Fàbrica de Fills d’Antoni Feliu, a Parets (postal del començament del segle).
Antoni Feliu i Peix era filador de cotó a Vilassar de Dalt (el Maresme) el 1842. Un dels teixidors d’aquesta fibra a la població era Mateu Serra i Tauran, fundador de la colònia de l’Ametlla de Merola, amb el qual la descendència dels Feliu s’emparentarà, tot creant Serra i Feliu.
El taller de filatura de Vilassar era d’allò més modest. El 1850 treballava amb màquines mule-jennies amb 360 pues de filar, mogudes per cavalleries. Hi havia 12 obrers. Dotze anys després, les coses no havien canviat: les mateixes pues i el mateix personal. El capital invertit era de 1 880 duros o 37 600 rals, una xifra força modesta, fins i tot per a Vilassar de Dalt.
Antoni Feliu farà el trasllat de la fàbrica del Maresme al Vallès Oriental, concretament a Parets, possiblement en la dècada dels anys vuitanta. La fàbrica haurà de funcionar amb vapor. Parets era un poble sense tradició industrial, però amb mà d’obra disponible. Fou aleshores que es passà del cotó al lli i de la filatura al tissatge.
Paper comercial de Fills d'Antoni Feliu (1898).
El fundador morí el 29 de novembre de 1890. L’empresa continuarà com a Fills d’Antoni Feliu, en mans de Josep i Antoni Feliu i Prats. L’hereu, Josep (1877-?) havia viscut a Anglaterra per tal de posar-se al dia sobre la indústria llinera. El 1897 introduí un sistema de blanqueig natural de les teles de lli, d’origen irlandès. L’empresa, que té un despatx a Barcelona —carrer de Casp, núm. 32—, fabrica tota classe de teixits de lli, però s’especialitza en productes per a la llar i per a vestits. Els seus articles tenen noms tan clarament geogràfics com holandes, irlandeses i belgues. En els tres casos, es tracta de països capdavanters en la indústria llinera i que han creat un estil propi.
Fills d’Antoni Feliu prendrà una iniciativa a començament de segle que col·loca l’empresa en el primer rengle del que serà la indústria de la confecció moderna. El 1913 ocuparen una important superfície comercial al carrer de Fontanella de Barcelona: a nivell de planta eren 1 000 metres quadrats i la planta subterrània n’hi afegia uns 1 400 més. El local tenia sortida per la Ronda Universitat. Al carrer de Fontanella, amb una façana de 23 metres, obriren una botiga dedicada exclusivament als seus productes, amb seccions dirigides especialment a la venda a l’engròs i a l’exportació. La casa oferia llenceria, mocadors, llenços, estovalles, tovalloles, etc., i de tot preu "desde la docena de pañuelos cuyo precio es de 142 pesetas, cuya labor exquisita satisface al gusto de la dama más encopetada, a la que solo cuesta 2,50 pesetas."
En els 1 400 metres quadrats de subterrani, il·luminats amb llum natural per una claraboia, hi havia els tallers de confecció amb 200 persones, majoritàriament dones. Les màquines que aquestes utilitzaven eren mogudes per motors elèctrics. A més d’aquest personal, l’empresa feia treballar a mans —a domicili— 300 persones més quan la feina ho exigia.
L’arquitecte que dirigí les obres fou Enric Sagnier. Per cert, consta que en els treballs del subsòl es trobaren un tros de l’antiga muralla de Barcelona, que es devia, lògicament, desfer.
Fàbrica de Fills d’Antoni Feliu, a Parets (postal del començament del segle).
Fills d’Antoni Feliu farà així el cicle complet del lli, amb l’excepció de la filatura: tissatge, blanqueig, tenyiment, acabament i confecció.
El 1917, amb motiu d’una ampliació de la indústria de Parets, la societat es convertirà en anònima amb el nom d’Indústria Llinera, SA, i un capital de 4 milions de pessetes, dels quals n’hi havia 3 de desemborsats. A la fàbrica de Parets se n’hi afegirà una altra a Lliçà de Munt.
L’empresa funcionarà fins el 1983.