El 22 de juliol de l’any 1554, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Jeroni Benet Franc (Segle XVI), ardiaca de Santa Maria del Mar; diputat militar: Dalmau de Copons, senyor del Bullidor; diputat reial: Joan Reard; no jurà el càrrec; oïdor eclesiàstic: Francesc Vila, canonge de Vic; diputat reial: Antic Senespleda, donzell de Barcelona; diputat reial: Jeroni Roca, de Girona; no jurà el càrrec
La documentació de l’època no aporta cap dada sobre la biografia del diputat eclesiàstic, Francesc Jeroni Benet Franc.
Joan Reard, extret per al càrrec de diputat reial, morí el 24 de juliol de 1554, dos dies després de l’extracció, sense que pogués arribar a jurar el càrrec. En el seu lloc s’escollí Pere Boteller, ciuta-dà honrat de Tortosa i síndic d’aquesta ciutat a la Cort del 1547. Boteller era fill de Joan Boteller —ciutadà honrat i veguer de Tortosa i diputat del Braç Reial de la Generalitat— i nét de Joan Miquel Boteller, ciutadà honrat, conseller i clavari de Tortosa.
L’oïdor eclesiàstic, Francesc Vila, morí el 2 de març de 1556, la qual cosa féu necessària una nova extracció. El càrrec recaigué en Gabriel Bruguera, infermer de Vilabertran, que el renuncià. Una segona extracció, el 16 de març, afavorí Miquel Boteller, canonge i cambrer de Tortosa, que tampoc no l’acceptà. Encara foren necessàries tres extraccions més per a cobrir el lloc d’oïdor eclesiàstic, perquè el següent escollit, Joan Ximenis, no es presentà, la qual cosa obligà a fer-ne una de nova, en la qual resultà escollit Miquel Simon, canonge de Girona, que morí el 4 d’agost següent. Antoni Coll, monjo infermer del monestir de Roses, fou el seu substitut.
Antic Senespleda, oïdor militar, morí el 3 de maig de 1557. En el seu lloc fou extret Galceran de Copons.
També l’elecció de l’oïdor reial del trienni resultà dificultosa. Jeroni Roca no acceptà el càrrec, i el 31 de juliol fou extret Miquel Garbí, notari i ciutadà honrat de Girona, casat amb Elisabet Rovira. Garbí féu testament el 26 de novembre de 1554 amb el notari Joan Monjo. En morir Miquel Garbí, el 7 de desembre de 1554 fou extret per a ocupar el seu lloc Joanot Torres, doctor en lleis i ciutadà de Lleida.
Conflictes iimmobilitzacions militars
Lluís de Requesens i de Zuñiga.
BC
El trienni 1554-57 s’inicià amb importants conflictes a causa dels enderrocaments de castells i cases, que provocaren les protestes, entre d’altres, de Cadell d’Arsèguel, el cap d’una de les grans faccions nobiliàries del país, que estava dividit, precisament, entre «nyerros» i «cadells». L’aparell monàrquic present a Catalunya estava obsedit per la persecució de les bandes d’homes armats que circulaven pel país; però, en canvi, es mostrava incapaç de defensar les costes davant les flotes enemigues que es passejaven per la Mediterrània. On era la flota de la Monarquia hispànica i dels seus aliats genovesos? Al final del mes de setembre, quatre galeres d’Espanya (sota les ordres de Bernardino de Mendoza) s’uniren a les dues galeres de Lluís de Requesens presents al port de Barcelona. Mitja dotzena de galeres no semblen la millor garantia contra una flota enemiga vint-i-cinc vegades més gran i amb dues bases excel·lents a Toló i a Alger. En aquestes circumstàncies, potser cal qüestionar-se quin benefici obtenien els catalans de la seva vincula-ció a la Monarquia hispànica, especialment si es té present que, a més, el virrei semblava menystenir les lleis i les fórmules de mobilització militar pròpies de Catalunya. En efecte, el 6 de novembre d’aquell any 1554, el virrei, Pedro Afán Enríquez de Ribera y Portocarrero, duc d’Alcalá de los Gazules, anuncià que marxava cap a Perpinyà i que volia deixar un lloctinent de capità general a Barcelona. Aquesta disposició comportava un atac directe contra el sistema legal i institucional del país, ja que el màxim càrrec militar de Barcelona corresponia al seu conseller en cap com a cap de la Coronela de la ciutat. La Coronela era la fórmula de mobilització militar tradicional de Barcelona, on tots els seus habitants (incloent-hi els eclesiàstics) defensaven la ciutat enquadrats en les respectives confraries.
Tres dies més tard, el 9 de novembre, el virrei sortí en direcció a Perpinyà i deixà el mestre de camp Guevara com a lloctinent de capità general a Barcelona. La crispació fou extraordinària. Guevara col·locà soldats reials per controlar les Drassanes, i el Consell de Cent replicà amb contundència. Un grup d’homes armats a les ordres del mateix conseller en cap els obligà a replegar-se. La defensa de la ciutat corresponia als seus habitants, especialment en un moment en què la guerra havia esdevingut una realitat quotidiana a la Mediterrània, com ho demostra el fet que setze dies més tard arribés la notícia que la flota d’Alger era a Eivissa. I això que ja era el final del mes de novembre, quan normalment feia moltes setmanes que les campanyes d’estiu s’havien acabat.
La defensa del país, i de Barcelona en concret, provocà moltes tensions entre el virrei i les institucions catalanes. Així, per exemple, al març del 1555, el Consell de Cent es negà a cedir el control dels portals de la muralla de la ciutat. Els conflictes es reproduïen gairebé cada any a causa de l’amenaça marítima de turcs, barbarescos i francesos. En aquest cas, el dissabte 20 de juliol de 1555 arribà la temuda notícia de cada estiu: 112 vaixells de la flota turca havien entrat a la Mediterrània occidental per l’estret de Messina. En un clima d’intensa preocupació, i davant la reiterada incapacitat de la Monarquia hispànica, Barcelona prengué novament la iniciativa militar. En concret, el dijous 1 d’agost, el municipi barceloní convocà un consell de guer-ra, format per cavallers i ciutadans «practichs de guerra». Aquella nit, els defensors de les muralles dispararen contra cinc galeres d’Espanya confoses amb vaixells turcs. El Consell de Cent pretengué convocar la Coronela, però el virrei tingué por de quedar absolutament arraconat. Durant tot el mes d’agost, el duc d’Alcalá de los Gazules intentà que la mobilització militar dels habitants de Barcelona es realitzés per barris i no per confraries, perquè aquesta darrera forma de mobilització coincidia molt més amb l’estructura política de la ciutat i, per tant, reforçava el paper del Consell de Cent.
Les institucions catalanes demostraren una notable vitalitat i capacitat d’adaptació a l’evolució històrica del país. La Generalitat, el Braç Militar i el Consell de Cent convocaren reunions amb els seus assessors jurídics i amb personatges influents. Probablement, en aquestes circumstàncies, els dos personatges amb més prestigi eren dos membres del Braç Militar: Ferran de Sardenya (més conegut pel seu títol d’almirall de Nàpols) i Lluís de Requesens i de Zúñiga, comanador major de Castella. Tots dos s’oposaven als projectes del virrei. En realitat, aquest pretenia destruir tot el sistema de mobilització militar de Catalunya i, molt especialment, de Barcelona. El seu objectiu era que totes les tropes de cavalleria —constituïdes per cavallers i membres del Braç Militar amb cavall— quedessin sota les seves ordres directes, i que la infanteria —cavallers i militars sense cavall— estigués a les ordres del «portantveu general governador», el segon càrrec de l’administració reial, immediatament per sota del virrei, el personatge que, l’any anterior, havia intentat fer-se càrrec de les Drassanes i que n’havia estat expulsat pel conseller en cap de la ciutat.
Davant de totes aquestes pretensions de l’aparell reial a Catalunya, els representants de les institucions catalanes insistiren en la defensa de la legalitat vigent i recordaren que la mobilització militar dels habitants de Barcelona era una preeminència de la mateixa ciutat i que el conseller en cap era el coronel (màxim càrrec militar) dels «provincials y no stipendiaris». Després de diverses negociacions, les institucions catalanes decidiren imposar la legalitat vigent mitjançant una demostració de força: prescindiren de les opinions del virrei i optaren per una política de fets consumats, ja que «tocave a la ciutat convocar los provincials y manar y ordenar de aquells com tostemps ses fet per lo passat». Finalment, el dimecres 21 d’agost de 1555, el virrei assolí un acord d’última hora. La cavalleria quedà sota les ordres conjuntes del conseller en cap i del mateix virrei, mentre que la infanteria hauria d’estar a les ordres del portantveus general governador Pere de Cardona.
Momentàniament, el virrei semblava haver assolit un èxit notable; però els esdeveniments posteriors ho desmenteixen amb contundència. Amb motiu d’unes maniobres que se celebraren quatre dies més tard, la cavalleria formà al voltant de l’almirall de Nàpols, que en tantes ocasions s’havia destacat com a defensor de les llibertats i privilegis de la Terra, i la infanteria es col·locà a les ordres de Dalmau de Copons, diputat militar de la Generalitat. Una demostració de força de les institucions catalanes que, en paraules del Dietari del Consell de Cent, «fou cosa de bona vista».
El conflicte amb el virrei s’havia resolt, doncs, a favor de les institucions de la Terra, però, immediatament després, s’obrí una nova confrontació. En efecte, al setembre del 1555, l’inquisidor i bisbe d’Astorga Diego Sarmiento considerà que les autoritats catalanes no li concedien el protocol que mereixia. Segons Eva Serra, en els contenciosos del període (com en el cas dels relacionats amb les exèquies de la reina Joana), l’actuació dels diputats demostrà que estava en joc «la honra, decència y reputació dels dits senyors deputats y oydós, qui representen tot lo present Principat». En concret, aquell setembre, la Inquisició adoptà una política intimidatòria, ordenant la detenció de Francesc Grau, un dels assessors de les institucions catalanes. Finalment, però, el 3 de novembre, la mateixa Cort desautoritzà l’actuació de Diego Sarmiento, ordenant l’alliberament de Francesc Grau.
L’hivern del 1556 conclogué amb dues notícies positives. Pel febrer arribaren rumors que es preparava una campanya contra Alger, i pel març es confirmà una treva amb França. Tot i així, aquestes bones perspectives, que feien preveure una recuperació econòmica, es van veure contrarestades per una crisi monetària que esclatà a la primavera següent. Els mesos de maig i juny del 1556 estigueren dominats per debats monetaris i, en concret, sobre la qualitat dels menuts. En un primer moment, el virrei ordenà remarcar els menuts que encara fossin de bona qualitat, però la mesura es mostrà ràpidament insuficient, perquè les monedes continuaren essent dolentes. Les autoritats optaren per mesures repressives. Especuladors i falsificadors foren assotats, condemnats a galeres o penjats a la forca. Barcelona creà una vuitena, amb dos representants per estament, per fer front a una situació que derivà en un clima de crispació social i laboral força intensa.
Aquell estiu del 1556, la guerra mediterrània mantingué tota la seva vitalitat. Els corsaris barbarescos amenaçaven constantment les costes catalanes mentre una flota turcobarbaresca posava setge a la ciutat d’Orà. El país bategà al ritme dels esdeveniments militars a la Mediterrània i, finalment, l’1 d’octubre, arribà una notícia excel·lent. Després de patir abundants pèrdues, la flota turcobarbaresca es va veure obligada a aixecar el setge d’Orà. La guerra, però, resultà interminable, i aviat s’hi afegí el rei de França. La tradicional aliança francoturcobarbaresca actuà com un flagell sobre l’economia catalana. El 20 de febrer de 1557, la carestia de cereals obligà a fixar preus molt elevats: catorze sous per una quartera de civada, una lliura i quatre sous per la d’ordi, dues lliures i set sous per la de blat. Per l’abril, ja es pagaven tres lliures per cada quartera d’aquest cereal.