Característiques del grup
Coneguts vulgarment amb els noms de polls de l’aviram o polls mastegadors, donada la seva semblança aparent amb els polls veritables (o anoplurs), aquest ordre comprèn unes 3000 espècies que, en el transcurs de tot el seu cicle vital, viuen com a ectoparàsits estacionaris i permanents dels ocells i dels mamífers. N’obtenen el nodriment, generalment, a expenses de les escates dèrmiques, les plomes i els pèls.
La seva grandària oscil·la entre 0,5 i 5 mm, encara que algunes espècies gegantines arriben a assolir 1 cm de llargada. A banda el seu cos aplanat dorsiventralment, hi ha caràcters que els fan fàcilment distingibles dels polls veritables: el cap més ample que el tòrax i amb l’aparell bucal mastegador, el protòrax sempre independent de la resta de la regió toràcica, i la reduïda modificació de la regió tibiotarsal de les potes, molt modificada en canvi en els anoplurs.
Morfologia i anatomia
Aspecte general extern d’un mal·lòfag iscnòcer, en visió dorsal (A), i detalls del cap d’un mascle (A’) i d’una femella (A"), i dels segments terminals de l’abdomen d’una femella (A"’) i d’un mascle (A""), en visió ventral. Hom hi indica: 1 placa clipeal, 2 nodus o trabècula, 3 protòrax, 4 antena (noteu el dimorfisme sexual que l’afecta, en A’ i A"), 5 pterotòrax (mesotòrax i metatórax fusionats), 6 pota prènsil, amb tarsos (6’) de dos artells i una o dues ungles (6"), 7 placa paratergal, 8 estigma, 9 placa tergal, 10 ull, 11 placa genital, 12 gonopor femení o obertura vulvar, 13 gonapòfisi o gonopodi, 14 última placa esternal, 15 genitàlia (visible per transparència)
Amadeu Blasco, original de l’autor.
Els mal·lòfags tenen el cos cobert d’una pilositat variable i en general no molt densa; en algunes regions corporals —temporal cefàlica, marge posterior pterotoràcic, plaques abdominals i regió genital en ambdós sexes— els pèls o setes adopten una disposició característica, l’estudi de la qual (quetotàxia) té un gran interès en la sistemàtica.
El cap, d’una amplada sempre superior a la protoràcica, pot ésser aplanat, arrodonit, acuminat o, fins i tot, escotat en el marge anterior o clipial, i eixamplat més o menys en la part postantenal, o regió temporal, que pot ésser arrodonida o angulosa i proveïda, de vegades, d’acusades prolongacions o apòfisis. El clipi, o regió prebucal, es prolonga dorsalment (en molts casos sense que hi hagi una separació neta de la regió frontal) i amb freqüència presenta una regió esclerificada independent, l’anomenada placa clipial o signatura, d’un gran interès taxonòmic. Ventralment, segueix al clipi un llavi superior, reduït a una petita peça transversal, i les dues robustes i endurides mandíbules, més o menys dentades i usualment dissimètriques, que es mouen paral·lelament al pla cefàlic inferior (en els amblícers), o formant-hi un angle obert, gairebé recte (en els iscnòcers). Les maxil·les, reduïdes i unilobulades, presenten una lacinia estiliforme similar a la dels psocòpters i poden portar palps maxil·lars ben desenvolupats que sobresurten del marge cefàlic (amblícers), o no portar-los (iscnòcers). El llavi inferior, reduït, pot portar un mentó denticulat que funciona com una raspa.
Esquema del cap d’un mal·lòfag amblícer en visió ventral. Noteu el gran desenvolupament dels palps maxil·lars i l’allotjament de les antenes en uns solcs antenas ventrals, que fa que pràcticament no siguin visibles dorsalment. Hom hi indica: 1 labre, 2 mandíbula, 3 làmina maxil·lar, 4 palp maxil·lar, 5 llavi, 6 antena, 7 solc antenal.
Amadeu Blasco, original de l’autor.
En els marges cefàlics laterals s’implanten les antenes, amb ubicació i aspecte molt diferents en els dos grans grups de mal·lòfags: en els amblícers —els proveïts de palps maxil·lars— són allotjades i parcialment amagades dins uns solcs antenals ventrals i presenten els segments darrers o apicals dilatats formant una mena de massa globulosa; en els iscnòcers, en canvi, les antenes, lliures i sobresortints als costats del cap, són de tipus filiforme, el primer dels seus cinc artells sol ésser més robust que els altres, i és freqüent, d’altra banda, observar un dimorfisme antenal entre els dos sexes: les antenes dels mascles són més fortes i en molts casos geniculades. Els ulls, situats a l’inici de la regió temporal, al marge o en posició subventral, són molt senzills, reduïts a un o dos ommatidis. Mai no hi ha ocel·les.
El tòrax mostra el protòrax diferenciat i aïllat dels altres dos segments que, units, formen l’anomenat pterotòrax, si bé aquest últim pot presentar una sutura transversal o, fins i tot, els segments constituents lliures, en alguns grups d’amblícers. Les potes es disposen a les dues bandes del cos, per bé que les del primer parell, sempre més petites, se solen plegar sota el cap. Els tarsos, formats per un o dos segments poc mòbils, porten una o dues ungles que, com que es pleguen dins d’una cavitat de l’extrem de la tíbia, poden facilitar l’ancoratge o fixació a les formacions dèrmiques de l’hoste. En alguns grups d’espècies pilícoles (giròpids, ectoparàsits de rosegadors neotropicals), però, la pinça fixadora la formen la tíbia i el fèmur, o també el tars transformat en falsa ungla i oposat a un solc deixat per dues prominències o apòfisis femorals.
L’abdomen, ovalat, piriforme o en forma de fus, té tan sols de 8 a 10 segments aparents. El seu tegument, membranós i de color marró pàl·lid, grogós o blanquinós, sol presentar zones esclerificades definides (les plaques tergals, esternals i pleurals) que, gràcies al seu color, més intens que a la resta del tegument, configuren dibuixos de vegades molt vistents i característics de cada espècie. Les esternites o plaques ventrals dels darrers segments es troben freqüentment soldades o fusionades, i donen lloc a conspícues plaques genitals, de vegades molt complexes, tant en mascles com en femelles. Ventralment, en els darrers segments de l’abdomen de les femelles, hi ha el gonopor o orifici genital, que forma una fenedura transversal amb els marges ornats de setes i espines en nombre i disposició típics a cada espècie. En molts grups de mal·lòfags el gonopor va seguit per dos lòbuls prominents, usualment pilosos, que reben el nom de gonopodis i que intervenen en la fixació dels ous als pèls o les plomes de l’hoste. En els mascles el gonopor és dorsal i subterminal. L’òrgan copulador, de vegades molt complex, és format per una placa basal i una regió terminal on, entre altres peces, es troba el penis i uns braços laterals o paràmers, gairebé sempre molt desenvolupats.
Pel que fa a l’anatomia, és característica la presència a l’aparell digestiu d’uns denticles quitinitzats que formen l’anomenat ctenidi gàstric, que funciona com un òrgan filtrador; d’altra banda, l’existència d’una esclerita sitòfora a la regió hipofaríngia és un caràcter que relaciona els mal·lòfags amb els psocòpters.
Biologia i ecologia
Reproducció i cicle vital
Parella de mal·lòfags lipeúrids, de l’espècie Falcolipeurus quadripustulatus, paràsits de les ales del voltor comú. En còpula, el mascle se situa sota la femella, i agafat per les potes d’aquesta i subjectant-la alhora amb les seves antenes, doblega cap amunt el seu abdomen per tal de facilitar la introducció de l’edeagus en el gonopor de la femella.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego.
Els mal·lòfags es reprodueixen, en general, sexualment, amb desenvolupament del tipus paurometàbol o pseudometàbol, si bé algunes espècies, especialment ectoparàsits de mamífers, poden multiplicar-se partenogenèticament.
La còpula, que pot durar més de 24 hores, té lloc amb el mascle situat sota la femella, amb l’extrem abdominal incorbat dorsalment i fixant el seu cos per mitjà de les ungles de les potes anteriors, si bé els mascles d’alguns iscnòcers utilitzen també les seves antenes per tal de reforçar aquesta fixació.
Ous de mal·lòfag: A ou molt ornamentat de mal·lòfag paràsit d’ocells, fixat al plomissol, B ou d’un mal·lòfag paràsit de mamífer, amb un opercle aparent, fixat a un pèl.
Amadeu Blasco, original de l’autor.
Després d’un període d’un o dos dies de preoviposició, comença la posta dels ous o llémenes, que té lloc tan sols en l’hoste o els hostes normals i mai no es produeix en un hoste casual on s’hagin pogut extraviar accidentalment. Els ous, operculats i de vegades molt ornamentats, són dipositats aïllats o formant grans paquets, a un ritme de cinc a deu, i fins d’algunes dotzenes per dia, i queden cimentats a les plomes o pèls de l’hoste mitjançant un líquid provinent de les glàndules accessòries. En les condicions normals de temperatura i humitat que troben en els microhàbitats dels seus hostes, els ous evolucionen en el transcurs d’una o dues setmanes, passades les quals té lloc l’eclosió de la primera nimfa. El cicle vital comporta tres estadis nimfals, que difereixen externament dels adults tan sols perquè són més petits, perquè no tenen pigmentarió (o la tenen menys acusada) i per l’absència o reducció de les esclerites o plaques de l’abdomen i de part de les setes o pèls corporals. Les mudes nimfals se succeeixen cada tres o quatre dies i, generalment, una nova generació d’adults pot aparèixer en poc més o menys d’un mes. No pot sorprendre, per tant, que un petit mamífer o un ocell mitjà suportin, de vegades, centenars o, fins i tot, milers d’aquests ectoparàsits.
Alimentació i etologia
Els mal·lòfags roseguen tot tipus de formacions dèrmiques dels seus hostes amb les seves potents mandíbules, tant les escates de l’epidermis com els estoigs i bàrbules de les plomes, el plomissol i els pèls. Alguns ingereixen la sang coagulada i la que ocasionalment s’escola de les ferides que pot provocar la seva activitat mastegadora, encara que aquesta hematofàgia sol tenir un caràcter més aviat ocasional. També els serveixen de nodriment les closques buides dels seus mateixos ous i les exúvies o despulles dels diversos estadis nimfals; el canibalisme no sembla pas ésser un fet excepcional. Amb les esclerites faríngies i el ctenidi gàstric, i amb l’auxili de partícules minerals microscòpiques ingerides, són triturats i filtrats els fragments de les formacions dèrmiques de què s’alimenten. En les espècies plumícoles dels grups dels iscnòcers hom coneix l’existència, en el tub digestiu, de microorganismes constituents de micetomes simbiòtics que semblen exercir una funció important en la digestió de les partícules ceratíniques de què s’alimenten.
La gran majoria dels mal·lòfags viuen sobre ocells, i tan sols un desena part, si fa no fa, sobre mamífers. Uns i altres mostren sempre una especificitat molt estricta envers els seus hostes, si bé alguns poden adaptar-se a hostes diferents, però molt relacionats, tal com passa amb una espècie del gènere Degeeriella (D. fulva), que és comuna a diverses espècies d’àguiles, o amb el lipèurid de les ales de la gallina (Lipeurus caponis), que es troba tant en el seu hoste típic com en d’altres espècies d’aviram. És més, aquesta especificitat no tan sols es manifesta en relació a l’hoste, sinó també en relació a la regió o regions del cos que constitueixen el seu particular microhàbitat. Així, entre les espècies pròpies d’una determinada espècie d’ocell, n’hi ha que només es troben a les grans plomes de l’ala, mentre que d’altres són exclusives de la regió del cap, i unes altres es desplacen àgilment sobre la pell en zones recobertes de plomissol. Ocasionalment, quan un depredador captura una presa atacada per mal·lòfags, aquests poden passar al depredador, si bé aquests desertors —com ha pogut comprovar més d’un caçador, o tothom qui hagi plomat un ocell domèstic— no s’habituen al nou hoste ocasional on s’han extraviat: no sols són incapaços de reproduir-s’hi i proliferar-hi, sinó que en fugen espontàniament i més o menys prestament. Insectes lucífugs, se sostrauen a l’acció directa de la llum tot situant-se al revers de les plomes, o entre el plomissol i la pell dels ocells o a la part baixa dels pèls dels mamífers. Mentre que alguns viuen més o menys fixos, com els que es troben en les bàrbules de les grans plomes alars, altres es desplacen activament i contínuament sobre la pell. No semblen ésser gaire afectats per canvis de la temperatura corporal de l’hoste, si bé la mort d’aquest va seguida, més o menys ràpidament, de l’abandó dels seus paràsits, sobretot pel que fa a les espècies plumícoles.
El pas d’un animal a un altre és afavorit pel gregarisme dels hostes i pel contacte estret que s’estableix entre les mares i els petits, com passa als nius i durant l’alletament. La forèsia o transport passiu a càrrec d’insectes hematòfags o vulnerants, també és un mitjà que amb freqüència assegura la dispersió entre els seus hostes.
La infestació intensa, amb la irritació produïda pels seus desplaçaments i la contínua activitat mastegadora sobre la pell i les seves fàneres, poden afectar greument l’activitat alimentària de l’hoste, amb el subsegüent debilitament. Igualment, en els ocells, pot veure’s afectada (disminuïda) la posta d’ous i la covada interrompuda. En els mamífers pot veure’s afectada i reduïda la secreció làctia, i també la qualitat del pèl o de la llana. El neguit produït pels paràsits pot arribar a desencadenar alteracions nervioses a l’hoste. D’altra banda, les lesions cutànies poden afavorir la implantació bacteriana, i també la dels fongs causants de dermatomicosis. Podem així mateix assenyalar que alguns mal·lòfags poden allotjar les formes larvàries d’alguns cestodes, que passen a l’hoste definitiu quan aquest els ingereix, com és el cas de la tènia del gos (Dipylidium caninum), de la qual actua d’intermediari el seu mal·lòfag específic (Trichodectes canis).Altres espècies d’aquests insectes, amb hematofàgia habitual, han estat citades com a responsables de la vehiculació de filàries.
Sistemàtica
Hom considera l’ordre dels mal·lòfags (Mallophaga) subdividit en tres subordres: el dels rincoptirins (Rhynchopthirina), els amblícers (Amblycera) i els iscnòcers (Ischnocera).El primer, el dels rincoptirins, reuneix mal·lòfags paràsits d’elefants i altres mamífers africans i, per tant, absents de la nostra fauna; morfològicament els caracteritza la fusió dels tres segments toràcics i, sobretot, la prolongació del cap fent una trompa prògnata a l’àpex de la qual se situen les mandíbules. Dels altres dos subordres comentarem únicament les famílies representades als Països Catalans: dins dels amblícers, les dels giròpids (Gyropidae), els menopònids (Menoponidae), els colpocefàlids (Colpocephalidae), els ricínids (Ricinidae), els trinotònids (Trinotonidae) i els lemobòtrids (Laemobothridae), i dins dels iscnòcers, les dels tricodèctids (Trichodectidae), els goniòdids (Goniodidae), els lipeúrids (Lipeuridae), els degeerièl·lids (Degeeriellidae), els estioptèrids (Esthiopteridae), els filoptèrids (Philopteridae) i els ral·licòlids (Rallicolidae).
Els grups de mal·lòfags
Encara que molt incompleta i limitada a una caracterització somera dels principals subordres i famílies, i a la citació dels gèneres i espècies més representatius de cada grup al nostre país, la relació següent pot donar una idea de la gran diversitat d’aquests organismes que viuen com a ectoparàsits dels ocells i els mamífers de les nostres contrades.
Els amblícers
Són ectoparàsits tant d’ocells com de mamífers. Tenen els palps maxil·lars ben desenvolupats i les antenes, fetes de quatre artells, capitades i similars en ambdós sexes, parcialment o totalment amagades en els solcs antenals.
Els giròpids
Un dels mal·lòfags amblícers més delicats és Gliricola porcelli, del qual veiem una femella a la fotografia. Aquesta espècie ateny 1,2 mm de llargada i és un paràsit freqüent del conill porquí. Com la resta dels giròpids, família a la qual pertany, es caracteritza per la modificació dels tarsos del seu primer parell de potes.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego.
La família dels giròpids és l’única del grup on s’inclouen espècies paràsites de mamífers a les nostres terres, i, encara, es tracta d’hostes de procedència exòtica. Ens referim a les diminutes espècies de tarsos modificats que podem trobar en els conills porquins: Gliricola porcelli, de cos allargat, omnipresent i quasi sempre en gran nombre en aquests animals, i Gyropus ovale, d’abdomen dilatat, molt menys freqüent i usualment present en quantitat escassa.
Els menopònids
La família dels menopònids, que agrupa una quinzena de gèneres i a la qual s’inclou la sisena part dels mal·lòfags coneguts, comprèn espècies exclusives d’ocells i són caracteritzades pel cap triangular, amb regions temporals acusades i arrodonides i solcs antenals molt desenvolupats. La cutícula és blanquinosa o groguenca i les plaques abdominals, quan són presents, també són de colors apagats.
Mal·lòfag menopònid del plomissol de la gallina i del gall dindi (Eomenacanthus stramineus). A la fotografia (un exemplar femella), s’hi veuen els solcs antenals típics dels amblícers, i també les dues fileres de pèls en cadascun dels segments abdominals.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego.
El mal·lòfag del plomissol de la gallina, popularment poll del gall, poll de la gallina o poll dels polls (Menopon gallinae), és una de les espècies més representatives del grup i la més freqüent en aquest hoste, mentre que les perdius allotgen una espècie pròxima, M. pallens. Eomenacanthus stramineus té un hoste típic, el gall d’indi, encara que es troba també freqüentment en la gallina; és l’espècie més nociva per a aquests ocells, en alguns exemplars dels quals hom ha arribat a trobar més de 30 000 individus paràsits. Uchida numidae és l’espècie del grup característica de la pintada o gallina de Guinea. En els coloms i la tórtora es troben espècies dels gèneres Hohorstiella (H. lata en el colom domèstic o roquer, H. streptopeliae en la tórtora) i Bonomiella (B. columbae, en coloms). Molts altres menopònids són freqüents als nostres ocells silvestres.
Els ricínids i els trinotònids
Dins d’una altra família, la dels ricínids, de cap subquadrangular i solc antenal reduït, hi ha també nombrosos representants de l’ectoparasitofauna dels nostres passeriformes, sobretot entre els fringíl·lids (Ricinus fringillae, del pinsà, R. frenatus, del reietó); i entre la dels trinotònids, que presenten en el pterotòrax una acusada sutura entre el mesotòrax i metatòrax, es troben els amblícers del gènere Trinoton, característics dels anàtids domèstics (oques i ànecs) i silvestres.
Els colpocefàlids i els lemobòtrids
Amblícers paràsits dels ocells rapinyaires. A dalt, una femella d’Aquiligogus flavescens, que viu a les ales de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), i que mostra, com la resta de les espècies d’aquest gènere de colpocefàlids, quatre taques negroses al dors del cap. A baix, una femella del lemobòtrid Laemobothrium maximum, que viu a les ales de l’àguila marcenca (Circaetus gallicus); la mida d’aquesta espècie (9-10 mm el mascle, 10-12 mm la femella), i en general la de totes les espècies de la seva família, la situa entre els gegants dels mal·lòfags.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego
Els ocells rapinyaires tenen el seus amblícers característics. Entre els colpocefàlids, d’aspecte molt semblant als menopònids, són típiques les espècies d’Aquiligogus en falconiformes i vulturiformes (A. buteonis de l’aligot, A. barbati del trencalòs) i d’estrigiformes (A. brachysomus del mussol). Entre els lemobòtrids, als quals els solcs antenals formen pronunciades dilatacions preoculars (gegants entre els mal·lòfags, ja que arriben a assolir gairebé 1 cm de llargada), podem fer menció del Laemobothrium tinnunculi, que parasita diverses espècies de falcons, L. maximum, paràsit d’àligues i milans, i L. vulturis dels voltors.
Els iscnòcers
Infeudats tant en els ocells com en els mamífers, els iscnòcers es caracteritzen per l’absència de palps maxil·lars i perquè les antenes, lliures i en molts casos afectades d’un acusat dimorfisme sexual, són ben perceptibles a ambdós costats del cap.
Els tricodèctids
Mal·lòfag tricodèctid, el poll típic del bou (Bovicola bovis), femella. La forma del cap i les aparents plaques tergals marronoses de l’abdomen donen un aspecte o fàcies característic als mal·lòfags amblícers d’aquest grup.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego
D’entre els iscnòcers cal fer menció dels representants de la família dels tricodèctids, que comprèn diversos gèneres, amb un centenar d’espècies paràsites de mamífers. Es tracta d’un grup molt homogeni, en el qual les antenes són compostes per tan sols tres artells, les plaques tergals i esternals usualment són ben distintes i les gonapòfisis de les femelles tenen aspecte falciforme. El gènere Felicola, amb regió preantenal acuminada i tres parells d’espiracles abdominals, inclou F. subrostrata, paràsit del gat domèstic, i F. hercynianus, que n’és del gat salvatge. El gènere Trichodectes, de cap eixamplat i arrodonit apicalment, i amb sis parells d’espiracles a l’abdomen, agrupa les espècies característiques dels cànids i mustèlids (T. canis, del gos, T. melis, del toixó, T. mustelae de la mostela i d’altres espècies de la família). Un tercer gènere, Bovicola, que comprèn espècies amb la regió preantenal també arrodonida, l’abdomen amb sis parells d’espiracles, i les setes cefàliques i abdominals curtes però nombroses, presenta les espècies que es troben en grans herbívors artiodàctils i perisodàctils, tant domèstics com silvestres (B. bovis, del bou, B. caprae i B. limbata, de la cabra, B. ovis, de l’ovella, B. equi, dels cavalls, ases i mules, B. longicornis, del cérvol, B. tibialis, de la daina, i B. alpina, de l’isard).
Els goniòdids
Poll del gall dindi, Chelopistes meleagridis. Com d’altres representants del gènere, aquests goniòdids es distingeixen per les acusades prominències banyudes de la regió occipital del cap que es prolonguen en llargs pèls, cosa que s’aprecia a la femella que reprodueix la fotografia.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego.
La família dels goniòdids és integrada per iscnòcers de teguments molt esclerificats, amb les regions temporals acusades i anguloses. Agrupa espècies exclusives d’ocells, algunes molt freqüents en les gal·linàcies domèstiques: Goniodes pavonis, del paó, i G. colchici, del faisà; Oulocrepis dissimilis, Goniocotes gallinae i Stenocrotaphus gigas, de la gallina. D’altres, com Campanulotes compar i Coloceras damicornis, són paràsites de les columbiformes domèstiques, la primera del colom i la segona de la tórtora. Chelopistes meleagridis és típica del gall d’indi, i es caracteritza per les pronunciades apòfisis corniformes que presenta en els límits de la seva regió temporo-occipital. En gal·linàcies silvestres també són freqüents Goniodes dispar, a la perdiu, i G. bituberculatus, al gall fer.
Els lipeúrids
També podem trobar espècies perjudicials per a les gal·linàcies, tant domèstiques com silvestres, en la família dels lipeúrids, amb espècies de cos esvelt i cap allargat, sense placa clipial i amb la regió temporal poc acusada i arrodonida. Aquests mal·lòfags es localitzen habitualment a les grans plomes alars dels seus hostes, com passa amb Lipeurus caponis de la gallina, el faisà i la pintada, amb Cuclotogaster obscurior de la perdiu, i amb C. cinereus de la guatlla, mentre que una tercera espècie d’aquest gènere és coneguda amb el nom de poll del cap de les gallines (C. heterographus) pel fet que és aquesta regió la que constitueix el seu microhàbitat més freqüent. El gènere Falcolipeurus reuneix espècies paràsites dels ocells rapinyaires (F. suturalis de l’àguila reial, F. perspicillatus del voltor comú, etc.).
Els estioptèrids
Parella de mal·lòfags estioptèrids de l’espècie Columbicola columbae (subespècie columbae), que viu paràsita a les grans plomes alars del colom roquer (Columba livia). Hom pot apreciar un dimorfisme sexual evident: el mascle (a l’esquerra) té les antenes engruixides i geniculades, mentre que la femella (a la dreta) les mostra rectes i filiformes. Aquesta espècie ateny uns 2-2,7 mm de llargada.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego.
Entre els estioptèrids, família molt extensa i relacionada amb l’anterior, es reuneixen una sèrie d’espècies paràsites de gruïformes, anseriformes i columbiformes. Són representats entre nosaltres per una espècie característica de la grua comuna (Esthiopterum gruis), per nombroses espècies pròpies d’anàtids silvestres i domèstics (Anaticola anseris, de l’oca, A. crassicorne, de l’ànec, Anatoecus cigni, del cigne, entre d’altres), i per diferents espècies del gènere Columbicola, paràsites dels coloms roquers, tudons i xixelles (C. columbae subespècie columbae, del colom roquer, C. filiformis, de la xixella, i C. claviformis, del tudó) i de la tórtora (C. columbae subespècie bacillus).
Els filoptèrids, els ral·licòlids i els degeerièl·lids
Femella del mal·lòfag filoptèrid Craspedorrhynchus platystomus, poll que viu al cap de l’aligot (Buteo buteo). n’és una característica genèrica el cap triangular i el cos robust, amb dues fileres de plaques paratergals triangulars a l’abdomen. Les plaques clipeals, gairebé fusiformes i groguenques, que són presents també a les altres espècies de la família, són ben perceptibles, a la regió anterior del cap, a la fotografia.
Jordi Vidal/Jaume Gàllego
Les tres famílies que esmentem a continuació inclouen una bona part de les espècies de mal·lòfags que poden trobar-se en els nostres ocells silvestres. La dels filoptèrids, que tenen una placa clipial ben diferenciada i una elaborada complexitat en les plaques de la regió genital de mascles i femelles, engloba alguns gèneres amb espècies paràsites dels nostres ocells rapinyaires, tant diürns com nocturns. Les del gènere Aegypoecus parasiten vulturiformes (A. trigonoceps en el voltor comú, A. perspicuus en l’aufrany), les del gènere Craspedorrhynchus, falconiformes (àguiles, aligots, esparvers, falcons, milans, etc.), i concretament, C. fraterculus parasita l’àguila coronada, un els nostres rapinyaires més majestuosos. Els estrigiformes, o rapinyaires nocturns, suporten diferents espècies dels gèneres Strigiphilus i Titoniella, per exemple S. goniodoceros del duc i T. rostrata de l’òliba. Altres espècies d’aquesta família infesten diversos grups d’ocells passeriformes, bé fringíl·lids (Nigronirmus densilimbus de la cadernera), o bé còrvids (Philopterus corvi del corb, i P. picae de la garsa). D’altres representants de la família els trobem en ocells migratoris molt coneguts: Dennyus hirundinis en els falciots, i diverses subespècies de Cypseloeus excisus en les diferents espècies d’orenetes que ens visiten anualment.
La família dels ral·licòlids comprèn un gran nombre d’espècies que parasiten ocells ràl·lids i caradriformes (corriols, becades, xivites, fotges, gavines, etc.), encara que són poc conegudes, fins al moment present, en el nostre àmbit. No obstant això, podem fer menció, entre les espècies autòctones, de representants dels gèneres Quadraceps (Q. ochropi de la xivita, Q. hiaticulae de la xivitona, Q. punctatus de les gavines) i Rallicola (R. fulicae de la fotja).
La tercera i última família, la dels degeerièl·lids, conté també un nombre important d’espècies delicades i distribuïdes en una sèrie de gèneres en els quals es fa aparent, una vegada més, l’especificitat d’aquests ectoparàsits vers els seus hostes. Així, mentre que en el gènere Degeeriella s’inclouen espècies pròpies de falconiformes (per exemple, D. discocephala d’àguiles, D. regalis de milans) i les espècies del gènere Cuculicola són exclusives de cucuts (C. latirrostris del cucut comú), en Upupicola es troba una espècie única (U. upupae) i pròpia de la coneguda i bonica puput.