El 22 de juliol de l’any 1542, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel Puig, abat del monestir benedictí de Santa Maria de Serrateix i canonge de Barcelona; diputat militar: Martí Joan de Meca i de Marquet, donzell de la vegueria d’Urgell; diputat reial: Francesc Giginta i Mestre, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Berenguer de Tort i de Fiella, canonge de Lleida; diputat reial: Joan Alta-riba, donzell de Cervera; diputat reial: Francesc Albanell, ciutadà de Barcelona.
El diputat eclesiàstic del trienni, Miquel Puig (Tortosa ? – Lleida 1559), doctor en ambdós drets, fou abat comendatari de Santa Maria de Serrateix (1535-45) i bisbe d’Elna (1545-52), d’Urgell (1553-56) i de Lleida (1556-59). Fou també canonge de Barcelona i inquisidor de Catalunya i dels comtats de Rosselló i de Cerdanya. De la seva trajectòria cal destacar que fou un dels onze teòlegs que assistí al concili de Trento. D’altra banda, durant els primers moments del seu mandat com a diputat eclesiàstic, assistí a la fase final de la Cort del 1542. La seva presència evità que s’aprovessin uns capítols que preveien l’elecció d’una novena de tres persones per estament, destinada a revisar la tasca dels diputats de la Generalitat i els balanços de la institució. Entre les seves accions, cal esmentar la fundació del Col·legi de la Concepció a la Roqueta i la promulgació d’unes constitucions referents a la reforma de la vida eclesiàstica, també a la mateixa ciutat, on el 1557 se celebrà un sínode. Igualment preparà un llarg escrit per a la reforma de l’Estudi General de Lleida, que deixà inacabat a causa de la seva mort.
El diputat militar Martí Joan de Meca i de Marquet era senyor de Montfalcó i Malfet. Assistí a la Cort de Montsó del 1528, i el 1543 fou elevat a noble. L’any 1544, Martí Joan de Meca fou proveït dels oficis d’exactor del General i credencer dels salaris dels jutges de Rota. El pare del diputat era Lluís de Meca i de Peguera, que exercí com a oïdor de comptes de la Generalitat de Catalunya pel Braç Militar (1500). El seu avi, Martí Joan de Meca, fou diputat militar del trienni del 1479, càrrec que també s’encomanà al fill de Martí Joan, Gaspar de Meca i d’Oluja l’any 1560. Els Meca foren una de les set famílies que, entre els anys 1500 i 1699, situaren més de quatre membres en el consistori de la Diputació.
El diputat reial Francesc Giginta i Mestre, burgès de Perpinyà, començà la seva carrera a la Diputació en ser escollit diputat reial durant el trienni 1533-36. En aquella ocasió fou elegit en substitució de Perot Sisteró, burgès de Perpinyà. El seu nom fou extret per segona vegada com a diputat reial per al trienni 1542-45, i es convertí així en una de les catorze persones que, entre el 1500 i el 1699, repetiren el càrrec.
L’oïdor eclesiàstic Berenguer de Tort i de Fiella va ser nomenat canonge de Lleida el 15 d’abril de 1518, i va exercir sota el bisbat de Jaume de Conchillos. Berenguer de Tort també fou rector de la Selva del Camp. Va fer testament el 10 de juliol de 1548 davant del notari Joan Monjo, de Barcelona. L’avi de Berenguer de Tort era Antoni Joan Fiella, germà de Jaume Fiella (Tremp ˜1450 – Barcelona 1523), un prevere protegit del cardenal català Joan-Galceran de Castre-Pinós, a qui administrava les rendes. A instàncies del cardenal, obtingué una canongia a la catedral de Barcelona i ocupà la dignitat de degà. Fou nomenat vicari general i també gaudí de l’abadiat secular de Sant Esteve de Montsó. Jaume de Conchillos fou decisiu per als néts del seu germà, que es beneficiaren de la seva ajuda i promoció. Els pares de l’oïdor foren Guillem de Tort (donzell de Montsó) i Aldolça de Fiella.
Francesc Albanell, l’oïdor reial, pertanyia a una família de ciutadans honrats barcelonins que col·laboraren activament en la política de reformes de Ferran el Catòlic. Pere Molas i Ribalta ha destacat la funció d’aquesta família com a representants de la petita noblesa catalana. Durant el trienni 1545-48, Albanell continuà lligat al consistori, exercint com a assessor de la Generalitat. Un Galceran Albanell, canonge de Vic, fou oïdor de comptes entre els anys 1491 i 1494 per manament reial durant el «redreç» de la institució per part de Ferran II. Francesc Albanell era fill de Jeroni Albanell, que el 1510 ingressà a la matrícula de ciutadans honrats, juntament amb els seus germans Guerau i Galceran. Aquest darrer va lluitar a Hongria (1531), a Tunis (1535) i en la defensa de Perpinyà contra els francesos (1542), i el 1549 fou cònsol militar de la Llotja de Mar.
La pluralitat de fronts oberts
Per ordre dels diputats, el dia 27 de març, el cavaller Miquel Siurana («regent los comptes del General») va marxar cap a la cort del príncep a Castella. El motiu fou la disputa jurisdiccional suscitada entre els diputats i l’inquisidor Pedro Sarmiento. En aquesta ocasió, l’enfrontament resultava especialment complicat, perquè l’inquisidor arribà a acusar la Diputació del General de complicitat amb l’heretgia. Finalment, però, el dia 11 de maig, Siurana va tornar després d’haver assolit el sobreseïment de l’acusació per part del rei. Aquestes tibantors eren la continuació dels fets denunciats pels diputats a les corts del 1533 i el 1542. L’any 1533, els síndics de Barcelona havien llegit un llarg memorial de greuges contra la Inquisició per immiscir-se en assumptes temporals. A la Cort del 1542, les friccions amb la Inquisició s’havien tornat a evidenciar, ara, bàsicament, per la problemàtica dels «familiars» d’aquesta institució.
En qualsevol cas, la conflictivitat institucional del període es caracteritzava per la seva pluralitat. A tall d’exemple, l’any 1544, el lloctinent convocà una reunió de braços. Davant d’aquesta decisió, els consellers de Barcelona i els diputats van declarar que la convocatòria del lloctinent era perjudicial per a les llibertats de la terra, perquè aquesta decisió estava fora de l’àmbit competencial del virrei. Alguns dies després, els diputats van voler reunir una delegació dels braços, però els consellers es van mantenir ferms en la seva oposició. Per tal de fonamentar la seva posició, els diputats aportaren dos antecedents: una consulta similar s’havia realitzat amb motiu de l’entrada de tropes franceses a Puigcerdà; i, el 1532, havia succeït un fet similar amb motiu d’una consulta adreçada pel síndic de València a causa de les contínues accions de Barba-rossa contra les costes de la Corona d’Aragó. Els llibres de la Generalitat demostraven que, en ambdues ocasions, els diputats havien convocat una divuitena, aplegant sis persones de cada estament. El problema era que l’acció dels diputats tenia un altre antecedent molt més preocupant, perquè això també havia succeït en temps dels remences.
D’altra banda, l’any 1543, s’esdevingué un nou cas que evidencia les friccions entre la Generalitat i els gremis de paraires que tan sovint apareixen en l’acció de govern de la Generalitat al segle XVI. Aquestes friccions tenien un caràcter eminentment econòmic, ja que s’esdevenien pel xoc de competències fiscals entre la Generalitat i els gremis. La Generalitat cobrava drets als agremiats, però al segle XVI els gremis volgueren imposar una nova taxa per a gravar els productors rurals no agremiats. La Generalitat entenia que això era una intromissió en les seves competències. El conflicte, durant aquest trienni, s’esdevingué a la vila d’Olot, on Antoni Mas, paraire i collidor de la bolla, pretenia imposar un nou impost als productors no agremiats. Els fets foren exposats per Gabriel i Pau Maties, que elevaren una súplica al procurador del General denunciant la intenció del paraire i collidor. Els diputats, finalment, van ordenar la revocació de les ordinacions de Mas.
Durant aquest trienni s’estudià també la realització d’una important obra d’infraestructura, que posa de manifest el caràcter estratègic de les collites de cereals de l’Urgell. Malgrat que a la Cort del 1542 Carles V desestimà un projecte de construcció d’un canal del riu Segre per a regar la plana d’Urgell, aquell mateix any, els diputats reberen una carta del rei per a participar en una obra que es considerava decisiva per al desenvolupament de la zona occidental del Principat. La missiva informava d’un projecte per a realitzar una carretera de Barcelona a l’Urgell. Aquesta construcció, en bona mesura, fou finançada per la Generalitat. La carretera passava per Verdú, l’Ametlla de Segarra, Santa Coloma de Queralt i Igualada, on enllaçava amb la de Llei-da. L’any 1559, diversos documents constaten que, a causa dels desperfectes produïts per les pluges, la carretera ja era intransitable.
D’altra banda, cal destacar els importants episodis viscuts arran de les amenaces constants de les fronteres catalanes. Segons explica Núria Sales, des del temps dels remences fins a la dècada del 1540, les autoritats havien demostrat una gran recança a formar sometents. Els anys 1542-43, però, la intensificació de la doble amenaça de francesos i turcs va capgirar la situació. En aquelles dates, milers de soldats francesos iniciaven la invasió del Rosselló i desenes de vaixells turcobarbarescos assolaven les costes catalanes. Davant d’aquesta situació, diputats i consellers organitzaren un consell de guerra (d’amagat del virrei) format per quatre nobles, quatre cavallers i quatre ciutadans. Aquest consell era liderat per l’almirall de Nàpols, Ferran de Sardenya, de la branca dels barons de Bellpuig de la família dels Cardona, tradicional defensor de les institucions de la terra i contrari a les ambicions dels virreis, que va ordenar l’armament de les confraries de la ciutat. A l’agost del 1542, el Dietari del Consell de Cent assenyala que les autoritats barcelonines van ordenar la mobilització general i no van voler acceptar l’ajut militar de l’emperador. Aquest els oferí 2 000 homes, però la ciutat els rebutjà al·legant que «nols volia que ja estava prou carregada». Segons Núria Sales, el fet significa el «sorgiment, o ressorgiment, de la Coronela». En el mateix sentit, per a Agustí Alcoberro aquesta mobilització va representar el ressorgiment de la importància del sometent per a la defensa del país davant de les invasions del territori català. Malgrat això, l’intent del virrei per mobilitzar el sometent contra el clergue i bandoler Antoni Roca resultà infructuós. Roca era el cap d’una de les principals quadrilles de bandolers del país. En concret, aquell any 1544 es féu fort a Caldes de Montbui i desafià les ciutats de Barcelona, Girona i Lleida. Finalment, però, hagué de refugiar-se a França, on fou empresonat; més tard, traslladat a Barcelona, morí executat a la plaça del Rei d’aquesta ciutat. La figura d’Antoni Roca donà lloc a diverses cobles, i fins i tot l’escriptor Lope de Vega el transformà en un capità generós en l’obra Antonio Roca o La muerte más venturosa.
L’any 1542, Carles V i el seu fill Felip van fer una nova visita a Barcelona. El príncep havia de jurar les Constitucions catalanes, i arribà sota pal·li i vestit de vellut gris. Després del jurament se celebraren banquets i balls amb els típics jocs de l’època, com el joc de canyes. La festa durà fins a les tres de la matinada. La visi-ta del rei es va centrar en converses re-ferents a les mesures que calia adoptar per a defensar la ciutat, i per això féu nombroses visites a les fortificacions. El 10 d’abril de 1543 l’emperador tornà de nou a Barcelona. Hi restà fins el 10 de maig, i ja no tornà mai més a la ciutat.