El 22 de juliol de l’any 1527, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc de Solsona(Final segle XV – segle XVI), canonge de Lleida; diputat militar: Ferrer de Perves i de Ponts; diputat reial: Pere Joan Jordà Mitjà, ciutadà honrat de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Joan Moliner, comanador de Susterris, no jurà el càrrec; diputat reial: Carles de Puigcerver, donzell de Talarn; diputat reial: Joan Cerveró, ciutadà honrat de Tortosa.
L’any 1527 va ser escollit com a diputat eclesiàstic Francesc de Solsona, que fou canonge de Lleida, de Barcelona i de Tarragona. A Barcelona exercí com a procurador de Joan de Cardona, bisbe de Barcelona (1542). Assistí a les corts dels anys 1528, 1533, 1537, 1542 i 1547. Era fill de Joan de Solsona, donzell de Barcelona, a qui Carles V concedí l’Esperó d’Or i, com a tal, assistí a la Cort del 1528. El seu avi era Joan Solsona, doctor en ambdós drets, conseller reial, lloctinent de regent de Cancelleria del Principat i secretari del rei Joan II.
El diputat militar Ferrer de Perves i de Ponts va morir el dia 26 de novembre de l’any 1528, i en el seu lloc va ser extret Ramon Mercell de Camporrells. Ramon Mercell morí el 13 de juliol de 1529, per la qual cosa el 20 de juliol s’hagué de fer una nova extracció, que recaigué en la persona de Perot de Mont-rodon, de Terrassa, que morí també al final del juliol del 1530, quan mancaven pocs dies perquè acabés el trienni.
El diputat reial Pere Joan Jordà Mitjà, ciutadà honrat de Tortosa, va ser síndic de la seva ciutat a les corts del 1528 i 1537. El seu pare era Joan Jordà, dit Menor, ciutadà honrat de Tortosa, veguer de Tortosa i síndic per aquesta ciutat a la Cort del 1493. El seu avi, Joan Jordà, dit Major, ciuta-dà honrat de Tortosa, havia estat diputat del Braç Reial de la Generalitat de Catalunya. El fill del diputat reial, Pere Joan de Jordà i d’Oliver, fou elevat a la dignitat de cavaller per privilegi reial l’any 1593. Els néts del diputat foren elevats a nobles: Gregori de Jordà i Valls fou fet cavaller de Montesa per Felip IV, III de Catalunya-Aragó (1632), i Josep de Jordà i Valls obtingué el 1641 la senyoria de Salines de Tortosa. Pere Joan Jordà pertanyia a una de les set famílies que entre els anys 1500 i 1699 aconseguiren situar més de quatre membres en el consistori de la Generalitat (Pere Joan Jordà el 1527 com a diputat reial; Onofre Jordà el 1557 com a oïdor eclesiàstic; Onofre Jordà i de Sassala el 1620 com a diputat militar, i Pau Jordà el 1581 com a diputat reial).
Com a oïdor eclesiàstic fou escollit Joan Moliner, comanador de Susterris. Moliner no va arribar a jurar el càrrec, perquè va morir durant el mateix mes d’agost del 1527. Com a substitut seu fou escollit, el 31 d’agost del mateix any, Joan Piquer, prior d’Organyà i canonge d’Urgell. Piquer fou procurador de Joan d’Espés, bisbe d’Urgell. Assistí a la Cort del 1528. El seu pare era Bernat Joan de Piquer, donzell de Balaguer i veguer d’Urgell. El seu avi, Pere de Piquer, donzell i veguer de Balaguer i governador del vescomtat d’Àger, rebé l’Esperó d’Or d’Alfons V.
L’oïdor militar Carles de Puigcerver, donzell de Talarn, assistí a la Cort del 1519. El seu pare era Ramon Guillem de Puigcerver, donzell de Tarragona, que assistí a la Cort del 1503. El seu fill, Joan de Puigcerver, donzell de Tremp, assistí a la Cort de Montsó del 1537.
L’oïdor reial Joan Cerveró, ciutadà honrat de Tortosa, va ser síndic de Tortosa i va assistir a la Cort del 1528.
Friccions amb la inquisició i corrupció interna
Les friccions degudes a la rivalitat entre els poders de la Generalitat i la Inquisició queden reflectides en la carta que els diputats de la Generalitat escriviren al rei el dia 27 de febrer de 1528, en què exposaven «una causa qui’s porta davant los pares inquisidors de la herètica pravitat per lo procurador fiscal de la sua cort contra lo General, demanant les pensions de tres censals que mestre Gabriel Miró, metge, condemnat per heretge, solie rebre sobre lo General, suplicant a sa magestat sie sobresegut en dita causa». La Inquisició confiscava els béns d’aquells qui eren condemnats per heretgia, i en aquest cas reclamava a la Diputació el pagament dels interessos del préstec que li havia concedit Gabriel Miró, condemnat pel Sant Ofici.
Diversos episodis evidencien la picaresca que existia entorn dels oficials de la Generalitat a l’hora de cobrar els drets, fets que la Generalitat s’esmerçava a controlar per evitar la minva de les seves recaptacions. Al març foren suspesos dels seus oficis i privats dels salaris Galceran Durall, receptor de les bolles, Galceran Carbó, receptor de les entrades i eixides, Joan Seguer, Jaume Bofill, sobrecollidor del General, i Pere Cerdà, collidor de les entrades i eixides. En el mateix sentit, l’11 de setembre de 1527, els diputats detingueren un tal Broto de Martorell, que es feia passar per collidor de la bolla i guarda del General. Un exemple més apareix el dia 2 de desembre de 1528, en què els diputats van enviar notaris i porters de la Diputació a Lleida i Balaguer per inquirir alguns guardes que havien defraudat el General. Com en qualsevol institució encarregada de recaptar impostos i administrar diners, la Generalitat es convertia en el camp d’actuació de tota mena d’estafadors. En algunes ocasions, per tant, diputats i oïdors havien d’intervenir per castigar els fraus contra la institució comesos per alguns dels seus oficials.
El regnat de Carles V es caracteritzà per una progressi-va accentuació del desgast econòmic. La seva costosa política imperial estigué condicionada per tres fronts: la lluita contra França i els interessos de Francesc I a la península Itàlica; la lluita contra els turcs per salvaguardar la cristiandat i garantir la seguretat a la Mediterrània, i la lluita contra els prínceps alemanys per mantenir la unitat del catolicisme i, alhora, de l’imperi. El dia 6 de febrer de 1528, es van publicar dues crides a Barcelona notificant que el rei de França havia declarat la guerra a l’emperador Carles i a Anglaterra. Sens dubte, resultava imprescindible la celebració de corts. Una necessitat que el mateix emperador també compartia. El 1528, se celebraren corts a Barcelona, i en aquesta ocasió la Generalitat presentà un seguit d’objectius especialment ambiciosos: en primer lloc, pretenia el reforçament de la jurisdicció de la institució davant dels municipis, els barons i els soldats; en segon terme, preveia l’ampliació del seu personal i la seva progressiva professionalització, i, finalment, esperava reforçar el poder de la institució sobre el comerç exterior del país, que —no s’ha d’oblidar— en constituïa la principal via de finançament i, per tant, el fonament de les altres reformes. Tanmateix, els interessos del comerç exterior català van quedar hipotecats per l’aliança entre Carles V i Andrea Doria, signada el dia 29 de desembre d’aquell mateix any. En qualsevol cas, la Generalitat tenia altres elements de preocupació. D’una banda, assegurava que els seus ingressos eren tan migrats que «per poder pagar el donatiu al rei que aprovarien les corts caldria un fogatge extraordinari». Les altres institucions no mostraven cap entusiasme per aquesta proposta i, ben al contrari, exigien poder controlar els comptes de la Generalitat, insinuant que tenien sospites sobre la seva gestió. Sovint, la Generalitat defensava els interessos de les classes dirigents del país (altes jerarquies eclesiàstiques, noblesa i oligarquies urbanes). En el context de la Cort del 1528, però, els diputats i oïdors van presentar una proposta força innovadora. Per a fer front al pagament del fogatge proposat, suggerien que calia dividir la població de cada vila en tres grups, que paguessin en funció de la seva renda i no del nombre de persones que el componien. En paraules d’Àngel Casals, es tractava d’un factor corrector de tipus progressiu. Segons la proposta de la Generalitat, «de aquest compartiment se seguiria que qui més té, més pagaria», de manera que «los pobres no seran opprimits».
El 20 d’abril de 1529 Carles V visità Barcelona. El Dietari s’estalvia de descriure la rebuda amb les paraules següents: «per ésser la dita recepció tan bella, e lo nombre de la gent infinit, e per no poder-se scriure és millor dexar-ho a dir.» Entrà pel carrer de l’Hospital, anà Rambla avall i passà davant les Drassanes, on li feren grans festes d’artilleria.
El 1530, Catalunya va patir un fort episodi de pesta, que va condicionar algunes de les actuacions dels diputats. Així, al maig els diputats abandonaren Barcelona i es reuniren a Manresa, i aquell any no es va poder celebrar el dia de Sant Jordi al Palau de la Generalitat.