El 22 de juliol de l’any 1611, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc de Sentjust i de Castre (Barcelona final del segle XVI – la Bisbal d’Empordà 1627), abat d’Arles; diputat militar: Jaume de Camps i Meca, cavaller de Barcelona; diputat reial: Pere d’Aimeric, doctor en drets i ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Josep Bru, ardiaca major i canonge de la seu de Vic; oïdor militar: Manuel de Planella i d’Aimeric, senyor de Castellnou de Moià i de Talamanca, senyor de Calders i castlà de Clarà; oïdor reial: Jeroni Rasset i de Trullàs, ciutadà de Girona.
Francesc de Sentjust i de Castre era fill d’Enric de Sentjust i de Sagarriga, donzell de Barcelona, i de Jerònima de Castre. Els Sentjust eren una família de donzells de Vilafranca del Penedès amb una llarga experiència pel que fa a la participació institucional: Berenguer de Sentjust havia assistit a la cerimònia de coronació del rei Martí I a Saragossa el 1399; l’avi de Francesc, Lluís de Sentjust i de Calders, havia participat en la Cort del 1563, i el seu pare ho havia fet a la del 1585. El seu germà, Jeroni de Sentjust, fou oïdor a la Reial Audiència, on ingressà a la darreria del segle XVI essent encara molt jove, la qual cosa li permeté desenvolupar una de les carreres més llargues entre els jutges de les primeres dècades del segle XVII, tot i ser, segons el virrei Ettore Pignatelli e Colonna, duc de Monteleone, «algo encogido y falto de alguna manera de la resolución que requiere este oficio». Possiblement el seu pare fou el primer membre de la família que, seguint un corrent majoritari entre la petita noblesa dels anys centrals del segle XVI, es traslladà a viure d’una manera estable a Barcelona. Tot indica que Francesc fou destinat des de jove a la carrera eclesiàstica en l’orde de Sant Benet. Ingressà com a monjo a Sant Cugat del Vallès i posteriorment exercí diverses responsabilitats, com la de paborde del Penedès i síndic a Roma. Fou abat del monestir de Santa Maria d’Arles entre el 1598 i el 1616 i de Santa Maria de Ripoll entre el 1616 i el 1621. El seu pas per aquest darrer monestir fou recordat, entre altres raons, per la seva empenta constructora, concretada en els porxos que donaven accés al claustre i l’arranjament de l’edifici que mira la plaça del Cortal. Per la seva banda, els habitants d’Olot recordaren l’abat Sentjust per la signatura d’una concòrdia que posava fi a un conflicte jurisdiccional de feia dècades entre la vila i el seu senyor, l’abat de Ripoll. El 1621 fou nomenat bisbe d’Elna (1621-22), i el 1622, bisbe de Girona (1622-27). De fet, tota l’activitat política de Francesc Sentjust estigué determinada per les seves responsabilitats dins l’estament eclesiàstic. Com a abat d’Arles i bisbe de Girona participà en les reunions de corts del 1599 i el 1626. Aquesta condició li permeté també formar part de les candidatures que l’estament tenia reservades a la Diputació. El dietarista Jeroni Pujades, amb el seu laconisme i contundència habituals, el va definir com a «bon christià, pocas lletras y molta virtut». S’implicà especialment en la defensa dels interessos de l’orde benedictí, com ho va demostrar el 1609 amb la intervenció personal en l’afer motivat per la decisió de fra Àngel Juallar —l’excèntric abat de Sant Martí de Canigó—, que havia decidit pel seu compte vendre el monestir a la Companyia de Jesús. Juntament amb els abats de Ripoll i Banyoles, Sentjust organitzà el segrest de Juallar, la qual cosa originà un estrany plet amb la Diputació, ja que en aquell moment l’abat del Canigó formava part de l’equip de visitadors encarregat d’inspeccionar el treball dels membres del consistori del trienni 1605-08, inspecció que no podia continuar sense la presència de Juallar. Per protegir els interessos de l’orde, Sentjust contractà els serveis de Joan Pere Fontanella. Ben aviat es demostrà, però, que aquest no era un problema originat solament per motius de tipus religiós sinó, sobretot, pels interessos de la petita noblesa de la frontera, amb els quals Sentjust estava molt implicat atesa la situació del seu monestir. Aquesta viva defensa de determinats interessos eclesiàstics es féu palesa durant el seu mandat a la Generalitat, on lluità amb determinació per tal d’impedir que individus procedents de fora del Principat obtinguessin beneficis eclesiàstics a Catalunya. Quan al principi del 1612 el rei designà un ardiaca de la catedral de Jaca, el Dr. Baltasar Victoria, per a una «mestrescolia» de la Universitat de Lleida, i un frare menorquí, Pedro Sancho, per a l’abadia de la Portella, la veu de Sentjust va tronar amb força. De poc li valgueren els arguments segons els quals tots dos provenien de territoris de la Corona d’Aragó.
Jaume de Camps i Meca, natural de Barcelona, era fill d’un donzell que havia participat en la Cort del 1585. El seu avi, doctor en dret, assistí a la del 1563. Elevat a la condició nobiliària per Felip III el 1599, Jaume de Camps prengué part en la Cort del 1626.
El diputat reial, Pere d’Aimeric, membre d’una nissaga de ciutadans de Barcelona, ingressà posteriorment a l’estament militar. Aimeric morí mentre era diputat, per la qual cosa el 9 d’agost de 1612 fou feta una nova extracció que recaigué en Joan Aroles i Miró, doctor en drets i ciutadà de Barcelona. Aroles fou conseller en cap de Barcelona el 1616.
Josep Bru, l’oïdor eclesiàstic, morí mentre exercia el càrrec, per la qual cosa el 26 de març de 1612 fou substituït per Pau Lledó, canonge de Vic, que a la vegada morí pocs mesos després, motiu pel qual el 30 de setembre de 1612 fou feta una nova extracció, que recaigué en Pere Dalmau, canonge de Barcelona.
Manuel de Planella i d’Aimeric, l’oïdor militar, era senyor de Castellnou de Moià i de Talamanca, senyor de Calders i castlà de Clarà. Anteriorment havia participat en la Cort del 1599.
De Jeroni Rasset i de Trullàs, només se’n sap que posteriorment al càrrec d’oïdor reial fou mestre de camp dels exèrcits del rei.
Les indecisions del consistori
El govern de Francesc de Sentjust a la Diputació va coincidir, en línies generals, amb el del virrei Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, mar-quès d’Almazán, i va estar marcat per un seguit de problemes ben definits, entre els quals cal destacar, a més de l’esmentada protesta per la designació d’eclesiàstics no catalans, les picabaralles amb la Inquisició, l’inici del problema dels quints i, sobretot, les pràctiques emprades pel marquès d’Almazán en la persecució del bandolerisme. L’actitud personal del virrei, convençut que la majoria dels greuges que li presentava la Generalitat no eren més que «impertinències y ninyeries, a les quals se posaven los diputats […] y que tot açó fomentaven quatre o sinc los quals no volia anomenar, que seria raó donar-los sendos garrots», col·laborà molt poc a la seva resolució.
El problema amb la Inquisició començà quan el veguer de Barcelona desarmà el servidor d’un dels inquisidors que, com a rèplica, decidiren empresonar un oficial del veguer. Juntament amb el Consell de Cent, la Generalitat denuncià el cas davant la Reial Audiència, la qual sentencià contra els inquisidors, que foren convidats a abandonar el Principat. Com calia suposar, aquesta sentència mai no es dugué a la pràctica. Mitjançant una carta del mes d’agost del 1613, la Corona ordenà el sobreseïment de la causa. De poc serviren totes les reunions celebrades a la Casa de la Diputació per protestar per una decisió que ignorava totalment els mecanismes judicials de Catalunya.
Molta més cua dugué encara la pragmàtica que prohibia la utilització de determinades armes, molt especialment els pedrenyals curts, promulgada el 14 d’abril del 1612. Aquesta era una decisió que afectava sobretot l’honor dels membres de l’estament militar, que foren els que portaren la iniciativa a la multitud de juntes de braços que tingueren lloc a la Casa de la Diputació des de l’endemà mateix de fer-se pública la mesura. El temps va passar i totes les reunions i protestes no van servir per a modificar ni un punt la decisió de les autoritats reials. Es podia atribuir la manca de progrés a la desídia del consistori? Certament, algunes justificacions sobre la conveniència de «tràurer los pedrenyals de la terra […] per ser arma proditòria y maligna, causadora de moltes morts com la experiència clarament amostra» (15 de març de 1613) podien resultar com a mínim ambigües. Tot plegat, aquest raonament s’assemblava massa al que feia servir el virrei en lloar les excel·lències d’u-na decisió «que ab tant poc temps ha fet tants bons efectes, com se deu ab la quietut que·s veu vuy en dia a Barcelona». L’argumentació dels militars, que pel que fa a aquest punt tenien l’assessorament de Felip Vinyes, un dels juristes més brillants del Principat, era ben diferent, ja que feia recaure tot el pes no en l’eficàcia de la mesura, sinó en la seva legalitat. Per a ells, aquesta norma era obertament inconstitucional, «per no poder-se fer pragmàtiques en Cathalunya per tenir força de llei general». Davant una conculcació tan flagrant de la legalitat no hi havia mitges tintes. I això els diputats ho havien de saber. Al capdavall, el Capítol cinquè de redreç de la Cort del 1599 amenaçava els diputats i oïdors que no sortissin en defensa de les Constitucions sota pena de privació de llurs salaris durant un any. Si s’ha de jutjar pel nombre d’ambaixades enviades pel consistori al virrei a partir del mes de març del 1613, es pot afirmar que la reconvenció va produir els seus efectes en l’actitud dels diputats. I també en l’enuig del monarca. La carta que aquest els adreçà el 25 de maig de 1613 acusant-los de «gastar voluntariamente el dinero de la Generalidad en hacer ostentaciones superfluas… de anteponer fines y intereses particulares a las obligaciones de vuestros officios» trencava totalment la tradició protocol·lària de les anteriors missives, basada en la dissimulació.
Pel que fa al bandolerisme, més d’un diputat pensava que calia fer alguna cosa en la lluita contra els bandolers sinó volien veure com queia sobre els seus caps l’acusació de connivència. Per acabar-ho d’adobar, l’estiu del 1613, marcat per una cadena de robatoris i assassinats, va ser especialment violent a Barcelona. Almazán, malalt i mig retirat a una vila d’Horta, descarregà la responsabilitat dela lluita contra els malfactors en un jutge de l’Audiència: Jeroni de Sentjust. Per la seva banda, també el Consell de la ciutat optà per prendre una actitud més activa. D’aquesta manera, començà una fase de col·laboració més estreta entre els dos consistoris situats al voltant de la plaça de Sant Jau-me. No se sap si també més eficaç. En qualsevol cas, no fou suficient per a evitar cops tan traumàtics com l’assalt a una caravana amb 180 000 ducats, portat a terme per la quadrilla del bandoler Barbetaa prop de Montmaneu el 30 de desembre de 1613. La relació d’un testimoni presencial dels fets no podia ser més descoratjadora per als interessos de la Corona; quan va cercar ajut entre els pobladors dels encontorns, aquests no solament es negaren a col·laborar —«me respondieron que tenian hijos y que Su Mag. no les daria de comer si los bandoleros los matasen»— sinó que, al contrari, s’endugueren tot allò que deixaren els bandolers.
Tal com ja havia demostrat amb la decisió de segrestar l’abat Juallar, Sentjust devia ser un home de determinacions enèrgiques. Es fa difícil valorar fins a quin punt això influí en les tensions al si del consistori que presidí. El fet és, però, que les fortes diferències que tingué, sobretot amb el diputat militar, Jaume Camps, estigueren a punt de malmetre gran part de l’acció de la Diputació. Aquestes tensions arribaren al punt culminant a l’estiu del 1612, davant la necessitat de designar un ambaixador que presentés la queixa dels braços pel nomenament d’eclesiàstics no catalans per a ocupar càrrecs a Catalunya. Sentjust va proposar un eclesiàstic, don Cristòfol de Queralt, que te-nia també el vistiplau dels oïdors eclesiàstic i reial. Per la seva banda, els diputats militar i reial, juntament amb l’oïdor militar, optaren pel cavaller Francesc Sans. Al darrere d’aquests arrengleraments es poden intuir interessos estamentals. Algunes de les escriptures presentades durant el debat posterior, però, donen a entendre que l’autèntica divisòria es troba en l’enfrontament personal entre Sentjust i Camps. «La divisió y discòrdia que y ha en lo present consistori» arribà al punt de provocar les protestes del Consell de Cent: «De la dilació de vostres senyories han resultat gran(s) y irreparables danys a dits Principats y Contats, y particularment a la present ciutat» (14 de juny de 1612). I uns dies més tard: «E la dita ciutat té gran sentiment de la experiència que té de tants negocis graves que de poc temps a esta part se són offerts, com són los de la Inquisició, captura dels obrers, mestrecolias, abbadias y los quints de les universitats, tots tractats y votats y presa resolució en braços, y d’ells no se ha posat mai resolució» (6 de juliol de 1612). Finalment, Sentjust va demostrar que no solament era el més decidit sinó també qui tenia les millors relacions. Quan, per sortir del punt mort, la qüestió fou sotmesa a l’arbitratge del Consell de Cent, aquest va votar el seu candidat. No sembla, però, que l’ambaixada servís per a gaire cosa. Després d’una multitud de peripècies i quatre mesos esperant a Alcalá el permís reial per entrar a la cort, Queralt, avorrit i malalt, demanà a la Diputació permís per a tornar-se’n a Barcelona. La resposta del consistori, al setembre del 1613, no podia ser més amarga: «Totes aquestes coses nos causan molt gran afflició, considerant que les embaixades que en altre temps solien ser de molt gran effecte ara no aprofitan cosa alguna, y lo pitjor és que sa magestat mana als embaixadors s’en tornen, y per fer-los entrar s.e de perdre molt temps y gastar lo General lo que poria servir per altres effectes.»
Certament, la imatge que el Dietari de la Generalitat dóna de l’activitat del consistori presidit per Francesc Sentjust és d’extrema conflictivitat. Alguns historiadors han estat força d’acord amb aquesta valoració. J.H. Elliott qualifica aquest període de desordre general i de fracàs del govern de Madrid. Segons Xavier Torres, és a partir del 1611 que a la cort pren forma «la qüestió catalana», identificada sobretot amb els desordres del bandolerisme. Cal no oblidar, però, que la dècada del 1610 encara és, en línies generals, una continuació de la prosperitat del segle XVI. La crisi econòmica, reflectida en les males collites i caresties, no començà a fer-se palesa fins els anys vint i s’aguditzà durant els trenta. Els diputats encara es podien permetre alegries impensables anys més tard, com la d’encarregar a Pere Blai les reformes de la capella gran de la Casa de la Diputació.