El 22 de juliol de l’any 1551, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Onofre de Copons i de Vilafranca (? – 1552), canonge de Tarragona; diputat militar: Berenguer Arnau de Castre i de Pinós, baró de la Llacuna; diputat reial: Marc Boix, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Baltasar de Castellbell, canonge de Lleida; diputat reial: Martí Joan Vilatorta, donzell; diputat reial: Francesc Osset, doctor en medicina
Onofre de Copons i de Vilafranca, canonge de Tarragona (1515-52) i procurador de Pere de Cardona, arquebisbe de Tarragona, era fill de Berenguer de Copons i de Bisbal, senyor de Copons i de Llor. La seva mare era Lluïsa de Vilafranca i de Calders, filla dels senyors del castell de Montblanc. El seu oncle, Hug de Copons i de Boix, cavaller de l’orde de Sant Joan, fou un dels defensors de l’illa de Rodes durant l’atac del 1552. També era oncle seu Lluís de Copons i de Boix, donzell de Cervera, doctor en ambdós drets, conseller reial, inquisidor del Principat de Catalunya i canceller de Catalunya. Onofre de Copons morí el 9 de febrer de 1552, per la qual cosa fou feta una nova extracció, que recaigué en Joan de Pinós, canonge d’Urgell i diaca de Cerdanya, que no acceptà el càrrec. El 23 de febrer del mateix any fou extret Miquel de Ferrer i de Marimon, cavaller de l’orde de Sant Joan i gran prior de Catalunya d’aquest orde (1537-51). Assistí a les corts dels anys 1528, 1537, 1542 i 1547. El seu pare era Galceran Ferrer i de Gualbes, donzell de Barcelona, batlle general del Principat, membre de l’orde de l’Esperó d’Or i habilitat com a tal a la Cort del 1493. La seva mare fou Leonor de Marimon. Miquel de Ferrer morí el 23 d’agost del mateix 1552, pocs mesos després d’obtenir el càrrec de diputat eclesiàstic. S’hagué de fer, doncs, una nova extracció, en la qual resultà escollit Joan de Tormo (Albaida 1490 – Barcelona 1553), designat bisbe de Vic l’any 1510 pel papa Juli II. Com a bisbe assistí a diverses sessions de les corts generals i dels concilis provincials. El 1530 consagrà el bisbe de Barcelona Lluís de Cardona, i el 1538,l’església vigatana de Sant Just. Féu imprimir uns nous missals, breviari i ritual de Vic (1547). Tot i que morí a Barcelona, les seves restes es traslladaren a la catedral de Vic. Fou conseller reial i assistí a les corts dels anys 1512, 1515, 1519, 1528, 1533, 1537, 1542, 1547 i 1552. El seu oncle era Joan de Tormo, monjo del monestir de Santa Maria de Roses i procurador de Pere Llor, abat del mateix monestir i assistent a la Cort del 1436. En morir, el 13 de gener de 1553, en el seu lloc fou extret el seu nebot Miquel de Tormo, prior de Sant Pere de Besalú i assistent a la Cort de l’any 1553.
L’oïdor reial Francesc Osset era mestre en arts i medicina, i a mitjan segle XVI exercia a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Osset féu una important carrera dins la vida mèdica de Catalunya. L’any 1567 fou elegit membre de la Junta Rectora de l’Estudi General, i l’any 1570 era degà del Col·legi de Doctors en Medicina de Barcelona.
La Mediterrània en flames
Les disputes sobre les competències militars que corresponien al virrei i a les institucions de la Terra eren cada vegada més habituals. El Consell de Cent constituí una vuitena de guerra amb dos representants de cada estament (ciutadans, mercaders, artesans i menestrals) i «a 2 de agost 1551 los Consellers han fet capitania per si y era capità lo almirant de Nàpols». Simultàniament, la Generalitat reuní els braços per analitzar l’amenaça de turcs i francesos; però també per estudiar l’actuació del mateix virrei, que aplicà condemnes sense judici previ en contrafacció de les Constitucions de Catalunya, que els diputats estigueren obligats a defensar. El 4 de març de 1552, representants dels tres braços de la Generalitat es reuniren per llegir les cartes trameses per la cort sobre les denúncies presentades per la mateixa Generalitat contra els greuges comesos pel virrei. Aquest, però, evità el conflicte, sortint de Barcelona per ocupar-se de la fortificació de la frontera francocatalana. Finalment, el dimecres 25 de març, arribà la notícia de la convocatòria de corts per al 30 de juny següent.
Les corts resultaven imprescindibles per a un país desbordat per dificultats internes i per la constant amenaça marítima de les flotes musulmanes. Precisament, al final del mes de juliol arribaren notícies alarmants des d’Itàlia. Una flota de 120 vaixells turcs havia travessat l’estret de Messina i avançava per la Mediterrània occidental per unir-se a la flota francesa i a 40 vaixells d’Alger. Durant el mes d’agost, les informacions foren contínues. La flota turca resseguia les costes del Regne de Nàpols de sud a nord, saquejant i cremant diverses poblacions. Pel que sembla, seguien la ruta cap a Gènova, però també es temia un possible atac contra les costes catalanes.
Capítols de la Cort de Montsó de 1552-53.
R.M.
Mentre la Cort encara estava reunida a Montsó, el rei envià el seu lloctinent a fer-se càrrec de la defensa de Barcelona. D’aquesta manera, es posa de manifest un dels conflictes més habituals de l’època. Davant la defensa intransigent de l’ordre constitucional exercida per les institucions catalanes, la Corona sempre defensà la supremacia de la «necessitat». L’emperador considerava que, davant l’amenaça turca, la presència del seu lloctinent a Barcelona resultava imprescindible. Les institucions del país s’hi oposaren. A Catalunya només podia haver-hi virrei quan el sobirà no era present al país. Així doncs, com podia haver-hi un virrei a Barcelona, si el monarca estava celebrant corts a Montsó? Mentre l’emperador fos al país no podia haver-hi ningú que actués com el seu alter ego a Barcelona. Finalment, el divendres 9 de setembre de 1552, arribà una bona notícia. La flota turca havia emprès el camí de retorn, i havia passat l’estret de Messina cap a llevant. Almenys, per aquell estiu, el perill s’havia acabat.
Bandolers i corsaris assetjaven el país per terra i per mar. Les disposicions se succeïen. El dimarts 21 de febrer de 1553, es convocà un sometent per a perseguir bandolers, i el divendres 27 de març, a l’esperó occidental del port de Barcelona, es posà la primera pedra del futur baluard de Ponent.
Les despeses i les mesures fiscals es multiplicaven. L’1 d’agost de 1553 entrà en vigor un nou impost sobre el consum de vi que pràcticament doblava la taxa vigent fins aquell moment. En el finançament de la defensa de Barcelona col·laboraven fins i tot els eclesiàstics, encara que només fos en una novena part. La realitat militar de la Mediterrània ho justificava plenament. Aquell any 1553, les notícies esdevingueren alarmants. Després de realitzar diverses incursions a les costes de Sicília i Sardenya, l’armada turca havia arribat a Còrsega per unir-se a la flota francesa. I un estiu més, les activitats comercials a la Mediterrània occidental en resultaren extremament perjudicades, la qual cosa suposava un cop terrible per a l’economia catalana. En aquesta ocasió, el tema encara resultà més preocupant. El 10 de setembre, una flota francoturca de 105 vaixells es concentrà a Toló. Si optaven per hivernar en aquest port francès, Catalunya podia esdevenir el proper objectiu a la primavera del 1554.
Batalla naval a la Mediterrània, segle XV.
ECSA
El dissabte 14 d’octubre de 1553, morí el virrei Juan Fernández-Manrique de Lara y Pimentel, marquès d’Aguilar. Set mesos i mig més tard, al principi de maig del 1554, fou substituït per Pedro Afán Enríquez de Ribera y Portocarrero, marquès de Tarifa i primer duc d’Alcalá de los Gazules. Aquest entrà a Barcelona el 2 de maig, i l’1 de juny arribà la notícia que francesos i barbarescos es disposaven a atacar les costes catalanes. Malgrat que la principal amenaça semblava representada per la flota francesa i musulmana, el nou virrei centrà els seus esforços en la repressió del bandolerisme, i aquell estiu del 1554, el marquès de Tarifa ordenà l’enderrocament de cases i castells acusats de protegir els bandolers. La Generalitat considerà que es tractava d’una actuació indiscriminada, i alguns representants dels tres braços es reuniren i protestaren. El dissabte 9 de juny, s’exigí al virrei la fi de la seva política repressiva mitjançant una ambaixada formada per un representant de cada braç: el bisbe de Barcelona per l’Eclesiàstic, l’almirall de Nàpols pel Militar i el conseller en cap de Barcelona pel Reial. La personalitat i el càrrec dels membres d’aquesta ambaixada indiquen prou clarament la indignació que havia generat el virrei en poc més de cinc setmanes de gestió.
El dia de sant Joan arribà la notícia que una flota francobarbaresca de 45 vaixells era a Menorca. Les costes dels Països Catalans estaven indefenses, i l’enemic actuà amb total impunitat. A més, el 23 de juliol, arribà una altra notícia d’un fet que es repetia cada estiu i que la Monarquia semblava que no podia evitar: la flota turca havia entrat a la Mediterrània occidental per l’estret de Messina. Dues flotes enemigues, amb un total de més de 150 vaixells de guerra, dominaven aquesta mar.