vegetal estricta. Habitualment les plantes nutritives són fanerògames, però hi ha espècies que s’alimenten de falgueres (mírids briocorins), molses (alguns tíngids) i fongs (la majoria d’aràdids).

Quant a l’etologia hom pot considerar diferents trets. La deambulació de les formes terrestres és generalment rectilínia i totes sis potes funcionen alhora, excepte quan les anteriors són raptores, en aquest cas resten esteses o plegades al davant. Els sàldids, ripícoles, salten amb energia. Els semiaquàtics patinen o caminen damunt l’aigua degut als pèls hidròfugs dels seus tarsos que eviten la interrupció de la tensió superficial d’aquell líquid. En fi, els aquàtics neden normalment, en general amb les potes del mig i les posteriors; els plèids i els notonèctids, però, neden d’esquena. La pudor característica de força heteròpters prové d’una vintena de substàncies aromàtiques, especialment de l’aldehid trans-2-hexenal, de la secreció volàtil de les glàndules odoríferes, que són dorsiabdominals als estadis preimaginals i metatoràciques a l’adult. Constitueix un mitjà de defensa, i de relació intersexual i d’aplegament. L’estridulació la practiquen nombroses espècies i ho fan de manera ben diversa: fregant la vora interna de les tíbies posteriors amb una zona estriada dels costats del quart i el cinquè segments abdominals (escutel·lèrids); fregant l’àpex del rostre amb les estries del solc prosternal (redúvids); fregant-se les denticulacions d’ambdues potes anteriors o d’aquestes amb les estries clipials (coríxids); fregant una superfície estriada del metatòrax amb una pinta situada a la cara inferior de cada ala (alguns pentatòmids i coríxids), etc.

Hi ha múltiples casos de mimetisme, entenent aquest mot en sentit ampli. Algunes espècies semblen llavoretes, com Vilpianus galii, un pentatòmid, o imiten els capítols de l’herba torçonera (Artemisia herba-alba), i del siscall (Salsola vermiculata), com Tarisa flavescens, un altre pentatòmid. Vibertiola cinerea, un redúvid, es confon amb les fulles basals de l’albellatge (Hyparrhenia hirta). Phyllomorpha laciniata, un corèid, recorda les bràctees de la paromíquia argentada (Paronychia argentea). Certs berítids i redúvids emesins semblen brins d’herba. Una colla de mírids, pentatòmids, etc. són d’idèntic color que la planta hoste. Pel mateix motiu molts aràdids resulten difícils de veure quan romanen quiets sota les escorces, i a determinats ligèids i corèids terrícoles, de tonalitats brunes, els passa igual quan són a terra entre els detritus vegetals. Algunes espècies del gènere Psacasta (escutel·lèrids) es reuneixen al peu de la llengua de bou (Echium vulgare) i, amb el seu aspecte granellut i pigat, es confonen amb la fullaraca de la planta. L’autèntic mimetisme és representat pels cídnids, que imiten els histèrids; pels Empicoris (redúvids), que semblen dípters; i pels mirmecomorfs, de vegades més o menys mirmecòfils, que poden ésser representants de grups tan diversos com larves d’Aptus mirmicoides (nàbids), larves d’Alydus calcaratus (alídids), Myrmecoris gracilis, femelles de Systellonotus, Mimocoris, Laemocoris, Laurinia (mírids), etc.

Sistemàtica i filogènia

Heteròpters. 1 Naucoris maculatus (naucòríd, × 6,2), que viu a les aigües dolces o lleugerament salabroses, amb abundant vegetació. 2 Arctocorisa carinata (coríxid, × 7,6), d’estanys i aigües temporànies d’alta muntanya. 3 Halosalda concolor (sàldid, × 10), hoste dels aiguamolls litorals i sotmès a una gran variabilitat de color. 4 Xylocoridea brevipennis (antocòrid, × 27,5), corticícola, que hom pot trobar sota el ritidoma dels plàtans. 5 Tarisa flavescens (pentatòmid, × 9, 7), de gran capacitat críptica. 6 Velia hoberlandti (vèlid, × 6), endemisme de les Balears. 7 Aradus reuterianus laràdid, × 12,8), que viu sobre el pi roig i el pi negre. 8 Leptopus hispanus (leptopòdid, × 11,5), propi d’indrets àrids, generalment sota pedres, de la part meridional del País Valencià. 9 Oeciacus hirundinis (cimícid, × 15,6), que viu als nius d’ocells (és hematòfag), especialment d’orenetes i falciots. 10 Coptosoma scutellatum (× 9,7), únic representant dels platàspids al nostre país. 11 Solenosthedium bilunatum (escutel·lèrid, × 4,3), força corrent a Mallorca i no rar al S del País Valencià. 12 Apoplymus pectoralis (berítid, × 8,9), que viu especialment sobre plantes pubescents, des del Rosselló fins a terres tarragonines.

Amadeu Blasco, del natural.

La sistemàtica dels heteròpters és i ha estat motiu de controvèrsia. Esmentarem ací, només, les 36 famílies constatades fins ara als Països Catalans, agrupades en set grans grups: els gerromorfs (Gerromorpha), els nepomorfs (Nepomorpha), els leptopodomorfs (Leptopodomorpha), els reduvioïdeus (Reduvioidea), els cimicomorfs (Cimicomorpha), els pentatomorfs (Pentatomorpha) i els dipsocoromorfs (Dipsocoromorpha). Els gerromorfs inclouen les famílies dels mesovèlids (Mesoveliidae), els hidromètrids (Hydrometridae), els hèbrids (Hebridae), els vèlids (Veliidae) i els gèrrids (Gerridae). Els nepomorfs, les famílies dels nèpids (Nepidae), els coríxids (Corixidae), els naucòrids (Naucoridae), els notonèctids (Notonectidae), els plèids (Pleidae) i els octèrids (Ochteridae). Els leptopodomorfs n’agrupen només dues: la dels sàldids (Saldidae) i la dels leptopòdids (Leptopodidae). Els reduvioïdeus (segons Stys i Kerzhner inclosos dins dels cimicomorfs) contenen únicament la família dels redúvids (Reduvüdae). Els cimicomorfs: els tíngids (Tingidae), els microfísids (Microphysidae), els mírids (Miridae), els nàbids (Nabidae), els antocòrids (Anthocoridae) i els cimícids (Cimicidae). Els pentatomorfs en reuneixen un gran nombre: els aràdids (Aradidae), els piesmàtids (Piesmatidae), els berítids (Berytidae), els ligèids (Lygaeidae), els pirrocòrids (Pyrrhocoridae), els estenocefàlids (Stenocephalidae), els corèids (Coreidae), els alídids (Alydidae), els ropàlids (Rhopalidae), els acantosomàtids (Acanthosomatidae), els escutel·lèrids (Scutelleridae), els pentatòmids (Pentatomidae), els cídnids (Cydnidae), els tireocòrids (Thyreocoridae) i els platàspids (Plataspidae). Els dipsocoromorfs inclouen una única família, la dels ceratocòmbids (Ceratocombidae). Però malgrat que sigui aquest l’ordenament sistemàtic fonamentat en la filogènia, ací tractarem les famílies segons les tres antigues divisions, que separen les famílies d’heteròpters aquàtics, semiaquàtics i terrestres per tal de fer el tractament més entenedor.

Les interpretacions dels autors que s’han ocupat de la filogènia no són gens coincidents i, per això, aquest tema és encara objecte de controvèrsia. De tota manera, hom creu que els estudis de Cobben (1978) són dels més enraonats, per la qual cosa els exposem resumidament. Segons aquest autor holandès, de les tres antigues divisions dels heteròpters, Hydrocorisae (aquàtics), Amphibiocorisae (semiaquàtics) i Geocorisae (terrestres), només la segona, ara amb el nom de gerromorfs (Gerromorpha), representa la soca bàsica i es deriva d’uns extingits Protogerromorpha. El taxó Geocorisae s’ha d’abandonar, perquè és polifilètic, i cal considerar-lo dividit en vuit llinatges o línies radials, tot emergint independentment de la soca bàsica. Els Hydrocorisae, ara nepomorfs (Nepomorpha), constitueixen un d’aquests llinatges radials, associat als reduvioïdeus (Reduvioidea). Els vuit llinatges esmentats s’originaren presumiblement al Triàsic, o abans i tot, però els gerromorfs són encara més antics.

Els grups d’heteròpters

Els heteròpters aquàtics: xinxes d’aigua, barquers i afins

Els heteròpters aquàtics tenen les antenes molt més curtes que el cap, situades sota els ulls o tot just aparents si l’insecte és vist per sobre. Són normalment depredadors i es reparteixen en sis famílies.

La respiració de la major part d’heteròpters aquàtics o nepomorfs es fa acumulant aire entre els pèls hidròfugs de l’abdomen i sota els hemèlitres en una mena de bombolla; l’aire cedeix oxigen al cos a través dels estigmes, però, com que aquest gas presenta una tensió més baixa respecte al que hi ha dissolt a l’aigua, aquest, és a dir, l’oxigen dissolt a l’aigua es difon cap a la bombolla d’aire. Per aquesta raó pot dir-se que els citats insectes pràcticament respiren també l’oxigen de l’aigua, gràcies a l’anomenada brànquia de bombolla formada pels pèls hidròfugs.

Els coríxids

Els coríxids són els únics heteròpters que tenen els tres parells de potes diferents. Aquesta família, amb dues dotzenes d’espècies conegudes al nostre territori, però amb possibilitats d’incrementar-ne el nombre, comprèn tres subfamílies. Els micronectins (Micronectinae), d’escutel·la visible, inclouen espècies molt petites, com Micronecta poweri (d’1,5 a 2 mm de llargada), que es nodreixen de microfauna bentònica i d’algues microscòpiques. Els cimatins (Cymatiinae), predadors, de rostre llis i pronot de coloració uniforme, comprenen espècies mitjanes i petites, de les quals és un exemple Cymatia rogenhoferi (de 7 a 7,5 mm) que, als Països Catalans, s’ha capturat al Gironès i al Baix Cinca. Finalment, els corixins o barquers petits (Corixinae), zoofitòfags, de rostre estriat i pronot i hemèlitres amb moltes línies transversals zigzaguejants, negres i grogues, constitueixen el grup més important i es troben en els biòtops més dissemblants i, així, Arctocorisa carinata (de 8 a 9,5 mm) i Sigara nigrolineata (de 5,5 a 6,5 mm) poden caçar-se alhora als estanys de la Pera (Baixa Cerdanya) i al Canigó (Conflent), a 2300 m d’altitud, i Heliocorisa vermiculata (de 5,5 a 6 mm) al nivell del mar a Santa Pola (Baix Vinalopó). Corixa punctata (de 13 a 14 mm) viu pertot en basses, estanyols, abeuradors, vores d’embassaments i rabeigs de cursos d’aigua.

Els plèids, notonèctids i naucòrids

Els plèids, zoofitòfags, amb Plea minutissima (de 2,5 a 3 mm) com a únic representant europeu, i els notonèctids, anomenats barquers o nedadors d’esquena, depredadors, amb sis espècies representades als Països Catalans, es troben arreu, com és el cas de la vespa d’aigua (Notonecta maculata, de 13,5 a 15 mm), molt vulgar, encara que d’altres són mes localitzats, com N. viridis (de 13 a 15 mm), perquè necessiten aigua corrent amb vegetació abundant. Uns altres, encara, entre els quals cal incloure Anisops sardea (de 7,2 a 8,5 mm), habiten en estanyols i sèquies de vegetació palustre. Tant els plèids com els notonèctids tenen el cos comprimit, els hemèlitres en forma de teuladeta i a més neden d’esquena. Els plèids es distingeixen dels notonèctids pel cos curt i gruixut i per ésser més petits de 3 mm.

Els naucòrids tenen el cos pla i els hemèlitres gairebé plans. Ilyocoris cimicoides (de 12 a 15 mm), amb el marge del pronot llis, i Nancoris maculatus (de 6 a 10 mm), amb aquest marge finament rugós, són les úniques espècies de naucòrids dels Països Catalans i es troben en aigües estancades o de corrent dèbil. Empaiten tot allò que es mou.

Els nèpids: escorpins d’aigua i teixidors

Els nèpids són els únics que tenen un sifó terminal respiratori. Són depredadors conspicus, inclouen només dos representants ben diferents: l’escorpí d’aigua (Nepa cinerea) amb un parell de races de talla molt variable (d’11 a 22 mm, sense el sifó) i el teixidor (Ranatra linearis, de 30 a 35 mm, sense el sifó), que viuen al fons de les basses i entre la vegetació de cursos d’aigua.

Els octèrids

L’únic octèrid europeu és Ochterus marginatus (de 4 a 6 mm). S’assembla als sàldids i és ripícola com ells, però els caràcters morfològics i biològics el fan incloure entre els aquàtics: les seves antenes són molt curtes i amagades, l’asimetria abdominal dels mascles l’apropa als coríxids i l’armadura genital de les femelles l’acosta als notonèctids; és rar. Es diferencia de tots els altres heteròpters de vida aquàtica per la presència d’ocel·les, pels tres parells de potes ambulatòries i pel fet d’ésser rupícola.

Els heteròpters semiaquàtics: sabaters

Els heteròpters semiaquàtics tenen les antenes tant o més llargues que el cap, ben paleses si es mira l’insecte per sobre; només en pocs casos són amagades en estat de repòs. Aquests caràcters que els separen dels aquàtics són comuns amb els terrestres. És propi dels semiaquàtics, però, el fet de tenir la part ventral del cos coberta d’una pilositat hidròfuga argentada, densa, curta i iridiscent i, quant a llur biologia, el viure damunt la superfície de l’aigua o en llocs molt humits. Els tarsos de les potes tenen una pubescència hidròfuga que els permet aprofitar la tensió superficial de l’aigua i, en conseqüència, patinar-hi i córrer-hi àgilment. Generalment són depredadors i hom els distribueix en cinc famílies.

Els hèbrids

La família dels hèbrids, principalment fitòfags, amb dues espècies segures als Països Catalans, la formen menuts insectes (d’1,5 a 2,2 mm) que viuen a la vora dels aiguamolls, estanys, rieres, riuets i sovint s’arreceren en racons ombrívols entre la molsa i sobre plantes palustres (Lemna, Nymphaea, etc.). Presenten polimorfisme alar, i les antenes de cinc artells, caràcter que els separa de la resta dels heteròpters semiaquàtics, que en tenen quatre. Hebrus pusillus n’és ben característic.

Els mesovèlids

Dels mesovèlids, depredadors, només se’n coneix una espècie amb certesa, Mesovelia vittigera (de 3 a 3,5 mm), que viu en aigües tranquil·les, freqüentment damunt les fulles flotants de plantes aquàtiques, i es comporta com un insecte de ribera. Presenta polimorfisme alar. Els mesovèlids, com els hidromètrids, tenen les ungles situades a l’extrem del darrer artell tarsal.

* Genèricament reben el nom de sabaters (encara que aquest s’escau especialment als representants de les famílies dels hidromètrids i els gèrrids), si bé en algunes comarques (per exemple a les Illes) hom els anomena també teixidors.

Els vèlids

Els vèlids, eficients caçadors, comprenen sis espècies i una subspècie verificades en el nostre territori, incloses en dos gèneres: Velia (de 5,5 a 9,3 mm) i Microvelia (d’1,4 a 2,5 mm). Són bons patinadors i habiten en grups a les raconades dels rius, torrents, estanys i basses d’aigua clara. Presenten polimorfisme alar i, com els gèrrids, tenen les ungles en una depressió lateral preapical del darrer segment basal. Velia caprai és vulgar arreu i V. hoberlandti constitueix un interessant endemisme de les Illes. Microvelia pygmaea té la mida d’un Hebrus.

Els gèrrids i els hidromètrids

Els gèrrids, depredadors eficaços, només amb el gènere Gerris (de 5,5 a 16 mm) i nou espècies als Països Catalans, són patinadors excel·lents que viuen d’una manera gregària en aigües molt diverses, segons les espècies. Presenten polimorfisme alar. Gerris najas i G. gibbifer, aquest proveït d’un tubercle metasternal, són freqüents pertot i G. costai poissoni, amb una gran taca ocre sobre el pronot, ho és solament als Pirineus. Els gèrrids se separen dels vèlids perquè tenen les coxes intermèdies més pròximes a les posteriors que no a les anteriors, i perquè els fèmurs posteriors ultrapassen l’abdomen.

La família dels hidromètrids comprèn, als Països Catalans, dues espècies, popularment anomenades corredores o agulles, que es troben habitualment vora l’aigua i caminen lentament sobre el sòl i la vegetació, però també es mouen bé damunt el medi líquid. Són de cos allargat, filiforme, i tenen els ulls molt allunyats de la cara anterior del pronot. Es nodreixen de preses petites, sovint ferides o mortes. Presenten polimorfisme alar amb predomini de formes àpteres. Hydrometra stagnorum (de 9 a 13 mm) es pot veure arreu i H. gracilenta (de 6 a 9 mm) només es coneix al nostre país, al Rosselló i a l’Alta Cerdanya.

Els heteròpters terrestres

Quant als heteròpters terrestres, a més dels caràcters comuns amb els semiaquàtics, manquen, a la part ventral del cos, de pilositat hidròfuga argentada, densa, curta i iridescent, encara que sovint hi ha una altra mena de pilositat. Pel que fa a llur biologia, viuen a terra, però algun cop també sota les parts aèries de plantes aquàtiques o en llocs humits. Es reparteixen en 25 famílies.

Els sàldids i els leptopòdids: xinxes de ribera

Els sàldids (de 3 a 7 mm) compten, al nostre país, amb una vintena d’espècies ripícoles, depredadores, que salten i fan petits vols amb gran lleugeresa, per la qual cosa resulten molt difícils de capturar. El gènere Saldula és el més ric en espècies, però llur determinació és complicada: S. saltatoria, S. arenicola i S. pallipes es troben pertot a la vora dels cursos d’aigua. Chartoscirta cincta i C. cocksi, aquesta amb els hemèlitres coberts de pèls negres, tenen el lòbul anterior del pronot molt estret i viuen a canyissars, jonqueres, en indrets amb esfagne (Sphagnum), etc. Halosalda concolor, freqüent a molts llocs pantanosos del litoral, té els hemèlitres lluents i molt puntejats, així com una coloració extremament variable amb negre i groc disposats de manera diferent en els diversos individus. Totes aquestes espècies pertanyen a la subfamilia dels saldins (Saldinae), la membrana dels quals posseeix 4 cel·les. Contràriament a la subfamilia dels quiloxantins (Chiloxanthinae), la membrana dels quals en té 5; l’únic representant als Països Catalans és Pentacora sphacelata, que viu a les platges, des del Prat (Baix Llobregat) fins a Santa Pola (Baix Vinalopó). Tant els sàldids com els leptopòdids tenen el cos ovalat, els artells de les antenes poc diversificats i els ulls globosos i sortints.

Els leptopòdids (de 3 a 4,7 mm) són parents dels sàldids i també depredadors, però contràriament a aquests viuen en llocs secs, pedregosos i sovint sota les pedres. Es caracteritzen pel fet de tenir els hemèlitres i els fèmurs anteriors coberts d’espines. Només en tenim quatre representants: Leptopus marmoratus, amb la vora de la còria espinosa, L. hispanus, amb aquesta vora sense espínules, Patapius spinosus, d’ulls farcits de grosses espines i el raríssim Erianotus lanosus, amb el dors cobert d’una densa pilositat blanca.

Els redúvids: xinxes assassines

Les xinxes assassines o redúvids constitueixen la cinquena família en importància numèrica dels nostres heteròpters. Tenen el rostre corbat, sovint curt i gruixut, de tres artells, i el cap, vist per sobre, presenta un solc transversal, que origina un lòbul anterior i un de posterior. N’hi ha una cinquantena d’espècies, totes depredadores; moltes, però, són veritablement rares. Es reparteixen en vuit subfamílies.

Els emesins (Emesinae), enormement evolucionats, tenen les potes anteriors com les dels màntids, les altres extremitats són llarguíssimes i filiformes i el cos sol ésser també molt estret. Així Ploiaria domestica (de 8 a 9 mm), antropòfil, i P. putoni (de 9 a 10 mm), que viu al peu del ferràs de marge (Brachypodium phoenicoides), són groguencs, àpters i tenen tota la vora interna dels fèmurs anteriors coberta d’espines. Schidium tibbu (de 13 a 14 mm), pteropolimòrfic, també groguenc, té aquestes espines cobrint només els dos terços distals, i s’ha trobat sota poàcies, al litoral, en indrets halòfils del Baix Llobregat i del Baix Vinalopó; curiosament, aquestes són les úniques terres europees on fins ara es coneix, ja que l’insecte fou descrit sobre exemplars recol·lectats al Tibesti, al N del Txad i només es tornà a capturar al Sudan. El gènere Empicoris, a les contrades catalanes almenys amb vuit espècies, encara que força difícils de determinar, es caracteritza perquè els seus representants recorden els mosquits i acudeixen sovint a la llum, com és el cas d’E. vitticollis (de 5,5 a 6,5 mm). Una peculiaritat de nombrosos gèneres i espècies exòtics d’aquesta subfamilia és llur tendència a la vida cavernícola, com succeeix en força elements oceànics, asiàtics, africans i americans, amb un grau de troglofília més o menys accentuat; i aquí podem incidir en l’extrem evolutiu tot esmentant Nesidiolestes ana i Collartida anophthalma que viuen, respectivament, en cavitats volcàniques de les illes Hawaii i de l’illa de Hierro, a les Canàries, i que, amb el mesovèlid Speovelia aaa, també hawaiià, constitueixen els tres únics elements estrictament troglobis de l’ordre a tot el món.

La subfamilia dels saïcins (Saicinae), sense ocel·les i amb una llarga espina a cada angle posterior del pronot, al nostre país només conté el gènere Polytoxus, les espècies del qual són raríssimes; així, P. sanguineus (de 8,5 a 9 mm), allargat, al nostre territori sols ha estat trobat en un canyar d’Oriola (Baix Segura).

La subfamilia dels estenopodins (Stenopodinae) es caracteritza pel fet de tenir una cel·la basal hexagonal a la membrana i el segon artell de les antenes amb tendència a plegar-se sota el primer, caràcters que són ben palesos a Oncocephalus vicinalis (= O. pilicornis, de 15 a 18,5 mm), terrícola, molt allargat, de color palla, que habita llocs humits, sovint halòfils, tant del litoral com de l’interior.

Dins la subfamilia dels piratins (Piratinae) cal esmentar el freqüent Pirates stridulus (d’ 11 a 13 mm), vermell i negre, i Cleptocoris strepitans (d’11 a 13 mm), ocre i fosc o bé tot fosc, en general de llocs palustres. El rar Ectomocoris ululans (de 15 a 17 mm), vermell i negre, es troba a l’extrem meridional del País Valencià.

Els reduvins (Reduviinae), no tenen cap cel·la basal a la membrana i llurs antenes són normals, la qual cosa queda ben clara en el seu típic representant, Reduvius personatus (de 16 a 18,5 mm), negrós i antropòfil.

Una cel·la quadrangular a la membrana i el primer artell de les antenes més llarg que el segon identifica les espècies de la subfamilia dels harpactorins (Harpactorinae) que, ultra això, tenen el pronot més ample que llarg. n’és un exemple el robust Rhinocoris cuspidatus (de 14 a 17 mm), negre i vermellós que, amb certa freqüència, s’acostuma a trobar damunt inflorescències d’apiàcies i és molt agressiu. Coranus aegyptius (de 8 a 10 mm), terrícola, euritòpic, de coloració més o menys bruna, n’és un altre, i es considera el redúvid més vulgar, cosa que no es pot pas dir de Vachiria natolica (de 8,5 a 9 mm), adés considerada raríssima, que als Països Catalans s’ha trobat a la Llitera, el Baix Cinca, el Segrià, l’Alacantí i a l’Alt i el Baix Vinalopó, sempre en biòtops halòfils.

La subfamilia dels rafidosomins (Rhaphidosominae), també amb una cel·la quadrangular a la membrana com els harpactorins, comprèn, en canvi, insectes molt allargats i amb el pronot, a l’inrevés del d’aquests, sempre molt més llarg que ample. El seu únic representant a les nostres terres, Vibertiola cinerea (de 16,5 a 18,5 mm), cendrós, només s’ha capturat, al nostre país, al Vallès Occidental, el Baix Llobregat i Garraf.

Dels fimatins (Phymatinae), que alguns autors consideren família a part, només tenim Phymata crassipes (de 7 a 9 mm) i Ph. monstrosa (de 6,5 a 8 mm), aquesta darrera amb les carenes pronotals tuberculades.

Els nàbids

La família dels nàbids, generalment de talla mitjana i ací amb un parell de dotzenes d’espècies de règim depredador, es divideix en dues subfamílies: la dels prostemmins (Prostemminae), sense coll al pronot, i la dels nabins (Nabinae), amb coll. Tots tenen el rostre corbat i fet de quatre artells, i el cap, vist per sobre, sense solc transversal. De la primera subfamilia cal citar Prostemma guttula (de 7,5 a 10 mm), amb polimorfisme alar i molt escampat pertot arreu en biòtops xerotèrmics, i P. albimacula (de 6 a 6,5 mm), braquípter i més meridional, tots dos, però, vermells i negres; en canvi Alloeorrhynchus putoni (de 3,3 a 4,3 mm), braquípter, és d’un bru fosc. Els nabins abans s’incloïen tots en el gènere Nabis, però actualment hom els ha escindit en una colla de gèneres. Així Aptus mirmicoides (de 7 a 9 mm), amb polimorfisme alar, és molt freqüent arreu sobre vegetació baixa i arbustiva i es caracteritza perquè la vora interna de les seves tíbies posteriors duu cerres fines i blanques. Himacerus apterus (de 8 a 11,5 mm), arborícola, generalment braquípter, comú al N de Catalunya, té el primer artell de les antenes tan llarg com el cap. Anaptus major (de 7,5 a 8,5 mm), terrícola, macròpter, posseeix una faixa longitudinal central al pronot, el qual presenta els angles posteriors tallats obliquament. Halonabis occidentalis (de 6,5 a 7,5 mm), halòfil estricte, macròpter, té l’abdomen ovalat. Aspilaspis viridula (de 6 a 7,2 mm), macròpter, allargat, viu exclusivament sobre els tamarius i és verd i vermellós. Finalment el gènere Nabis (de 5,5 a 9 mm), amb tres punts negres a cada hemèlitre, inclou una desena d’espècies molt semblants, que se separen per mitjà dels paràmers dels mascles i el sac vaginal de les femelles: N. punctatus, N. pseudoferus, N. provencalis i N. ericetorum són força corrents pertot arreu.

Els microfísids

Els microfísids són menuts (d’1,2 a 2,5 mm) però ferotges caçadors. Tenen els tarsos fets de dos artells i presenten un gran dimorfisme sexual: els mascles semblen antocòrids i les femelles cimícids. Dels quatre representants coneguts al nostre país mereixen esment Loricula pselaphiformis, que viu sobre els líquens de les branques mortes del pi roig i del pi negre, i Myrmedobia coleopírata, que viu entre la fullaraca.

Els antocòrids: xinxes de les flors

La família dels antocòrids, amb una quarantena llarga de petites espècies depredadores als Països Catalans, se subdivideix en dues subfamílies: els antocorins (Anthocorinae), amb el gruix dels artells segon, tercer i quart de les antenes semblant, i els lictocorins (Lyctocorinae), amb els artells tercer i quart més prims que el segon. Alguns autors moderns consideren aquests darrers com una família, la dels lictocòrids (Lyctocoridae). Entre els primers cal esmentar Anthocoris nemorum (de 3,5 a 4,5 mm), lluent, molt comú pertot, i A. butleri, amb el clavus i la mesocòria mats, que sols viu al boix, tots dos allargats i amb els hemèlitres no puntejats. Acompocoris alpinus (de 3 a 3,6 mm), que té els hemèlitres amb una fina puntuació pilígera, es troba sobre el pi roig i el pi negre als estatges montà i subalpí. El gènere Orius (d’1,4 a 3 mm), ovalat oblong, amb deu espècies a les nostres terres, té representants que viuen arreu i són vulgaríssims, com és el cas d’O. niger, però d’altres són molt especialitzats, com O. pallidipennis, que, excepcionalment, s’alimenta del pol·len del cogombre salvatge (Ecballium elaterium) i el gavó (Ononis natrix). Els lictocorins compten amb una desena de gèneres sovint amb reducció alar. Lyctocoris campestris (de 3.5 a 4 mm de llargada), macròpter, és gairebé cosmopolita i tant aquest com Xylocoris cursitans (d’1,7 a 2,5 mm), pteropolimorf i subcortícola, tenen els artells tercer i quart de les antenes força més prims que el segon i amb pèls llargs. Cardiastethus fasciiventris (de 2,3 a 2,8 mm), macròpter, de color lleonat, viu damunt diversos arbres i és atret per la llum, com Buchananiella continua (de 2,2 a 2,7 mm), també ovalat allargat i també macròpter, que se’n separa pels dos parells de llargues macroquetes que té a l’extremitat de l’abdomen i perquè és més fosc. Dufouriellus ater (d’1, 8 a 2,3 mm), allargat, quasi sempre macròpter, negre i lluent, habita sota les escorces d’eucaliptus i d’altres arbres i Xylocoridea brevipennis (d’1,7 a 2,3 mm), també allargat, amb polimorfisme alar i d’un fosc rogenc, s’ha trobat sota les escorces de plàtans. Brachysteles espagnoli (d’1,6 mm), ovalat oblong, macròpter, lleonat i fosc i amb el cap i el rostre molt curts, ha estat trobat damunt de poàcies, només a Valls (Alt Camp), però el seu congènere B. parvicornis (d’1,5 a 2,6 mm de llargada), macròpter i braquípter bru o negrós, sovint hiverna a l’escorça dels plàtans i viu arreu sobre vegetació molt variada.

Els cimícids: xinxes dels llits i afins

Els cimícids, ectoparàsits hematòfags, compten amb la coneguda xinxa dels llits, la xinxa per antonomàsia (Cimex lectularius, de 3,5 a 8 mm) i una altra espècie molt pròxima (C. columbarius), hoste dels coloms. Oeciacus hirundinis (de 2,5 a 3,7 mm), que viu als nius d’orenetes, se’n diferencia perquè té el cos revestit de pèls més llargs i fins. Els cimícids tenen el tilus triangular a la base anterior i els hemèlitres escurçats en forma d’escates, i no tenen ocel·les. Com els antocòrids, tenen el rostre i els tarsos fets de tres artells.

Els mírids: xinxes de les plantes

Els mírids o càpsids, de teguments tous i consistència feble, fitòfags, depredadors o de règim mixt, constitueixen la família més nombrosa. Als Països Catalans actualment se’n coneixen unes 420 espècies que, sens dubte, no són pas totes les que hi ha. Representen, doncs, un terç llarg del conjunt dels heteròpters. Ací, seguint el criteri de Wagner, es reparteixen en deu subfamílies, per a la separació de les quals s’empra, sobretot, l’estructura de les ungles i llurs apèndixs: parempodis i pseudarolis. Tenen el rostre fet de quatre artells, els tarsos de tres, i no tenen ocel·les (excepte els isometopins).

Els briocorins (Bryocorinae), amb el tercer artell tarsal més gruixut i llarg que els altres, només viuen a les falgueres, i Monalocoris filicis (de 2 a 3 mm), bru fosc, n’és l’únic representant als Països Catalans.

En els dereocorins (Deraeocorinae), tots depredadors, la base de les ungles posseeix una dent i no porta pseudarolis. Així, Deraeocoris ribauti (de 5,5 a 6,6 mm), ovalat, té el cos negre excepte l’escutel·la, que és vermella, i viu sobre malrubí (Marrubium vulgare); D. serenus (de 3,4 a 4 mm), bru groguenc tacat de negre, és molt abundant. Alloeotomus germanicus (de 5,6 a 6,9 mm), de femelles més ovalades que els mascles, de color bru rogenc o grisós i amb el primer artell dels tarsos posteriors aproximadament tan llarg com els altres dos, viu sobre el pi roig al N de Catalunya.

Els dicifins (Dicyphinae), sovint de règim mixt, allargats, tenen els hemèlitres transparents i el coll del pronot molt convex; la base de les ungles també duu una dent (excepte Campyloneura), però els pseudarolis són ben palesos. Macrolophus caliginosus (de 2,9 a 3,6 mm), prim, delicat, d’un color verd clar, i amb una ratlla negra darrere els ulls, viu a les olivardes. Cyrtopeltis geniculata (de 4,7 a 5,6 mm), de color groc oliva, amb la punta del tilus negra, un anell negre al mig de l’artell primer de les antenes i la base i l’àpex de l’artell segon també negres, s’hostatja sobre el gavó (Ononis natrix). Campyloneura virgula (de 3,7 a 4,7 mm), de color groc, amb el cuni vermell i el cap gairebé tot negre, es troba damunt d’arbres caducifolis. Dicyphus tamaninii (de 3 a 4,8 mm), que viu sobre el jusquiam (Hyosciamus niger), D. pallidicornis (de 2,7 a 4,1 mm), que ho fa sobre la digital purpúria (Digitalis purpurea); i D. annulatus (de 2,9 a 3,6 mm), sobre el gavó espinós (Ononis spinosa), totes tres amb polimorfisme alar, tenen callositats del pronot molt paleses i llur aspecte recorda el dels mosquits.

Els mirins (Mirinae), generalment fitòfags, amb els parempodis divergents i dilatats i el coll del pronot usualment marcat, inclouen espècies de conformació força variada. Pithanus maerkeli (de 3,7 a 5,3 mm), sovint braquípter i amb aspecte de formiga, té la vora externa de la còria blanc groguenca i viu als joncs i les poàcies. Stenodema laevigatum (de 7,8 a 9,1 mm), prim, d’escudet palesament puntejat, freqüent damunt poàcies, i les altres espècies del gènere varien de coloració en el curs de llur existència; per tant un mateix exemplar serà progressivament blanc groguenc, ocraci, amb bandes fosques, verd i negrós. El gènere Phytocoris, ací amb set subgèneres i més de trenta espècies, posseeix les potes posteriors molt llargues. Ph. abeillei (de 5 a 5,5 mm), d’un verd groguenc tacat de vermell, habita sobre roures i alzines (Quercus), Ph. buxi (de 4,5 a 5 mm), grisós o groguenc, tacat de fosc, sobre el boix (Buxus sempervirens) i Ph. catalanicus (de 5,1 a 6,1 mm), de color gris brunenc clar, sobre estepes (Cistus). Calocoris pilicornis (de 5,7 a 7 mm), ovalat allargat i d’un groc taronja, viu damunt les lleterasses (Euphorbia). Pantilius tunicatus (de 8,5 a 10,2 mm), bastant allargat, amb el dors cobert de puntets negres i amb el segon artell de les antenes gruixut i llarg, pot arribar a ésser una plaga dels avellaners. Miris striatus (de 9,2 a 11,8 mm), estret, negre amb dibuixos grocs o vermells, té les nervacions dels hemèlitres grogues i es troba sobre els arbres caducifolis. Capsus ater (de 5,1 a 6,5 mm), ovalat, d’hemèlitres tots negres, viu als prats secs, i Capsodes lineolatus (de 6,5 a 7,7 mm), allargat, amb bandes longitudinals blanquinoses i vermelles o brunes, és hoste dels asfòdels (Asphodelus).

Els halticins (Halticinae) tenen el cap gairebé vertical i el primer artell del rostre molt gruixut; els parempodis són corbs i convergents i els pseudarolis filiformes. Myrmecophyes gallicus (de 3 a 4,5 mm), mirmecomorf, de cos negre i part distal dels munyons elitrals blanca, colonitza la gespa entre 1800 i 2500 m a Font-romeu (Alta Cerdanya) i Vaqueira (Vall d’Aran). Halticus macrocephalus (d’1,6 a 3 mm), arrodonit, amb polimorfisme alar, cos negre i antenes primes i llarguíssimes, viu damunt la vidalba (Clematis vitalba), i Dimorphocoris ribauti (de 5,5 mm, els mascles, i 3,7 mm, les femelles), de pronot tant o més curt que el primer artell de les antenes i amb el mascle alat i estret i la femella braquíptera i ovalada, es pot trobar, a 2200 m, als estanys de la Pera (Baixa Cerdanya).

Els ortotilins (Orthotylinae), en general fitòfags, tenen el pronot sense coll aparent, el cap gairebé horitzontal, els parempodis grossos i convergents i els pseudarolis laminars. Platycranus erberi (de 4,5 a 5,5 mm), estret, amb el tilus angulós, d’un verd blanquinós i mat, viu sobre la ginestera. Les més de trenta espècies del gènere Orthotylus són generalment verdes i allargades; O. stysi (de 2,9 a 3.3 mm), és hoste del bruc a tot Catalunya, O. thymelaeae (de 3 a 4 mm), descrit a Algèria, ho és de la bufalaga tintòria a la Serra d’Ancosa (Alt Penedès) i O. siuranus (de 4 a 4.4 mm) viu a la vimetera només a Siurana (Priorat). Globiceps sphegiformis (de 4,9 a 6,2 mm), allargat, pteropolimorf, negre o negrós, mat, amb tres línies transversals argentades en els hemèlitres, té les callositats del pronot còniques i viu especialment sobre faigs (Fagus) i alzines i roures (Quercus).

En els piloforins (Pilophorinae), depredadors d’àfids, la vora posterior del cap cobreix l’anterior del pronot i els apèndixs de les ungles són semblants als halticins. Pilophorus cinnamopterus (de 3,9 a 5 mm), bastant mirmecomorf, d’un bru negrós, mat i glabre i també amb bandes transversals argentades sobre els hemèlitres, viu als pins.

Els hal·lodapins (Hallodapinae), més o menys mirmecomorfs i de règim mixt, tenen els hemèlitres proveïts de taques o faixes transversals clares i les ungles amb parempodis setiformes i pseudarolis laminars molt petits. Systellonotus weberi (de 3,2 a 4 mm els mascles, macròpters, i de 2,6 a 2,8 mm les femelles, braquípteres), allargat, bru i lluent, per ara i ací, només s’ha trobat a Campllong (Berguedà). Hallodapus montandoni (de 3,1 a 5 mm), ovalat, rogenc pàl·lid brillant i amb polimorfisme alar, al nostre país viu a les zones muntanyoses des dels Pirineus fins al Caro (Baix Ebre).

Els filins (Phylinae), generalment fitòfags, sense coll en el pronot i ungles generalment amb parempodis setiformes i pseudarolis habitualment presents i laminars, constitueixen un terç de tots els mírids i, als Països Catalans, inclouen més de 40 gèneres. Camptotylus yersini (de 2,5 a 3 mm), llarg, amb pseudarolis invisibles i una taca negra a la vora apical de cada còria és hoste exclusiu dels tamarius. Macrotylus atricapillus (d’1,8 a 2,4 mm), estret, amb una dent basal a cada ungla i d’un color verd pàl·lid, és molt comú sobre l’olivarda (Inula viscosa). Malacotes mulsanti (de 2,3 a 2,8 mm), ovalat i allargat, d’un blanc verdós i amb pilositat clara, viu a les garrigues sobre l’estepa borrera (Cistus salviifolius). El gènere Psallus (de 2,5 a 5,2 mm) conté una trentena d’espècies de tíbies amb punts negres d’on emergeixen espines; per a llur determinació és indispensable l’estudi de la vesica (part de la genitàlia interna masculina), fet, d’altra banda, que cal estendre a la major part de mírids, si hom vol assegurarne una identificació correcta. Phylus coryli (de 4,4 a 5,3 mm), allargat i unicolor gairebé sempre negre, és zoofitòfag i viu sobre l’avellaner. En canvi Opisthotaenia striata (de 4,3 a 6,5 mm), amb els hemèlitres grisos i puntejats, nervacions negres i cuni vermell, viu damunt de la sanguinària (Lithospermum fruticosum) i ací només s’ha trobat a la Conca de Barberà, les Garrigues i el Matarranya. Les espècies del gènere Tuponia, d’ungles molt primes i pseudarolis invisibles o tot just palesos, viuen a les branques dels tamarius: T. tamaricis (de 3,1 a 3,6 mm) és d’un blanc ocraci amb taques fosques i vermelloses, i T. hippophaes (de 2,4 a 3,3 mm) és verd.

Dels isometopins (Isometopinae), que atenyen llargades compreses entre 2,5 i 4 mm, són aplatats, ovalats, amb els ulls grossos i amb ocel·les, només tenim Myomma fieberi, capturat sobre troncs de vells caducifolis.

Els tíngids

Els tíngids, amb una setantena de representants als Països Catalans, estrictament fitòfags, i constituents potencials de plagues, esdevenen la quarta família en nombre d’espècies. Són petits, amb pronot i hemèlitres reticulats, tarsos de dos artells i sense ocel·les. El pronot, pentagonal, amaga l’escutel·la. Se subdivideixen en cantacaderins (Cantacaderinae) i tingins (Tinginae). Els primers, que tenen el clavus ben visible, compten amb un sol representant, Cantacader quadricornis (de 3,7 a 5,2 mm), piriforme, que es troba entre els detritus i sota les pedres, sovint a prop de l’aigua. En els tingins el clavus és amagat o a penes aparent. El gènere Acalypta (d’1,5 a 3,2 mm) viu entre la molsa i té el lòbul del pronot tectiforme: A. parvula, normalment braquíptera i ovalada, es pot capturar arreu. Corythuca ciliata (de 3,3 a 3,7 mm) té els marges pronotals i elitrals amples, una vesícula globosa sobre la part anterior del pronot que amaga el cap, vist l’insecte dorsalment, i el cos cobert d’espines escampades; és, sens dubte, l’heteròpter més jove del nostre país, atès que no s’havia trobat mai abans del 1980, on es detectà als plàtans de la Devesa de Girona (Gironès). En realitat es tracta d’un element nordamericà que ja s’ha aclimatat definitivament i s’ha estès com a plaga. Stephanitis pyri (de 2,6 a 3,4 mm), semblant a l’anterior però sense espínules és, en canvi, molt comú a tot el territori, on pot causar danys als arbres fruiters. El gènere Tingis comprèn a les contrades catalanes setze espècies monòfagues o oligòfagues; el lòbul mitjà del pronot els ateny tot just l’alçada dels ulls: T. cardui (de 3,1 a 3,7 mm) és molt corrent sobre els cards i T. alberensis (de 2,5 a 3 mm) ho és al conjunt de les terres continentals dels Països Catalans sota l’herba de la feridura (Sideritis hirsuta). Dictyla echii (de 3,1 a 3,8 mm), ovalat allargat, amb els marges del pronot plegats i ben delimitats, és molt freqüent sobre la llengua de bou (Echium vulgare), però D. lithospermi (de 2,3 a 2,8 mm), amb els marges del pronot plegats i mal delimitats, viu damunt de la sanguinària (Lithospermum fruticosum) dins la mateixa àrea geogràfica del mírid Opisthotaenia striata. Monosteira unicostata (de 2,2 a 2,8 mm), ovalat oblong, sense vesícula sobre la part anterior del pronot i aquest només amb una carena mitjana (el gènere Dictyla té vesícula i tres carenes) posseeix el dors del cos glabre i pot provocar plaga als arbres fruiters i els àlbers i pollancres (Populus). Phaenotropis parvula (d’1,5 a 2 mm), en canvi, amb la morfologia pronotal de l’anterior, però amb el dors salpicat d’escàmules blanques, és hoste exclusiu de la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum) i viu a tot el país continental, si bé és rar. Finalment, Agramma laetum (d’1,8 a 3,1 mm), estret i d’hemèlitres homogenis, es troba arreu en biòtops humits sobre ciperàcies i juncàcies.

Els aràdids: xinxes planes o xinxes de les escorces

Els aràdids, amb setze espècies constatades al nostre país ara com ara, generalment són corticícoles i micòfags. Tenen els tarsos de dos artells, el pronot quadrangular o hexagonal i l’escutel·la lliure. En coneixem dues subfamílies: els aneurins (Aneurinae), d’escutel·la lingüiforme, amb Aneurus avenius (de 4,5 a 5 mm) com a espècie més representativa i els aradins (Aradinae), d’escutel·la triangular. Aradus pictus (de 6,5 a 9 mm) és d’un bru canyella i viu en llocs alts a tot el país, sota l’escorça de diversos arbres, A. ribauti (de 7,5 a 9,5 mm), marró fosc, només habita sota la dels pollancres i A. reuterianus (de 3,5 a 5 mm), d’antenes molt gruixudes, és un hoste del pi roig (Pinus sylvestris).

Els piesmàtids

Els piesmàtids, com els anteriors, tenen els tarsos fets de dos artells, però tenen l’escutel·la molt petita, el pronot i els hemèlitres reticulars i no són corticícoles. Només n’hi ha set espècies als Països Catalans, totes incloses en el gènere Piesma. Són xerohalòfils i llurs plantes nutritives es limiten generalment a la família de les quenopodiàcies. P. maculatum (de 2,2 a 3,1 mm) té dues carenes longitudinals al pronot i se l’ha trobat atacant plantacions de bleda-rave. Contràriament, P. kolenatii rotundatum (d’1,6 a 2,5 mm) té tres carenes al pronot i, a les nostres terres, solament viu a les comarques alacantines meridionals sota els salats (Atriplex i Suaeda).

Els berítids: xinxes camallargues

La família dels berítids conté una dotzena i mitja de representants al nostre territori. Són de règim fitòfag amb algunes tendències depredadores. Neides aduncus (de 10 a 11 mm), de cos, potes i antenes molt llargs i amb la prolongació del tílus corba, viu entre la vegetació baixa. El gènere Berytinus és el més ric en espècies, té les antenes més curtes que el cos i les seves espècies es troben en llocs secs entre l’herba on depenen de favàcies, cariofil·làcies i poàcies: B. hirticornis (de 8 a 10 mm) posseeix les extremitats peludes i a B. distinguendus (de 5,8 a 6,5 mm), molt corrent, els fèmurs apareixen poc inflats distalment. Gampsocoris punctipes (de 3,5 a 4,5 mm), amb un gep cònic a la part posterior del pronot, sembla un mosquit i viu sobre els gavons (Ononis). Metacanthus meridionalis (de 5,5 a 6,5 mm), sense aspecte culiciforme ni tampoc cap gep sobre el pronot, viu en llocs humits prop de cursos d’aigua, sovint damunt la matajaia (Epilobium hirsutum). Finalment, Apoplymus pectoralis (de 7 a 9 mm) té la prolongació del tilus molt curta, és allargat com l’anterior i s’ha trobat, entre d’altres plantes, sobre la rogeta (Rubia peregrina) i l’estepa negra (Cistus monspeliensis). Tots els berítids tenen les antenes i les potes molt llargues, el primer artell de les antenes i els fèmurs inflat a l’àpex, un solc transversal al cap i la membrana amb cinc nervacions.

Els ligèids: xinxes roges, coralets o polls de moro

Els ligèids, amb més de dos centenars d’espècies usualment fitòfagues o detritòfagues als Països Catalans, formen la segona família més nombrosa de l’ordre i es reparteixen en onze subfamílies. Tenen les antenes i les potes normals i el cap sense solc davant dels ocel·les.

Els ligeïns (Lygaeinae), generalment de cos allargat, posseeixen un solc transversal sinuós, sovint interromput al mig, a la part anterior del pronot, i agrupen espècies generalment vermelles i negres. Spilostethus pandurus (de 12 a 14 mm), que té l’escutel·la tota negra, viu pertot sobre distintes plantes, però S. furculus (de 10 a 12 mm), amb la punta de l’escutel·la vermella i la membrana fosca, sense cap taca, ací només es troba al País Valencià. El poll de moro típic (Lygaeus equestris, de 10 a 12 mm), amb l’escutel·la completament negra, una taca rodona blanca a la membrana i el centre del pronot vermell, és comuna arreu. Horvathiolus superbus (de 4,5 a 5,5 mm), que té la part anterior del pronot tota vermella, també viu pertot.

En els orsil·lins (Orsillinae), la separació entre còria i membrana és sinuosa. Orsillus maculatus (de 7,5 a 8 mm), allargat, amb els fèmurs del davant espinosos i el rostre llarg fins l’extremitat de l’abdomen, viu als pins. El gènere Nysius, ovalat allargat, sense aquests caràcters i amb la còria més o menys hialina, integra mitja dotzena d’espècies força semblants: N. helveticus (de 5 a 5,5 mm), s’ha trobat, entre d’altres plantes, damunt l’herba foradada (Hypericum perforatum).

Els iscnorrinquins (Ischnorrynchinae), ovalats i força aplanats, no tenen cap cel·la basal a la membrana però sí rengles de punts al clavus, caràcters que els separen de les dues subfamílies precedents. Un dels dos únics representants, Kleidocerys truncatulus subspècie ericae (de 3,5 a 4,5 mm), és molt comú sobre el bruc boal (Erica arborea) i no tant sobre el vern (Alnus glutinosa).

En els cimins (Cyminae), ovalats o allargats, la puntuació dorsal esdevé descolorida i la comissura sempre és més llarga que l’escutel·la. Alguns autors els consideren com una família, la dels címids (Cymidae). Habiten especialment als aiguamolls i llocs humits, com Cymus melanocephalus (de 3,5 a 4 mm), que infeuda joncs i càrexs (Juncus, Carex).

Els blissins (Blissinae) tenen els costats paral·lels, les nervacions de la còria sortints i, sovint, reducció alar. Ischnodemus quadratus (de 3,7 a 5 mm), allargat, amb els fèmurs anteriors sense cap espina, és freqüent a les dunes, en formacions xerotèrmiques i àdhuc sobre joncs. Stenoblissus curtulus (de 3 a 4 mm), ample i amb una espina als fèmurs anteriors, viu al litoral, sobre gramínies.

Els henestarins (Henestarinae) es caracteritzen per llurs ulls pedunculats. Henestaris oboussierae (de 3,5 a 4,5 mm), de cos allargat, és endèmic d’Eivissa (on fou descrit) i de l’Horta, i H. laticeps viu pertot, ambdós en zones halòfiles. Engistus commendatorius (de 3,5 a 4 mm), de cos ample, és corrent damunt la botja pudent (Artemisia herba-alba) a la Llitera, al Baix Cinca i al Segrià.

Els geocorins (Geocorinae) tenen el cap molt ample i els ulls molt grossos però no pas pedunculats. El gènere Geocoris és ovalat i les seves espècies corren àgilment. G. lineola (de 3 a 3,5 mm), que té una ratlla longitudinal groga al centre del pronot, és freqüent en llocs sorrencs de tot el país; en canvi G. lapponicus (de 2,8 a 3,5 mm), d’èlitres bruns, ací només s’ha trobat per damunt dels 1900 m al Pallars Sobirà, el Berguedà, Andorra i la Cerdanya. Stenophthalmicus fajoumensis (de 4 a 4,5 mm), de cos molt allargat i amb els costats paral·lels, ha estat trobat entre la vegetació de duna i reraduna (Ammophilion i Limonetalia), al S del País Valencià. Fora d’aquestes comarques només es coneix al N d’Àfrica, Creta, Xipre i Israel.

Els oxicarenins (Oxycareninae) es caracteritzen pel tilus eixamplat a l’àpex i per la còria sense puntuació palesa. Oxycarenus lavaterae (de 5 a 6 mm), ovalat allargat, de còria vermella, de vegades és abundantíssim al tell i a la malva reial. Macroplax fasciata (de 3,7 a 4 mm), de còria clara amb una faixa negra, és un hoste habitual de les estepes (Cistus).

Els arteneïns (Artheneinae) són ovalats i es distingeixen perquè l’escutel·la porta una tuberositat en forma de V, sovint interrompuda al mig. Artheneis wagneri (de 2,7 a 3 mm), endèmic, té la punta de l’escutel·la negra i viu sobre tamarius només a la Llitera i el Segrià, mentre A. foveolata (de 3 a 3,5 mm), amb-1’escutel·la tota groga, habita també els tamarius, però a tot el país.

Els heterogastrins (Heterogastrinae) tenen la còria amb puntuació negra i nervacions no sortints i la comissura és molt més curta que l’escutel·la. Heterogaster urticae (de 6 a 8 mm), allargat ovalat, de costats pronotals còncaus, és força freqüent damunt les ortigues.

En els riparocromins (Rhyparochrominae), amb més de quaranta gèneres de mides i formes molt diverses al nostre país, la sutura ventral entre les esternites quarta i cinquena de l’abdomen és corba en ganxo i no ateny la vora externa. Plinthisus pygmaeus (d’1,2 a 1,3 mm), ovalat, rogenc, braquípter, viu entre la molsa. Scolopostethus patruelis (de 3,5 a 4 mm), ovalat allargat, com les altres espècies del gènere, presenta polimorfisme alar, la part anterior de la còria clara i la posterior amb taques negres; es troba arreu. No és infreqüent de trobar Gastrodes grossipes (de 7 a 8 mm), piriforme i ferruginós, dins les pinyes de diferents espècies de pins, especialment el pi pinyer (P. pinea). Els representants del gènere Emblethis, ovalats, d’un groc bru amb puntuació fosca, són tots bastant semblants i solen ésser terrícoles: E. proximus (de 6,5 a 7,5 mm), amb els marges del pronot molt amples, als Països Catalans s’ha trobat només a l’Alt Camp i el Montsià, i E. griseus (de 5,5 a 6,5 mm), que té aquests marges estrets, és relativament comú i viu pertot. Aphanus rolandri (de 7 a 8 mm), allargat ovalat, tot negre, amb una taca vermellosa o taronja a la base de la membrana, és també terrícola i no gens rar. Rhyparochromus vulgaris (de 7 a 8 mm), de cos com l’anterior però clar, amb dibuixos negres i membrana fosca i amb una taca apical, hiverna sota l’escorça dels plàtans, on se’l pot capturar en abundància. Xanthochilus saturnius (de 6,5 a 8 mm), de coloració semblant però de membrana fosca i orlada àmpliament de blanc, viu al sòl. Finalment, Beosus maritimus (de 6 a 7,5 mm), allargat ovalat, es troba pertot arreu tot l’any i és molt corrent.

Els pirrocòrids: pirrocors, coralets o xinxes roges

La família dels pirrocòrids només compta amb dos representants de coloració vermella i negra a les comarques catalanes: Pyrrhocoris apterus (de 9 a 12,5 mm), ovalat, amb el primer artell del rostre tan llarg com el cap i amb polimorfisme alar, és gregari i de tendències antropòfiles; i Scantius aegyptius (de 8 a 10 mm), ovalat allargat, que té el primer artell del rostre més curt que el cap, i és sempre macròpter i d’afinitats meridionals. Els pirrocòrids no tenen ocel·les i sempre fan més de 8 cm. La membrana té 8 nervacions.

Els estenocefàlids: xinxes de les lletereses

Els estenocefàlids, dins el nostre territori, inclouen cinc o sis espècies del gènere Dicranocephalus i són hostes preferents de les lletereses. Així D. setulosus (d’11 a 12 mm), allargat, té els artells segon i tercer de les antenes coberts de llargs pèls i viu damunt la Ueteresa marina (Euphorbia paralias). Tenen, com els alídids, les obertures de les glàndules odoríferes paleses i els segments genitals no invaginats dins l’abdomen. Es caracteritzen per les genes còniques i punxegudes, que ultrapassen l’àpex del tilus.

Els corèids: xinxes pudents de les carabasses

Els corèids dels Països Catalans compten amb tres dotzenes d’espècies de règim fitòfag. Hom en considera tres subfamílies. Els coreïns (Coreinae) tenen la base de la membrana amb una cel·la triangular allargada, de la qual emergeixen una colla de nervacions generalment bifurcades. El gènere Gonocerus (d’11 a 14 mm) té el connexiu més estret que el clavus, els tubercles antenífers sense espines i el cos allargat: G. juniperi triquetricornis, amb els artells segon i tercer de les antenes eixamplats, viu especialment sobre tota mena de ginebres i savines (Juniperus) al continent; i G. imitator, amb els esmentats artells normals i els angles laterals del pronot molt punxeguts i dirigits cap endavant, de moment, al nostre país només es coneix a Mallorca i a Menorca, on s’ha trobat sobre el llentiscle (Pistacia lentiscus). Coreus marginatus (de 10 a 16 mm), robust, de tubercles antenífers espinosos i color marró, és freqüentíssim pertot, particularment a les bardisses. Phyllomorpha laciniata (de 8,5 a 10,5 mm) esdevé inconfusible a causa del seu aspecte i Prionotylus brevicornis (de 7,5 a 9 mm), sovint braquípter, també és difícil de confondre, per raó de la seva forma lineal.

Els espatocerins (Spathocerinae) i els arenocorins (Arenocorinae) tenen la base de la membrana amb dues o tres cel·les romboïdals, de les quals emergeixen força nervacions bifurcades. En els primers, els fèmurs posteriors són sense espines: Spathocera lobata (de 5 a 7 mm), ovalat, hoste de formacions xerofítiques, s’ha trobat en diferents localitats de Catalunya i a Eivissa. Els arenocorins, més o menys ovalats, de fèmurs posteriors proveïts d’una o més espines, compten amb nou o deu gèneres. Arenocoris intermedius (de 5 a 6,5 mm), amb una espina grossa i d’altres molt petites als fèmurs posteriors, no és rar a les platges del País Valencià. Pel que fa a les cinc espècies de Coriomeris, almenys amb dues espines grosses als fèmurs posteriors, C. alpinus (de 8 a 9,5 mm), al nostre país només viu als Pirineus, i C. hirticornis (de 9,5 a 11,3 mm), en canvi, es troba arreu.

Els alídids

Els alídids del nostre territori comprenen només tres espècies fitòfagues: Micrelytra fossularum (de 9 a 11,5 mm), usualment braquípter, de cos molt allargat i fèmurs posteriors sense espines, pertany a la subfamilia dels micrelitrins (Micrelytrinae); Camptopus lateralis (d’11,5 a 14 mm), estret, d’extremitats posteriors amb fèmurs gruixuts proveïts de grosses espines i tíbies corbes, i Alydus calcaratus (de 10 a 12,5 mm), també estret però sense aquests caràcters, són força freqüents i formen part de la subfamilia dels alidins (Alydinae). Els alídids es caracteritzen perquè l’amplada del cap, ulls inclosos, és més o menys la del pronot.

Els ropàlids: xinxes pudents

Els ropàlids contenen als Països Catalans un parell de dotzenes de representants de règim fïtòfag. Corizus hyosciami (de 8 a 10 mm), de dors vermell —rarament groc— amb taques negres, és polífag i es troba arreu. Rhopalus parumpunctatus (de 6,4 a 7,5 mm), amb la part anterior de la metapleura coberta de punts grossos i la posterior de punts petits, és també una espècie que es nodreix de nombroses plantes, fet que ocorre en la majoria de les set espècies que inclou el gènere Rhopalus a les nostres contrades. A diferència d’aquest, el gènere Stictopleurus, amb sis espècies als Països Catalans, té la metapleura fortament puntuada pertot: S. punctatonervosus (de 6,1 a 9 mm) viu arreu, mentre que S. synavei (de 7 a 8,2 mm), caracteritzat per tenir les callositats de l’escutel·la molt prominents és, en canvi, un endemisme ibèric, al nostre país trobat només a l’Alt Camp, la Conca de Barberà i el Montsià. Myrmus miriformis (de 6 a 10 mm), de cos allargat i amb el primer artell de les antenes més curt que el cap, posseeix dimorfisme alar i viu entre les poàcies. Chorosoma schillingi (de 14 a 16 mm) té el cos molt prim, el segon artell de les antenes tant o més llarg que el cap i també són nombroses les poàcies, de les quals és hoste.

Els tireocòrids

Els tireocòrids, fitòfags, compten als Països Catalans exclusivament amb el gènere Thyreocoris, que inclou dues espècies ovalades i convexes. T. fulvipennis (de 3,6 a 5 mm) té l’exocòria rogenca o groga i no és pas freqüent. En els tireocòrids l’escutel·la és arrodonida i cobreix l’abdomen gairebé del tot. Com els cídnids, tenen les coxes intermèdies i posteriors espinoses, i les tíbies amb espines gruixudes i els tarsos de tres artells.

Els cídnids

La família dels cídnids comprèn més de 30 espècies fitòfagues, de forma més o menys ovalada, distribuïdes en una dotzena de gèneres dins el nostre territori. Byrsinus albipennis (de 4,5 a 5 mm), de cos quasi esfèric i antenes i còries grogues, viu enterrat a la sorra entre les arrels del borró (Ammophila arenaria). El gènere Aethus té cinc espècies de cos considerablement bombat i coloració dorsal uniforme que va del negre al roig bru: A. laticollis (de 3 a 4 mm) només es coneix, dins els Països Catalans, al migjorn valencià, però A. pilosulus (de 3 a 4 mm), aquest amb dues cerres (no pas espines, com l’anterior) a l’àpex del tilus, viu com a sabulícola i halòfil a tot arreu. Un altre gènere, també de cinc espècies és Geotomus (de 3,5 a 5 mm), més aplatat, que té la vora del cap amb llargs pèls sensitius (cerres) però sense espines, i els orificis odorífers auriculats: G. punctulatus, freqüent pertot arreu, i G. petiti, només trobat, fins ara, al nostre territori, a la serra d’Ancosa (Alt Penedès), Colldarnat (Alt Urgell) i Bétera (Camp de Túria), se separen únicament per la genitàlia dels mascles. Macroscytus brunneus (de 8 a 9 mm) té els orificis odorífers no auriculats i és comú en terrenys sorrencs, com també n’és Cydnus aterrimus (de 8,5 a 13 mm), que es coneix perquè té la separació entre la còria i la membrana molt sinuosa. Totes aquestes espècies pertanyen a la subfamilia dels cidnins (Cydninae), caracteritzada per la forma de les tíbies anteriors, comprimides i eixamplades a l’àpex. Contràriament, els seïrins (Sehirinae) les tenen en forma de prisma de tres arestes. Així Sehirus moño (de 9,5 a 11,5 mm), tot negre, viu a les boraginàcies. El gènere Tritomegas és negre o blavós amb dibuixos o bandes blanc groguencs: A T. sexmaculatus (de 6 a 8 mm), hoste del malrubí negre (Ballota nigra) a tot el país, la taca blanca del marge del pronot és ampla però la vora externa és fosca, mentre que a T. rotundipennis (de 7 a 7,5 mm), només trobat, als Països Catalans, a Samalús (Vallès Oriental) i abans considerat endemisme italià, la taca esmentada és estreta i la vora externa també és blanca.

Els acantosomàtids: xinxes pudents

Els acantosomàtids, de cos afuat cap enrere i un aspecte semblant als pentatòmids, generalment s’alimenten de baies i comprenen al nostre país només mitja dotzena d’espècies de quatre gèneres. Tenen l’escutel·la triangular, (no cobreix més de 2/3 de l’abdomen) i tarsos de dos artells. Acanthosoma haemorrhoidale (de 15 a 18 mm), amb el connexiu clar, viu sobretot en els caducifolis. Elasmotethus minor (de 9 a 10 mm), de connexiu groc i negre, sembla que només es troba sobre lligaboscs (Lonicera); en canvi E. interstinctus, molt semblant, viu especialment als bedolls, però també a d’altres plantes. Cyphostethus tristriatus (de 8 a 10 mm) que, a l’inrevés dels esmentats, té la puntuació dorsal clara, és especialment afeccionat al fruit dels ginebres (Juniperus). Finalment, Elasmucha betulae (de 6 a 9 mm), amb una grossa banda transversal fosca damunt Pescutel·la, viu sobre verns (Alnus), bedolls (Betula) i d’altres arbres.

Els escutel·lèrids

Els escutel·lèrids dels Països Catalans (amb més de vint espècies repartides en sis gèneres), són insectes robusts i fitòfags conspicus. Tenen l’escutel·la molt ampla (cobreix gairebé tot l’abdomen), amb la base més ampla que el marge posterior del pronot, la vora anterior del prostèrnum amb expansions laminars que abracen els ulls i formen un canal rostral en el centre del segment, i tres artells als tarsos. Algun representant del gènere Eurygaster, com E. austriaca (d’11 a 14 mm), d’orificis odorífers palesos i cos pla, pot esdevenir fins i tot una plaga dels cereals. El gènere Psacasta (de 4,6 a 11,5 mm), de cos bombat, és exclusiu de les boraginàcies. Els representants del gènere Odontotarsus (de 8 a 11,5 mm), dels quals O. purpureolineatus és el més estès, tenen el dors amb bandes longitudinals negres i són hostes de diverses plantes herbàcies. Els Odontoscelis, negres, sovint amb bandes blanques i peluts, viuen pertot en terrenys sorrencs i calcaris, sota plantes ben diferents, i O. fuliginosa (de 6 a 11 mm) n’és un exemple. En canvi Solenosthedium bilunatum (de 13,5 a 16,5 mm), amb un parell de taques rodones grogues o rogenques a la part posterior de l’escutel·la, sols es troba a les Balears i a l’extrem S del País Valencià, moltes vegades sobre conreus hortícoles.

Els pentatòmids: bernats pudents típics

La tercera família quantitativament parlant, i potser la més important dels heteròpters si hom considera d’altres aspectes, és la dels pentatòmids. Tenen tarsos de tres artells, antenes de cinc artells i escutel·la que cobreix menys dels dos terços de l’abdomen (excepte en els podopins); no tenen canal rostral. Al nostre país compta amb un centenar d’espècies que es reparteixen en tres subfamílies.

Un pentatòmid molt vistent i dels més comuns és Graphosoma lineatum italicum, que veiem a la fotografia. Hom el veu sovint durant el bon temps en petits grups, damunt d’inflorescències de tota mena d’asteràcies, encara que no menysprea tampoc cap altra vegetació. Al nostre país el trobem des del litoral fins a prop dels 2000 m.

Fototeca / MC

Els podopins (Podopinae), amb nou gèneres, tenen els hemèlitres coberts en part per l’escutel·la i s’acosten molt als escutellèrids. Ventocoris falcatus (de 7,5 a 9 mm) viu sobre diverses plantes i és d’afinitats meridionals; V. ramburi (de 8,3 a 9,3 mm), en canvi, té els angles laterals del pronot esmussats, la meitat distal del pronot, la còria i tota l’escutel·la d’un color roig bru fosc i la resta groga, i és hoste de l’aranyosa (Nigella damascena), i, a més, un interessant endemisme ibèric. Els representants del gènere Graphosoma són de color vermell amb bandes longitudinals negres; a les contrades catalanes comprèn dues espècies força comunes que es troben preferentment sobre apiàcies: G. lineatum italicum (de 8,5 a 10 mm), que posseeix les bandes del pronot contínues, i G. semipunctatum (d’11 a 12,5 mm), que les té interrompudes. Podops dilatata (de 4 a 6 mm), d’un bru fosc, mostra una apòfisi unciforme molt palesa a cada angle anterior del pronot i viu als biòtops humits. En canvi, Ancyrosoma leucogrammes (de 6 a 7,5 mm), groc bru, d’angles laterals pronotals sortints i amb cinc carenes longitudinals de color més clar que la resta damunt l’escutel·la, que es prolonguen a la part posterior del pronot, habita sobretot llocs àrids. Finalment, Tarisa flavescens (de 4 a 4,5 mm), de curiós aspecte, és ben comuna a les comarques catalanes de ponent sobre la botja pudent (Artemisia herba-alta)

La subfamilia dels pentatomins (Pentatominae), d’escudet normalment triangular i rostre prim, compta amb 26 gèneres de formes més o menys ovalades. El gènere Sciocoris comprèn una quinzena d’espècies, generalment terrícoles, de tonalitats brunes o groguenques amb els costats del cap i del pronot lamel·lars i el cos ovalat. S. reflexus (de 6 a 7,2 mm) té el cap allargat i S. fissus (de 4,5 a 6 mm) el té molt curt i ample i és hoste del salat (Suaeda pruinosa); per a llur determinació correcta cal recórrer a l’estudi de la genitàlia dels mascles. Aelia cognata (de 10 a 12 mm), de cap en triangle molt llarg, cos allargat i coloració groga amb bandes longitudinals fosques, com d’altres espècies del gènere, pot esdevenir una plaga dels cereals. El gènere Holcostethus (de 8 a 10 mm), és de cos ovalat i bastant pla, glabre, de color fosc, ferruginós, groc verdós, rogenc o violat, amb puntejat negre atapeït, les antenes més o menys anellades de negre amb els artells segon i tercer quasi iguals, i els costats laterals del pronot voretats i sense punts; als Països Catalans compta amb quatre espècies, dues de les quals són molt properes i viuen sobre ploraneres (Verbascum); una d’aquestes, H. evae, és un curiós endemisme que només es troba als Pirineus, amb prolongació fins al Montseny, i els seus mascles posseeixen una característica obertura genitoanal en forma de V ben palesa si es mira l’insecte per darrere; l’altra espècie, H. sphacelatus, amb l’esmentada obertura estreta i horitzontal, habita la resta del territori i s’estén per tota l’àrea ibèrica i bona part d’Europa. Carpocoris mediterraneus subspècie atlanticus (de 10,5 a 13,5 mm), és de cos ample i poc convex, també glabre, d’antenes negres, coloració força variable, groguenca, taronjada, vermellosa o verdosa amb taques negres al terç anterior i als angles laterals del pronot, que són ben sortints, i al terç anterior de l’escutel·la; viu pertot arreu sobre nombroses plantes. Antheminia absinthi (de 6,7 a 8,7 mm) sembla un Carpocoris petit i és hoste del donzell (Artemisia absinthium). Eysarcoris ventralis (=E. inconspicuus, de 5 a 6 mm), d’un bru groguenc, ovalat i bombat, té els orificis de les glàndules odoríferes ben palesos però no pas prolongats en canals d’evaporació; habita preferentment en llocs humits i és molt corrent a tot el país. El bernat pudent típic (Nezara viridula), que fa de 12 a 17 mm de llargada, posseeix una carena mitjana a la part ventral de l’abdomen i és tot verd o bé verd amb la meitat anterior del pronot groga; els exemplars vells van adquirint una tonalitat cada cop més fosca i bruna, particularitat que comparteix amb tots els altres pentatòmids verds; és un element cosmopolita de les regions càlides o subcàlides, enormement polífag i que pot arribar a causar danys als conreus hortícoles. Pentatoma rufipes (de 13 a 16 mm) té els angles laterals del pronot dilatats i afuats cap enrere, la coloració és bruna i bronzejada; normalment és arborícola i d’afinitats septentrionals. El gènere Eurydema, amb els orificis metatoràcics a penes palesos i les vores del cap fortament ribetades, en general compta amb espècies bigarrades, sobretot hostes de favàcies, com és el cas d’E. ventrale (de 9 a 10,5 mm), que viu arreu; però també hi ha un representant de coloració blava fosca, E. cyaneum (de 5,5 a 6,5 mm), endemisme pirinenc i dels Pics d’Europa, que es troba per damunt dels 1800 m. Bagrada elegans (de 3,5 a 4,5 mm), hoste dels caps blancs (Lobularia maritima), viu en una àmplia àrea del nostre país, des de l’Ebre fins al S del País Valencià i és un endemisme ibèric.

La subfamilia dels asopins (Asopinae), d’escutel·la triangular i rostre gruixut, especialment en el seu primer artell, compta amb set gèneres de règim depredador. Picromerus nigridens (de 10 a 12 mm), amb la part anterior de la vora lateral del pronot dentada i de coloració bruna, habita en diversos arbres, i Zicrona coerulea (de 5 a 8 mm), amb la part anterior de la vora lateral del pronot llisa i de color blau verd, colonitza biòtops variats, especialment bruguerars i aiguamolls, on caça crisomèlids; per la seva gran voracitat, aquesta espècie ha estat emprada en la lluita biològica per a combatre el coleòpter Haltica ampelophaga, que actua com a flagell de les vinyes.

Els platàspids

Els platàspids, de cos hemisfèric i negre, tenen l’escutel·la arrodonida i que els ateny el final de l’abdomen. Inclouen, als Països Catalans, només una espècie. En efecte, Coptosoma scutellatum (de 3,5 a 4,5 mm), l’únic representant, és força freqüent arreu del país, sobre coronilles (Coronilla) i altres favàcies. Tenen els tarsos de dos artells, el cos hemisfèric i negre i l’escutella arrodonida, que arriba fins a l’àpex de l’abdomen.

Els ceratocòmbids

La darrera família, constatada fa poc a la península Ibèrica, és la dels ceratocòmbids; el seu únic representant conegut al nostre país és Ceratocombus coleoptratus (d’1,5 a 2,2 mm), amb una sola citació, per ara, a Talarn (Pallars Jussà). Viu entre la fullaraca descomposta d’agulles de coníferes en indrets humits, particularment si hi ha esfagnes (Sphagnum) o molsa flonja, però també entre la fullaraca grossa o de falgueres. Són insectes petits i delicats, de cos cònic, amb antenes de quatre artells (els dos primers gruixuts, els dos darres prims i peluts), i el rostre llarg i prim. El pigòfor i tres parells de paràmers són simètrics.